L’Assemblea de Catalunya, Clara Ponsatí i l’anomalia catalana

  • Els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d'exemple al propi

Vicent Partal
07.11.2021 - 21:50
Actualització: 08.11.2021 - 07:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.

Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.

En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.

Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.

No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.

Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.

Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’estén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.


Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.

Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.

Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.

Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.

És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.

No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.

Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?

VilaWeb necessita més subscriptors per a continuar publicant-se. Si no ho sou encara, si us plau, feu-vos-en en aquesta pàgina.

Només a VilaWeb

Com cada dilluns, avui escriu Joan Ramon Resina. I no us el podeu deixar perdre. El seu article d’avui precisament tracta d’això: “El neoautonomisme“. Una idea tan sols: “Importa molt distingir entre autonomia i llibertat i saber oposar-les entre si, conscients que allà on es disputa la gestió d’un model autonòmic no es treballa pas per la llibertat.” Cosa que “sempre fou evident als seus enemics”. Als de Catalunya.

Us voldria destacar també aquest article d’Arnau Lleonart sobre el relleu de Xavier Garcia Albiol a Badalona i aquest reportatge d’Odei Etxearte en què descriu la revolució, l’emergència de noves cares, que hi ha hagut a les eleccions al Consell per la República. Ho fa parlant amb Rosa Maria Figueras, Montse Bayà, Mercè Zamora i Montserrat Trepat, que són quatre dones amb un gran currículum professional, independents i disposades a tot, que han guanyat en quatre de les circumscripcions electorals –recordem que un 71% dels membres de l’Assemblea de Representants, que es reunirà dissabte per primera vegada, són dones.

També publiquem avui una entrevista important, dura i realista, d’Assumpció Maresma a Àngel Hermosilla, de la PIMEC, que qualifica de tempesta perfecta la situació cap a la qual ens encaminem arran de la crisi energètica i de proveïment, que desembocarà en una inflació d’un abast de difícil previsió. L’anàlisi és ben desenvolupada i cal llegir-la per preparar-se bé amb vista als mesos que vindran.

Paral·lelament, avui també publiquem un reportatge per a entendre si realment ens podem trobar sense electricitat; hi participen Ramon Folch, socioecòleg i figura de referència en aquests temes; el professor mallorquí Vicenç Canals; Quim Corominas, president de l’associació Congrés d’Energia de Catalunya; i el catedràtic valencià Tomás Gómez Navarro.  (Ho podeu llegir també més còmodament encara en la versió pdf a VilaWeb Paper.)

En l’apartat cultural, Txell Partal entrevista Joan Dausà, que ha publicat un disc i es mostra content de les primeres reaccions del públic. I Xavier Montanyà ens parla de la tragèdia de Max Aub en l’Espanya de Franco.

Aquest vespre, finalment, el nostre cap d’estil, Jordi Badia, farà un debat amb els subscriptors, en un acte al CCCB de Barcelona, a partir de l’obra Salvem els mots, que fa unes quantes setmanes que forma part dels llibres de no-ficció més venuts en català. Aquest acte també el farem a València, al Centre Octubre, el dia 16 de desembre.

La fotografia

Un grup de persones contemplen les grans onades a Pollença, originades per la borrasca que ha afectat sobretot Mallorca aquest cap de setmana. La fotografia és de Cati Cladera.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Serramià
Jordi Serramià
07.11.2021  ·  22:18

Vaig sentir la Ponsatí i estic d’acord amb ella, la gent hi és, ens fallen els lideratges. No cal canviar-los, només fer el de sempre des de la societat civil: empènyer vers la recta final del procés i que no tinguin més remei que redreçar l’estratègia, la nostra gent és l’única força que ens empara i, aquesta, no falla mai.

Josep Usó
Josep Usó
07.11.2021  ·  22:28

Em sembla molt clar que tots aquells que vam viure el primer d’octubre del 2017, vam canviar de marc mental. O, com a mínim, una bona part. I tot l’interès dels autonomistes per proclamar una victòria que no arriba al nivell de pírrica no deixa de semblar més patètic que altra cosa. Perquè la realitat, una vegada trencat el monopoli de la informació per part del poder, fa molt que els ha deixat despullats. Fa trenta anys, érem molt pocs. Ara, moltíssims més. Seguim.

Mercè ariza
Mercè ariza
07.11.2021  ·  22:40

Mes clar no es pot dir . això es el que esta passant . per lo que jo només comfio en el Consell per la Republica .I tenim que ajudar a que sigui una realitat.

Josep Almar
Josep Almar
07.11.2021  ·  22:54

Aplaudeixo tota l’exposició de Clara Ponsati. I fins que no fem cura d’humilitat, no avançarem. També comparteixo que la majoria de polítics no tenen nivell per estar al front del país. I tant que hem de fer neteja! De polítics i també de sistemes. Després de votar lliurament, directament i des-de casa al CxR, les eleccions amb llistes tancades de partit, em semblen una estafa democràtica

Miquel Maresma
Miquel Maresma
07.11.2021  ·  22:56

Els nivells de renda i els nivells d’ estudis i els nivells intel·lectuals determinen la forma de lluita de cada persoma i de cada societat.El dia 1 d’ octubre i encara més després del 3…s’ havia d’ haver parat i dit…”.Alto, nosaltres no juguem amb aquesta violència”….. i aillar l’ adversari o enemeic.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
07.11.2021  ·  23:00

Ja ho deia algú (atribuït a Einstein): la definició de bojeria és fer les mateixes coses esperant resultats diferents.

El moviment independentista català segueix deixant en mans de les classes polítiques la resolució de la independència. I una vegada i una altra el resultat ha estat nefast, com repasses en els darrers 150 anys de catalanisme.

Potser que canviem aquest paradigma.

Però per canviar-lo ha de ser possible un debat constructiu de tota la societat. I mentre hi hagi mitjans de comunicació que esbotzin sistemàticament el debat afirmant bajanades, i mentre aquests mitjans tinguin audiència (i el que és pitjor: eco!), hi haurà ben poca cosa a fer. Cal una conscienciació i un activisme molt generalitzat per treure poder a tots aquells qui mantenen la població anorreada amb missatges d’una misèria intel·lectual abominable. I això succeeix a tots els nivells i a tots els mitjans. La manca d’autoexigència intel·lectual és pavorosa. Les bajanades queden sistemàticament sense respondre (validades) o respostes amb una altra bajanada (validació de dues bajanades).

I aquí a VilaWeb també succeeix. Jo mateix ho he denunciat en els comentaris de diversos articles sense que hi hagi hagut cap resposta ni rectificació.

Voleu treballar per la independència? Comenceu per casa vostra!

Alberto Giménez
Alberto Giménez
07.11.2021  ·  23:03

La història de Catalunya amb el règim de govern pactista , les successives traïcions com la ressenyada per Xirinacs en la seva poc editada trilogia, els passos enrere quan es tocava amb els dits la possibilitat……i ara de nou les divisions entre partits polítics, amb un d’ells parlant de l’acumulació de forces, sense advertir, pel que sembla, que les forces minvaran pel retorn al neoautonomisme i també perquè entre les unionistes, que abans deien defensar el dret a decidir, s’ha produït el gir a la dreta i la renúncia al dret d’autodeterminació, ara no és el moment, diuen els seus dirigents, i després ja ho veurem afegeixen. Normal, si els independentistes tornen a l’autonomisme, quina necessitat tenen ells, unionistes, de mantenir un dret a decidir en què mai no van creure però els anava bé per rebre vots de despistats, no només Comuns o abans IcV ……també el PSC. És tan senzill que sorprèn veure polítics avesats defensar aquesta estratègia d’acumular forces, pactar i donar estabilitat a l’estat ia més la vegin com la que els portarà no només a l’hegemonia com a partit a Catalunya sinó a la independència, tal com deia aquests dies D. Oriol.

Lluí Mor
Lluí Mor
07.11.2021  ·  23:18

Una entrevista pertorbadora i cainita pensada fins al últim detall per sembrar el dúbte de la honestedat de l’entrevistada i de l’eficacia de la seva actitud i la dels seus companys exiliats. És clar, saben com sabem tots, sobretot els autors del questionari, que no tot és pot dir en públic, per aquí és pensaven que l’enxamparien. Una pregunta rera l’altra, coordinades i pensades amb maldad, amb sang freda, una corona de flors d’enterrament que la Clara va anant desgranat fent com si hagués arribat la primavera. PORCS, ja teniu el pinso.

Jaume Riu
Jaume Riu
08.11.2021  ·  00:07

L’ANOMALIA CATALANA I EL PERIODISME
Vicent Partal no troba la causa de l’anomalia catalana i veu com gairebé a tot arreu han reeixit millor que a Catalunya.
Comparteixo l’anàlisi.
En una recerca meva anterior vaig trobar fins a 22 oportunitats desaprofitades per fer efectiva la independència de Catalunya en la época moderna, en els darrers 50 anys.
La causa és difícil d’entendre, però la solució ja la va descriure fa més de cent anys el periodista Joseph Pulitzer, que va crear la primera escola universitària de periodisme a Missouri, i ens va deixar una idea genial que avui és molt potent pel periodisme.
Pulitzer deia que el crim només prospera en silenci, “descriguin els fets i ridiculitzin-los en públic, i l’opinió pública ja s’encarregarà d’escombrar-los”.
La informació és una arma poderosíssima.
Confio que el periodisme d’investigació i la publicació de la realitat objectiva que avui és possible perquè tot se sap, poden construir una societat catalana imparable.
Això no ho podrà resistir un regne d’Espanya sense arguments econòmics, amb tribunals de justícia incompetents, monarquia corrupta que ja no té el control absolut de la informació i, sobretot, amb un règim del 78 que no pot ocultar l’origen franquista.
La solució de l’anomalia catalana és doncs, el periodisme.

jaume vall
jaume vall
08.11.2021  ·  00:14

“Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. ”

Benvinguda la voluntat d’analitzar causes, conseqüències, punts forts i punts febles. Estic prou d’acord amb la tesi general de l’escrit.

Dues aportacions. Una, ja una mica gastada, i inexorablement certa: “Cada societat té -a mig termini- la llibertat / el govern que es mereix.”
L’altra, una proposta. Imagineu els líders catalans, els sobiranistes. Visualitzeu-los i aleshores penseu quin d’ells signaria això : “Catalunya, abans espanyola, que presidida pel meu rival polític.”
Potser n’hi ha massa.

Oriol Roig
Oriol Roig
08.11.2021  ·  04:26

Ho dire amb numeros. Vots pel “si” l’1 d’octubre del 2017, com a minim 2.044.038. El 14F ERC va treure 603.607, JxCat 568.002, CUP 189.087. Si els mes de 600 mil que hi ha de diferencia s’engresquen se li pot donar la volta a aixo.
Molts partits apareixen per sorpresa i molts desapareixen, sense pena ni gloria, quan deixen de ser utils. Jo en veig mes d’un que ja no es util. Ja no…

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
08.11.2021  ·  06:10

Com es diu moltes vegades, els catalans ens hem especialitzat en derrotes i en llepar-nos ferides, fins a fer-nos irrellevants. Aquest és el nostre problema. Ens encanta dir que tenim raó i que el món ha estat en contra nostra. Caure bé. Cosa que tampoc no aconseguim, perquè a l’estat espanyol som vistos com poc més que l’encarnació de Satanàs. És allò de la famosa pedagogia d’en Pujol, o l’escopeta nacional de Berlanga.

Un altre factor que ens fa les ales de plom és la por a perdre el nostre benestar. Simplement no ens agrada gaire ficar-nos en problemes per por de perdre l’estatus, la feina, la caseta, la llibertat… Tenim massa coses a perdre i som massa covards com per tallar 2 mesos les carreteres i bloquejar el port. Ens fa massa por que un tanc de l’exèrcit espanyol ens mati, o ens deixi malferits, o haguem de passar anys a la presó, o ens ho llevi tot com per ser consistentment un problema. Això ho sap perfectament l’estat espanyol, que ens coneix des de fa segles, i aplicant violència selectiva i aprofitant-se de la nostra submissió en té en un puny. Un exemple clar és l’efectivitat del tribunal de comptes, que no és ni un tribunal, en fer callar la dissidència amb un bon parell de multes. Gestos com els del vicepresident Costa negant-se a reconèixer els tribunals espanyols són rar avis al nostre país.

Per acabar-ho d’arreglar cal afegir-hi l’estúpida mania d’entrar en capelletes, l’individualisme mal entès, la visió a curt termini i l’estultícia de la majoria de dirigents. El 1937 quan Catalunya tenia un exèrcit i era un quasi estat, en comptes de consolidar el país i combatre el feixisme, els anarquistes es varen dedicar a matar-se amb els comunistes per defensar els uns fer la guerra i després la revolució i els altres fer la revolució o després la guerra. Al final no varen fer ni l’una ni l’altra i Franco va entrar per la Diagonal. Però és que abans Azaña i Negrín varen aprofitar l’avinentesa per liquidar de forma efectiva l’autonomia catalana i l’exèrcit de Catalunya. Com que la història sempre es repeteix com a farsa, això ens hauria de sonar, oi ?

Dic sempre que cal canviar de dirigents. De debò. Fora totes les mòmies del procés i intentem que persones més preparades i amb idees més clares guiïn la gent. Trigarem temps, perquè la desconfiança és enorme, i la feinada ingent. Però no podem tenir al capdamunt del país gent que no tingui la vocació de servei que s’ha de demanar a qui representa els ciutadans. Urgeix que tots ens posem d’una vegada a enfortir la llegua i la cultura, cadascú com pugui, que anem fent entrar l’independentisme dins totes les institucions, i que canviem de mentalitat i creem les condicions per a controlar el país. Eslovènia, per exemple, tenia un pla, un pla de debò, no quatre ximpleries de fireta que pretenien anomenar estructures d’estat i que al final ni eren. i cal ser molt realistes. L’independentisme i el pactisme màgic no funcionen. I el “no ho poden explicar però tot està controlat, i serà una jugada mestra”, tampoc.

Hem de ser conscients que, malauradament, mai ha estat tant a la vora d’aconseguir els seus objectius d’extermini del país Espanya, com ara. Ultra tenir la classe política de genolls, la llengua, la cultura i la consciència de país s’estan perdent a marxes forçades. Ahir, amb motiu del Llum BCN vaig fer un trajecte en metro a la capital d’anada i tornada fins a Glòries (unes 11 parades), i un passeig d’un parell d’hores per instal·lacions. No vaig sentir n i un sol cop gent expressant-se en català. No m’havia passat mai. Si no revertim això, d’alguna manera, haurà definitivament arribat l’hora de la nostra desaparició. Per tant, comencem a treballar durament cadascú com pugui, essent conscients que sortim de molt abaix. Però reconèixer el problema ens ha d’ajudar a buscar la solució. Sense fer-nos falses il·lusions.

Un darrer comentari: res m’agradaria a mi personalment més que recuperar els Països Catalans. El director considera que és incomprensible que el catalanisme o l’independentisme només es reivindiquen dins el principat. Però és que intentar que Balears o València vagin al pas que va Catalunya és impossible actualment. Simplement la gent no hi té consciència nacional en un percentatge malauradament majoritari. Només així es pot explicar la presència anèmica dels partits nacionalistes als corresponents parlaments regionals, la invisibilització encara més bèstia que s’hi viu quant al català, la reculada encara més pregona de la llengua i de la cultura autòctones i l’opció elecció darrera elecció per partits que justifiquen o col·laboren amb l’expoli que ambdós territoris pateixen i que és encara més fort que el català, proporcionalment parlant. No es pot forçar a qui no vol ser, a ser. I històricament ambdós territoris han paït molt malament el pancatalanisme. València, per exemple, fa molts anys que viu d’esquena al principat i totalment abocada a la messeta. Què hauríem de fer ? Esperar que estiguin preparats ? Predicar la Catalunya irredempta ?

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
08.11.2021  ·  06:22

Gran Clara Ponsatí. Vicent et preguntes què ens manca per arribar a l´independència, i és sacrifici. Tots sabem que amb una lluita constant tendríem la llibertat. Fem-ho? Comencem una vaga indefinida, efectiva segur. Què passaria? Jo no puc renunciar al sou, a la bona feina, a dormir al carrer setmanes, a les amenaces…I continuem sortint a passejar l´11-S .

Salvador Molins
Salvador Molins
08.11.2021  ·  06:53

Compte, encara no hem assolit el nivell de Moviment d’Alliberament Nacional. Israel va necessitar més de 2000 anys.

Ens cal una gruixuda cuirassa de Moral de Victòria. Compte amb alguns comentaris agres o massa desesperats d’Ot Bou, Ponsatí, el mateix Partal, jo i molts d’altres, no ens podem descuidar mai la cuirassa i l’escut positivistes, sempre hi ha d’haver un motiu manifest d’esperança.

Només tenim un futur, marxar lluny d’aquest forat negre que ens ho xucla tot.

Preparem-nos i entrenem-nos, estiguem apunt com deia Baden Powell i els escoltes.

I no parem de fer gran el CxR, censem-nos a la incipient República Catalana Independent.

No ens deixem arrossegar pels relats dels deslleials al 1r d’octubre i a la DUI del 27-O. Ara mateix estan en plena campanya electoral, ja veieu el Junqueras parlant, de nou i de sobte, d’independència a tort i dret, i dient que ER són els millors, i lligant-se a la CUP altra volta perquè voti a favor dels pressupostos de l’enemic de Catalunya a canvi de res. És llastimós com la CUP torna caure en la mateixa trampa.

Visquem la Llengua i la Independència!

PS: Hem d’anar amb compte en no deixar créixer aquesta psicosi de que tot s’enfonsa, i tot ho fem malament, Que la voluntat de tocar de peus a terra no ens faci decaure la il·lusió i armem-nos d’una ferma cuirassa de moral de victòria. Ens costarà, naturalment, però ens en sortirem.

Mantinguem-nos lluny d’Ñ i de tots aquells que per activa o passiva els estant fent costat, sí, dels de casa i dels que es diuen independentistes també. Fem via, algun dia ja reaccionaran.

Ed Garrido
Ed Garrido
08.11.2021  ·  07:08

L entrevista feta per TV ER era indigna. Segurament el Sergi Sol l havia supervisat. La Sra Ponsati no s’ho mereixia. Com volem ser independents amb gent com el Sol, Cruanyes, Voltas, l home del sac Amoros…gent ocupada en glorificar al de Pineda…en lloc de mirar per el pais? D altra banda hi ha la comoditat, es dur sacrificar les mariscades a Begur, el cabrit de la Cerdanya…cal gent nova, compromesa i valenta, i els partits (ER, Jordi Sanchez…) ja faran tots els possibles per eliminar-los, politicament parlant.

Albert Miret
Albert Miret
08.11.2021  ·  07:17

Francament, la senyora Clara Ponsatí no em va semblar gaire llesta acceptant una entrevista de qui tots sabíem que era o intentava ser una trampa fàcil de detectar. Per què ha servit? Què hi ha guanyat l’independentisme? Ho sento senyora Clara Ponsatí, però acceptar una entrevista espanyolista profunda preparada per a desprestigiar-la a vostè i principalment al que representa, és una bestiesa important, i nosaltres ja estem bastant tips d’aguantar el lliri i d’observar com es va pansint.

Amadeu Rovira
Amadeu Rovira
08.11.2021  ·  07:54

Els representants polítics d’un poble surten del poble que els escull. En són l’expressió ensems que la representació. El problema és el poble català, un poble «rebel agenollat», un poble que escull el que li fa més el pes, any rere any. Un poble amb por a deixar de ser sotmès, que rebutja assumir totes les formes de lluita que calguin per assolir la independència. Un poble depenen psicològicament de la seva condició de sotmetiment. Malgrat tot hi ha gent d’aquest poble que malda per perviure i fer-ne de la nació futur. Una situació ben trista realment que cal afrontar amb l’optimisme de la voluntat. Viure català és lluitar sense defallir i odiar tot enemic, sobretot l’intern.

Victor Serra
Victor Serra
08.11.2021  ·  08:27

Doncs jo no m’he rendit, i la majoria de gent que conec tampoc. Estem despistats i dividits perquè l’1-O no vam aconseguir els objectius. Una de les característiques que tenim els catalans és confondre’ns d’enemic i barallar-nos entre nosaltres. Entre els que veuen botiflers sota les pedres i els que veuen hiperventilats a totes bandes, no avançarem. Cal unitat i estratègia conjunta, sino, contra l’Estat espanyol sempre perdrem.La majoria hem desconnectat d’Espanya definitivament, però no hem sigut capaços encara d’acumular la força necessària pèr fer-li front. Això és una de les coses més importants que hem de fer ( i no exclou que mentrestant hem de governar bé, hem de defensar el català etc.etc. ) El proper tret al peu em temo que serà de la CUP rebutjant els pressupostos i trencant de facto la majoria del 52%. Poca intel.ligència estratègica és un altre dels nostres trets.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
08.11.2021  ·  08:28

“Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.”

Sr. Partal: No passa res si posa noms de partits i de polítics .

enric llopis
enric llopis
08.11.2021  ·  08:45

Voleu que us digui la causa principal? Diners, por a perdre els pocs privilegis que tenim. Qui ens representa i dona la cara fins el final?

Pep Agulló
Pep Agulló
08.11.2021  ·  09:15

CAL APROFUNDIR…

Amb tots els respectes “la poca consistència personal” és poc seriós com argument principal del perquè els catalans històricament no hem accedit a proclamar la independència. És equiparable a prejudicis com que els catalans són garrepes… S’han d’aportar dades. En tot cas, això n’és l’efecte no pas la causa, que com bé es diu, és múltiple.

Potser hauríem de veure la incapacitat de la materialització de les llibertats nacionals, més aviat amb la component social de les lluites dels segles XIX i XX a Catalunya, i que té més a veure amb la influència dels moviments revolucionaris, en concret, la influència fonamental de l’anarquisme.

La independència sempre s’ha vist aliena a les lluites obreres. Regionalisme contra internacionalisme. No ha existit mai un potent moviment nacional d’alliberament.

Potser hauríem d’aprofundir per aquí… Avui, encara tenim dins l’independentisme, dins la CUP, la bandera amb la falç i el martell i la paraula socialisme…

….Alhora la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar, està superada com ho demostra la transversalitat del moviment independentista. Sense la irrupció de les classes populars, l’1-O no haguera estat pas possible.

Enric Roca
Enric Roca
08.11.2021  ·  09:27

Lo mès important sens dubte ès el rebuig actual de l’invent “España”(Molt nou)durant 300 anys els diversos poders, TOTS castellanistes imperials qué an manat a “España” i SOBRETOT dença La Pepa (Quant el poder del Consejo de Castilla es va esvair rere la guerra d”Indepèndencia”) han tingut sempre molta cura de promoçionar el España i el “Españoles” amagant SEMPRE el rerafons del castellanisme-imperial de “España”i ès ben cert qué en el fons la majoria de nissaga catalana el 1936 i el 1977 ès creien l’estafa i no eren pas conscients de esser una colonia expoliada i submissa al castellanisme imperial “Español”…..quin gran encert amagarse rere tan bonic nom! Perqué,on ès la Naçió Castellana (La majoria nacional a l’invent)?l’encert va continuar amb les 17″Autonomias” i la prohibiçió, constitucional aixó SI! jajaja de federarse *Comunidades* democrática prohibiçió rumiada pensant en els Paisos Catalans,els territoris castellans ès varen ajuntar i dividir sense problemas i sempre amb el plá castellanista imperial de desdibuixar Castella….per no fer evident QUI ès España dença al menys els Decretos de Nueva Planta.Veura un independentista desitjar qué La Roja guanyi un partit…. fá plorar.Sembla simple ,no o ès i encare pasa massa.INDEPENDENCIA.

Carles Serra
Carles Serra
08.11.2021  ·  09:45

Gràcies Vicent per l’editorial; entre els teus comentaris, hi ha com no vàrem declarar/ lluitar quan va morir Franco per ser lliures d’aquesta espaÑa franquista, doncs com bé deus saber apreciat Vicent, si has llegit el llibre que ens vares recomanar Els catalans apel.len a les nacions unides, en Tarradellas el màxim representant d’ER a l’exili, havia pactat amb Suárez l’obediència i acceptació de la monarquia Juan Carlos, del sistema espaÑol del 78.
Aquest fet el Borbó Juan Carlos l li va reconèixer donant-li un títol de la noblesa.
En Tarradellas era la mà dreta d’en Companys, que esquenes d’ell anava informar el capità general de Catalunya en Batet perquè no estava conforme que declarés la república catalana.
Això Vicent et sona? ja em diràs de què parlavà esquenes del president Puigdemont, la mà dreta i visepresiden del govern l’altre Tarradellas en Junqueras amb la franquista de l’Opus Santamaria.
Potser algun dia ho sàpiguen, sempre què la Santamaria escrigui les seves memòries, doncs com va dir la conselleria Ponsatí, si ell no vol que ho sàpiguen no ho sabrem.
Com poses d’exemple qui va refundar ER en Josep Andreu Abelló, que va anar parar en el PSC.
El gran drama és que no hem tingut partits/líders realment amb voluntat d’aconseguir la nostra llibertat.
Ja em diràs en Rufian, cap visible d’ER, que a més es declara no independentista, almenys cal agrair-li la seva sinceritat.
Molts subcriptors Vicent, abans de les eleccions ja denunciàvem la deriva d’ER, un partit de botiflers i traïdors, vares volguer nadar i guarda la roba, ara ens tornen a trobar amb lo que denúncies.
La pregunta que em faig és si realment els votants d’ER volen ser lliures d’aquesta espaÑa franquista, no seràn con l’ideari del seu guia espiritual?
Per acabar un récord per en Xirinacs, un home/polític que es va mantenir ferm debant del Partits autonomistes com CiU i ERC per aconseguir la llibertat de Catalunya, el final el poble li va donar l’esquena.
Veien aquesta realitat, va volguer fer el traspàs sol en un voral d’una muntanya.

David Badia
David Badia
08.11.2021  ·  10:01

Quina llastima i quina pena, la Sra. Ponsati va picar l’am que li va tirar el FAQS de Cristina Puig

Víctor Torguet
Víctor Torguet
08.11.2021  ·  10:14

Per què no comencem pel que més por els fa als polítics i partits “fake-indepes” del govern de la Generalitat?

Per què no ens preparem per sortir al carrer, no a demanar la Independència (que això ja fa molts anys que ho fem, amb els resultats ja coneguts), sinó per demanar la DIMISSIÓ del Govern per l’escandalós “frau de llei” que estan cometent, exigir eleccions anticipades, mentre es construeix una plataforma electoral amb polítics no-professionals i realment indepes?

Les recents eleccions del Consell per la República ens han ensenyat com de fàcil és bastir un procés de selecció de membres d’un consell o d’una plataforma electoral lliure d’influència o direcció de partits polítics.

Res no fa més por als miserables polítics del govern que perdre la feina, l’accés als pressupostos i la xarxa clientelar de favors establerts.
Fem tombar el govern i alliberem la Generalitat de col·laboracionistes, traïdors i mentiders !!!

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
08.11.2021  ·  10:17

Una característica interessant a observar dels catalans és que som éssers humans. Per tant, estem subjectes a tota mena de passions semblants a les que ja van descriure els grecs. De com organitzem la gestió d’aquestes passions en depèn el nostre present i el nostre futur.
Com diuen altres comentaristes que em precedeixen, si ens dediquem a apunyalar-nos entre nosaltres assenyalant traïdors, autonomistes i hiper-ventilats, derrotistes, quintacolumnistes, etc. poc avançarem… més ben dit, és evident que no avancem.
Apunyalar-se absurdament també forma part del repertori de les tragèdies clàssiques. No és res de nou. L’únic problema que té és de caire matemàtic: com que la maniobra resta, cada cop són menys els actors en presència.
I si algú en té dubtes només cal mirar els resultats electorals. El 52 % és un miratge que consola però que emmascara una altra realitat menys falaguera.
Per créixer necessitem menys pessimisme, menys opinions indignades i més informació ben documentada que ens ajudi a entendre la complexitat i la dificultat de la situació que vivim en el món de les xarxes i l’alienació consumista…com la resta dels humans. La Història dona pistes però mai es repeteix de la mateixa manera.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
08.11.2021  ·  10:24

Novament l’editorial cau en un error que ens manté en la roda d’hamster perpètua. Intentaré expiicar-ho:

_Potser podem constatar que hi ha persones amb un canvi íntim de rebuig incondicional envers Espanya però considero que NO PODEM arribar de cap manera a la conclusió que és un canvi íntim d’una majoria dels ciutadans. Pel cap alt és/som un 25-30% dels catalans.

Una vegada més Vicent Partal no diu tota la veritat.
És bonic llegir que “els catalans ja rebutgen incondicionalment l’estat espanyol”… però és una anàlisi errònia que ens porta a no entendre què ens està passant realment.

Amb això negligim en la qüestió bàsica de no fer cap pedagogia sobre que han representat per a Catalunya quatre-cents colonials amb genocidi nacional i cultural.
Sense aquesta pedagogia crec que és impossible avançar.

