Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és un dels escriptors més importants d’aquest país, un home que ha abocat tot el talent en la creació de nous lectors des de la literatura infantil i juvenil, però que atresora també una obra important per a adults. Lligat indestriablement a la cultura des dels anys seixanta, ha estat impulsor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN Català i va ser un dels membres fonamentals del col·lectiu Ofèlia Dracs. Aquests darrers temps viu una segona joventut que ens ensenya l’escriptor més desconegut: ha escrit un llibre de memòries, una novel·la per a adults i un impressionant epistolari amb Jordi Arbonès, una obra magna per a entendre des de la intimitat la cultura literària feta a Catalunya i a l’exili argentí, respectivament, des dels anys vuitanta endavant. Cent trenta títols ben arrenglerats són al prestatge del seu despatx, tot i que a ell li agrada més de mostrar la joia de la corona, tots els exemplars de la revista Cavall Fort enquadernats i en ordre perfecte. Carbó continua imparable, malgrat els grans desencisos, la feina a favor del país. L’esperen la reedició d’Els orangutans, a la tardor, i una nova obra magna.

Us heu definit sempre com un escriptor ‘utilitari’. Penseu que encara ho sou?
—Crec que sí. Faig feines útils, com la que faig a Cavall Fort, que es veu poc però que és important, com per exemple ser un dels membres del consell de redacció. Allà opino i quan hi ha un tema que pensem que s’ha de fer però que ningú no el vol tocar doncs el faig jo i llestos. Hi he fet de tot, a la revista: articles científics, entrevistes… i sense saber-ne! Em documentava i escrivia els articles com si me’ls expliqués a mi . També hi he fet la selecció de poemes amb comentaris i totes les històries que he escrit per a nois i noies, que han estat útils per a crear lectors per aquest país. Encara ho sóc, i la cosa menys utilitària que faig és la meva obra per a adults.

Col·laboreu amb Cavall Fort des del 1961. Què ha significat aquesta publicació per a la cultura catalana?
—Era una època en què no hi havia res més i per això vam aconseguir un cert èxit. Però ara aconseguir una subscripció nova costa molt més, hi ha molta més oferta. Cal recordar que aquesta revista ha fet molt més del que es considera pel país, ha fet una feina que no han fet altres mitjans, però com que és de caire infantil es menysté la feina que hem fet. Passa com amb els llibres per a nois i noies, que sembla que no la tinguin en compte. La revista també va tenir un handicap, que és que sortia sota la protecció dels bisbats, i això feia olor de carca per als progres. Però què vols, noi? Érem a l’any 61! Qui podia aconseguir publicar res si no era així? Al principi érem gairebé com un apèndix dels fulls parroquials i sempre hem inclòs una pàgina cívica i de respecte als valors. I potser no hem estat combatius ni estem en la darrera moda del progressisme i això també ha fet que no fóssim prou valorats per determinats sectors. Nosaltres no preteníem escandalitzar sinó fer llegir en català els vailets; amb això en teníem prou. I mireu, sempre ens havien penjat la llufa d’estar vinculats a l’escoltisme, però no ha estat fins al número 1.316 que hi hem dedicat un número, als escoltes…

Quan vau començar a publicar aquells primers contes a Cavall Fort, qui eren els vostres referents, els vostres mestres?
—L’any 1961, quan va néixer Cavall Fort, no teníem cap mena de referent. El 1938, En Patufet havia mort sota les bombes franquistes. Feia, per tant, vint-i-tres anys que els catalans no havíem pogut llegir cap conte infantil en la nostra llengua, i suposo que ni escriure, tampoc, per la impossibilitat de publicar-lo. En aquell moment, els que ens iniciàvem en l’ofici, no podíem recórrer a models anteriors. En el meu cas, com que formava discretament en els rengles del realisme social imperant, els contes d’en Folch i Torres no em podien servir de model perquè s’hi respirava una bonhomia, una conformitat i una entesa social que no era el que en aquells moments ens podia motivar. Recordo que els dos primers contes per a la revista els vaig escriure a raig una tarda d’estiu a partir de dues notícies molt breus i força dures que havia llegit a la premsa d’aquells dies. Les vaig novel·lar afegint-hi tota mena de detalls de collita pròpia. Un sistema que he fet servir sovint, de manera que en un intent de defugir el to de les ‘Pàgines viscudes’ d’En Patufet, no he fet sinó escriure’n unes altres, també viscudes, però de to i contingut força diferent. És evident que el món que em rodeja, la gent que tracto i el que llegeixo als diaris m’ha proporcionat tota mena de materials per a escriure bona part dels més de quatre-cents contes que he publicat. He intentat guiar-me pel sentit comú i el desig de no perjudicar els joves lectors, sense cap mena d’intenció d’encarrilar-los ni alliçonar-los. Ells han de treure les seves conclusions del que he pogut escriure.

La casa sota la sorra ha batut tots els rècords editorials en català, amb quasi noranta edicions, però ha amagat la resta de la vostra producció, una mica com el Mecanoscrit del segon origen en l’obra de Pedrolo?
—Sí, i tant. És el primer llibre juvenil que vaig escriure i al cap de cinquanta anys suposo que he après a fer unes altres coses, però tothom em coneix per aquesta. S’han fet vuitanta-vuit edicions del llibre i vuit llibres d’aventures més amb els mateixos protagonistes o, si més no, amb els més importants. Alguns sí que han tingut sort, però de L’última casa se’n van saldar la meitat de l’edició. Jo pensava que els lectors del primer tindrien curiositat per a saber com acabaven les aventures tota la colla, però es veu que no.

Fa cinquanta anys vàreu quedar finalista del Sant Jordi amb Els orangutans, que ara recuperareu… Com definiríeu la vostra obra per a adults?
—Amb aquest llibre hi va haver un cert escàndol pel que explicava. Els editors es varen acollir a la llei Fraga i varen estar un mes escagarrinats per si se’n segrestava l’edició, perquè no havia passat per censura prèvia. El llibre va ser finalista del Sant Jordi, que van donar a Mercè Rodoreda per El carrer de les camèlies. A ella li devien un Sant Jordi i la van fer guanyar cinc a zero. No em van donar ni peixet, ja em diràs. En canvi, quan vaig guanyar el Víctor Català es va dir que havia estat tres a dos per no desmoralitzar el segon… Ja ho veieu. Pel que fa a l’obra per a adults, miro d’explicar allò que veig i em sorprèn en la meva vida. Sóc un voyeur, perquè tinc una vida completament conservadora, per això m’agrada explicar la vida dels altres. Fa seixanta anys que tinc la mateixa dona i sempre he tingut el mateix fill, vaig treballar quaranta anys a La Caixa i he dut una vida rigorosa i endreçada, però intento explicar coses que em sorprenen de la gent que m’envolta i anar una mica més enllà.

Durant molt de temps els escriptors que a més a més treballaven en un altra cosa eren anomenats escriptors de diumenge, i se’n va fer una agra polèmica. Però sembla que ara vivim a l’època de l’escriptor de la cua de l’oficina de desocupació…
—I això que n’hi ha hagut, d’escriptors bons que només s’hi podien dedicar el diumenge. Espriu, per exemple, era de diumenge, perquè era advocat i treballava a l’Assistència Sanitària. Qui hi havia que fos purament escriptor? Potser en Pedrolo, i encara traduïa. Jo treballava i això es veu que era un handicap per als mandarins culturals, que no ho podien consentir. Però, mireu, estic molt content del que he fet perquè m’he sentit útil. Als primers cinquanta números de Cavall Fort hi ha vint-i-tres contes que són meus. Ara tot és molt més obert i de vegades jo no passo pel sedàs, però hi va haver un temps en què gairebé no teníem material… Ara es publica molt i el problema és poder escampar els llibres. Hi ha hagut una concentració editorial perillosa i les més petites han ajudat molt a difondre texts que no s’haurien publicat. En aquest sentit estic molt content amb Males Herbes. Ha estat una autèntica troballa, perquè el meu llibre Va com va ja l’havia ofert a uns quants lloc i no me l’acceptaven.

I ara a sobre acabau d’enllestir un volum de cinc-centes pàgines…
—Sí. Es dirà La vorera. Testament. És un llibre col·lectiu amb molts de personatges que es mouen durant vint-i-quatre hores per una vorera. Pel mig hi haurà el personatge d’un vell escriptor que enllesteix el seu testament, que és la documentació que ha preparat per a tres novel·les que no escriurà mai.

Aquests darrers anys no heu deixat de publicar llibres per a nins, però sembla que hi ha hagut un rebrot de la vostra obra per a adults: l’epistolari amb Arbonès, les memòries de joventut, la novel·la amb Males Herbes… Anam descobrint un nou Joaquim Carbó?
—Potser és que n’aprenc o que em diversifico més, tot i que sempre he tingut una obra per a adults amb contes, narracions i novel·les. En tinc unes quantes… El llibre de memòries, me’l va encarregar Izaskun Arretxe per a Ara Llibres i em vaig quedar ben parat que un editor tingués interès en aquesta mena de material. Pel que fa a l’epistolari, tot i que és un volum molt gran, no em va costar gens perquè havia fet una copia de totes les cartes que enviava a Jordi Arbonés i guardava les seves. Publicar-lo va ser una idea de la càtedra de traducció, perquè nosaltres havíem parlat de, potser, fer-ho després de morts. Però l’oportunitat era en aquell moment i així ho vam fer, d’acord amb la seva filla. Estic content que sortís, tot i que algú s’hagi pogut molestar una mica, però en Jordi i jo érem molt lliures i dèiem allò que pensàvem. També és veritat que si l’hagués llegit més gent hi hauria més gent empipada. És un dietari en què ens queixàvem molt i en què plorem molt, però amb una part de raó.

Precisament, en l’epistolari amb Arbonès no us mossegau gens la llengua i criticau a tort i a dret –tots dos– la pervivència d’un cert mandarinat cultural. Encara hi és?
—No ho crec. Qui mana ara? D’on vénen les consignes? Qui fa crítiques? Els Marges? Això és un clos tancat i entrar en l’àmbit del mandarinat és absurd. A La Vanguardia hi ha Saladrigas i Guillamon i a l’Avui Castillo i només un cop al més… Per favor. Jo i la dona anem molt al teatre i la crítica, si surt, la llegeixes quinze dies després de l’espectacle. O no surt, o apareix quan l’obra és a punt de desaparèixer de la cartellera. Sóc un gran fan del teatre Akademia i surten poquíssim, i mira que fan coses bones. No hi ha projecció, ni critica ni res.

Quin paper creieu que ha fet Arbonès com a traductor en la nostra literatura?
—A principi dels anys seixanta, quan el govern, gràcies a la pressió exterior, no va poder mantenir la rigidesa amb què perseguia el fet cultural català, se’ns van obrir moltes possibilitats que fins aquell moment no s’havien pogut manifestar: la Nova Cançó, la Gran Enciclopèdia, Edicions 62, Cavall Fort… La possibilitat, també, d’oferir al nostre públic traduccions d’obres literàries de tota mena i procedència va facilitar la professionalització d’un nombre considerable d’autors que, altrament, no podien viure únicament dels drets d’autor que els corresponien pel migrat nombre d’exemplars que venien dels seus originals. Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú i alguns més s’hi van abocar des del primer moment, juntament amb alguns que ja exercien de traductor en castellà. És el cas de Jordi Arbonès que, trasplantat a l’Argentina, va arribar a deixar una feina fixa per dedicar-se de ple a la traducció al català, especialment de moltes obres de la literatura nord-americana comercial, com Allò que el vent s’endugué, o més recargolada com els Tròpics de Miller. Amb el pas dels anys, algú li va retreure que no adaptés el llenguatge de les seves traduccions a allò que en podríem dir ‘el català que ara es parla’, perquè els trenta anys que feia que no vivia entre nosaltres feia que mantingués alguna expressió que el nostre jovent ja havia gairebé perdut. Però per mi té un valor indiscutible. I no ho és només per mi. La Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma ha reconegut el seu ofici i mestratge amb una càtedra que porta el seu nom.

Va arribar un moment (els anys vuitanta i noranta) en què els escriptors en català semblava que arribaven a una certa normalització i professionalització que ara va de recules…
—Ara som molt més a repartir. Tant, que sovint compro els llibres dels companys i no els puc llegir… I quan començàrem érem molt pocs. Jo abans feia comentari de llibres dels col·legues, només dels llibres que m’agradaven. Però ara és impossible, en surten moltíssims, vas a una llibreria com a Al·lots, de la Paula Jarrin, i t’hi perds. I, és clar, és molt difícil de cridar l’atenció i poder tenir una xifra de lectors important.

Què va ser per a vós formar part de col·lectiu Ofèlia Dracs i què creieu que aportava a la literatura en català?
—Tot i haver-me iniciat en aquest món a principi dels seixanta amb un parell de llibres de narracions i la novel·la Els orangutans, vaig percebre una indiferència creixent a mesura que augmentava la meva activitat per a joves i infants, tant pel que feia a les novel·les com pels contes de Cavall Fort. La invitació que uns quants membres de la ‘generació dels setanta’ em va fer per incorporar-me al col·lectiu Ofèlia Dracs va significar una mena de resurrecció pel que feia a la literatura per a tots els públics. Haver participat en el llibre Deu pometes té el pomer, que va guanyar un premi de novel·la eròtica, i que em barregés amb aquella jovenalla em va fer recuperar posicions. Val a dir que m’hi vaig sentir tan còmode, que hi vaig col·laborar amb tot l’entusiasme en totes les aventures que empreníem, amb un record especial per la secció Ofelioteca, que teníem setmanalment al Quadern d’El País, amb la crítica de llibres que no existien que va fer anar de bòlit més d’un lector de bona fe. Va ser tot un divertiment! L’Ofèlia Dracs va ser una alenada d’aire fresc. Intentàvem que el personal s’encomanés de l’actitud enjogassada que adoptàvem en cada reunió de la colla, gairebé sempre al voltant d’una taula..

L’any que ve serà el centenari de Pedrolo. Penseu que és un autor oblidat?
—Oblidats, ho som tots. Si ho observem, qui és el recordat? Pedrolo no va fer res per ser recordat, era més bé un tipus esquerp que, això sí, ens va tractar a tots sempre amb una gran cordialitat. Quan va morir, la família va complir escrupolosament el seu desig de ser enterrat sense honors.

I què s’hauria de fer per commemorar aquest any com cal?
—Recuperar-ne el màxim de llibres possibles, fer-ne publicitat i anar molt més enllà del Mecanoscrit del segon origen. També seria sensacional recuperar aquella idea que va tenir en Jaume Fuster de fer algun llibre nou partint de la sèrie de Daniel Bastida. Pedrolo va escriure una obra monumental, Temps obert, que no ha superat ningú. Segur que hi ha coses criticables i que ell ja sabia perfectament que no podia assolir l’objectiu d’escriure totes les situacions, com ja va plantejar al conte El millor novel·lista del món. Però això no ho ha fet ningú més i ell sabia que no ho acabaria. Ofèlia Dracs va considerar la possibilitat d’ajudar-lo escrivint alguns dels títols possibles amb Daniel Bastida per protagonista, però es va deixar estar i això podria ser interessant de recuperar. Cal reeditar les obres i fer que es torni a llegir.

També es compliran vint anys de la mort del vostre amic Jaume Fuster…
—Sí, una altra gran pèrdua d’un escriptor que va treballar en tots els àmbits i en tots els sentits. Potser la seva feinada pel país es va menjar bona part d’una obra molt sòlida que ens hauria deixat si hagués tingut l’oportunitat de fer-la.

Heu estat part viva de la cultura lletraferida del país durant més de cinquanta anys. Què en penseu, del procés cap a la independència de Catalunya?
—Em costa molt de parlar d’això. No en parlo públicament amb ningú perquè no sé què els importa i hi ha molts interessos. A mi em preocupa saber: si s’aconsegueix la independència, qui governarà en les properes eleccions? I com? I quin paper tindrà la cultura?

Creieu que l’escriptor ha de ser també un home polític, que participi activament en els esdeveniments del país?
—Penso que en aquest cas cadascú ha d’actuar d’acord amb el seu pensament, la seva manera de ser i el seu sentit de la responsabilitat. Els qui ens vam iniciar en l’ofici d’escriure en català en ple franquisme, una època tan concreta, determinada i incerta, per no dir perillosa, ja vam prendre un compromís, tant amb la cultura com amb la llengua del país. No crec que després s’hagi de pretendre l’adscripció a un grup polític o a certes posicions determinades, perquè és molt important de mantenir una independència que permeti una actitud crítica.

I el tracte amb els més menuts? Ha canviat? És més complicat de fer xerrades als centres ara?
—Ara hi vaig poc, només quan tinc un gran compromís. L’any 1992 vaig fer molts actes i em vaig fer una mica malbé la gola. Ara ho modero molt. En general aquests actes s’han desinflat, vist vint anys enrere… Ara molt sovint trobo que els nanos no han llegit el llibre i tot i això em fan una gran rebuda, com si fos una estrella. No sé si es culpa dels professors o què, però moltes vegades els fan llegir com a càstig. T’imagines que a la meva època m’haguessin fet llegir com a càstig una obra en què passen tot d’aventures? Hauríem estat del tot feliços. Ara fan llegir com a càstig o com a deures desagradables i això és molt trist. La societat va canviant molt i no pas per millorar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.