En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.

Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.

En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.

Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.

No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.

Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.

Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’estén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.

Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.

Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.

Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.

Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.

És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.

No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.

Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?

VilaWeb necessita més subscriptors per a continuar publicant-se. Si no ho sou encara, si us plau, feu-vos-en en aquesta pàgina.

Només a VilaWeb

Com cada dilluns, avui escriu Joan Ramon Resina. I no us el podeu deixar perdre. El seu article d’avui precisament tracta d’això: “El neoautonomisme“. Una idea tan sols: “Importa molt distingir entre autonomia i llibertat i saber oposar-les entre si, conscients que allà on es disputa la gestió d’un model autonòmic no es treballa pas per la llibertat.” Cosa que “sempre fou evident als seus enemics”. Als de Catalunya.

Us voldria destacar també aquest article d’Arnau Lleonart sobre el relleu de Xavier Garcia Albiol a Badalona i aquest reportatge d’Odei Etxearte en què descriu la revolució, l’emergència de noves cares, que hi ha hagut a les eleccions al Consell per la República. Ho fa parlant amb Rosa Maria Figueras, Montse Bayà, Mercè Zamora i Montserrat Trepat, que són quatre dones amb un gran currículum professional, independents i disposades a tot, que han guanyat en quatre de les circumscripcions electorals –recordem que un 71% dels membres de l’Assemblea de Representants, que es reunirà dissabte per primera vegada, són dones.

També publiquem avui una entrevista important, dura i realista, d’Assumpció Maresma a Àngel Hermosilla, de la PIMEC, que qualifica de tempesta perfecta la situació cap a la qual ens encaminem arran de la crisi energètica i de proveïment, que desembocarà en una inflació d’un abast de difícil previsió. L’anàlisi és ben desenvolupada i cal llegir-la per preparar-se bé amb vista als mesos que vindran.

Paral·lelament, avui també publiquem un reportatge per a entendre si realment ens podem trobar sense electricitat; hi participen Ramon Folch, socioecòleg i figura de referència en aquests temes; el professor mallorquí Vicenç Canals; Quim Corominas, president de l’associació Congrés d’Energia de Catalunya; i el catedràtic valencià Tomás Gómez Navarro.  (Ho podeu llegir també més còmodament encara en la versió pdf a VilaWeb Paper.)

En l’apartat cultural, Txell Partal entrevista Joan Dausà, que ha publicat un disc i es mostra content de les primeres reaccions del públic. I Xavier Montanyà ens parla de la tragèdia de Max Aub en l’Espanya de Franco.

Aquest vespre, finalment, el nostre cap d’estil, Jordi Badia, farà un debat amb els subscriptors, en un acte al CCCB de Barcelona, a partir de l’obra Salvem els mots, que fa unes quantes setmanes que forma part dels llibres de no-ficció més venuts en català. Aquest acte també el farem a València, al Centre Octubre, el dia 16 de desembre.

La fotografia

Un grup de persones contemplen les grans onades a Pollença, originades per la borrasca que ha afectat sobretot Mallorca aquest cap de setmana. La fotografia és de Cati Cladera.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.