Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Escriptor prolífic i incansable, amant apassionat de la novel·la negra, promotor i ànima del festival Tiana Negra, activista, blocaireSebastià Bennasar (Palma, 1976) pot ésser conegut per molts motius, la gran majoria vinculats a la literatura. En aquesta ocasió ens presenta en forma de novel·la curta una de les seves cares més personals i potser menys habituals. ‘Un oceà de memòria‘ (El Gall), a cavall entre Lisboa i les Açores, tracta de la memòria històrica, de les ferides obertes del passat, de la vida en la insularitat i de les diferents cares que prenen l’amor i l’amistat al llarg del temps.  I ho fa amb un estil particular i agosarat: ni més ni menys que un paràgraf per capítol, d’una banda, i diàlegs gairebé sense puntuació, encavalcats i entortolligats amb la veu narradora, per l’altra. Tot un homenatge als autors portuguesos i a les seves obres.

És la seva novel·la més portuguesa… i també la menys negra…
—La portada sí que n’és, de negra! Parlant seriosament, jo crec que hi ha dos autors: el Sebastià Bennasar autor de novel·la negra i l’altre, que ha publicat poesia, assaig, relat breu, nouvelle i novel·les. En aquesta trajectòria, Portugal o la Lusofonia, hi tenen un atractiu especial amb obres com ‘Connie Island’, ‘Badia de Mindelo’, ‘Els blaus de l’horitzó’ i aquesta.

També és una novel·la, més que mai, d’homenatges: a la literatura portuguesa, als professors de literatura, a les Açores, a la memòria històrica…
—Sí, concebo la literatura moltes de vegades com un text que es relaciona amb altres textos i d’aquí el joc amb la literatura portuguesa, que em fascina. I és clar, sóc escriptor gràcies a haver tingut com a professor en Toni Figuera, l’alter ego del protagonista de la novel·la. Pel que fa a la memòria històrica, crec que és un dels grans temes de la contemporaneïtat perquè en el futur ens haurem d’interrogar sobre on érem i què fèiem en un moment determinat en relació amb els altres.

… i a la insularitat, al periodisme…
—En realitat, els homenatges actuen com a motors, com a temes a introduir. Em preocupa també el joc entre insularitat i continentalitat perquè és universal, passa a tot arreu, i la crisi d’un ofici que estimo amb passió, que és el periodisme, i que constantment em va expulsant del seu conreu…

A ‘Un oceà de memòria’ hi apunteu una certa decadència de l’ofici periodístic, però alhora li atorgueu un paper fonamental. És així el periodisme d’avui?
—El periodisme d’avui té moltes possibilitats més enllà de les empreses periodístiques, de les notes de premsa i dels comunicats oficials. Sempre hi ha gent que qüestionarà la veritat oficial i que trobarà maneres de fer-nos arribar aquests nous punts de vista, aquests plantejaments i interrogants. Hi ha moltes possibilitats en el món digital, però aquest periodisme s’haurà d’acabar pagant d’alguna manera i aquí és on no veig la fórmula, encara.

També és una novel·la de paisatges. Heu viatjat a les Açores per a inspirar-vos i per a descriue’n amb tan detall els paisatges i sensacions?
—Hi he viatjat en dues ocasions, amb estades prou llargues, però he llegit molt alguns escriptors açorians. I no hi he anat per poder escriure, sinó que després les he recreades. El procés ha estat primer viure-les i després escriure-les.

Parleu de l’amor, de l’amistat i de ferides obertes. No les tanquem prou, les ferides, en general, i les arrosseguem massa anys, com els protagonistes de la novel·la?
—La humanitat no en sap, de tancar ferides. Procurem aprendre’n, però no les tanquem. Hi ha les ferides individuals, les petites, i les grans. Només cal veure els camps de refugiats i veurem que no hem après res.

Com ho hem de fer per tancar ferides? Escriure pot ser-ne una manera? 
—No ho sé el que hem de fer per tancar les ferides, però repensar sobre la nostra memòria potser és una via, una possibilitat. Escriure no tanca ferides, però ajuda a remoure consciències i a trencar oblits.

Hi apareix un sorprenent director del museu del surrealisme català, afincat a les Açores. És potser un altre homenatge que no tots els lectors podem caçar al vol?
—Sí, és un homenatge al professor Perfecto Cuadrado, que des de Mallorca dirigeix el Centro de Estudos do Surrealismo Portuguès que és a Vilanova de Famalicão… però que no es caci no impedeix la lectura!

I la Laia Puigmartí, una catalana que acaba servint copes a un bar de les Açores?
—Potser aquestes Açores s’assemblen un poc a Mallorca? I a la Lucia Pietrelli, italiana que escriu en català uns llibres sensacionals!

‘Un oceà de memòria’ té una particularitat en la forma: cada capítol té un sol paràgraf. Per què?
—Podria respondre’t allò tan amanit de perquè la història m’ho demanava així i seria cert. Però també perquè és un joc amb els atreviments formals d’alguns autors portuguesos que m’interessen molt.

I encara una altra: sovint els diàlegs s’intercalen amb la veu narradora sense puntuació. A què respon això?
—Al fet que les nostres converses i els nostres pensaments no tenen sempre l’ordre lògic que posem en les novel·les i ho volia intentar reflectir una mica. Aquí això sí que és un homenatge explícit a António Lobo Antunes…

I parlant d’homenatges, voldria que comentéssiu o completéssiu les següents frases i reflexions que apareixen al llibre:

1- La teoria general de l’oblit
—És el títol d’una novel·la sensacional de José Eduardo Agualusa que m’encantaria que es pogués llegir en català, o sigui que si hi ha algun editor llegint això…

2- Cada vegada que desapareix una llengua…
—A la novel·la hi ha una de les continuacions possibles de la frase, però crec que ho podem deixar en ‘es podreix una mica més el món’.

3- La memòria és la més fràgil de les facultats humanes
—Sense cap mena de dubte. I la més manipulable.

4- Un home que no es fa preguntes és un home mort
—Jo ho tinc del tot comprovat. Vivim per respondre’ns preguntes que ens duen sempre a nous interrogants.

5- Una de les missions de qualsevol docent és qüestionar i ajudar a qüestionar
—I en canvi moltes vegades aquests no són ben valorats.

—Per acabar, prepareu alguna altra novel·la? Ens en podeu donar algun detall?
—Sempre estic en marxa perquè jo intento viure d’això. I sí, a finals d’any apareixerà una nova novel·la negra, més llarga del que escric habitualment i on la màfia lionesa arrelada a casa nostra hi té un paper important.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.