Diré més: molts dels que rebutgen íntimament Espanya han abraçat l’autonomisme convençuts (per por o autoengany) que ajudant a governar l’estat espanyol fan avançar Catalunya.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
08.11.2021  ·  10:29

Avui no hauria de fer cap comentari a l’Editorial perquè, il·lustratiu com és, poques coses s’hi poden afegir, sobretot, com és el meu cas, quan no es té el coneixement històric adequat per complementar o trobar un camí colateral que reforci el relat d’en Partal. El primer que vull dir és l’agraïment que sento per la Clara Ponsatí que, essent prou lliure i independent, tot hi haver estat dins de la sala de màquines de la Generalitat, diu el què pensa sense pèls a la llengua. Insisteixo, des del desconeixement històric per comparar, diria que la particularitat dels catalans per fracassar de forma reiterada en l’intent d’esdevenir independents pot deure’s a tres factors: el primer és que som una societat molt barrejada, que ha rebut onades massives d’immigració en curts espais de temps i no les ha pogut integrar bé. Nosaltres hem fallat -el cas de la immersió lingüística és paradigmàtic- però l’estat espanyol no s’ha cansat ni es cansarà de boicotejar tots els intents de normalització en matèria de llengua i no cal dir que en un referèndum guanyaria l’opció independentista, com ja va passar i com diu Ponsatí, però la distància amb la opció unionista no seria molt gran, admetem-ho. El segon factor podria ser que aquests processos normalment es produeixen quan l’estat del que ets vols separar està en descomposició -exemples com la URSS o Iugoslàvia- o bé es tracta d’un territori colonial allunyat o sense continuïtat amb l’estat. Aquí cal reconèixer que l’estat espanyol té una mala salut de ferro, és la quarta economia europea i Europa hi té masses interessos i pocs incentius en el nostre procés. En tercer lloc crec que l’esforç necessari per fer decantar la balança passa per fer un sacrifici de tal magnitud que, amb la renta per càpita i l’estat de benestar que gaudim, no estem disposats a fer, no estem disposats a arriscar-nos fins aquest punt. Pot sembla una mica pessimista, però en qualsevol cas és una contribució a la discussió.

Wladimir Morales
Wladimir Morales
08.11.2021  ·  11:44

Xhostakovitx estrenà la seua 7a simfònia “Leningrad” mentre aquesta congelada ciutat era assetjada, massacrada i bombardada pels nazis alemanys. Totes les emissores de ràdio de l’URSS pararen l’emissió per retransmetre-la en directe. Ací presentes una obra simfònica de l’1 d’octubre i els més sincers et diuen que tenen por. La resta pitjor, perquè ni et contesten. L’il·lustre Jordi Cervelló aconsegueix estrenar una obra sobre el tema tres anys després i ja ningú se’n recorda. És el que hi ha.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
08.11.2021  ·  11:53

Jo no tinc una bola de vidre, però m’atrevisc a afirmar que si els líders polítics i socials haguessen demanat als ciutadans d’ocupar els carrers, els ciutadans ho haurien fet. Quants ciutadans? Els suficients! No tinc cap mena de dubte.

Quin va ser el problema?

Parlem clar.

Ni els líders polítics, ni els líders socials ho van demanar.

Per què?

No cal sinó rellegir a en Xirinacs.

Ara bé, per què a Catalunya els líders sempre traeixen?

En la meua humil opinió, perquè el poder polític i econòmic català “totus revolutum”, des d’Isidre Fainé fins al germà d’Oriol Junqueres, passant pels llestos del Palau de la Música, tots comparteixen negocis amb la Cort del Regne. En altres termes, no et pots separar de la Cort del Regne si tens negocis amb la Cort del Regne.

El referèndum de l’1 d’octubre NO va ser convocat per a demanar la independència, va ser convocat per fer un repartiment més just dels calés, només això, com es fa en el món de la màfia. Qüestió de repartir el “territori”, no pas qüestió de reivindicar el TERRITORI.

Clara Ponsatí té un plus. Va ser l’única política catalana independentista que va gosar dir que els polítics que gestionaven el referèndum eren trilers. Sí, trilers! Mot que prové del joc a tres bandes: independència, autonomisme i, la butxaca. L’ingenu que hi juga, sempre perd.

josep soler
josep soler
08.11.2021  ·  12:05

La resposta està en la nostra naturalesa.

Vam delegar la postrevolució del Primer d’Octubre al partidisme i els presos polítics que té l’estat mafiós com a ostatges:

.- Els partidistes han fet de la nòmina del càrrec electe i/o eventual de confiança, el seu modus vivendi que els paga la hipotèca i els maté l’ego pels nùvols.

.- I el Règim franquisme va fer ostatges precisament per això, per bescanviar-los per la rendició…

Ara que ja ho sabem podem fer dues coses:

1.- Tornar a votar ERCJuntsCUP i continuar com a colònia del Franquisme fins a desapararèxer com a poble en dues generacions.

2.- No tornar a votar-los mai més i fer-ho per un Protopartit que faci de front nacional com ja vam fer amb JuntsXSí. Però aquesta vegada sense el partits i Òmnium. No obtindrem la majoria, però és que ara no hi ha un diputat independista, de veritat en el Parlament, tot hi tenir el 52% de vots a partits que ens van enganyar quan ens diuen que són independentistes.

PREFEREIXO UN PRESIDENT FRANQUISTA VOTAT PELS PFRANQUISTES QUE UN DE BOTIFLER VOTAT PER MI.

Joan Rius
Joan Rius
08.11.2021  ·  12:10

Anit al Palau, concert en homenatge a Paco de Lucía. La presentació per part d’un dels guitarristes en Català, breu però suficient i en català. Tot seguit, Oh! sorpresa, canvi de registre justificant el canvi de les presentacions de cada peça a l’espanyol i a l’anglès perquè ho entenguem tots. Els catalans nacionalistes, haurien abandonat el recinte i haurien fet una reclamació massiva i, fins i tot alguna mena de protesta a les portes del denigrat palau. Quin missatge hem donat al món sencer?

joan guinarda
joan guinarda
08.11.2021  ·  12:29

Deixeu-me tornar a transcriure el text que fa dies vaig enganxar en una altra editorial, és que em sembla que prou premonitori. Desgraciadament.

“Por fin Barcelona está dejando de ser una provinciana capital regional para convertirse en una ciudad plenamente española e internacional. Los catalanes capitalinos se han percatado de lo inútil de mantener a la fuerza una lengua minoritaria, hecha para hablar en la intimidad, pero no para usarla en las cosas serias como los estudios, la cultura o el ocio.
Por fin podemos ir a un restaurante cualquiera y ser atendidos en el idioma lógico por mayoritario, el que todos entendemos, y leer la carta en español ¡y sin tener que rebuscar entre más idiomas! Puedes entrar en sus sitios web con la seguridad de que toda la información estará en castellano.
Aún quedan restos de la falta de educación tan característica otrora entre pequeños comerciantes de dirigirse al cliente en catalán, sin conocerlo de nada, así de entrada. Los grandes comercios, por suerte, ya hace tiempo que borraron del mapa esta anomalía.
Ya lo dijo el poeta: ¡Ancha es Castilla! Tan ancha es que ya llega a los rincones más escondidos he íntimos, a los patios de los colegios, a la universidad, a las mismas plazas y calles de toda Barcelona.
Las entidades catalanas que estudian la evolución de su lengua andan alarmadas y se mesan los cabellos ante la pérdida de hablantes cada vez más acelerada. Lo que no se consiguió en siglos de presión por parte de los gobiernos, ni en décadas de dictadura, ni con leyes en contra de su uso, impulsadas por partidos claramente unilingües, lo están consiguiendo los mismos catalanes hartos de provincianismo y ansiosos de la internacionalidad que da el hablar una lengua como el español. La misma TV3, otrora tan reivindicativa, se rinde ante la evidencia y admite más programas y tertulias en castellano, para llegar a más público. Los otros medios no le andan a la zaga y se nota su descuido en hablar o escribir un catalán mínimamente correcto, cada vez más plagado de expresiones típicamente españolas. El mismo ayuntamiento y entidades varias de él dependientes utilizan casi exclusivamente el castellano para dirigirse a… ¡los catalanes!
Ante estos avances, hemos de congratularnos puesto que contribuyen al bienestar y a la convivencia de todos los residentes en esta provincia española.””

Aleix Gaus
Aleix Gaus
08.11.2021  ·  12:50

Completament d´acord ens fa falta nous politics que treballin per la nostra llibertat i no fer autonomisma i treballar per la independència de la nostra nació. Si fos aixi la gent del carrer tornaria a donar resposta

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
08.11.2021  ·  13:31

Jo no tinc la solució i, a mès, visc fora de Catalunya que potser em fa veure tot amb un altre color (tal vegada, molt més gris de com ho veuen els meus companys comentaristes).
Però hi ha una cosa que no entenc i no em sé explicar.
-Alguns parlen que hem d’anar units i que hem de deixar de tirar-nos el plats pel cap. Bé. Qué més voldriem tots. El que passa és que primer hem de tenir clar amb QUI hem d’anar units. Potser m’equivoco però els que parlen d’unitat haurien d’entendre que s’ha d’anar units per la independència. O no? amb qui volen anar units?
-Altres parlen de fer un protopartit per deixar enrere els politics. Hi ha hagut 4 anys per fer-lo i aqui estem. Ni primàries ni res. No hi ha cap voluntat de fer ni un, ni dos, ni tres protopartits amb gent de la “societat civil”. La ANC es tira enrere. El Dante Fachin no vol prendre aquesta responsabilitat, els altres papables no volen deixar la feina… En Josep Costa no, perqué l’acusarien de “cumveryent”?. I aixì anar fent.
-Altres, encara, parlen de fer caure aquest govern botifler (no en tinc cap dubte que ho és) i fer noves eleccions. Potser caldria recordar que no farien noves eleccions, sino un vergonyòs tripartit que ens ensorraria definitivament. Es a dir, el govern Aragonés está excavant la fossa, però el tripartit ens donaria a tots una puntada de peu al cul i cap a dins …. soterrats de sorra i de merda, per sempre més.
Alternatives? No en tinc, Cap ni una. Jo estic convençuda que va haver-hi frau en les últimes eleccions. Perqué el resultat de ERC va ser com…. l’empat de vot de la Cup, recordeu? Una mena de solució de Pilat que, per un sol escò, ens tenen a tots agafats ….per coll.
Estic descoratjada per la llengua malmesa i per la poca empenta dels meus conciutadans. Cansada de veure que els CDR’s es preocupen de donar suport als represaliats però no “preparen” el futur.
Crec que el problema és aquest: Ningú es prepara per un nou embat. Tots “ploren” i aquest dol ens está portant a la grisor.

Els catalans portem 300 anys de derrotes. El 1O, mal que ens pesi, ha estat viscut en el nostre subconscient de poble com una derrota.
Fins i tot els més optimistes, com jo era, ens hem anat acoquinant, desorientant i deprimint.
El CxR és la única esperança. Si no ho fa/fem bé, serà l’ultima oportunitat.
L’estat de la llengua ens está avisant.
Però no veieu que no som capaços ni de tancar TV3 malgrat el vergonyòs tractament que fan del català?

Carles Viñals
Carles Viñals
08.11.2021  ·  13:51

“No hi ha cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagi rendit d’una manera tan fàcil com el català, i on l’Estat hagi tingut prou amb un poc de violència per dur els polítics a claudicar de l’objectiu.”

Una dura veritat formulada per Clara Ponsatí, admesa pel Sr. Partal, per mí mateix i per qualsevol persona que no vulgui enganyar-se ella mateixa. Si el Sr. Partal vol saber-ne les causes, les pot trobar en l’extens inventari dels vicis nacionals que ens forneix el Sr. Miquel Gilibert, però això no és suficient. Cal saber no només les xacres i febleses causants del fracàs, ans també l’origen d’aquestes; cal saber “el per què del perquè.”

La fortalesa d’una persona no rau en la força física, sinó en la del seu esperit. Un esperit fort infondrà a la persona la voluntat, la força i el coratge en la lluita -sempre indefugible-, per l’assoliment dels seus ideals. Un esperit feble comunicarà la seva feblesa al cos més fort i el farà defugir la lluita i claudicar en totes i cadascuna de les ocasions que se li presentin de plantar cara a l’adversari. Partal mateix ens posa els exemples de Macià, Abelló. Tarradellas, Puigdemont i els polítics de l’1-O, com a personatges emblemàtics, als qui mancà la fortalesa d’esperit en el moment decissiu. Tots ells sorgiren del poble i carregaren les febleses del poble.

La fortalesa d’un poble és la suma de les fortaleses espirituals dels seus membres, homes i dones, així com la feblesa d’un col.lectiu és la dels individus que el componen. Encara no hem sabut enfortir individualment el nostre esperit per tal de poder enfrontar amb garanties d’éxit, per primera vegada en molt de temps, una qualsevol, (una sola!) de les nombroses ocasions que se’ns han presentat per fer-ho. Començarem a saber que som espiritualment forts, i que per tant podem guanyar, quan ens sapiguem íntimament disposats a pagar -polítics o simples ciutadans-, el preu de dir NO un dia rera l’altre sense defallir; preu que, per descomtat, serà prou més alt que el que li ha calgut a l’Estat per guanyar-nos la partida de l’1-O.

david graupere
david graupere
08.11.2021  ·  14:16

Hi ha qualque cosa que no rutlla de la vostra equació:

una primera n’és el mateix País Basc, segons els factors descrits ja fóra un estat independent, la qüestió de fons és que Espanya i França no volen estats satèl·lits a la partió franco-espanyola. La deixadesa de França (i tutti quanti) amb les dictadures espanyoles. Van agafar la clau de la caixa perquè demogràficament el País Basc és petit i Espanya va comprar així les elits.

Una segona, fallen les elits, amb això hi estic d’acord, però no pas Francesc Macià, aquí hi ha el nucli dur de la qüestió: per què sempre es repeteix el patró amb les elits que han de fer el pas definitiu? Hi ha una avançada, una aturada i un descens lent… no serà que els possibles aliats deixen a cada dirigent amb els pixats al ventre? Tampoc no poden dir res, ni abans ni després, perquè si es diu, a banda de generar un conflicte internacional, tanques per sempre aquella porta. Per tant, cada elit que es troba dins d’aquella finestra d’oportunitat, es troba amb la negativa de qualque possible aliat extraoficial… amb o sense la pressió espanyola, però al final fan una reculada perquè fallen els contactes de segona o tercera fila internacionals. Espanya ho sap i sap jugar la deixadesa europea vers la partió franco-espanyola i la pressió cap a tercers, que de ben segur sap qui són.

La qüestió és: com desestabilitzar la partió franco-espanyola? Quan dos de grans desconfien l’un de l’altre, hi posen estats satèl·lits enmig. És geopolítica. Bascos i catalans tindran estat si poden desestabilitzar les relacions franco-espanyoles. Cal enemistar-los.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
08.11.2021  ·  15:53

Una llista clara per votar a les properes eleccions. Cap polític. Un únic punt: independència, ara.
Ni ERC, ni JUNTS, ni CUP ni punyetes.

Roser Caminals
Roser Caminals
08.11.2021  ·  16:41

La poca consistència personal dels nostres polítics és un factor, però n’hi ha de més poderosos. Amb poques excepcions, les nacions que esmenta el Vicent eren pobres i/o estaven sotmeses a dictadures obertes i declarades o a imperis anteriors a la creació de la UE.
Malgrat l’espoli de l’estat espanyol, el nivell econòmic de Catalunya és alt. I malgrat la violació de drets bàsics, Europa pot seguir fent veure que Espanya, sent-ne un estat membre, és una democràcia.
Els catalans viuen en una zona de mitges tintes, en una “dictatova” que els espolia però no els mata. I volen la independència de llei a llei, conquerida pels partits a la “taula de diàleg.” El puntal del nostre independentisme no és econòmic, ni principalment polític, sinó cultural. I els que estem disposats a posar la carn a la graella per la cultura sempre som minoria.
Si puja el tàndem Vox-PP, colla més enllà del límit i no posa cap peix al cove, els catalans es tornaran més combatius. No expresso un desig, sinó una realitat.

Joan Royo
Joan Royo
08.11.2021  ·  17:16

Vull afegir dues idees que sempre m’han fet pensar. Els polítics independentistes i bona part de la gent han estat i estan dominats per la dicotomia esquerra-dreta per davant d’autonomia-independència. I un altre factor és la “malaltia” del pacifisme. Aquests dos factors han impedit fer realitat la independència.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
08.11.2021  ·  19:13

“No more bla, bla, bla…”. Una bona proposta: la de Josep a les 13:53, lema inclòs.

Francesc Espinar
Francesc Espinar
08.11.2021  ·  20:03

Menys Jordis Cuixarts i més Michaels Collins. Es el que ens cal a Catalunya.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
08.11.2021  ·  20:17

El procés no s’ha acabat: la gent hi és i la voluntat de fer la independència també. El gran problema que tenim és vencill: ERC ens ha traït i JUNTS hauria de trencar aquesta coalició tan aviat com sigui possible. Mai s’hages hagut de fer president de la Generalitat a Pere Aragonès amb una consulta a les bases de Junts que donava això per des-contat.
Només amb unes noves eleccions amb la presentació d’una candidatura de país, encapçalada pel president Puigdemont, sense hipoteques de partit podrà fer el miracle de transformar unes eleccions autonòmiques en un referèndum d’independència.

Pau-Marc RIERA
Pau-Marc RIERA
08.11.2021  ·  21:29

Europa, La UE, és un cau d’escurçons: Violència, imperialisme,tiranies, persecucions, robatoris i genocidis. A mida que es va pacificant mínimament, van sorgint els col.lectius massacrats, el problema amb la nostra gran i vella Nació, no és fàcilment homologable perquè és de dimensions colossals. Si el tenim en compte íntegrament: La Nació de molts milions de persones, no sis, ni deu…trenta fàcilment. La que ha estat depredada de fa més d’un mil.leni, per Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit…som una autèntica bomba de rellotgeria per tot l’estatu quo…

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
08.11.2021  ·  21:41

Lo de l’entrevista (i posteriors comentaris) al FAQS són una ignomínia més de TV3.
I amb tot… crec que el tir els va sortir per la culata.
Gràcies Clara Ponsatí, un cop més.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes