L’aritmètica només pot ser un substitutiu gris de la política

Tot això que passa és la conseqüència ací i allà d'un sistema en què el paper del votant es limita a ficar un sobre en una urna cada quan li ho diuen

Vicent Partal
Vicent Partal
12.03.2021 - 10:20
Actualització: 12.03.2021 - 11:20
VilaWeb
Antonio Montiel, Mónica Oltra i Ximo Puig s'abraçaven després de signar l'Acord del Botànic, el juny del 2015.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ens situem al 2015, després de les eleccions valencianes que havien de representar el canvi a la Generalitat. Era fosc, al vespre, i Z, deixem-ho així, va pujar a un vehicle de transport públic en una parada de la plaça de l’Ajuntament de València. Havia de fer un recorregut un pèl llarg, de manera que va pensar que aprofitaria l’estona per descansar. Però tot just enfilava el carrer de les Barques que va sonar el mòbil. El nom que va aparèixer a la pantalla era el de qui previsiblement havia estat cridat a ser el nou president, Ximo Puig. Z va respondre. I Puig li va comunicar que el pacte amb Ciutadans era cosa feta. Encara inquiet per la notícia, Z va baixar, en arribar a la seua destinació i quan feia poc que havia començat a caminar va tornar a sonar el mòbil. Tornava a ser Puig, i ara li deia que no hi havia pacte amb Ciutadans i que oblidàs la conversa anterior. Pocs dies després, el PSOE, Compromís i Podem anunciaven a so de bombo i platerets el Pacte del Botànic, com una opció ferma dels socialistes, de manera inequívoca, per l’esquerra i el valencianisme i per un nou model de governança. Mentre Z es mirava l’espectacle, conscient d’allò que havia viscut, amb un pèl d’estupefacció.

És evident que entre fer govern amb Ciutadans o fer-ne amb Compromís i Podem hi ha un abisme. Però aquesta és precisament la característica que fa únic el PSOE. Que és capaç de sostenir un doble llenguatge digne del millor malabarista, sempre pensant en el seu interès i no mai al servei de la política, entesa com una ocupació noble. Passats uns quants anys, un dia vaig demanar a Z si Puig li havia explicat la causa d’aquell canvi tan sobtat, si havia intentat de justificar-ho de cap manera. Perquè no em sabia avenir que en un simple trajecte urbà –València no és Xangai i no et pots passar hores conduint dins el terme– un polític canvie tant d’opinió sobre què és millor per a la societat. Va deixar entendre, com era previsible, que el projecte, en realitat, tant hi feia. Importava l’aritmètica i prou.

Ahir l’anècdota em va venir a la memòria quan es va desencadenar de bon matí el xou organitzat en diverses regions espanyoles, però també en veient com, quan falten poc més de vint-i-quatre hores per a constituir el Parlament de Catalunya, els partits independentistes tornen a jugar al vell joc de veure qui s’estimba més de pressa pel penya-segat.

Perquè tot plegat és igual que allò que les dues telefonades de Puig expliquen perfectament.

En el cas espanyol el PSOE maniobra per a desgastar Podem i engreixar Ciutadans –tot i que en aquest darrer cas segurament és somiar truites, ja, a hores d’ara. Vol trencar la imatge del tripartit de dretes i creu que s’assegura una governança menys exigent amb vista a les eleccions que vol a la tardor. Millor que la fórmula actual que tantes incomoditats li origina, un govern tot sol pactant amb Podem allò que li convinga i pactant amb Ciutadans –i per tant contra Podem– quan li convinga. I en relació amb això explicaré una altra confidència. Fa unes quantes setmanes parlava amb un col·lega madrileny important, molt ben connectat a la Moncloa. Ens vam intercanviar comentaris per WhatsApp i, tot comentant la possibilitat de l’avançament electoral espanyol, em va dir: “No t’equivoques. A Pedro no li importa el poder, com molta gent pensa. No li agrada exercir el poder. Però viu la vida com una competició permanent i vol guanyar cada cosa en què que juga, cada dia. Del poder, l’única cosa que li n’interessa és guanyar-lo i per això al cap de quatre dies ja se n’ha avorrit.” Li vaig respondre que això volia dir que el president del govern espanyol no sabia, doncs, què fer-ne, del poder que té, ni li interessava la política com a mecanisme de canvi de les societats. La resposta va ser: “Bingo!”

En el cas català, ens trobem que els tres partits independentistes han deixat passar un mes d’ençà de les eleccions permetent-se el luxe de no establir les bases de cap mena d’acord polític, de cap projecte. No han discutit què volen fer, on volen portar el país. Això, si més no, ho podem deduir de les declaracions de tots. Vint-i-quatre hores escasses abans de la constitució del parlament, sembla que la discussió es redueix a noms i càrrecs. No a què fer amb el parlament. Amb la qual cosa la discreció, que semblava que podia aportar un punt de reflexió serena i de mètode, no haurà servit de gran cosa tampoc.

Tot plegat té un origen comú. És la conseqüència ací i allà d’un sistema en què el paper dels votants es limita a ficar un sobre en una urna cada quan els ho diuen. I a acceptar després que potinegen en nom seu. En el cas del Principat, però, el Primer d’Octubre va ser una revolució total per això mateix. Perquè va significar, més enllà del projecte independentista i tot, un apoderament de la ciutadania sense cap comparació possible amb res que haguéssem viscut abans. I la plasmació, per tant, d’una alternativa real a tots aquells que conceben la política com a trista aritmètica. Manllevant les paraules de Stephen Wollin els primers d’octubre exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

La qüestió, però, és com? I potser, per més contradictori que puga semblar, ho haurem de fer al marge de la política. Que potser passa justament això. Potser en realitat a Catalunya passa –i no ho sabem explicar prou bé– que la política se’n va de les institucions, fuig de les institucions i dels professionals, precisament a conseqüència de l’exemple colossal del Primer d’Octubre. Que ha rebentat totes les creences establertes i tots els formalismes que semblaven perennes. Això podria explicar les manifestacions, tan valentes i decidides, que ja ningú no sap encarrilar i que tant descol·loquen la classe política autonòmica. O la desconnexió mental de bona part del país, que viu en territoris on el 70% o el 80% del vot és independentista i on per tant el debat ja ha finit. O el fet que passen coses tan importants i amb conseqüències tan grosses com la votació de fa unes quantes hores al Parlament Europeu, decisions polítiques en majúscula, que apareixen als ulls dels partidaris de l’aritmètica com una mena de fatalisme que ningú no pot aturar. A causa d’allò que com a país vam saber fer el 2017 i a causa de la realitat, incontestable, que ací hi ha un conflicte com una casa i ja no podrà haver-hi normalitat mentre aquest conflicte persistesca.

Fa dies que hi pense i encara no ho sé explicar bé. Demane disculpes, per tant. Però em vénen al cap les manifestacions sense cap mena de control polític ni organització, a l’antiga RDA, just els mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, en què la gent cridava solament, i durant hores, “Wir sind das Volk!” (“Nosaltres som el poble”). I com el mur va caure en bona part gràcies a aquestes manifestacions espontànies i sense control polític. Sens dubte, molt més que no gràcies a la pressió d’occident ni a l’acció –error del cap de premsa a banda– del govern de la RDA.

Són unes imatges que ja em van venir al cap novament la tardor del 2019, quan vaig constatar el pànic descontrolat d’alguns dirigents independentistes per Urquinaona i per les conseqüències d’aquell Tsunami que s’havien pensat que podrien controlar però que se’ls escolava. Al Berlín del 1989 recorde haver discutit intensament que la política, el parlament, les negociacions, els diàlegs i tot allò eren poca cosa al costat de la rotunditat d’un conflicte tan difícil de resoldre sense que passàs una revolució pel mig, que va haver de passar una revolució per a resoldre.

Potser, per tant, la clau de tot plegat és creure més en nosaltres mateixos, “Wir sind das Volk!”, no confondre mai l’aritmètica amb la política –ja s’ho faran els tres partits amb els seus pactes, que nosaltres tenim faena per a fer– i reivindicar amb passió la bellesa de la democràcia que, com que la vam exercir en aquell referèndum, sabem que és possible i que ens agrada molt.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
10.03.2021  ·  22:31

Aquests “professionals de la política” majoritàriament, són molt mediocres. Molts d’ells mai han treballat en res més enllà d’ocupar càrrecs públics amb sou. Per això s’espanten quan apareix algú com, pose per cas, Joan Canadell, que no necessita cap càrrec per a viure. El que sembla és que els preocupa, sobre tot, aconseguir alguna mena de càrrec per a poder seguir una temporada. A la Plana, d’aquesta gent se’n diu “combinançers” i, en general, no són de fiar. Caldrà deixar-los a la seua i continuar treballant. La democràcia, el País i el futur no sembla que passe per ells. Són prescindibles.

Núria Coma
Núria Coma
10.03.2021  ·  22:35

Tan senzill com això.
No es pot esperar res del Govern, perquè ERC, no vol la independència, ni l’esmentat, no vol confontració i no vol en definitiva res més que conduir hegemònicament ( jajaja) la pseudoautonomia fins el proper segle.
Els altres 2 partits també tenen moltes mancances, que potser es podrien solventar, però si el partit guanyador és el fre, no avençarem.
Quan passi la pandèmia, el pànic al virus, quan tothom s’hagi vacunat, i hagi perdut la por a la llibertat, potser sortirem al carrer de nou, però no a cridar consignes contra españa, sinó a exigir els polítics catalans que pleguin i deixin pas a gent vàlida que segur que n’hi ha.

Oriol Roig
Oriol Roig
10.03.2021  ·  22:51

Vista la manca d’unitat, cada cop veig més clar que ens cal un “no-partit” independentista. Una opció de vot amb la intenció de buidar, literalment, el Parlament. Amb un únic punt de programa de l’estil “no acceptem la legitimitat d’un parlament autonòmic per a legislar als Països Catalans”, i deixar els seus escons buits. Encara és més clar el sentit d’aqueix no-partit al Congreso i Senado espanyols.

Carles Viñals
Carles Viñals
10.03.2021  ·  22:59

“El silenci negociador”, del 25 de febrer no ha demostrat ser cap senyal de bona i discreta feina, ans de desunió, paràlisi i impotència. Pel que fa a “Un altre Parlament és (raonablement) possible”, del 7 de març, tot sembla indicar, a menys de 24 hores de la seva constitució que, allò vertaderamemt raonable i esperable, era el que demà mateix tindrem; un repartiment de cadires i quatre ans més de “qui dia passa, legislatura empeny.”

En ambdues ocasions vaig expressar el meu escepticisme, compartit per molts subscriptors. No cal dir que el fet haver-la encertat no em fa precissament feliç.

Ramon Perera
Ramon Perera
10.03.2021  ·  23:03

Avui l’editorial acaba d’una manera gairebé poètica potser per que és una manera de compensar el galdós espectacle que ens ofereixen els partits independentistes.

Encara que no es pugui fer cada dia, donada la seva naturalesa, s’escauria la pregunta de quins són i com es troben els corrents de fons de la societat catalana. Metodològicament és difícil respondre la pregunta mencionada, però hi ha dos factors de prou calat que asseguren que no s’arribarà a un punt mort.
Un factor és que Castella [denominació més convenient d’emprar que no pas Espanya] no abandonarà el seu comportament irracional d’opressió a les altres nacions de la península.
L’altre factor és que hi ha un nucli de catalans que no deixaran de defensar la seva nació.

Joan Rius
Joan Rius
10.03.2021  ·  23:04

Només el poble pot resoldre aquest conflicte d’interessos amb els partits independentistes. Si bé és cert que les pràctiques antidemocràtiques de l’estat l’espanyol té molt a veure amb la paràlisi amb què els polítics es responsabilitzen dels seus compromisos electorals -repressió, presó, exili, etcétera- també ho és que són víctimes de la partitocràcia, subordinant-se a la causa de la supervivència del partit-empresa.
La pregunta és com ho farem. Malauradament, les urnes i les manifestacions pacífiques no són eines útils -judiacilització de la política; interessos dels estats-nació- per assolir els objectius polítics de l’independentisme. Potser l’únic camí practicable és un canvi de fons cap a una nova democràcia des de l’assumpció massiva dels postulats de Stéphane Hessel: des de la presa de consciència de la perversió del sistema connectar amb la indignació i el compromís necessari per a provocar els canvis. El poble ha de liderar el procés cap a la llibertat quan arribi el moment -com va passar amb el mur de Berlin.

Josep Gualló
Josep Gualló
10.03.2021  ·  23:13

VICENT, PERSISTEIXES EN MANTENIR UNA MENTIDA. SAPS QUE ERC NO ÉS INDEPENDENTISTA

Segueixes mentint quan parles dels tres partits independentistes. L’opinió de VilaWebb te pes a Catalunya i per tant Vicent una part de la culpa del que dius que no saps explicar, es teva per mentider.

Saps que mentre la militància d’esquerra és clarament independentista, la cúpula son uns Llepaculs. S.A de Pedro Sánchez. Ho saps i ho negues.

Mai has dit que penses de la CUP. Ni ho diràs perquè igual que ells no saps que son.

Ara et lamentes de que les tres cúpules juguen a l’aritmètica. Quina altre cosa poden fer?

Podem acabar tenint un tercer tripartit dels tres porquets. Llavors sortiràs a enlluernar-nos amb grans explicacions de perquè passa això.

Mentrestant els polítics de l’exili aconseguiran fer la independència amb la col·laboració enfervorida del poble. Perquè mal et pesi ho aconseguirem mentre, l’estat espanyol es desploma junt amb Europa.

Avui és el darrer dia per jugar a l’aritmètica. Juguem-hi potser guanyem.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
10.03.2021  ·  23:24

Ja fa temps que veiem la necessitat de buscar vies per avançar al marge del que facin els partits. Si ara, tal com sembla, tornen a fallar, serà absolutament inajornable. El debat és com. D’entrada perquè les mobilitzacions és veuran seriosament limitades per la pandèmia, fins vés a saber quan. I segon, perquè possiblement es requereixi algun tipus d’organització. Però bé, el debat està servit, i tota proposta serà benvinguda.

Daniel Farré
Daniel Farré
10.03.2021  ·  23:27

Avui si que m’ha agradat l’Editorial, portava uns dies una mica confús, i molt d’acord amb els comentaris que he llegit fins ara.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
11.03.2021  ·  00:19

Jo ja tinc coll avall que anirem a eleccions una altra vegada.
I a Madrid, i a Múrcia, i potser a Andalucía i molt probablement a L’estat espanyol.
Vinga eleccions mentre el poble es desagna econòmicament i sanitària.
Aquest és el preu de la injustícia en que s’ha instal.lat l’estat. No hi haurà pau social.
I quan Espanya està malalta, Europa esternuda.
Recordeu la Guerra Civil Espanyola com a predecessora de la guerra europea. I mundial.

Jaume Riu
Jaume Riu
11.03.2021  ·  00:37

NO ÉS AIXÒ
La democràcia es torna perversa quan participem en unes eleccions per conèixer quines són les necessitats i les expectatives de la majoria, i després resulta que es fan pactes postelectorals que no els ha votat ningú. El pactes s’haurien d’aprovar, al menys, per consulta de nou a les urnes.
La democràcia només comença a tenir sentit quan els ciutadans poden controlar l’acompliment dels objectius que satisfan a la majoria.
Per això, la democracia consisteix a controlar el govern, no a elegir-lo.
Els governants han de ser professionals competents, i obedients.
Ens ha passat des de l’1-O i en totes les eleccions següents, que el resultat de les expectatives de la majoria no és el que s’acaba pactant per formar govern o per presidir el Parlament. No és això.

Núria Castells
Núria Castells
11.03.2021  ·  02:11

No som tan diferents d’Espanya. Totes dues nacions arrosseguem una història força galdosa pel que fa a pràctica democràtica. Per no anar més enrere, recordem només que hem “compartit” molts anys de franquisme i una estafa anomenada Transición, quallada encara a sobre els nostres caps, com una llosa de formigó.
Dic això perquè és evident que no estem acostumats a ser ben governats ni a exigir que es governi bé.
Sort que els catalans encara tenim la il·lusió i l’esperança de fer un bon país. No veiem massa clar com ho aconseguirem, però el desig hi és. I aquest és el combustible imprescindible.
Aquest editorial posa el dit a LA NAFRA. Han calgut mesos i anys per admetre que la classe política que votem no està a l’altura. Que el sistema (de partits) tampoc no està a l’altura. I que per aquest camí no anirem on molts volem anar.
Caldrà començar a articular/potenciar altres mecanismes. Urgentment.
No hi ha res més estimulant -tot i el desconcert- que veure clar DE QUÈ volem fugir. I tenir el record resplendent d’un 1-O.
SOM-HI.
Per exemple, què tal una bona sèrie d’entrevistes, a VilaWeb, amb gent que pugui fer aportacions, Vicent?
I a l’ANC, un prec: poseu-vos les piles!

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
11.03.2021  ·  06:04

Fixeu que rebutja l´estat espanyol-sr Aragonés-, perquè sense voler-ho ens marquen el camí. Res de manifestacions contra sistema, res de tornar a votar. Aquest es el camí.

Jordi Sanahuja
Jordi Sanahuja
11.03.2021  ·  06:17

Al meu parer, si ERC no hagués obstaculitzat primer l’independentisme (del 2014 al 2017) per després frenar-lo en sec a partir del 1O, molt possiblement ja seríem un nou estat d’Europa. La situació actual és conseqüència d’aquesta inèrcia i es centra ara en la pugna entre ERC per acabar d’una vegada amb el procés que es resisteix a morir i JxC que vol rellençar-lo. ERC no pot fer-ho descaradament (al estil de la UDC de Durant i Lleida) perquè, de la mateixa manera que UDC o el PdCat, desapareixeria. Ho ha de vestir com si fora un canvi estratègic amb més possiblitats d’èxit que la confrontació culminada en l’1O. Per un altre banda JxC no té altre que intentar arrosegar cap al camí de la confrontació a ERC, sabent que cada dia ERC té més difícil amagar el seu pervers comportament. No ho té fàcil perquè ERC domina els mitjans de comunicació públics (TV3, Catalunya ràdio) i té el suport de les privades del Grup Godó. Què pot fer JxC?. Si trenca, noves eleccions i la possibilitat que l’uniomisme guanyi o JxC guanyi però sense suficient força. El Poble té el poder, però la majoria dels votants d’ERC no son conscients de l’engany. Junqueras és la darrera baula del espanyolisme i no hi ha manera que dins ERC facin un cop de mà per apartar-lo.

Albert Miret
Albert Miret
11.03.2021  ·  06:36

Vicent. Això que has escrit avui, per a mi és el millor editorial de l’any. És tan cert i tan oportú el que dius, que no pot ser-ho més. L’important som la gent, som el poble, un poble al qual no li és possible aguantar més collonades, més egolatries absurdes i més malversacions de diners, i sacrificis d’idees i talents. Ja poden simular que ens governen, però si tornen a fer el contrari del que el poble els ha exigit amb els seus vots, els fotrem a tots a mar -no seran només paraules-, i farem el que democràticament exigeixi el poble, que som tots i no uns quants grups d’agitadors de l’absurd. Després de tres-cents anys d’esclavitud dissimulada, tenim tots els drets per a exigir ser feliços i gaudir de coherència el poc temps que ens queda, i que els nostres descendents no hagin de tornar a patir una injustícia rere una altra com patim nosaltres.
Gràcies, Vicent. Torno a llegir-me l’editorial corrent per a gaudir-ne una mica més.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
11.03.2021  ·  07:12

Quantes vegades hauré de recordar que la política està constituïda majoritàriament per persones mediocres. Dels Partits S.A. no podem esperar res. Del poble, tot.

Josep Vilà
Josep Vilà
11.03.2021  ·  07:49

Ets un crack Vicent, m’ha agradat molt el teu article font de la teva gran capacitat d’anàlisi. Només puc afegir que m’has inspirat la figura del president que juga a guanyar eleccions com si fossin partits de bàsquet i a qui només el motiva la competició, en contrast en els nostres jugadors locals amb un base petit que es vol quedar la pilota perquè ningú jugui a res.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
11.03.2021  ·  07:53

Una reflexió; tan a l’Espanya com a Catalunya els anys de dictadura i dictatova aquesta encara dura, la gent no sap votar. No hi ha cultura del que pot passar si posa una butlleta O una altra a l’urna. És tan senzill com això. Manca sentit de ponderar les conseqüències que la nostra acció de posar una O altra papereta a l’urna. És d’una gran responsabilitat i no ens ho podem prendre com un acte més de la nostra vida. El panorama que tenim és fosc. L’ ombra de la tupinada no s’esvaeix. Mediocres que només volen la poltrona perquè altra cosa no saben fer. Aquest és el panorama. I tot altre és només posar pedaços. Vaga general. O eleccions sense ganivets al sostre. Bon dia i bona hora. ☮️

Josep Salart
Josep Salart
11.03.2021  ·  08:10

La revolució del 1-O i l’apoderament de la ciutadania, ja n’hi ha que s’han cuidat be prou de diluir-lo. Pactant amb l’estat repressor, modificant les pancartes reivindicatives posant “amnistía per independència, no fer pinya al CxR, practicar la covardia en forma de seny i des de la senyora Sabatot de la Cup fins l’encorbatat Aragonès malden per fer veure que són els altres, sense adonar-se que amb nosaltres no podran. No.
Ara be, despertem o esperem tres-cents anys més. Tot i que també podem llogar un transportador de matèria i fer veure que ja han passat els tres-cents anys, començar a mouren’s i practicar la confrontació. Això si, aneu a les as bancàries espanyoles i cancel.leu el compte i així, serà el vostre costat de taulell que riurà.

QUIM BG
QUIM BG
11.03.2021  ·  08:22

Com diu Raimon: “Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha viscut la Llibertat té més forces per viure.” “

Joan López
Joan López
11.03.2021  ·  08:32

Molt bò el article de avui sr. Partal, asins estem, tots jugan amb l’aritmetica i als votans, amb cara de babaus, lo de catalunya espero al menys, que sigui un pacte independentiste, ancara que no estigui massa clar que erc la vulgui, bè ja faltan pocs dias per veure per on anirem. Al estat espanyol ara mateix es un llit rodó on sànchez afica a tot que li doni petonets al “guapo” que es ell, i a les hores en bè al cap la famosa taula de negociaciò, suposo que era una barra de llabis aquesta taula, perque ha quedat en no res. Doncs com deia al llit rodó de sanchez i caben tots als partir unionistas de la extrema dreta a la extrema esquerra, no mès als soberanistas de dabò no podan aficarse al llit mentres no renuncien a la autodeterminaciò. Els votans seguim asins, i dic jo Sànchez vol una españa unida en lo universal, o sigui una orgia al seu llit amb tots el partits cantan i vivaaaaaaaaa españaaaaaaaaaa.
Menys mal que ancara quedan politics de veritat, pocs pero valents i amb ideials nets i definits.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
11.03.2021  ·  08:36

Eva Granados va dir:
“En cap cas creiem ni en l’autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta.”
Aquesta vol ser presidenta del parlament???

Pep Agulló
Pep Agulló
11.03.2021  ·  08:43

QUIN GOVERN D’UN DIVORCI…

Seria un error quedar-se amb les cadires, els càrrecs i els polítics… No és només aritmètica, es juga molt més en tot aquest afer de formar govern.

A l’escomesa de l’Estat cal oposar-hi un contrapoder, institució + carrer + Waterloo, per això el govern que en surti no pot ser un govern de mera gestió sinó un govern que ens porti a la superació de l’autonomia. Aquí plora la criatura perquè les dues estratègies que tots sabem, són el motiu de les friccions per constituir govern.

¿Com vols que es posin d’acord en on volen portar al país? Alguns ja dèiem que les eleccions no ens trauran del solc autonòmic i la legislatura ens ho irà confirmant. Negociar o enfrontar-se.

PS. ¿Com és que la protesta per l’empresonament d’un raper genera tanta contestació i l’empresonament amb la negació del tercer grau dels presos polítics i l’aixecament del suplicatori dels parlamentaris europeus tan poc? A veure spin doctors…

Jordi Torres
Jordi Torres
11.03.2021  ·  08:52

Molt bona editorial, i pels comentaris sembla que molts hi estem d’acord en que el món de la política professional cada cop ens representa menys als independentistes, ja sigui per A o per B en el moment clau ens deceb. Jo ja fa temps que m’he tornat molt pragmàtic amb la política, voto programes, no partits, i n’intento validar les accions reals després: si no s’ajusten minimament al que han promés: fora. No em caso amb cap partit, però votaré sempre alque cregui que ens farà avançar amb més eficàcia cap a la independència i la República. Me n’he atipat de l’onanisme mental aquest que només ens porta a inacabables raonaments circulars, la debilitat per l’estètica, com diuen alguns, o simplement la mandra de passar a l’acció. L’alternativa civil organitzada ja existeix, i es diu Consell per la República. Fem-la créixer, qui estigui descontent amb els polítics professionals i no s’hi hagi apuntat, que ho faci. Un bon indicador del potencial del CxR és la recança que hi tenen alguns partits a entrar-hi, i la poca visibilitat que se li donen als mitjans ‘establerts’. També hem de fer consum estratègic, si algú encara no s’ha desempallegat dels proveidors paràsits de l’IBEX, que ho faci. En un parell de trucades, literalment, pots tenir energia 100% verda i catalana, per exemple. Hi ha moltes coses a fer a més de posar un vot en una urna (que no s’ha de deixar de fer mai, per cert). Fem-les.

Pere Grau
Pere Grau
11.03.2021  ·  09:27

Sense la pandèmia els carrers de Catalunya bullirien. És com si el virus fos un aliat de Vox… Però senyors polítics: tinguin clar que d’una manera o altra tornarà a venir el moment de poder portar al carrer les protestes i l’empipament del poble. Hi ha aquella frase tan coneguda del que quan veu que algú assenyala la lluna amb un dit, només veu el dit. En aquest cas, la lluna és el poble. Tenen consciència molts polítics que ells només són el dit (el dit petit…)?

Ramon Berdegué
Ramon Berdegué
11.03.2021  ·  09:30

Ja fa molt de temps que hom té clar que, política= mentida, més o menys disfressada. En el moment que els polítics entren a la causa de l’independentisme, ho fan forçats pel poble, una volta introduïts, la major part van a les tècniques manipuladores i interessades de sempre. No sé si podrem o sabrem parir un sistema que purgui prou per fer-los fora a aquests, però de moment sembla que són majoria i que si varen pujar al carro del independentisme ho varen fer forçats si volien conservar la trona. Ara la qüestió és que hauríem de saber bastir una estratègia que a més de dur-nos a la nostra independència ens alliberés d’aquesta aberració democràtica. No en tinc la fórmula, és clar, hi ha tants interessos i poders fàctics que ens manipulen… Però si ens en comencem a adonar ja pot ser un primer pas. Gràcies per l’editorial que ajuda a escatir-ho una mica.
Crec que no s’ha de titllar a ningú de mentider per tenir una visió diferent o prudent respecte al que siga. En referència al Josep Gualló.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
11.03.2021  ·  09:30

Tens raó Vicens, la Revolució neix del poble i en un moment que està madur per a sortir a dir la seva. És inqüestionable.

Però una revolució, per a ser efectiva i no es dilueixi amb el temps, necessita un aglutinador, algú que focalitzi aquesta energia del poble vers un objectiu, i ho focalitzi creient en el projecte, empoderant el poble i canalitzi tota aquesta energia en algo concret però trencador.

Al 2017 aquesta figura la va representar el MHP Carles Puigdemont, amb el “Referèndum o Referèndum” contra el que digués o menacés en Rajoy, la Soralla, o qui sigui del feixista regne borbònic d’espanya.

Va passar de ser un diputat amb certa rellevància sobre tot a Girona, a liderar i canalitzar la il·lusió dels catalans. Va ser una sorpresa pel mateig Artur Mas que l’havia proposat de President. Possiblement en Mas, si hagués previst que el fill li sortia “respondon”, hagués escollit un altre més polític i menys honest.

El MHP Carles Puigdemont per això ha esdevingut la “bèstia negra” a batre tant per part del colonialisme espanyol, com de l’autonomisme de suposats independentistes que en aquell moment no veien més remei que apuntar-se al carro per no quedar fora de joc: parlo de la cúpula Convergent i de la cúpula d’ER.
Per això quan van voler escapçar l’independentisme, el millor que va fer per a Catalunya va ser exiliar-se per continuar tenint veu, no com en Junqueras que, a banda de no tenir la convicció independentista, creia que essent bon minyó espanya no el tractaria com l’ha tractat, tancant-lo per 14 anys amb una farsa de judici manipulat.

Perquè, algú creu que haguéssim tingut un 1-O amb el lideratge d’Oriol Junqueras?
NO, estic totalment convençut de que NO. En aquell moment podia haver-hi algun dubte, avui dia no en tinc cap.

Per això el feixista regne d’espanya està disposat a perdre dignitat, credibilitat, economia, vendre’s a qui sigui per acabar amb el MHP Carles Puigdemont, perquè si pogués tornar a Catalunya podria tornar a canalitzar la il·lusió de tot un poble, malgrat els pals a les rodes del PSOE i d’Oriol Junqueras i els seus acòlits, on destaquen en Roger Torrent i Gabriel Rufián com a autonomistes/espanyolistes.

Joan Begue
Joan Begue
11.03.2021  ·  09:34

Si “Deu” no juga als daus.
Si el temps estan canviant
Si sabem que l’autonomisme no ens porta a l’Itaca.
Si sabem que ens tenen ben agafats si més no sentimentalment amb el presos polítics.
Perquè no deixen que segueixen discutint per les cadires Si el problema el tenen ells i no nosaltres.
Voleu aquesta cadira doncs seguiu que nosaltres passem de vosaltres.
Que voleu presos polítics, passem si us plau, quan menys cas fem al seu joc menys importància donem al treball emocional del que ens tenen agafats.
Que els pot fer mal als enemics. Don Dinero, doncs com a corretxa de transmissió desviem la seva ruta. Deixem de participar i veurem com busquen negociar, fem la nostra de forma homogènia i com un tot i els i treurem el poder.

Francesc Xavier Moncho
Francesc Xavier Moncho
11.03.2021  ·  09:49

Us convido a veure els dos videos següents:
https://youtu.be/k8vVEbCquMw
https://youtu.be/UoP_mSIHqTY
Pensem que ens hem dotat d’un sistema democràtic de representació, però com diu l’editorial només som clients d’un sistema que fot vots a l’urna quan convé a alguns.
Una democràcia no té res a veure amb el sistema de representació de partits que tenim.
Tampoc va ser plenament democràtic l’1-O i a la vista està, perquè mai hem pogut escollir qui creiem competent per executar el resultat de la votació.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
11.03.2021  ·  10:00

ERC és el fre. Per això la tupinada preveia un (només un) escó per sobre de Junts.
Espanya sap molt bé el que fa. I els catalanets hi cauen de quatre potes.
Quin interès hi ha en qualificar ERC com a independentista?
I mentrestant, la resistència de la Meridiana i el Consell per la República silenciats.
Si en Partal ens crida a moure’ns al marge dels partits, perqué silencia les úniques eines que ens apoderen?
I és que la por atàvica del periodisme d’esquerres de ser acusat de defensar les dretes, ho pot tot. Pot més que la veritat

ramon Feixas
ramon Feixas
11.03.2021  ·  10:12

Mai havia llegit un relat tan encertat del que és el PSOE. Guanyar i guanyar i guanyar per guanyar. Com la usura fa amb els diners. Així que un partit que es diu socialista és molt més capitalista que no pas els partits d’extrema dreta, Tant que fins encomana el deliri pel curt termini al seu soci de Podem, que tira cosses més simbòliques que reals. Això explica perfectament la defensa a i ultrança de la monarquia franquista educada a la “casita del príncipe” i que només deixa reconèixer algun error emèrit, però prohibint pensar en la putrefacció monàrquica de l’ara i l’aquí, que no hi ha dubte que té esperit de superació dels grandiosos afers dels ascendents que saben com vacunar un sentit comú sanejat.
Són moments d’acció política molt diferents el de la pseudo-autonomia catalana i el de la valenciana. En un lloc es partí del PP, i en l’altre de CIU. El paper del PSOE a Catalunya ja fa temps que Montilla suca del càrrec que va tenir i les derivades, però ja no és actor polític, com ho és a València on la corrupció és desfermedora de tota mena d’aigües com és lògic que sigui. Crec que tots hauríem de tenir més capacitat per entendre el moment polític de Catalunya. A pesar de la vàlua i generositat dels independentistes que es presten a gestionar la política, no hi ha cap model de democràcia de debò o puguin aprendre l’experiència d’altres ja que els partits són monolítics a l’hora de votar, que és el moment clau i no poden ser d’altre manera perquè serien derrotats bans de començar en aquesta selva devoradora d eles pseudo-democràcies. Algú pensa que un sentit comú acorralat per la doctrina convergent pot canviar d’avui per demà? Si la política ha estat sempre a mode de negoci en el que cada partit hi entra com un voltor a estripar la peça i fer-se l’amo del tros, per molt que la situació hagi canviat el poble, els polítics han d’anar obrint camí sense referents vàlids. O com a molt els d’alliberament colonials que poden tenir semblances però també diferències abismals. Prova d’això és el cas de Canàries que viu al descampat , però amb més luxes que a la península. El leadeisme també fa mal a la relació ciutadania-polítics, ja que és propi d’una verticalitat a en base a dalt. I no és pas que no hagin abocat recursos promocionar a aquesta anti-democràtica figura.
Finalment l’editorial esmenta el que és una mica la clau processal: Es tracta d’un procés democràtic. Representar un poble amb aquesta empenta que necessita evolucionar en aquests sentit, necessita uns representants amb una capacitat immensa per connectar amb el batec del poble. Cap líder és apte per això. Si s’observa, els problemes que tenen en les negociacions de càrrecs sol ser els drets de determinats líders a un paper que fa que no té cap mena de sentit que tots els altres hi siguin ja que no decideixen el seu vot. Catalunya és un exemple de grups de gent que fan activitats que funcionen perquè cadascun dels membres hi aporta el que pot i l’ordre jeràrquic no esdevé problema per tractar-se més d’un servei no pas d’un ego. El poble català té un brot democràtic creixent, que el dia 1 O fa fer una explosió. Gestionar això políticament quan la política d eles pseudo-democràtiques és un concurs de voltors, no té res de fàcil. I penso que hem d’admirar els que s’han atrevit a obrir camí en aquest sentit. Que això els porti a haver d’aprofitar fins l’últim minut, és totalment comprensible. Tant de bo el seu últim minut sigui lúcid. Si tots coincideixen en l’objectiu de tots ho serà.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
11.03.2021  ·  10:21

Vaig anar a votar el 14 de febrer mogut per la necessitat d’evitar un govern unionista. Us imagineu Illa de president amb majoria unionista?. Fixeu-vos el què ha passat amb el museu de Lleida, com l’ha saquejat l’estat espanyol!. Què no saquejaria l’estat amb un govern unionista a la Generalitat?. Dissortadament, encara que siguin només finestretes, necessitem les institucions, com també necessitem la gent als carrers i els nostres exiliats a Europa. Però, estic d’acord, els polítics que hem triat no estan a l’alçada dels seus votants, fins i tot algun dia -si us plau que no passi- podem arribar a pensar que són traïdors, sense moral, sense ètica, lladres d’un sou que no es mereixen. És molt difícil, diria que impossible, tornar a la posició de sortida, fer un ‘reset’, si més no per la nostra generació. Qui ho havia de dir que en els moments culminants fallarien els polítics, no la gent. No tenim el nivell o no estem en el punt d’ebullició que proposa en Partal amb l’exemple de l’antiga RDA abans de la caiguda del mur. Estem molt desgastats, si ens convoquen hi serem -cada cop menys- però estem cansats i ja no sentim l’alè dels companys de cordada. L’ANC s’ha diluït com un terrós de sucre. Ja no em valen proclames pamfletàries pròpies de mags de carrer. Ho sento, l’Editorial d’avui m’ha deprimit o m’ha posat davant d’un mirall. Creure més amb nosaltres mateixos?, … més?.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
11.03.2021  ·  10:26

Aixó. Els partits tant sols coneixen l’ARITMÈTICA de la primaria escolar.

Un poble escapa a la comptabilitat mediocre e interessada de guanys polítics.
Un poble es un incomptable conjunt de experiències -vivències en relaciones vinculars complexes i vives que es retroalimenten i generen dinèmiques sempre noves.
Per tu a terme les decissions d’un poble es necessiten persones que lluny d’ARITMÈTIQUES treballin amb quelcom molt més real i profond.

Jordi Tudó
Jordi Tudó
11.03.2021  ·  10:51

Bon dia i bona exposició.
Els polítics, fan tot el possible per desmobilitzar la societat civil. D’acord, hem de persistir i no embabucar-nos en les seves paranoies, les quals només busquen engrunes partidistes i engreixar les seves parcel·les de poder, evidentment mentre seguir xuclant de la mamella i fet-nos creure tot avança i va la mar de be. Tota aquesta realitat només va per ells.
Què han fet per millorar la situació de les persones? En què hem notat un gran canvi? I quan parles amb algun politicastre ben aposentat sobre una situació o una altra, diuen, això no es pot canviar, el pujolisme va fer molt de mal. Au, i tant contents.

David Cortés
David Cortés
11.03.2021  ·  11:06

Llegeixo amb preocupació a La Razón (que sembla que hi tenen un talp infiltrat), que a les “converses indepes” per presidir al Parlament es vol forçar un candidat de JxCat front al que proposa la CUP. Tornem al tema del números, quan lo important és una altre cosa: el candidat de la CUP està disposat a desobeir al Constitucional (be!), hi estarà també disposada la persona que proposi JxCat?
Per què aquí el que compte són els resultats.
L’anterior president del Parlament va obeir sempre a les autoritats espanyoles, i el que cal aquí és demostrar que nosaltres ja estem fora d’això. Que no estem per ser obedients amb España si no tossudament beligerants i posant tots els entrebancs possibles per evitar que España segueixi imposant-se còmodament sobre tots nosaltres.
Si us plau. Una mica de tàctica i menys pensar en el suplement de salari que comporta un càrrec o altre.

jordi Rovira
jordi Rovira
11.03.2021  ·  11:36

Un article en aparença de reflexió personal, mogut des de la incògnita i sense conclusió. En aparença. Després, quan el penses una mica més, no pots obviar la derivada pràctica i concreta que porta aparellada.
El que està passant a l’estat espanyol amb els últims moviments polítics, els jocs d’aritmètica institucional i l’entrada de la justícia a validar o esborrar tal o qual decisió, aquí ja ens sona. Ens sona per desgràcia. Ens han acostumat a veure com potinejar les institucions no té cap conseqüència. Ens han acostumant no només que no hem d’estar apoderats; sinó que qui es mogui no surt a la foto. Ens han acostumat a arrenglerar-nos. Ens volen emplaçats de tal forma que el potineig d’uns és millor que el dels altres, que és dolent. Sense discussió, i perquè sí. Si la democràcia és això,…
Però l’article no es queda aquí. I fa una al·lusió que no pot demostrar, però que apareix com una connexió. En tot cas, sí ens recorda els símptomes de com s’engruna un sistema: recorda quan el sistema té més feina a guanyar el poder que en saber perquè el vol, recorda quan en un sistema ningú està al lloc que pertoca, recorda quan en un sistema el poble és conscient del buit de poder…
La política espanyola comença a donar mostres d’una podrimenta que obliga la revolució. Quan tot cau, res no és altra cosa que una ruïna. I això té una derivada d’una concreció que no podem obviar.

Carles Ortiz
Carles Ortiz
11.03.2021  ·  11:47

Aquell 1 d’Octubre el poble català va sentir la llibertat.
I qui ha sentit la llibertat te més forces per viure (Raimon)

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
11.03.2021  ·  13:21

Bon dia! Un dia més gràcies Sr. Partal.
La Sra Núria Coma escriu:
“Tan senzill com això.
No es pot esperar res del Govern, perquè ERC, no vol la independència, ni l’esmentat, no vol confontració i no vol en definitiva res més que conduir hegemònicament ( jajaja) la pseudoautonomia fins el proper segle”.
HO SUBSCRIT TOTALMENT i, per tant, esperar UNITAT, confiar-hi és molt difícil, SÍ.
Ara bé deuran acabar fent un GOVERN unit en allò més fonamental -governar i espero que ho facin bé-. El PAÍS ho necessita i molt.

Però no voldran anar a la una en fer camí cap a la Independència.
ER no ho vol o això fa temps que sembla i mostra.
Junts sembla que sí, que ho vol i té pressa.
La CUP també ho vol però no se sap si estarà d’acord b el camí que es triï; no podem oblidar el seu maximalisme i assemblearisme punyent.

Resumint: No podem cantar victòria. Si s’acaben fent algunes passes ben fetes ja deurà ser el màxim que podem esperar.

La resilència i la tossuderia, no ens la prendran ni se’ns esgotarà mai.
Endavant, sempre endavant!!!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
11.03.2021  ·  14:02

Penso que hi haurà política de aritmètica mentre depenguem de le llei de partits del règim78.

El sistema de llistes tancades produeix inexorable decisions antisocials de volada curta i roïnes.

No li doneu més voltes. És impossible fer política d’estat amb les lleis del 78.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
11.03.2021  ·  14:53

I mentres, la cup diu que no vol Laura Borràs de presidenta del parlament per l’ombra de dubte sobre el seu cas de fraccionament de factures. … I la pressumpció d’innocència? Què se’n ha fet?

Com és possible que les formacions polítiques estiguin malbaratant la victòria aconseguida? Què té el poder que un hom s’oblida de servir a aquells que els li han donat? Com els polítics es poden creure tant importants com per passar davant de la voluntat del Volk?

Preguntes i més preguntes. L’única bona notícia és l’embolic que hores d’ara està tenint lloc al centre de la península.

Roser Caminals
Roser Caminals
11.03.2021  ·  16:26

Em faig ressó de l’opinió de Pep Agulló: “A l’escomesa de l’Estat cal oposar-hi un contrapoder, institució + carrer + Waterloo, per això el govern que en surti no pot ser un govern de mera gestió sinó un govern que ens porti a la superació de l’autonomia.” El govern, però, és dubtós que ens hi porti. Sempre he dit que l’independentisme no és cosa de partits sinó de moviment, i el moviment només es pot generar al carrer amb la complicitat del Consell de la República. El poble necessita polítics no sols independentistes sinó independents, deslligats dels escons. El President Puigdemont acaba de renunciar al seu al Parlament català. Aquest diari i les institucions civils han de donar suport al CxR sincronitzat amb la mobilització popular.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
11.03.2021  ·  17:46

I tant Vicent que hem de creure més en nosaltres i exigir que els nostres polítics facin política. Gràcies

Salvador Molins
Salvador Molins
11.03.2021  ·  18:05

MANDAT 1r d’octubre.

La nostra tasca, la meva segur, és desbordar, sobrepassar, empènyer, edificar la República Catalana Independent.

Voldria que els partits ens fessin la feina, em fessin la tasca d’alliberar Catalunya, d’independitzar-nos, d’edificar la República Catalana Independent, de complir el mandat que ens vàrem atorgar el 1r d’octubre de 2017, d’institucionalitzar la República a Waterloo i al territoori català, però la he de fer jo, aquesta feina, la hem de fer tots nosaltres … ! ningú més!

Visquem des d’ara mateix la incipient República Catalana Independent declarada el 27 d’octubre de 2017 al nostre Parlament. No esperem quan ja siguem morts.

Sí !

Rosa Gispert
Rosa Gispert
11.03.2021  ·  19:43

Avui estic d’acord amb vostè sr Partal i em pregunto què se n’ha fet de Joan Rovira, un contertulià que sempre remarcava la feina que tenim per fer en les “altres institucions”, les que no són directament polítiques però regeixen el país i estan colonitzades per servidors de Madrid: col.legis professionals, mancomunitats, sindicats, la fira, la cambra…etc. hi ha moltes “poltrones” on la força de la gent encara no hi ha entrat i que haurien de servir per fer el país que volem, que mai no hem parlat de com ha de ser i sempre deixem en mans dels polítics, que no canvien res. Potser no és posen d’acord perquè no saben on volen anar?.
Quin sistema educatiu volem?. I quina sanitat? I quin transport?…i quina democràcia?.

jaume vall
jaume vall
11.03.2021  ·  23:20

Ben simplificat, Carles Ortiz:
“Aquell 1 d’Octubre el poble català va sentir la llibertat.
I qui ha sentit la llibertat te més forces per viure (Raimon)”

Ben dit, Roser Caminals :
“El poble necessita polítics no sols independentistes sinó independents, deslligats dels escons. El President Puigdemont acaba de renunciar al seu al Parlament català. Aquest diari i les institucions civils han de donar suport al CxR sincronitzat amb la mobilització popular.”

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €