Divendres es va clausurar a l’Institut d’Estudis Catalans el simposi ‘Maria Aurèlia Capmany: Escriptura i pensament’, organitzat per l’Any MAC, que lidera l’estudiosa Marta Nadal, i per la Càtedra Ferrater Mora, patrocinada pel mecenes Joaquim Trias, que dirigeix el professor de la Universitat de Girona Joan Vergés. Dos dies i mig intensos de comunicacions i ponències interessantíssimes que permeten dir que la Capmany és en bones mans: les dels joves lectors i investigadors que l’estan llegint la mar de bé i la revifen de manera extraordinària, sumant-se així als investigadors i difusors de l’obra capmanyiana que sense defallir els han precedit, sobretot des de la Universitat Rovira i Virgili, que conserva el llegat de l’escriptora.

Bravo. Per fi!

He seguit el simposi tant com he pogut i hi he rebut un esperó formidable a llegir-la, amb perspectives pertinents als temps que vivim que atenen aspectes fonamentals de l’escriptora potser massa desapercebuts fins ara. Des de la filosofia, com és obligat en una autora de formació filosòfica (no en va ser professora a la Universitat de Barcelona als anys 40 perquè tampoc llavors no es pagava gaire als professors que ara en diem associats; de fet, gens, no se’ls pagava, i l’Aurèlia s’havia de guanyar la vida, que no venia pas d’una família benestant), per a llegir Un lloc entre els morts (1968). Des dels estudis de gènere, que ja no consideren de manera exclusiva les dones sinó també els homes, les noves masculinitats que MAC va promoure a Quim / Quima, el seu cèlebre i proto-postmodern diàleg amb l’Orlando de Virginia Woolf (dic que proto-postmodern perquè quan el va publicar, el 1971, tot just començava en el panorama cultural occidental la renovació del llegat modern a través del teixit de paròdies, cites i referències que es va convenir d’anomenar postmodernitat).

Des de l’existencialisme heideggerià, en lectures contemporànies dels seus textos feministes. Des de l’espiritualitat com a guia per a llegir la recerca de la identitat femenina a Feliçment, jo sóc una dona (1969). O la posada al dia del seu teatre de cabaret, que Carme Sansa, actriu que tant va coincidir amb MAC, deia dijous des del públic a la sala Coromines del IEC que es mor per tornar a fer: improvisacions a partir de la lectura dels diaris, per exemple. El seu teatre i la profunda relació amb la història, tan abandonat encara. Els seus escrits polítics, tan poc considerats pels analistes de l’evolució del catalanisme actual transformat en sobiranisme i independentisme, analistes del procés que sense encomanar-se a ningú prescindeixen d’algunes veus, la de la Capmany la primera.

I més, més perspectives s’han obert aquests dies a l’Institut d’Estudis Catalans, que esperem llegir quan es publiquin les actes del simposi, esperem que aviat. Es farà avinent llavors, si és que no aconseguim de fer-ho de seguida, que la Capmany és una biblioteca. No vull dir pas que hagin posat llavors el seu nom a una biblioteca més, que no estaria gens malament, sinó entenent el concepte de biblioteca a la manera borgiana que s’ha fet clàssica (un altre proto-postmodern, l’argentí). El món és una biblioteca, deia Borges, i la Capmany ho confirma. Llegir-la, pensar-la, és fer-te càrrec, si l’estudies una mica a fons, que la seva escriptura et remet a altres llibres anteriors i, en el seu cas i sobretot, tot sovint, en l’estela de Bertold Brecht, Peter Weiss i John Dos Passos, a la documentació històrica i als documents del present, trets de diaris, llibres i revistes. També et remet sense manies, amb tota la tranquil·litat del món, al català del segle XV, per exemple.

Deia Isabel Graña, directora de l’Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres de l’Ajuntament de Badalona (ciutat on MAC va exercir de professora), dimecres a la tarda a la sala Prat de la Riba del IEC, que el llegat Capmany és una herència en tensió: la d’una autora que no és encara prou considerada com a literata, vista més pels seus escrits i conferències sobre feminisme i política. Va fer tant, la Capmany, en tants aspectes de la cultura i de la vida col·lectiva, que ens permetem el luxe de menystenir-la com a escriptora. Com a prosista i assagista, no tinc cap dubte que és com Fuster i Pla de bona i, en veritat, més bona, pel fet de ser més lliure i agosarada i tocar més tecles del present.

Llarga vida a Maria Aurèlia Capmany!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.