Jordi Borja, ahir a casa seva (fotografia: A. B.).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Jordi Borja (1941) acaba de publicar el llibre Bandera Roja. Del maig del 68 a l’inici de la transició (Edicions 62). Bandera Roja va ser una organització antifranquista que ell, Jordi Solé Tura i més universitaris van fundar ara fa cinquanta anys a Barcelona, el setembre del 1968. Segons Borja, aquest és el primer llibre que es publica sobre Bandera Roja (BR), ‘tot i que el periodista Pere Meroño en tindria un a punt’. I ja és ben estrany, tan poca bibliografia, perquè poques organitzacions han arribat a tenir membres tan influents. Manuel Castells, Josep Ramoneda, Eulàlia Vintró, Ferran Mascarell, Alfons Comín, Marina Subirats, Manuel Campo Vidal i fins i tot Josep Oliu, ara al Banc de Sabadell, van militar o col·laborar amb Bandera Roja. I només en són un exemple. Bandera Roja va ser un autèntic planter de dirigents de la transició. El fundador de Bandera Roja, Jordi Borja, que ha acabat fundant els comuns d’Ada Colau, rep VilaWeb a casa seva, al Poblenou de Barcelona, per a parlar del seu llibre.

Per què tanta gent de Bandera Roja ha acabat ben situada després? La llista de noms impressiona: Jordi Borja, Antoni Castells, Josep Oliu, Ferran Mascarell, Eulàlia Vintró, Manuel Campo Vidal, Marina Subirats, Jordi Solé Tura, Josep Ramoneda, etc.
—Alguns ja destacaven, com Castells i Solé Tura. I altres ja es veia que ho farien, i van derivar cap a sectors professionals. L’altre dia vaig dinar amb Toni Castells i dèiem: bé, Pep Oliu (Banc Sabadell) ben bé no ho era. Oliu va estar a la UER, que era el nostre front a les universitats. Això sí. Hi era al començament. Però és cert que la immensa majoria dels membres de Bandera Roja, inclosos els de barris populars, o treballadors de fàbrica, com els de Pegaso, han tingut una certa carrera professional. Potser perquè la immensa majoria de Bandera Roja no tenien vocació de polític professional.

Home, alguns sí: Mascarell, sí. Castells, també.
—Fins i tot aquests, que tenen una carrera política, han fet política amb una base professional. Han destacat intel·lectualment. Castells és un excel·lent economista. Mascarell és expert en polítiques culturals. Ahir mateix vaig rebre un correu electrònic de Ferran Mascarell on em deia que és a Bandera Roja on ell va aprendre tantes coses.

El setembre de 1969 es funda Bandera Roja a lEixample de Barcelona. Ara fa cinquanta anys.
—Era sobretot gent d’universitats. Unes desenes d’estudiants que acabaven la carrera. Gent de vint-i-tants anys. Tots per sota dels trenta. Tots menys Jordi Solé Tura, que en tenia trenta-vuit. I Alfons Comín, que després va venir i també en tenia més de trenta. En el moment de màxima esplendor devíem ser uns cinc-cents membres.  El secretariat es reunia almenys dues vegades la setmana. I el Comitè Polític, una vegada el mes.

Bandera Roja, quina ideologia tenia?
—No és que no hi hagués ideologia. N’hi havia. Però en un segon pla. La ideologia era en un segon pla, però formava part de la formació. Es considerava bo tenir certa idea de marxisme, d’història política i social. Una part important tenia un cert corrent revolucionari, de voler transformar el capitalisme cap a formes socialistes. I alguns es van inspirar en el maoisme. Simpaties per Trotski i encara més per Rosa Luxemburg. Hi havia admiració de la resistència del PCE o Bloc Obrer Camperol (més per Maurin que per Nin). Però no hi havia discussions de debat ideològic. Ens movíem per analitzar la situació política. Bandera Roja no tenia una gran estratègia, perquè la nostra idea era democràcia, república i para de comptar.

Es votaven, els càrrecs?
—No. No es votava. No hi havia secretari general. Jo feia l’ordre del dia. El nucli del secretariat era Enric Solé, Manel Pujadas, Ignasi Faura, Maimó, Solé Tura, Antoni Comín, jo, etc.

Bandera Roja, dorigen universitari, va fer més agitació cultural que no pas vagues?
—Vagues també. Vam fer la primera vaga de mestres. I manifestacions.

N’expliqueu una al llibre. Manifestació llampec de cent persones. Molt interessant.
—En vam fer moltes, d’aquestes. I una d’important, especialment. 1969. Estat d’excepció. Jo, buscat per la policia. Detencions. Moment molt difícil. Però vam decidir de fer-la igualment. I vam pensar de fer una manifestació no tant per tenir impacte a la ciutat, sinó per donar força i cohesió a nosaltres mateixos. I que una part de la població veiés que hi havia resistència. I la vam fer amb CCOO. Nosaltres teníem una certa capacitat de controlar la policia franquista a partir d’un petit nucli que hi havia a la Telefònica.

Com? Sabíeu què es deien els policies per telèfon?
—En alguna ocasió, com aquella, vam tenir la policia franquista totalment controlada. Vam dir, busquem un lloc molt cèntric, per que no sigui el clàssic de la plaça de Universitat, o la d’Urquinaona. I vam començar al capdavall de la Rambla. Escudellers.

Ara també ens aniria bé de tenir a la policia controlada, senyor Borja.
—Doncs aleshores va anar així, i va anar molt bé. Actes com aquests eren per a dir: que vegin que no tenim por. Superem la por. Vam intentar fer accions (manifestacions, assemblees il·legals) però procurant de preservar al màxim els militants. Va haver-hi detencions, i persones a la presó, però.

Per exemple, vós vau estar-hi uns mesos a la presó. Realment xocant que estiguéssiu sota ordre de crida i cerca… essent tècnic de l’Ajuntament de Barcelona! I professor a la universitat. Aquesta policia no sabia cercar…
—Tota era una farsa. Anaven a casa dels pares i demanaven a la meva mare: quan arribi el fill ens avisa. [Riu.] A mi a l’ajuntament em va fitxar en Subies, bon arquitecte. I degà del col·legi d’arquitectes. Una persona liberal. No feia antifranquisme. Però ben decent. No els ho vaig explicar. A la universitat em criden Claudio Esteve Fabregat i en Gomà. I a ells sí que els ho vaig explicar. I em van dir: tranquil.

I com us van detenir?
—Jo tenia la residència a França. I els primers anys entrava i sortia amb papers falsos. Per la muntanya o amb cotxe. I un dia, passant amb cotxe, em van detenir a la frontera. Uns dies a Jefatura. Torturar, no em van torturar. Cops i amenaces. Creaven l’ambient que et podien fer el que volien. I jo no els vaig dir res de res. Cap nom. I recordo un cap que diu: ‘Deixeu-lo, aquest no parlarà. És dels formats per Miguel Núñez [cosa falsa] i és com Xavier Folch i Boix, militants del PSUC. I aquests no parlen.’

Bandera Roja i catalanisme. Dieu que no tenien proposta. Al cap hi teníeu unes altres coses, expliqueu.
—No és que Bandera Roja no hi pensés, en el catalanisme. És que no hi pensava ningú! A Bandera Roja molta gent era catalanista. Més o menys independentistes. Tots per l’autodeterminació. Però no hi havia mobilització política per aquest tema. No és que Bandera Roja menyspreés el catalanisme. És que no hi havia activitat política. El partit més en la pràctica catalanista era el PSUC. Feia moltes coses en català. Té mèrit. Però no només no vam pensar a fer catalanisme. A Bandera Roja tampoc no vam fer feminisme ni ecologisme. I això era molt del Maig del 1968. I el maig del 68 a nosaltres ens havia marcat. Però no ho havíem incorporat a l’activitat.

El maig del 1968 francès i Bandera Roja, quina relació tenien?
—Bandera Roja és, més que la lletra, la música del Maig del 1968. El maig del 1968 va ser com una renovació de la vida política. Fins al punt que els partits clàssics es van intentar adaptar al moment. Més participatius, més transparents. O van sortir forces noves. Passa que el discurs revolucionari d’aquest partits no es corresponia amb la realitat. En canvi la revolució sí que va ser sòcio-cultural. Va tenir un impacte sobre la vida política.

Bandera Roja, com a col·lectiu, quin llegat ha deixat?
—Dues o tres característiques. La gent de Bandera Roja, més o menys, es van qualificar molt professionalment. Dos. Nosaltres no érem partidaris d’enviar gent als barris. El moviment obrer l’han d’encapçalar els obrers. No els universitaris fent d’obrers. Alguns partits enviaven joves a fer i viure d’obrers. I tots acabaven malament. I creaven inseguretat més que una altra cosa. Cadascú ha de fer la política des d’allà on és. Tres: les ordres no eren piramidals. Per tant, la gent d’Ensenyament ja sabien com es feien les coses. No calia que rebessin ordres. Ells sabran. La gent es va formar molt, principalment en anàlisi política i econòmica. I prenien decisions. Tothom era al front de lluita. I de seguida van aprendre que en una assemblea de veïns no pots fer un discurs revolucionari. Els espantaràs.

—Com és que Bandera Roja acaba entrant al PSUC?
—Perquè hi havia una nova situació política. El PSUC s’havia reforçat molt, després de la crisi dels seixanta. Van tenir la iniciativa de l’Assemblea de Catalunya. El franquisme s’acabava. I vam dir: Escolta, quedarem com unes cosetes molt a la base. Vam veure que si volíem intervenir en el procés polític havíem d’entrar al PSC o al PSUC. Ignasi Faura, ara a l’ANC, en canvi, i una altra colla, van decidir de continuar a Bandera Roja i no van entrar al PSUC. L’altre dia m’ho va dir: els vaig deixar quan vam anar a unes eleccions tots sols i no vam obtenir cap diputat a tot Espanya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.