Rafael Gallego, adaptador del text; José Martret, director; Sebastià Alzamora, autor de la novel·la; Agnès Llobet, actriu; i Joan Porcel, productor.

De vegades els mites i les llegendes caiguts en l’oblit ressusciten. Els fets llunyans en el temps, sovint arrelats només en la memòria oral, necessiten noves maneres d’arribar al públic contemporani. I això ha passat aquest estiu amb un dels bandolers de més anomenada de Mallorca, Joan Puig, conegut pel malnom de ‘Durí’. El 2015 l’escriptor Sebastià Alzamora va publicar la novel·la La malcontenta, en què inventava un personatge femení extraordinari, n’Antònia, la suposada amant d’aquest bandoler mític. Era la manera perfecta de recrear la història d’en Durí, d’un punt de vista nou i novel·lesc. La novel·la era, a més a més, un autèntic prodigi del llenguatge, tot un homenatge a les arrels de l’escriptor.

De fet, Alzamora (Llucmajor, 1972) tenia ben present aquesta història, perquè el bandoler Joan Puig es va moure sobretot pel Migjorn de Mallorca, on atemorí pobles i viles i es refugià molt sovint a la serra de Galdent, entre Llucmajor i Algaida. Per tant, el referent era de primera mà. I enguany n’han fet una versió teatral, estrenada al febrer a Santanyí. És un monòleg que interpreta de manera superba Agnès Llobet (1984), una de les actrius més consolidades de la nova fornada d’intèrprets illencs. N’ha fet la versió teatral Rafael Gallego i l’ha dirigida José Martret. I al final del juliol es va estrenar a la casa museu Llorenç Villalonga, de Binissalem. Entrades exhaurides, bones crítiques als mitjans i sobretot a les xarxes socials. De sobte, la resurrecció del mite.

La història d’en Joan Puig és prou sucosa per a fer-ne tota mena d’especulacions. Per exemple, perquè la llegenda diu que encara no s’ha trobat el tresor formidable de diners i joies que havia acumulat amb la seva partida de bandolers i que ha de romandre enterrat en algun indret de l’anomenada cova d’en Durí, situada a l’Arenal, al terme municipal de Llucmajor. Si els càlculs no van errats, seria una troballa extraordinària. I és clar, en un any en què ha aparegut un vaixell romà tan sols cinquanta metres mar endins de la platja de Palma pot passar qualsevol cosa. Fins i tot que aparegui el tresor del bandoler.

Qui era Joan Puig?

Joan Puig va néixer a Llucmajor el 1802, i quan va ser prou gran va començar a fer de bandoler per tot el Migjorn de Mallorca, especialment als termes municipals de Llucmajor i Algaida. Ben aviat va ser el capità d’una partida d’homes que saquejaven i mataven els vianants que trobaven quan feien camí. Sovint anaven a les cases de camp, on feien destrossa.

Ell i els seus socis eren completament allunyats del mite del bon bandoler que roba béns als rics per donar-los als pobres; ben sovint les víctimes eren pagesos i gent sense gaires possibles. Tenien amagatalls a tot de coves de la Randa, del puig de les Bruixes i de l’Arenal de Palma, on se suposa que hi ha la cova on amagaven els seus tresors. Va ser una banda sanguinària, sense escrúpols- Mataven també infants i dones, tant a tret de trabuc com a punyalades. Això féu que fossin odiats i temuts a parts iguals pel poble pla.

En Durí és recordat per la memòria popular com un assassí sense entranyes. Encara avui esmentar-ne el nom fa por a la gent gran. De fet, encara corre la dita ‘Barrau bé la porta, que no entri en Durí’.  Les autoritats de l’illa posaren preu al seu cap i fou pres, però va fugir ben prest de la presó, cosa que el convertí en un indomable llegendari. Quan li demanaren per què havia fugit va dir: ‘La presó no compta amb les condicions establertes a la constitució.’

Una vida de trabuc, punyalada, cavall quan hi havia sort, cametes ajudeu-me quan no n’hi havia i sol i serena, havia d’acabar de la pitjor manera. Conten que en Bartomeu Fullana, ‘Fullaní’, un dels homes de la seva banda, nascut a Algaida, el més jove i possiblement aquell que resistia pitjor les inclemències i la duresa de la vida de bandoler, va trair-lo. I el cas és que Joan Puig i més membres de la tropa varen ser executats a Palma l’hivern del 1829. La pena per als assassins fou la de morir penjats a la forca. Segons que conten, les seves darreres paraules foren: ‘Us veuré tots a l’infern.’

Una Mallorca convulsa i en crisi

Els anys en què més actiu es mostrà el nostre bandoler, Mallorca era sacsejada per una de les seves crisis tradicionals. Allunyada de tots els centres de poder, la política no era el problema principal dels pagesos del Migjorn de Mallorca, ni dels propietaris de les possessions que tot sovint eren a Palma o fins i tot fora de l’illa.

Preocupava molt més el fet que l’any 1820 s’hagués declarat una epidèmia de pesta a la comarca del Llevant (1.267 morts a Artà, 1.040 a Son Servera i xifres inferiors en alguns altres pobles) i una altra de febre groga que assolà les illes l’any 1821 i que causà unes cinc mil víctimes a Palma. Aquest era el context en què actuava Durí. El moment econòmic no era bo a causa de la recessió comercial. Quan Ferran VII emmalaltí l’absolutisme començà a mirar amb simpatia l’infant Carles Maria Isidre, germà del rei, mentre que els liberals tenien les esperances posades en la princesa Isabel. És clar que això preocupava molt menys que no les ràtzies del trabucaire.

Amb tot aquest material tan viu a la tradició llucmajorera, però força oblidat fora el municipi, era lògic que Alzamora trobés el substrat per a bastir una bona història per a la seva novel·la. Només hi havia d’afegir un element nou, que va ser crear-li una companya, algú que per amor fos capaç de consentir tota aquesta barbàrie. I així va néixer La malcontenta. El monòleg ha aconseguit un petit miracle: anar a l’essència del text, a la brutalitat més extrema però també a les parts més poètiques i posar rostre a aquesta dona, que no deixa de ser un gran arquetip universal nascut d’una ploma local. Així, dos-cents anys després de les seves ràtzies més brutals, Joan Puig ‘Durí’ ha ressuscitat per als mallorquins. Ara només cal que algú en trobi el tresor. Tot és possible.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb