CAC Chateau-Antonio Seguí
Av. Cárcano 1750 -Bº Chateau Carreras, Córdoba, Argentina
Mapa a Google

D’aquí a pocs dies comença el Roland Garros de París, un dels torneigs de tennis anuals més prestigiosos del circuit internacional. Més enllà de l’aspecte estrictament esportiu, poca gent sap que l’històric obert francès també té una llarga tradició en el terreny de l’art. Cada any, d’ençà del 1980, la Federació de Tennis francesa encomana a un artista de renom internacional de capturar l’esperit del torneig amb el cartell oficial. Si ens fixem en la llista de noms que hi han passat, hi podem detectar uns quants referents artístics del nostre país, com ara Joan Miró (autor del cartell del 1991), Jaume Plensa (2005) i Antoni Tàpies (2000).

Un any abans del cartell de Tàpies, el 1999, el destinatari de l’encàrrec havia estat Antonio Seguí (1934-2022), l’il·lustrador probablement més internacional de l’Argentina, amb un peu al seu país i un altre als afores de París d’ençà de la dècada del 1960, quan va instal·lar la residència i taller principal a la comuna d’Arcueil. Fins a mitjan segle XX, curiosament, Seguí havia començat a treballar a la redacció d’un diari de cròniques judicials a la ciutat argentina de Córboba, on havia nascut, i es va matricular també a la carrera de dret. Però, arran d’uns quants viatges per l’Amèrica del Sud i sobretot a Mèxic, cada vegada es va anar decantant més per una passió que arrossegava ja de l’època escolar: el dibuix.

Deixeble d’Ernesto Farina, l’obra de Seguí es defineix per la versatilitat tant d’estils (va de l’informalisme al surrealisme, passant per la historieta i el còmic nord-americà, el neofigurativisme, l’expressionisme i fins i tot l’hiperrealisme) com de tècniques (gràfica, pintura, il·lustració, gravat, escultura) i materials (oli, esmalt, guix, collage, aquarel·la, pastels, tinta). També són variats els reconeixements rebuts durant tota una trajectòria amb exposicions individuals en molts països, però escassíssimes al nostre: només en consta una a València, el 1983. En contrast amb la variabilitat i versatilitat en tots aquests àmbits, quant a temàtica Seguí es va destacar pel fet de seguir un gran tema d’inspiració: la reconstrucció de les imatges i els records de quan era petit a la Córdoba natal.

“Sí, crec que la major part de la meva obra és fruit de la memòria de la meva infantesa: a Córdoba hi ha l’arrel del meu sentit lúdic i la de l’humor”, explicava el 2008. En aquest període vital, tal com ell mateix confessava sovint, hi van tenir un pes específic els seus avis paterns, originaris de Menorca com moltíssims habitants més de Córdoba. Tot un seguit de factors van consolidar al tombant del segle XX una potent emigració de ciutadellencs cap a la ciutat argentina, entre els quals hi havia els Seguí.

La visió del pare i l’avi sempre amb barret (un element molt present en Seguí), les llargues estones de tafanejar pel magatzem del negoci familiar, els berenars al restaurant de l’Hotel Bristol amb l’àvia o les merengues amb crema de xantillí de la Panadería Europea formen part de tots aquests records amb què va jugar per crear el seu imaginari artístic, plasmat en forma d’il·lustracions i escultures per mig planeta. Fins i tot en l’etapa francesa, Seguí va tenir Córdoba en el pensament ben sovint i per això el 1980 no va dubtar a col·laborar en la creació del Centre d’Art Contemporani al Chateau Carreras, propietat d’una família destacada de la ciutat amb arrels a Tossa de Mar. I entre el 1999 i el 2017 va plantar, en uns quants espais oberts de Córdoba, cinc de les seves característiques i monumentals escultures d’acer pintat (Família Urbana), seguint el primer model instal·lat a Bogotà i després reproduït en unes quantes ciutats més de Bèlgica, França i fins i tot el Marroc.

Per això i el caràcter prolífic, quan es va morir fa quatre anys en un hospital de Buenos Aires, la premsa del país no va dubtar a qualificar-lo de gran ambaixador de l’art argentí.

I una mica més: La relació de Seguí amb el tennis va més enllà del cartell del torneig de Roland Garros del 1999. En els seus records d’infantesa també hi ha espai per a un company de classe amb qui practicava de tant en tant aquest esport: Ernesto Che Guevara. “No era bo jugant a tennis –recordava Seguí–, però no hi havia qui el pogués guanyar a golf.”

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat