L’ex-lletrat del Tribunal Constitucional espanyol Joaquín Urías considera una aberració els escrits d’acusació contra els presos polítics i els altres dirigents independentistes encausats al Tribunal Suprem per l’1-O. Creu que la condemna final no és escrita i que les defenses poden desmuntar les acusacions, però intueix que la sentència pot acabar essent per sedició perquè tècnicament és més sostenible que no pas la rebel·lió. També critica que el relat polític i mediàtic que s’ha imposat a l’estat espanyol, el de la dreta, silenciï les veus crítiques amb la causa contra l’independentisme i la dissidència.

Urías, que va visitar els presos polítics dels Lledoners el mes passat, explica que va veure Jordi Cuixart i Jordi Sànchez molt convençuts del que calia fer. També adverteix l’independentisme que, si cap pres flaqueja en algun moment, cal estar preparats, comprendre-ho i acceptar-ho.

Què us han semblat els escrits d’acusació?
—No són pas cap sorpresa. Són bàsicament allò que tots esperàvem. Del de la fiscalia destacaria l’intent de crear un relat d’uns fets que no s’adeqüen al que va passar a Catalunya l’octubre de l’any passat. Hi ha una insistència a ressaltar petits fets violents i una gran insistència a dir que tot s’havia planejat i coordinat. Vol fer la impressió que realment va haver-hi un cop d’estat. Això pel que fa als fets. Pel que fa a la qualificació, em crida l’atenció que no individualitza els fets de cada acusat. Ho fa de manera general. Per exemple, no és clar per què acusen Sànchez i Cuixart de rebel·lió, tenint en compte que els fets en què són anomenats tenen relació amb el 20-S. No es veu clar què tenen a veure amb la rebel·lió. Els podrien acusar d’un delicte de desordres públics o desobediència, però en tot cas no és gens clar com es converteix el 20-S en rebel·lió. I la suposada direcció de Junqueras i la resta d’empresonats apareix a l’escrit però no és clara. En definitiva, és un escrit poc fonamentat, poc individualitzat sobre els delictes i amb una narració que posa l’accent en fets violents que no s’adeqüen a allò que vam veure tots.

Aquest relat fictici dels fets segueix la línia de la instrucció de Llarena.
—És el mateix relat. Hi ha frases i expressions copiades directament de la instrucció. Intenta fer la impressió que multituds s’alçaven als carrers per a intentar evitar l’acció de l’estat. No és habitual aquest escrit de la fiscalia. No intenta responsabilitzar els tipus penals en cadascun dels acusats.

A la fiscalia li interessa de prolongar el conflicte?
—És molt difícil de dir. No m’atreviria a dir-ho. La meva impressió és que la fiscalia té una visió molt de part. Que té una visió apriorística dels fets i que mereix una sanció penal. A partir d’aquí construeix el relat. No és una construcció distant i objectiva dels fets, sinó que fa la impressió que els fiscals s’hi posen sabent què volen trobar.

Heu afirmat que la condemna serà per sedició, no per rebel·lió.
—Per al Tribunal Suprem és molt més còmoda una condemna en què no es plantegin els termes de la rebel·lió. Tothom critica que els fets no són rebel·lió. No hi ha hagut cap alçament armat ni violent per a canviar el poder. No hi ha hagut cap alçament, i si l’hi hagués hagut, no s’ha utilitzat la violència com a mètode, independentment de si hi ha hagut actes violents. Com que la rebel·lió no té cap fonament, podrien fer una trampa: demanar rebel·lió i acabar condemnant per sedició, amb la gent relativament contenta perquè cau la rebel·lió. Però deu o quinze anys de presó són molts anys pels fets que van passar.

L’entorn de la dreta espanyola ha aprofitat que l’advocacia de l’estat no hagi acusat per rebel·lió per a atacar Pedro Sánchez. Però el fet és que l’advocacia, quan governava Rajoy, acusava per malversació. En canvi, ara s’hi ha afegit la sedició. A què es deu aquest canvi de criteri?
—És difícil de saber. No sé si l’advocacia ha rebut ordres. El govern diu que no n’ha donades. És possible que hi hagi hagut instruccions de l’advocada general de l’estat, no pas del govern. I és possible que l’advocada de l’estat hagi intentat fer una qualificació dels fets favorable a la posició de l’executiu. És possible, no dic que sigui cert. En tot cas, sí que és cert que l’escrit de l’advocacia de l’estat descriu els mateixos fets des d’una altra perspectiva, però la conclusió de la sedició tampoc no és jurídicament raonable. Ens venen la idea que la sedició és més raonable, però en realitat la descripció de la sedició tampoc no és adequada, perquè implica un alçament tumultuari. I a Catalunya no hi ha hagut cap alçament, sinó que hi ha hagut un intent de les institucions de trencar la legalitat vigent. No és un alçament de multituds al carrer, amb força.

Vox fa peticions que arriben a set-cents anys de presó. Com pot entendre’s que un partit d’extrema dreta exerceixi l’acusació popular, encara?
—A l’estat espanyol tenim una tradició d’acusació popular que històricament ha causat molts problemes. El concepte mateix que una persona concreta pugui personar-se i acusar els encausats crida l’atenció. No hi veig problema que Vox ho intenti, fan el seu paper. Però em fa por que en casos en què la mateixa fiscalia o l’advocacia de l’estat no s’atreveixen a anar tan lluny, els jutges no tinguin la temptació de fer cas de Vox. Això em semblaria perillós.

No s’aporten proves, només es crea un relat polític per a justificar la violència. Com poden defensar-se els presos i la resta d’encausats al judici?
—Durant el judici és important que les defenses agafin cadascun dels fets i els desmuntin. Que desmuntin, que és fàcil de fer, que el 20-S hi hagués una violència tumultuària que dificultés l’acció de la justícia. Que desmuntin, sobretot, que allò que va passar el 20-S fos organitzat pel govern o pels Jordis. Això es pot fer. Més endavant, han de desmuntar la idea que el govern de Catalunya va organitzar-se les masses per a rebel·lar-se contra l’estat. S’han de defensar d’aquestes acusacions. Què pot ser efectiu? És difícil de saber. Cal tenir en compte que la fiscalia espanyola, sempre que pot, acusa. No és exclusivament del procés. Caldrà veure si la sala segona del Suprem és realment neutral o si ja té un pre-judici fet.

La impressió és que les sentències ja són escrites.
—Estic segur que no. És possible que els jutges de la sala segona del Suprem tinguin un criteri pre-format. Ha sortit molt als mitjans i se n’ha parlat molt; per tant, és possible que els jutges tinguin la impressió que la Generalitat va organitzar una rebel·lió. Les defenses hauran de lluitar contra els prejudicis dels jutges. Crec que no són escrites, però lluitar contra els prejudicis dels jutges tampoc no és fàcil.

Es parla molt de la rebel·lió i la sedició, però l’acusació de malversació també pot implicar penes altes de presó. A priori, sembla que pot ser la part més fàcil de provar o refutar, però ara per ara es basen en informes de la Guàrdia Civil.
—La malversació és el delicte que crec que, si es pogués provar durant el judici, seria el més lògic. Si realment s’han destinat diners públics a organitzar el referèndum o actes il·legítims s’ha comès un delicte. Jurídicament, diguem-ne, seria el més clar. Però es necessiten proves. A l’escrit de la fiscalia, com he comentat abans, no individualitza les accions penades. Amb la malversació passa igualment. L’escrit diu que si va haver-hi un referèndum algú va pagar-lo. Però no n’hi ha prou de dir que algú va pagar alguna cosa. Hi ha una falta de proves. Veurem si al judici la fiscalia és capaç d’aportar documentació i informes que acreditin que realment hi ha hagut malversació.

Heu criticat que la fiscalia, amb l’escrit d’acusació, vol esclafar els independentistes i que amb això liquiden l’estat.
—En aquest moment es necessita una mica de sentit comú. En tot el cas del procés s’ha utilitzat el dret com a manera de reaccionar contra la independència. És evident que durant el procés s’han comès il·legalitats i és evident que l’intent de crear una nova legalitat catalana xoca amb la legalitat espanyola. Perfecte. Però passa que no tot allò que és il·legal automàticament és delicte. Tinc la impressió que quan la fiscalia ha vist que allò que ha passat a Catalunya podia quedar sense resposta perquè no era delicte, han intentat adaptar els fets per a assimilar-los a un delicte. Crec que la fiscalia tenia l’opció de fer un pas enrere i dir que els fets que han passat a Catalunya són il·legals i un desafiament a l’estat, però que no és constitutiu de cap delicte que es reculli al codi penal més enllà de la desobediència o la malversació.

En què penseu quan dieu que hi ha hagut il·legalitats que no són delicte?
—No tot allò que és il·legal és delicte. Si aparques malament el cotxe, no és un delicte i no et poden empresonar. O si no pagues a Hisenda o t’equivoques a l’hora de pagar. Hi ha moltes coses que no són delicte. Quan el Tribunal Constitucional va prohibir l’aprovació de les lleis de desconnexió, i malgrat això el parlament les aprovà, va haver-hi desobediència i podria ser aquest delicte. Quan després es declara la independència de Catalunya, és evident que és anticonstitucional. Però això no vol dir que el codi penal ho castigui. Arran d’un desafiament polític, la fiscalia i els jutges, en especial Llarena, hi donen una resposta penal inventada.

És venjança?
—No sé si és venjança. Però és inventar-se una resposta penal no prevista a l’ordenament, posada amb calçador perquè apareguin com a delicte uns fets perquè no quedin impunes. Això contribueix a espantar els catalans. Ara a Catalunya cal cercar vies de diàleg i cessar la repressió de drets. Si l’estat espanyol no vulnera drets dels presos i els dirigents encausats i es torna un estricte complidor del dret, l’independentisme es queda sense arguments. A partir d’aquí, la situació es calmaria molt.

Heu criticat també que editorials de mitjans o opinants critiquin els qui argumenten que no va haver-hi rebel·lió ni sedició, perquè això és també una pressió sobre els jutges. Es construeix un relat mediàtic contra el dissident.
—Absolutament. A Espanya quan algú surt públicament a dir que hi ha hagut rebel·lió, que aquests senyors són uns rebels i que hi ha hagut un cop d’estat, automàticament és un respecte a l’autoritat judicial. I quan algú surt dient el contrari, el que és lògic, que amb la llei a la mà no es pot veure ni rebel·lió ni sedició, automàticament és un traïdor a Espanya i pressiona els jutges. Crec que el relat públic a Espanya, fora de Catalunya, l’ha guanyat la dreta. A partir d’ara només es pressiona els jutges quan es diu el contrari d’allò que ells volen que facin els jutges. És a dir, pressionen els jutges i ataquen els qui pensen el contrari. A Espanya és difícil que se sentin les veus que els contradiuen. Molts jutges i magistrats diuen que no hi ha rebel·lió ni sedició, com l’antic president del Suprem, el redactor de l’article de rebel·lió al codi penal… De veus autoritzades n’hi ha moltíssimes, però s’han silenciat i s’han presentat de tal manera que dir segons què en públic és pressionar els jutges i trair Espanya.

El 5 d’octubre vau visitar els presos polítics als Lledoners.
—Em va arribar el suggeriment per a visitar-los per mitjà d’alguns advocats. Vaig acceptar-ho per escoltar-los i donar-los la meva opinió. Vam conversar de la situació política i judicial. Els vaig veure relativament forts dins la duresa de la situació. Sembla que no, però estar un any privat de llibertat és molt dur. Els Jordis tenen més clar què passa i la necessitat de reivindicar-se. La resta tenen una mica més de por, raonable, que al final els dobleguin. Quan algú està empresonat no té plenitud de drets i això erosiona. Ara per ara no ha passat, però si en algun moment algun dels presos demostra flaquesa, l’independentisme ha d’estar preparat. Aquesta és la funció de la presó, doblegar les persones. Per molt suport i força que rebin. Si arriba a passar, s’ha d’entendre que algun dels presos no se senti fort per a continuar amb el mateix grau d’implicació i que cerqui una solució a la presó. És totalment comprensible.

Diumenge va morir-se el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, del jutjat 13 de Barcelona. El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem va enviar una carta on deia que havia canviat la història d’Espanya. Això què us sembla?
—Crec que s’ha de posar en el seu terme just. És un jutge que els companys sabien que es moriria, que tenia una malaltia molt greu i malgrat tot continuava treballant. El president de tots els jutges li va adreçar una carta d’agraïment pels seus serveis. Jo sincerament no crec que hi hagi gaire a criticar. És cert que, en aquests moments, cada vegada que Lesmes parla o insinua alguna cosa relacionada amb el procés, s’aprecia que ja té un prejudici. Igual que el tenia Felipe VI en el discurs del 3 d’octubre. Un discurs impropi d’un rei per a Espanya.

Ignoro si Lesmes, cada vegada que es mor un jutge, envia una carta d’aquestes característiques.
—Encara que no l’enviï sempre, és un jutge que Lesmes sap que se la juga, que treballa molt, que vol reconfortar-lo. Però això demostra que a les altes instàncies de l’estat hi ha un prejudici que s’ha comès una rebel·lió i que s’ha de combatre com sigui. No entendria aquesta carta, sincerament, com un agraïment al jutge que va començar la investigació. Vull entendre que no hi ha hagut un pronunciament públic per això, sinó simplement un detall amb un jutge mort. Passa que a Lesmes se li nota el prejudici. Ell està convençut que hi ha hagut una rebel·lió i que cal el càstig màxim. La carta en si no em fa por, però el prejudici implica que pressionarà perquè hi hagi una sentència condemnatòria i duríssima.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb