L’arribada de l’esquerra al poder a Colòmbia posa fi a un tabú històric

La presa de possessió de Gustavo Petro obre un període històric al país, però exigirà equilibris delicats amb l'oposició

VilaWeb
Una dona s'acosta a la plaça Bolívar de Bogotà, ahir, a celebrar la presa de possessió de Petro (fotografia: Natalia Pedraza).
Claire Nevache
07.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Llatinoamèrica ha tingut molts presidents d’esquerres, ara i en el passat, però fins ahir Colòmbia era un bastió de la dreta continental i l’esquerra mai no havia governat el país. Amb la presa de possessió de Gustavo Petro tot fa un tomb.

Uns quants elements han contribuït històricament a la marginació i la demonització de l’esquerra a Colòmbia. Per una banda, el conflicte armat –que es prolonga d’ençà de fa gairebé seixanta anys, amb un nombre com més va més gran de víctimes civils, desapareguts i desplaçats– havia generat l’associació de l’esquerra amb els moviments insurgents, especialment amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC).

Tot i els nombrosos abusos comesos per l’exèrcit oficial, la retòrica del govern sempre havia atribuït tota la responsabilitat del conflicte a la guerrilla marxista. Aquesta situació no és del tot estabilitzada encara: l’antiga guerrilla de les FARC i els observadors internacionals denuncien regularment l’incompliment dels acords de pau per part del govern, mentre uns quants grups armats continuen operant en la clandestinitat.

Per una altra banda, els Estats Units fa molt de temps que paren una atenció especial a Colòmbia. En el context de la guerra freda, Washington va donar suport a Bogotà en la repressió dels grups insurgents i, més tard, en la “guerra contra les drogues”. A canvi, Colòmbia s’ha posicionat com un fort aliat dels EUA a escala internacional (sobretot en les votacions a l’ONU) i a la regió, especialment en l’aïllament de Veneçuela.

L’evolució de Veneçuela, governada del 1999 al 2013 per Hugo Chávez i d’ençà del 2013 pel seu successor, Nicolás Maduro, és l’element més recent que ha dificultat el paper de l’esquerra. Per a Colòmbia, que comparteix amb el veí bolivarià una frontera de més de dos mil quilòmetres travessada per innombrables rutes de trànsit, però, sobretot, per fluxos migratoris sense precedents –Colòmbia acull dos dels cinc milions de veneçolans que n’han fugit–, aquesta relació s’ha traduït en successives crisis diplomàtiques que van acabar el 2019 amb el trencament de les relacions diplomàtiques i el tancament de la frontera.

Així doncs, com podem explicar aquesta victòria de l’esquerra? Clarament pel context socioeconòmic del país que és molt marcat per l’augment de la desigualtat –Colòmbia és ara el país més desigual del continent, alhora el més desigual del món– i la pobresa. La pandèmia, a més, ha causat una reculada d’una dècada en la lluita contra la pobresa, amb 3,6 milions de nous pobres. Hi ha departaments, com ara la Guajira i el Chocó, on vora el 65% de la població viu per sota el llindar de la pobresa.

Aquestes regions van votar massivament per Petro, la promesa del qual d’aplicar polítiques socials universals i, sobretot, de governar per a tot el país, i no solament des dels, i per als, grans centres urbans del centre de Colòmbia, va atreure el vot de les zones costaneres i perifèriques. El mandat d’Iván Duque, el president sortint, elegit el 2018, també va ser marcat per manifestacions massives, vinculades al descontentament de la població amb les polítiques econòmiques, socials i ambientals i la manca de voluntat política per a aplicar els acords de pau. Aquestes manifestacions van ser reprimides amb brutalitat, i l’ONU va informar d’almenys vint-i-vuit morts el desembre del 2021. L’ús de la força per part del govern, la desaparició virtual de la guerrilla amb els acords de pau –que priva la dreta del seu espantaocells– i la incapacitat de posar fi als assassinats de dirigents socials i activistes ambientals són elements que han acabat de minar la credibilitat de la dreta colombiana.

Els acords de pau i la sortida gradual del conflicte armat van obligar els candidats a posicionar-se en unes altres qüestions, econòmiques, socials i ambientals, on Petro i Márquez tenien avantatge sobre la dreta. Durant el discurs de victòria electoral, els seus partidaris van corejar “No més guerra”, tot confirmant que la dreta, històricament oposada als acords de pau i que arrossega els peus en l’aplicació de les mesures de reparació, no podia oferir als colombians una transició convincent cap a la pau.

Gustavo Petro va ser així elegit amb una participació històrica, a les províncies més pobres i perifèriques, però també massivament a Bogotà. I cal remarcar que el mapa de la victòria de Petro coincideix gairebé al mil·límetre amb el sí al referèndum dels acords de pau de l’octubre del 2016.

Un altre element a tenir en compte és la influència de les esglésies evangèliques en la política colombiana, que ha estat discutida a bastament, sobretot en el moment del referèndum sobre els acords de pau. Algunes megaesglésies –aquelles denominacions evangèliques amb milers de seguidors– van fer campanya a favor del no, sobretot a causa de les posicions del text dels acords sobre la qüestió del gènere.

Tot i això, el partit evangèlic més antic del continent, el Moviment Independent de Renovació Absoluta (MIRA), va fer campanya pel sí, de manera que el caràcter decisiu de la seva influència és lluny d’estar establert.

En qualsevol cas, els adversaris de Petro van intentar de deslegitimar-lo durant la campanya, tot posant èmfasi en el seu passat guerriller relativament limitat i abandonat fa més de trenta anys.

Però en passar de la lluita armada a la lluita política electoral, Petro es va unir a unes altres grans figures del continent que es van socialitzar políticament en una època en què l’esquerra només existia en la clandestinitat i que, amb les transicions democràtiques, han fet la transició a la política electoral i institucional. Abans d’arribar a la presidència, havia estat elegit tres vegades diputat, dues vegades batlle de Bogotà i dues vegades senador. I en ser elegit cap d’estat, s’uneix a un grup que ja inclou figures com ara Pepe Mujica a l’Uruguai (2010-2015), Dilma Rousseff al Brasil (2011-2016) i Salvador Sánchez Cerén al Salvador (2014-2019), tots ells procedents de l’esquerra clandestina i armada, abans d’acabar dirigint els seus països democràticament.

Els desafiaments que té el nou president al davant són importants: la lluita contra la pobresa i la desigualtat requereix la posada en marxa de programes socials ambiciosos i, per tant, una reforma fiscal –la ràtio impostos/PIB és gairebé quinze punts per sota la mitjana de l’OCDE. La prossecució del procés de pau i la millora de la protecció dels drets humans trobaran oposició i interessos reticents; els mateixos entrebancs sorgiran en relació amb el narcotràfic, un problema persistent; el restabliment de les relacions diplomàtiques amb la veïna Veneçuela i l’adaptació al canvi climàtic, un aspecte fonamental per a un país molt vulnerable.

Gustavo Petro haurà de bregar amb un deute que ha augmentat molt d’ençà de la pandèmia, amb un pes molt devaluat i amb la necessitat d’una reforma fiscal que encara és delicada. I a més haurà d’intentar d’aplicar el seu programa sense una majoria clara al congrés. Per tant, probablement es veurà forçat a moderar les reformes per a convèncer l’oposició –fragmentada i sense lideratge– que les voti. Els anys vinents seran segurament un acte d’equilibri difícil entre les negociacions obligades amb l’oposició i l’imperatiu de no defraudar l’esperança de canvi que la seva victòria ha creat.

 

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

The Conversation

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes