Antonio Montiel, Mónica Oltra i Ximo Puig s'abraçaven després de signar l'Acord del Botànic, el juny del 2015.

Ens situem al 2015, després de les eleccions valencianes que havien de representar el canvi a la Generalitat. Era fosc, al vespre, i Z, deixem-ho així, va pujar a un vehicle de transport públic en una parada de la plaça de l’Ajuntament de València. Havia de fer un recorregut un pèl llarg, de manera que va pensar que aprofitaria l’estona per descansar. Però tot just enfilava el carrer de les Barques que va sonar el mòbil. El nom que va aparèixer a la pantalla era el de qui previsiblement havia estat cridat a ser el nou president, Ximo Puig. Z va respondre. I Puig li va comunicar que el pacte amb Ciutadans era cosa feta. Encara inquiet per la notícia, Z va baixar, en arribar a la seua destinació i quan feia poc que havia començat a caminar va tornar a sonar el mòbil. Tornava a ser Puig, i ara li deia que no hi havia pacte amb Ciutadans i que oblidàs la conversa anterior. Pocs dies després, el PSOE, Compromís i Podem anunciaven a so de bombo i platerets el Pacte del Botànic, com una opció ferma dels socialistes, de manera inequívoca, per l’esquerra i el valencianisme i per un nou model de governança. Mentre Z es mirava l’espectacle, conscient d’allò que havia viscut, amb un pèl d’estupefacció.

És evident que entre fer govern amb Ciutadans o fer-ne amb Compromís i Podem hi ha un abisme. Però aquesta és precisament la característica que fa únic el PSOE. Que és capaç de sostenir un doble llenguatge digne del millor malabarista, sempre pensant en el seu interès i no mai al servei de la política, entesa com una ocupació noble. Passats uns quants anys, un dia vaig demanar a Z si Puig li havia explicat la causa d’aquell canvi tan sobtat, si havia intentat de justificar-ho de cap manera. Perquè no em sabia avenir que en un simple trajecte urbà –València no és Xangai i no et pots passar hores conduint dins el terme– un polític canvie tant d’opinió sobre què és millor per a la societat. Va deixar entendre, com era previsible, que el projecte, en realitat, tant hi feia. Importava l’aritmètica i prou.

Ahir l’anècdota em va venir a la memòria quan es va desencadenar de bon matí el xou organitzat en diverses regions espanyoles, però també en veient com, quan falten poc més de vint-i-quatre hores per a constituir el Parlament de Catalunya, els partits independentistes tornen a jugar al vell joc de veure qui s’estimba més de pressa pel penya-segat.

Perquè tot plegat és igual que allò que les dues telefonades de Puig expliquen perfectament.

En el cas espanyol el PSOE maniobra per a desgastar Podem i engreixar Ciutadans –tot i que en aquest darrer cas segurament és somiar truites, ja, a hores d’ara. Vol trencar la imatge del tripartit de dretes i creu que s’assegura una governança menys exigent amb vista a les eleccions que vol a la tardor. Millor que la fórmula actual que tantes incomoditats li origina, un govern tot sol pactant amb Podem allò que li convinga i pactant amb Ciutadans –i per tant contra Podem– quan li convinga. I en relació amb això explicaré una altra confidència. Fa unes quantes setmanes parlava amb un col·lega madrileny important, molt ben connectat a la Moncloa. Ens vam intercanviar comentaris per WhatsApp i, tot comentant la possibilitat de l’avançament electoral espanyol, em va dir: “No t’equivoques. A Pedro no li importa el poder, com molta gent pensa. No li agrada exercir el poder. Però viu la vida com una competició permanent i vol guanyar cada cosa en què que juga, cada dia. Del poder, l’única cosa que li n’interessa és guanyar-lo i per això al cap de quatre dies ja se n’ha avorrit.” Li vaig respondre que això volia dir que el president del govern espanyol no sabia, doncs, què fer-ne, del poder que té, ni li interessava la política com a mecanisme de canvi de les societats. La resposta va ser: “Bingo!”

En el cas català, ens trobem que els tres partits independentistes han deixat passar un mes d’ençà de les eleccions permetent-se el luxe de no establir les bases de cap mena d’acord polític, de cap projecte. No han discutit què volen fer, on volen portar el país. Això, si més no, ho podem deduir de les declaracions de tots. Vint-i-quatre hores escasses abans de la constitució del parlament, sembla que la discussió es redueix a noms i càrrecs. No a què fer amb el parlament. Amb la qual cosa la discreció, que semblava que podia aportar un punt de reflexió serena i de mètode, no haurà servit de gran cosa tampoc.

Tot plegat té un origen comú. És la conseqüència ací i allà d’un sistema en què el paper dels votants es limita a ficar un sobre en una urna cada quan els ho diuen. I a acceptar després que potinegen en nom seu. En el cas del Principat, però, el Primer d’Octubre va ser una revolució total per això mateix. Perquè va significar, més enllà del projecte independentista i tot, un apoderament de la ciutadania sense cap comparació possible amb res que haguéssem viscut abans. I la plasmació, per tant, d’una alternativa real a tots aquells que conceben la política com a trista aritmètica. Manllevant les paraules de Stephen Wollin els primers d’octubre exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

La qüestió, però, és com? I potser, per més contradictori que puga semblar, ho haurem de fer al marge de la política. Que potser passa justament això. Potser en realitat a Catalunya passa –i no ho sabem explicar prou bé– que la política se’n va de les institucions, fuig de les institucions i dels professionals, precisament a conseqüència de l’exemple colossal del Primer d’Octubre. Que ha rebentat totes les creences establertes i tots els formalismes que semblaven perennes. Això podria explicar les manifestacions, tan valentes i decidides, que ja ningú no sap encarrilar i que tant descol·loquen la classe política autonòmica. O la desconnexió mental de bona part del país, que viu en territoris on el 70% o el 80% del vot és independentista i on per tant el debat ja ha finit. O el fet que passen coses tan importants i amb conseqüències tan grosses com la votació de fa unes quantes hores al Parlament Europeu, decisions polítiques en majúscula, que apareixen als ulls dels partidaris de l’aritmètica com una mena de fatalisme que ningú no pot aturar. A causa d’allò que com a país vam saber fer el 2017 i a causa de la realitat, incontestable, que ací hi ha un conflicte com una casa i ja no podrà haver-hi normalitat mentre aquest conflicte persistesca.

Fa dies que hi pense i encara no ho sé explicar bé. Demane disculpes, per tant. Però em vénen al cap les manifestacions sense cap mena de control polític ni organització, a l’antiga RDA, just els mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, en què la gent cridava solament, i durant hores, “Wir sind das Volk!” (“Nosaltres som el poble”). I com el mur va caure en bona part gràcies a aquestes manifestacions espontànies i sense control polític. Sens dubte, molt més que no gràcies a la pressió d’occident ni a l’acció –error del cap de premsa a banda– del govern de la RDA.

Són unes imatges que ja em van venir al cap novament la tardor del 2019, quan vaig constatar el pànic descontrolat d’alguns dirigents independentistes per Urquinaona i per les conseqüències d’aquell Tsunami que s’havien pensat que podrien controlar però que se’ls escolava. Al Berlín del 1989 recorde haver discutit intensament que la política, el parlament, les negociacions, els diàlegs i tot allò eren poca cosa al costat de la rotunditat d’un conflicte tan difícil de resoldre sense que passàs una revolució pel mig, que va haver de passar una revolució per a resoldre.

Potser, per tant, la clau de tot plegat és creure més en nosaltres mateixos, “Wir sind das Volk!”, no confondre mai l’aritmètica amb la política –ja s’ho faran els tres partits amb els seus pactes, que nosaltres tenim faena per a fer– i reivindicar amb passió la bellesa de la democràcia que, com que la vam exercir en aquell referèndum, sabem que és possible i que ens agrada molt.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.