Laia Palau: “No crec que els esportistes canviem el món en cap sentit”

La jugadora de bàsquet, de quaranta-dos anys, va retirar-se a final de temporada i rebrà la Creu de Sant Jordi

VilaWeb
Laia Palau, en l'acte on va anunciar la seva retirada esportiva Autor: David Subirana
Josep Rexach Fumanya
06.07.2022 - 21:40
Actualització: 07.07.2022 - 08:59

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A final d’aquesta temporada, Laia Palau (Barcelona, 1979) va posar el punt final a més de dues dècades de bàsquet al primer nivell. Deixa el parquet amb quaranta-dos anys, dues Eurolligues, medalles en jocs olímpics, mundials i europeus. Però, sobretot, amb el reconeixement de la professió i els seguidors, que han sabut apreciar una jugadora que gaudia més repartint assistències que no pas anotant punts.

Formada en educació social, el seu discurs es desmarca del prototip d’esportista que només s’atreveix a valorar la darrera derrota del seu equip. Té una visió col·lectiva de la vida, per això creu que si la societat s’organitzés com els equips, funcionaríem més bé. De moment, serà la cap d’equip de la selecció espanyola, però no amaga que li agradaria entrenar. “Suposo que en algun moment seré entrenadora, perquè fusiona l’educació i el bàsquet. M’agrada transmetre i compartir.” El govern li ha concedit la Creu de Sant Jordi.

Per què us retireu? Suposo que em direu que perquè teniu quaranta-dos anys, però amb el vostre darrer equip, l’Uni Girona, jugàveu una mitjana de 25 minuts per partit.
—És veritat que he estat disponible físicament i per al joc, i sí, segurament hauria pogut jugar una temporada més, o qui sap, potser dues. Però tenia una fixació, i és que volia deixar de jugar en un moment en què em sentís que encara podia jugar. No tenia ganes de retirar-me perquè sentís que el mou cos m’hi obligava. No tenia ganes de desenamorar-me del bàsquet. És difícil deixar una relació quan tot va bé, però també vaig entendre que els millors partits de la Laia Palau ja havien estat.

Havíeu perdut la motivació?
—No. L’adrenalina i els nervis d’abans dels partits els continuava tenint. A mi, entrenar m’agrada molt i no estava cansada del dia a dia. Per a mi, el bàsquet és infinit i si el teu cos hi està disposat, sempre pots aprendre coses. Però també tenia ganes de destinar aquesta energia des d’un altre angle, entendre el bàsquet des d’una altra banda. En aquest món hi ha moltíssimes coses a fer.

Quan vau debutar a primera, podíeu viure del bàsquet?
—No, i ara! Jo vaig debutar a primera amb setze anys. Era júnior, a l’equip hi havia sis sèniors i hi havia espai al primer equip. A l’estat, era un bàsquet que no estava malament, però amb una estructura agafada amb agulles. Quan arribaven als trenta, les jugadores es retiraven tant sí com no perquè o volien ser mares o volien inserir-se a la societat, perquè allò els donava per anar tirant molt justament.

I ara?
—Les coses han canviat, però tampoc tant. Tothom pot viure d’això, però no pas fer-se ric. Per viure el dia a dia, amb més bones condicions que no pas fa uns anys. I tenint en compte que és una feina inestable, perquè els contractes són d’un any o dos, a tot estirar. Ara, les més top, hem avançat. Els sous són més alts, sobretot a l’estranger. Les condicions han millorat, sí…

Però…
—Totalment, no. Encara no som professionals, no estem registrades com a tals. Quan hi va haver la pandèmia de la covid, van continuar les lligues de bàsquet i futbol masculí, la resta ens vam quedar a casa, perquè l’estructura no se sosté. Any rere any sembla que canviarà, però no. Això implica una reforma estructural per a molts clubs, alguns dels quals no podran assumir pagar a tothom. Es va cercant la fórmula. Hi ha el risc de perdre molta gent amb precarietat si es professionalitza l’esport. No és fàcil. És un problema molt enquistat.

I com observeu des de l’altra banda el creixement del futbol femení? D’ençà de l’any passat ja són professionals.
—És un tema espinós. Òbviament, tot allò que sigui promocionar l’esport femení, endavant, però tinc la sensació que és perquè és futbol i és Barça. Si mires la lliga femenina, tret dels tres primers equips, la resta és una estepa. Venem un producte de màrqueting més del Barça. És futbol, que és el que consumeix majoritàriament la gent, i copiem patrons. El mateix que hem fet amb el futbol masculí ho fem ara amb les noies. Està molt bé, perquè és una gran oportunitat per a elles i tenen molta més visibilitat. Però ara interessa fer això i es reprodueix un discurs que per a mi no és vàlid, que és un discurs de l’esport que no és esport, és futbol.

Al final, és un país de futbol. Com es pot potenciar el bàsquet femení?
—Totalment. És molt difícil canviar-ho. Però és com el tema de la dona. Com ho canviem? Doncs invertint millor en educació, canviant la mirada. No hem de canviar l’esport femení, sinó l’estructura social. I quan tu tinguis una entitat social sobre com penses tu la societat, les coses aniran canviant perquè seguirem el paradigma. Però fins que això no passi, no cal que ens espremem el cap per veure com canviem l’esport femení, perquè hi ha una cosa que ja està establerta a la base, que és la primera mirada.

Veig que és una qüestió que us indigna.
—Sóc poc de mirar què tenen els altres i jo no. Però jo em queixo de la falta d’oportunitats. Em fa pena pensar que no he tingut els millors entrenadors, les millors pistes, les millors condicions per a desenvolupar la meva feina. I em sento molt afortunada de la meva carrera, d’on he estat, d’on he jugat i de la gent que m’ha ensenyat. Sobretot, perquè no he tingut mai expectatives.

He llegit que us vau convertir en professional sense adonar-vos-en.
—Sí, vaig començar a jugar sense tenir clar que volia ser jugadora de bàsquet. Quan vaig pujar al primer equip del Barça, l’entrenadora era la Carme Lluveras. Va ser una mentora i em va doblegar la personalitat. I em va deixar clar que si volia jugar a bàsquet, aquella havia de ser la meva prioritat. Fins aquell moment jugava a bàsquet perquè ho feia des de petita i perquè m’agradava. Res més. Però el pas a convertir-ho en la meva feina no el vaig fer fins que no vaig anar-me’n de Barcelona i vaig fitxar per un equip francès. Allà vaig deixar la meva ciutat, la meva vida, la meva família, la meva gent, i vaig anar a França a un poblet al mig del no res. Va ser-ne la constatació.

Què hauríeu fet si no us haguéssiu dedicat al bàsquet?
—Jo vaig estudiar educació social i tot el món social i cultural m’agrada. No sé què hauria acabat fent. Vaig fer algunes coses d’educació social i educació física, vaig fer unes jornades en presons… Potser m’hauria decantat per la joventut. Món social, perquè a mi el que m’agrada és la societat.

I d’ideologia comunista, he llegit.
—Sí. Ho vaig dir en una entrevista a El País i va tenir força ressò, perquè no estem acostumats que en el món de l’esport els esportistes parlin en segons quins termes. La meva mirada és força aquesta, sí. I si em diuen comunista és perquè la meva manera d’entendre el joc ha estat grupal. No entro ni una cistella, m’agrada passar la pilota, construir coses entre totes… M’agrada compartir. És que al final, si ens organitzéssim socialment com els equips, funcionaríem més bé. Tens un objectiu en comú, la gent accepta rols, tothom treballa pel mateix i és divertit.

Tot i que per sobre sempre hi ha algú que mana i que diu què s’ha de fer.
—Sempre hi ha algú que ens dirà què s’ha de fer, és inevitable. Però dins les lleis generals, tu pots organitzar-te en el teu àmbit privat i immediat. Tenir un sentit de pertinença i tenir molt clar què fem entre tots és interessant.

Crec que no us heu identificat amb l’elogi excessiu que a vegades es fa dels esportistes.
—No, perquè la nostra feina no és tan important, no crec que els esportistes canviem el món en cap sentit. Passats els anys, en què m’he convertit en un dels referents del nostre món, em refereixo al bàsquet femení, ara li trobo una mica més de sentit. Penso que potser puc transcendir en el fet que hi hagi nenes que pensin que pot ser una manera de fer esport. Aquí he trobat una mica més de sentit a la meva feina.

És a dir, que no us vau sentir realitzada fins que no vau trobar aquest rol?
—Sí, tenia aquesta sensació. Que ficar cistelles… Si vénen moltes persones a veure’t, doncs encara, perquè els dónes el goig de l’espectacle. Però com que durant molts anys tampoc no passa això… Tenir batalles d’ego per una cosa que no importa a ningú és una ximpleria molt gran. Cada dia moria als entrenaments, però en realitat no sabia què construïa. No construïa res, i el que se suposava que havia de ser un xou tampoc no acabava de ser-ho. He estat molt barallada amb el bàsquet durant molts anys, no sabia què fèiem i en què podia transcendir. Després ha estat el meu mitjà de vida i no ho canviaria per res del món, perquè ha estat espectacular. Però com que mirava més enllà, volia saber de què serviria.

Heu tingut referents?
—No sóc gaire d’idolatrar ni de tenir referents. Tinc clar que tothom ha de trobar el seu camí. “A mi m’agradaria fer el que ha fet aquesta”. No, això ho ha fet ella, ho ha fet a la seva manera i tu has de descobrir la teva. Jo, a la meva habitació, hi tenia penjats els pòsters de Michael Jordan i Dominique Wilkins –i Queen. No eren els meus referents i no els tenia penjats per pensar que volia ser com ells, perquè, òbviament, no podia fer res de tot allò. Els meus referents al bàsquet eren les meves sèniors. El bàsquet femení no tenia cap visibilitat a la televisió. I com deia, no sabia que volia ser jugadora de bàsquet. Ha estat una concatenació d’esdeveniments. Sí que sabia que volia guanyar una Eurolliga. Ha estat un dels fars de la meva vida. Igual que anar amb la selecció i guanyar una medalla olímpica.

Heu guanyat dues Eurolligues, la primera, amb el Ros Casares, a València. I uns dies més tard, el club va desaparèixer. Què va passar?
—Va ser una de les grans lliçons de la meva vida. És que va ser un drama… Van ser uns anys molt competitius, perquè els equips d’aquells anys eren l’hòstia, equipassos amb les millors jugadores americanes i europees i un nivell de competició molt bèstia diàriament. Al Ros vaig passar moments molt difícils. I després de sis anys, per fi, vam guanyar aquella Eurolliga. I de sobte, va començar la crisi, el club va caure i el mes de juny ens vam haver de buscar equip. Moltes ens en vam haver d’anar fora perquè aquí no hi havia diners. Aquesta era la realitat del bàsquet femení, on les estructures eren molt febles i depenies d’algú que volgués posar-hi diners.

Per què va ser una lliçó de vida?
—Perquè vaig haver d’anar a jugar a Polònia, en un lloc horrorós, un poblet miner al mig de les estepes. Però aquell any va acabar essent un dels millors anys de la meva vida. Per això dic que les expectatives cal mesurar-les. Jo anava allà amb unes expectatives subterrànies i la realitat va acabar essent espectaculars, perquè ningú donava un duro per l’equip, però hi va acabar havent una química molt bona i tot va sortir molt bé.

En lloc d’anar a fer les Amèriques, vau fer les Europes. Vau passar pel Polkowice de Polònia, l’USK Praga txec i el Bourges Basket a França. No vau voler provar de jugar a la WNBA?
—No m’ha interessat mai Amèrica del Nord, ja com a idea de país. Sóc molt de la vella Europa. Reconec que és la millor lliga i són les millors jugadores, però a vegades no són les decisions que prens sinó les que no prens, les que configuren una mica la teva trajectòria. Els anys que físicament estava millor i hi hauria pogut anar, jo tenia la sensació que a l’Eurolliga ja era en un equip NBA, i durant vuit mesos. La WNBA dura quatre mesos. Hauria hagut d’empalmar les dues competicions, sense poder parar, suportar l’exigència i hauria costat de combinar-ho amb la selecció. I jo necessito un equip, jugar juntes, i aquesta no és la filosofia d’allà.

Deixeu Girona en un gran moment, sobretot per l’ascens del Bàsquet Girona a l’ACB. Hi ha cap possibilitat que el Bàsquet Girona i l’Uni Girona s’integrin en una mateixa estructura?
—Ara, de moment, ens hem unit per fer una base femenina. És un tastet, una primera prova de treballar conjuntament i que trobo molt interessant. És una oportunitat per a oferir coses bones al bàsquet de formació. Falta molt perquè una nena arribi a primera divisió, i potser no passa, però almenys que tingui l’oportunitat. I a partir d’aquí ja ho veurem. El Bàsquet Girona té el seu propi procés com a club. Els nostres models de gestió ara per ara són molt diferents, però tenim clar que compartim espais, que estaria bé compartir sinergies. Amb en Marc [Gasol] ens entenem. Té un cap privilegiat i compartim força punts de vista, perquè tenim un sentiment de gratitud al bàsquet i Girona ens sembla el lloc ideal per a fer tot això. La diferència és que ell té els calés, jo no. [Riu.]

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes