Una proposta, si us ve de gust, per començar: feu arrencar aquest vídeo en una altra pestanya, i simplement deixeu que soni mentre continueu llegint, sense fer gens de cas de la imatge. I, de passada, penseu en alguna cosa excepcional, per insignificant que sigui, per la qual valgui la pena de viure:

L’olor que fan els llibres vells; els gelats; el sexe; tenir prou confiança en algú perquè miri si t’ha quedat bròquil entre les dents; pixar-se a mar i que ningú no ho sàpiga; veure com algú agafa el metro just quan les portes es tanquen, creuar la mirada i compartir aquesta petita victòria; gent gran agafant-se la mà…

La llista de coses excepcionals podria ser molt llarga, gairebé infinita. És tan llarga, que el nen protagonista del darrer muntatge de la companyia Sixto Paz, interpretat per Pau Roca (@pauRocky) a partir del text ‘Every Brilliant Thing‘ de Duncan MacMillan, traduït i adaptat per Adriana Nadal, arriba fins a un milió. Un milió de coses excepcionals per les quals val la pena de viure. Patapam. Hristo Stòitxkov, Son Goku, els peus de porc amb xocolata, un vermut entre setmana…

El detonant que fa que el protagonista comenci a escriure la llista és trist: la mare intenta suïcidar-se i ell vol convèncer-la, amb la llista, del goig de la vida. Però l’exercici, d’origen tràgic, es cruspeix totes les convencions i les vomita sobre l’escenari esborrant-ne límits i normatives a manera de comèdia i a ritme d’Ella Fitzgerald per esdevenir una catarsi col·lectiva, un clam que purga les entranyes i, pel cap baix, les deixa assecar al sol, mentre uns ploren d’emoció i uns altres es fan un fart de riure. Perquè de coses excepcionals n’hi ha un fum i, ben cuinades, fins i tot fan que les altres coses, potser no tan excepcionals, millorin.

Un concert privat de bossa nova el dia de l’aniversari; riure tan fort que et surti llet pel nas; perruquers que escolten de veritat què vols fer-te; ser de Vic i que el director de La Vanguardia et doni l’argument definitiu per a deixar de ser-ne subscriptor…

La llista, la de cadascú, igual que la vida, és privada. Però si no en teniu cap, de llista, feu la prova. Si cal, serviu-vos una copa de vi i torneu a posar l’Ella Fitzgerald. Perquè de la mateixa manera que els anys, impertorbables, oxiden colzes i tendons, resulta que una llepada terra endins, salada i torbadora, sobre aquell ferro mig rovellat, pot fer vibrar el camp de batalla i fer emergir les melodies més èpiques d’aquell metall lluent i ferotge.

Un estel fugaç; la sortida del sol de tardor a Formentera; la manera com Ray Charles diu la paraula ‘You’ a ‘Drown In My Own Tears‘ (al minut 2.07); acabar una novel·la i voler-ne més; l’article d’en Barnils de diumenge passat…

És com l’amor, que és una reacció química, entesos, però és excepcional. I per això anar al Club Capitol i passar una horeta i mitja amb en Pau Roca i la gent de Sixto Paz és un regal més que excepcional per a aquestes festes. Aneu-hi tots, piolins inclosos (ara que per desgràcia ja sou aquí…), perquè riureu, plorareu, fareu esclatar reaccions químiques colpidores i, especialment vosaltres, piolins, ho aprofitareu per fer alguna cosa realment útil. Tots plegats, pregunteu-vos què fa que tot això valgui la pena.

I, recordeu, com diu Ella Fitzegrald, que a tota vida, tard o d’hora, li toca una mica de pluja. Ni que sigui per a regar, refrescar i fer vibrar les neurones més amagades i rovellades. Aquelles, de fet, més excepcionals.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb