Per què l’independentisme es troba en un moment més aviat baix? Segur que hi ha molts factors que ho poden explicar. Però crec que hi té un pes molt gran la batalla viscuda després del 27 de setembre. Allò que havia de ser com un referèndum i que, segons la lectura majoritària, es va guanyar va ser viscut com una derrota els mesos posteriors. Salvada la gran disputa entre famílies independentistes amb la llista conjunta de Junts pel Sí, la nova disputa per les exigències de la CUP va deixar l’independentista de carrer ben desanimat. La cabriola de la investidura de Carles Puigdemont va animar el personal uns quants dies. A partir d’aleshores, els avenços de l’execució del mandat democràtic no són clars o no llueixen com caldria.

Lluny de pensar que això ja és dat i beneït, l’independentista ha de cercar les fórmules i els camins per a tornar a agafar l’embranzida prèvia al 27-S o, encara millor, al 9-N del 2014. Quines són aquestes fórmules i camins? Com sempre, no hi ha receptes màgiques ni camins rectes. Però hi ha algunes coses que sí que haurien de passar si volem que la nau arribi a bon port. Vegem-les:

—La societat civil ha de reprendre el timó de la mobilització. Òmnium i l’ANC han deixat la iniciativa en mans dels partits i institucions. I, més enllà de la gran responsabilitat que tindran aquests partits en les passes que s’han de fer, la societat civil és el puntal més fort de l’independentisme català. Res no avançarà si el carrer no és un clam permanent per la llibertat.

—El govern i els partits han de decidir si volen avançar definitivament o si volen especular infinitament sobre les conseqüències legals dels seus actes. Si el govern o el parlament no comencen a actuar com si ja fóssim independents, la immobilitat matarà el procés. És clar que impulsar la independència tindrà conseqüències legals, judicials i penals. Qui s’ho pensava, que això es faria sense risc? Que potser no sabem que cal estar disposats a anar a la presó per la llibertat?

—S’ha vist que l’estat espanyol és incapaç de gestionar la complexitat política. El bipartidisme ha deixat una cultura de pacte –també als partits petits i nous– completament nefasta. L’interès d’estat s’ha revelat escàs, en un moment com l’actual. Encara pot haver-hi una sorpresa d’última hora. Encara pot passar que l’Íbex faci quadrar els dos grans i imposi una solució. Sigui com sigui, l’independentisme hauria d’actuar amb la màxima intel·ligència i deixar clar què hi va a fer, a Madrid, ara que ens en desconnectem. Perquè pot passar que els encantadors de serps obtinguin un resultat millor que el 20-D i tot. I això ho complica encara més. Si el missatge de l’independentisme en aquestes noves eleccions no és molt clar farem una passa enrere.

—Un cop superat el temps de les eleccions espanyoles, l’independentisme ha de posar la directa i provocar una tempesta perfecta. El nou govern espanyol de torn s’ha de trobar sorprès amb accions decisives. Hi ha moltes coses pendents que poden servir. Tan sols cal començar a fer treballar les estructures d’estat més significatives, que actuïn amb normalitat. I, evidentment, no fer gens de cas de les impugnacions i suspensions dels tribunals espanyols.

—Entrar en la fase de no-cooperació amb les institucions i la legalitat espanyoles portarà inevitablement a un conflicte institucional majúscul que es convertirà en la carpeta més urgent de les institucions internacionals. Sense esdevenir un problema ineludible per a Brussel·les i qui calgui no hi haurà mai un procés negociat de resolució. Si no hi ha conflicte, no cal cercar solucions. Cal provocar la intervenció de la comunitat internacional.

—Com que el resultat del 27-S no és suficient –segons la majoria de dirigents catalans– per a proclamar la independència, és imprescindible un referèndum formal i amb totes les garanties democràtiques. Això ho imposarà la comunitat internacional, perquè així és com s’han resolt els processos d’independència conflictius. Per tant, tots els esforços han d’anar adreçats a demostrar que estem disposats a tirar pel dret fins que les capitals decideixin d’intervenir.

—En aquest sentit, convindria no deixar-se enredar més per la cançoneta del referèndum de Podem. Els referèndums no vénen de Madrid, sinó de Washington, Berlín, Brussel·les… Una majoria al congrés espanyol que pugui convocar un referèndum d’independència de Catalunya no hi serà mai. I si no voleu que sigui tan categòric, no hi serà mai mentre la balança fiscal entre Catalunya i Espanya no els beneficiï a ells. I, així i tot, no crec que hi fos. Per tant, via unilateral fins que no intervingui una tercera part poderosa de debò.

—Una altra cosa que cal corregir, si es vol arribar a la independència, és l’error de pensar que cal recórrer a la seducció per a ampliar la majoria social. No és la seducció, el camí. Especialment, no ho és seduir les castes dirigents dels partits de la tercera via. La majoria no s’ampliarà mai per dalt, sinó per baix. Vull dir que són els votants i simpatitzants d’aquestes opcions que han d’unir-se a la independència. Els dirigents pràcticament són tots perduts. La clau per a sumar és la confiança i no pas la seducció. I la confiança no s’aconsegueix demanant ‘confiança, si us plau’, sinó demostrant fortalesa, decisió i caràcter. I capacitat d’acció.

—També cal recuperar els camins traçats pel CATN. Fa la impressió que al govern actual li passa allò que cada nou governant vol descobrir el món. La sensació que l’últim que arriba pensa que ho farà més bé i que té les idees més brillants. Els informes del consell impulsat per Mas són una mina per a construir l’estat independent. I diria que no s’aprofiten prou perquè van ser cosa del qui hi havia abans.

—I, finalment, l’independentista comú ha d’autocentrar-se d’una vegada per sempre. Per a accedir a la independència cal, primer de tot, que la majoria del país s’independitzi mentalment. Perquè quan calgui arriscar-se, convindrà que ningú no estigui pendent d’agradar a ningú. Quants independentistes parlen del ‘govern central’ quan volen dir el govern espanyol? Quants independentistes situen el País Basc al nord, com si no fos clarament a l’oest? Quants independentistes es passen el dia pendents de les misèries polítiques de Madrid i ignoren la realitat política de tota la nació? I això que encara passa amb els independentistes a escala individual, també passa a molts mitjans de comunicació, que no saben ni on comença ni on s’acaba el seu país.

Segurament caldran més coses que aquestes per a esdevenir un país independent. Però aquests elements són indispensables per a aconseguir-ho. Ja podem anar escrivint fulls de ruta i aprovant declaracions de sobirania. Si no situem el tren a la via que toca i afegim força carbó al foc, això no arrencarà mai.

@PereCardus, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb