Joan Dausà: “És un disc vitalista, més a prop d’allò que sóc jo”

Ens trobem divendres, amb Joan Dausà. Fa poques hores que ha publicat el seu últim disc: Ho tenim tot. Confessa que és un dia de nervis. Després de molts mesos treballant ha arribat el moment que la gent conegui les cançons i les faci seves. Reconeix que no és el disc que havia pensat: “Tot allò que va passar amb la covid-19 va fer que aquella eufòria inicial es convertís en més èpica.” En aquest disc, Joan Dausà vol deixar enrere l’intimisme i la nostàlgia i reivindica una part d’ell mateix més desconeguda fins ara: la vitalista.

—Estreneu disc. Com es viu l’arribada d’un nou treball? Hi ha molts nervis?
—Fa molta il·lusió. El dia que publiques un disc és un dia de nervis i il·lusió perquè al final has passat molt de temps preparant aquestes cançons, aquest projecte. Però la cosa més important és que a la gent li arribi, que faci seves les cançons i puguem fer una gira molt bonica. I en dies com avui és quan comences a olorar com va la cosa.

—I de moment com va?
—De moment, els comentaris de la gent són positius. Per les xarxes, tothom diu que li agrada molt, el disc. Per tant, estic molt content.

—Aquesta vegada jugàveu amb avantatge. Aquest estiu vau fer sis concerts a Empúries on ja vau tocar les noves cançons.
—Sí, però això no ha donat tanta informació com em pensava. El Respira era un pla de cap de setmana. Al final la gent era allà asseguda escoltant les cançons, i gaudint del mar, amb unes vistes espectaculars, mentre menjava. Per tant, la cançó era un element més. Tothom es podia quedar amb una cançó o una altra, però era un element més. Jo em pensava que la gent potser tindria una visió general del disc, però la realitat va ser que no era el lloc. La gent es quedava amb les sensacions… Molta gent et deia: “Em sembla que m’agradarà.” Però avui és el dia important, ara ja el poden escoltar i reconèixer aquella cançó que pensaven que els agradaria i donar-hi tantes voltes com vulguin.

—Per tant, no ha canviat res?
—No, és com si no hagués existit. Potser a aquells que van venir els sonaran més les cançons. Però és com si ho haguessin somiat. No en tenen un record nítid, d’aquell dia.

—Just abans de la pandèmia anunciàveu que us aturàveu un temps per fer un nou disc. Ha estat el disc que en aquell moment pensàveu que seria?
—Quan vam acabar la ronda anterior vaig pensar de fer un nou disc a favor dels concerts, un disc que ens donés repertori més festiu, per tenir més colors amunt.

—Eufòria!
—Sí, aquesta era la idea. Però tot allò que va passar amb la covid-19 va fer que aquella eufòria inicial es convertís en més èpica. Ara parlem més aviat d’una lluita social i personal, d’una celebració quan les coses surten bé. Però al disc també hi ha tristesa; per exemple, quan veus que hi ha coses dures a viure, el cas més evident és l’última cançó del disc.

—Aquesta última cançó que esmenteu va dedicada a la gent que ha mort a la pandèmia i als familiars que no l’han poguda acomiadar com voldrien. Malgrat tot, la pandèmia hi és des d’un punt de vista positiu, al disc.
—La pandèmia te la pots agafar en un sentit positiu o negatiu. El negatiu és el més fàcil, però al final la qüestió és treure’n lliçons i saber conviure-hi. Cal entendre que la vida la controlem menys que no ens pensem i confiar fins i tot que potser això que ens passa és millor que no pas allò que hauríem decidit nosaltres. Per tant, fem una cosa: confiem en el que tenim, és el que necessitem per continuar creixent. Si et bases en això, i no en les expectatives, estaràs més serè amb la vida, més a prop de la felicitat. Cal anar a allò que teníem quan érem petits, a la capacitat d’estar més present.

—És curiós perquè fins i tot cançons com “Ho tenim tot”, que es van escriure abans de pandèmia, semblen fetes expressament per al moment actual.
—És veritat. Recordo perfectament que va ser la primera que vaig escriure d’aquest disc. Va donar el to de tot allò que vindria després, i en realitat va ser abans de la pandèmia. Era premonitòria. En realitat, ja en tinc dues: el “Tot anirà bé” també ho era…

—De fet, el “Tot anirà bé” es va convertir per a moltes famílies en un himne durant la pandèmia. Com es viu això?
—És una sort. Hi ha coses que no controles. Tu fas la feina com pots, com saps, amb tot l’amor i després el que surti d’aquí no es controla. Això és el més bonic. Tu traces unes línies i una manera de fer, i la vida et sorprèn i et porta coses noves. Tant de bones com de negatives. Totes s’han d’acceptar i celebrar.

—És un disc optimista?
—Diria que és vitalista, és un disc més a prop d’allò que sóc jo. En els discos anteriors m’havia posat a fer cançons des d’un lloc en què em sento còmode, que és més nostàlgic i dramàtic. És un punt de vista que em sembla molt interessant i apassionat; per això ho feia. Però, en realitat, jo no sóc això i prou. També sóc molt vital, molt positiu, molt relativista. I en aquest disc he mirat de transmetre com entenc la vida, com me la plantejo. De fet, aquests últims anys hi ha hagut una evolució cap a aquesta tendència. En l’últim disc ja avisava. Ja deia: “Atenció! Que potser ja no plorareu tota l’estona. Potser podem anar a un concert de Joan Dausà i ens ho podem passar bé.” En definitiva, com a la gira, els moments de celebració i eufòria eren molt agradables i en gaudíem molt, volíem afegir molt més repertori cap aquí.

—Per tant, hi ha una part que gira cap aquí perquè dalt l’escenari aquestes cançons són molt més engrescadores?
—Sobretot és com veig el públic. Estàvem acostumats a veure el públic assegut fent un viatge serè, emocional, tirant a trist. Però també és molt bonic veure el públic saltant, somrient i cridant fort. Això és el que volíem provocar amb el disc.

—Llegint la llista de cançons, n’hi ha una que em va sorprendre: “Pina”. No entenia què era fins que no la vaig escoltar. Qui és la Pina?
—La Pina en realitat és la meva filla Valentina. Quan era ella petita, li preguntàvem com es deia i sempre responia: “Pina.” I ens va fer molta il·lusió. De Pina, hi ha Pina Bausch, una coreògrafa alemanya que és un referent a la dansa. Trobo molt bonic que ella s’hagi triat aquest nom i aquest referent sense saber-ho. I així li ha quedat. Sempre li diem Pina. Però la cançó no va dedicada només a ella, sinó que és una excusa. Veure-la a ella corrent entre les cortines i passar-ho bé, em va fer reflexionar. Em vénen ganes de dir-li: “Guarda’t aquest moment de felicitat tan gran, sa i pur, perquè la vida és llarga i hi haurà un moment que necessitaràs carregar piles.” Seria important que tots ens guardéssim aquests moments màgics com una dosi d’energia extra. Tots hem estat nens i hem tingut aquesta capacitat de ser feliços en l’ara i l’aquí. Seria bonic que no ho perdéssim, tot i que és difícil.

—Aquesta vegada canteu en castellà. Al disc hi ha dues cançons en aquest idioma.
—Abans ja havia fet algunes coses, però és veritat que en un disc no havia fet mai cançons en castellà. A mi el castellà és una llengua que m’emociona igual que el català. He escoltat molta música en castellà, i sempre pensava que algun dia m’agradaria escriure una cançó en castellà. Trobo que em col·loca en un altre lloc molt interessant. I amb l’excusa que vaig estar tres mesos vivint a Buenos Aires, ara fa trenta anys, vaig recuperar una història. Li vaig posar una mica de salsa i vaig explicar que passava al cap de vint anys… No diré quin percentatge és real i quin és fictici. És un petit disc dins del disc. Són dues cançons amb una història, per a jugar.

—Aquest joc que acabeu d’explicar, dient que hi ha una part real i una que no, però que no voleu dir quina és quina, és molt Joan Dausà.
—Sí, és molt divertit. No és fet expressament, moltes vegades. Sovint passa que en un concert t’inventes que has tingut una parella d’aquell poble, i llavors veus que hi ha gent que riu i gent que s’ho creu. Veus un fil per on estirar, i jugues. És divertit.

—Però llavors la cosa pot acabar amb titulars com: “Joan Dausà deixa caure que Pedro Sánchez té una filla il·legítima.”
—Sí, de vegades es complica la cosa i em fico en embolics. D’això també s’aprèn. Era una història molt innocent. Potser no era conscient de què deia i on ho deia. He d’aprendre a mesurar les paraules i saber fins on puc jugar.

—Situem la gent que ens llegeix i que no sap de què parlem. Durant el confinament vau fer un concert a Instagram, conegut perquè vau cantar l’última cançó a la dutxa. Allà vau dir que havíeu tingut una història amb una filla il·legítima de Pedro Sánchez.
—És clar. Normalment quan als concerts cantava la cançó “Diria que eres tu” m’inventava que havia estat amb la filla de l’alcalde del poble on tocava. Era una broma. Però a la dutxa no sabia qui dir. Era durant la pandèmia i Pedro Sánchez era notícia cada dia. I, és clar, amb les filles per edat no quadrava, de manera que em vaig inventar això de la filla il·legítima. Era una ximpleria. Però després em vaig adonar que potser no ho havia d’haver dit. Es pot malinterpretar. I fins i tot per respecte cap a ell.

—Els qui sempre us segueixen van entendre la broma. Però el qui hi entrava de nou, potser no.
—Sí, va ser un concert que va dur molt d’enrenou. Moltíssima gent es va connectar. Instagram em va dir que s’hi havien connectat trenta mil dispositius. Imagina’t, durant el confinament, en cada dispositiu hi havia més d’una persona. Vam arribar a fer la broma què era com un Sant Jordi. Però al Palau Sant Jordi hi caben disset mil persones. Si darrere de cada dispositiu hi havia quatre persones, potser vam fer com quatre Sant Jordis. Era una animalada.

—Però tot sol, sense que ningú coregés les cançons.
—Era molt estrany. Va ser una aventura molt divertida. Encara que hi va haver moments de tensió. Vam patir perquè la wifi no fallés, però al final va sortir bé. Era ficar-me en un altre bon embolic, fer aquest concert. Però eren dies que tots jugàvem a distreure’ns. Va ser molt bonic.

—Ara que dieu de jugar, teniu molta tirada a jugar amb els vostres seguidors a les xarxes.
—M’agrada estar molt pendent de la gent que connecta amb el nostre projecte. Rebo molts correus de gent que m’explica coses de la seva vida relacionades amb les meves cançons, m’agrada llegir-los i respondre’ls tots. No ho puc fer sempre en el moment que els rebo. Però tinc una carpeta amb tots els correus pendents per respondre. Al final per mi la cosa més important és com aquestes cançons arriben a la gent, com les fan seves, com els acompanyen en el moment vital. I les xarxes em serveixen per a conèixer la gent que ens segueix. I saber això ens serveix per a pensar si la gent s’apuntarà a les nostres aventures esbojarrades, com ara muntar un festival que es diu Respira, a l’estiu. Els conec, i això em permet de saber què puc fer i què no.

—El primer concert de la ronda serà el 25 de novembre al Palau de la Música de Barcelona. Recordeu aquell primer concert que hi vau fer?
—Aquell primer Palau va ser dels moments més feliços que he viscut en la música. Recordo molt aquell moment de la salutació final. És quan vaig ser conscient que fèiem alguna cosa molt especial. Tot el públic dret. Feia només un any i mig que havíem començat el projecte. Vam aconseguir una cosa molt bonica. Va ser meravellós. Després hi hem tornat cinc vegades i sempre és especial. Aquesta vegada hi ha un punt més. És el primer concert de la gira. I per tant ens enganxa a nosaltres amb el neguit i la il·lusió de veure com la gent ha fet seu el repertori. Descobrirem si amb vint dies s’han après algunes cançons. Tenim moltes ganes de tornar a tocar. El procés de fer les cançons i el disc és molt emocionant, però ara bé la part millor.