Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dos anys i setanta concerts més tard, el músic Joan Miquel Oliver torna per a submergir-nos en el seu univers. Si Pegasus era l’escenari, a Atlantis hi entren en joc els personatges com un rellotger, agricultors ingràvids o civilitzacions perdudes que donen nom a l’àlbum. L’essència musical d’Oliver es manté intacta, llevat, segons que explica, de bases electròniques més treballades. Des de l’Espai Mallorca de Barcelona, ens explica el significat de les seves lletres, algunes inquietuds i per què ha viatjat poc.

El tema central del disc som les persones i com ens relacionem entre nosaltres. Volíeu explicar alguna cosa en concret, transmetre una conclusió?
—No, explicar no vull explicar res. Però passa que una vegada fet el disc, veig que darrere les meves cançons hi ha unes idees que es van repetint. Quan faig un disc, darrere no hi ha cinquanta temes, n’hi ha un o dos. O tres. En aquest cas, el tema principal són les persones. Pegasus era un paisatge buit, com un escenari de teatre sense personatges. I a Atlantis, hi entren en joc les persones.

Com el rellotger.
—Exacte. O ‘Cançó de contacte’ i ‘Agricultors ingràvids’. De fet, aquesta seria un híbrid perquè és una cançó cent per cent paisatgística. Però, de cop, dins aquest paisatge, patapam, hi apareixen uns agricultors ingràvids.

Quina escena us imagineu quan escriviu aquesta lletra?
—Jo hi veig uns agricultors normals i corrents, però que, de sobte, comencen a surar. Són amb una xapeta llaurant i, de sobte, graviten. Jo hi veig això. La vaig contrastar amb en Miquel Serra, que és músic i enginyer agrícola i no li va cridar gens l’atenció. No li va xocar gens [riu].

Sempre em costa d’extreure el sentit de les vostres lletres. Són com càpsules de fantasia que, segons el moment, et traslladen en un món més o menys oníric.
—Les meves cançons són com fotografies. Instants captats, però no només d’imatges. Com si també poguéssim fer fotos de les sensacions, dels pensaments, de les percepcions, les emocions… Com si tot això es pogués fotografiar. Per això crec que, en aquest sentit, són molt particulars. No hi ha generalitzacions. Tot és molt concret i perfectament enumerat.

Per exemple, a la cançó ‘Ses persones’ escriviu: ‘Ses persones, vidres i jardins, pasten coques, pensen infinits. Ses persones de llocs molt remots, compten ones i passen catxalots.’
—Ja m’imagín l’escena perfectament, no? Un vidre com aquest [un gran finestral que dóna al carrer], amb una casa nòrdica, una persona amb la mirada perduda pastant una coca. I a darrere hi ha un jardí, més enllà la mar i no paren de passar els catxalots.

A Pegasus ja hi havia referències als paisatges mallorquins, i ara també: una plana d’herba i un penya-segat, formacions de posidònia, catxalots, algues…
—No és que sigui impossible de deslliurar-me’n, és impossible d’escriure bé d’una cosa que no t’ha marcat. Jo crec que per escriure bé, has d’estar molt amarat d’allò de què parles. I jo parl molt d’allò que he vist. M’he mogut poquet.

Heu viatjat poc?
—Poquíssim, per no dir gens. Per plaer no he anat enlloc. Vaig intentar un viatge de plaer i vaig fracassar. No m’ho vaig passar gens bé i vaig dir: mai més. Viatge i plaer és com parlar de la intel·ligència militar.

Oxímorons.
—Per mi viatjar és un patiment constant. Tenc la sensació que molest tothom. Els taxistes, als aeroports, entres a un bar i molestes, perquè molestes. Hi vas a molestar, bàsicament.

Potser això us ve de viure a Palma.
—Els turistes molesten moltíssim. Són una cosa molt molesta. El turista és un paio que mentre tu dines en un restaurant, entra, se’t posa dret al costat, està un minut i mig mirant, es gira i se’n va. Per què ho fan, això? Jo ho entenc, perquè van completament perduts. No havien d’haver sortit de casa seva, com jo no en surto. No viatgeu, això del turisme és una cosa que com més aviat s’acabi millor. En tot cas, emigrar està bé. No tenc feina, me’n vaig. No m’agrada haver nascut, me’n vaig. M’he barallat amb el meu pare, doncs me’n vaig. Emigra i sigues feliç. Ara, això de ser feliç o mitjanament feliç, i voler anar a un lloc per veure com són feliços els altres, com a curiositat, ho trob molt invasiu.

La cançó que dóna nom a l’àlbum de la història és ‘Atlantis’. Us agrada la mitologia, oi?
—No és que m’agradi, és que la nostra cultura és mitologia. Els contes, la nostra manera de parlar, la nostra manera d’explicar històries, els nostres déus, els déus cristians, vénen de la mitologia. La mitologia és com un petit serial: aquell va matar tal persona, l’altre es va venjar… A vegades t’hi arribes a perdre. Però la mitologia està molt bé. Les rondalles mallorquines són basades en la mitologia clàssica, igual que els contes nòrdics o els contes dels Germans Grimm.

Musicalment, què diferencia Atlantis de Pegasus?
—No n’hi ha gaires, de diferències. Potser Pegasus és fet amb una electrònica una mica més primitiva. La d’ara és més treballada. Per exemple, el tema ‘Atlantis’ no té cap pista acústica, és cent per cent electrònic.

I tot això fet per vós?
—Sí, cent per cent artesanal. Tampoc no és tan difícil. Si ets músic, gairebé la cosa més fàcil de fer és electrònica. No té gaire mèrit en si mateix. I fins i tot us diré que es pot fer electrònica sense ser músic, i tampoc no passa res. Hi ha molta gent que no és música i que en fa, i molt ben feta. Això de poder sentir automàticament què penses té molts avantatges.

Ara heu dit que això, juntament amb Pegasus, formarà una trilogia. Molta gent no ho sabia.
—De fet, quan vàrem publicar el disc anterior, nosaltres tampoc no ho sabíem. Va ser el meu amic il·lustrador Albert Pinya que em va dir que aquest disc és la continuació de Pegasus. I és que aquell escenari buit del qual parlàvem, ara l’hem omplert de persones. Però jo li vaig dir que no podíem fer dos discs, sinó tres.

I al tercer que hi haurà?
—Serà la síntesi. Pegasus és la tesi, Atlantis és l’antítesi i després vindrà la síntesi.

I quina serà la síntesi?
—Ho vaig pensant. És massa aviat. De fet, crec que Atlantis ja podria ser la síntesi perquè hi tenim el paisatge i hi hem afegit les persones. Entenc que el tercer disc serà una mirada des de fora que intentarà comprendre què passa. Podria ser el subjecte, el jo. Però ja ho veurem, perquè et poses a escriure i surt allò que surt. Aquesta només és la idea.

Escriure aquestes lletres us ajuda a evadir-vos?
—Relaxa, sí. Molt. És una feina de psicoanàlisi. Per exemple, la cançó que em dèieu de ‘Ses persones’. ‘Ses persones, vidres i jardins…’ És aquesta puta tristesa d’aquesta imatge estètica. És un tros de merda que tens ficat a l’estómac i quan fas la cançó, de cop veus que no n’hi havia per tant. És com una teràpia. Com diu Freud, quan un problema no el pots verbalitzar et fa més mal que quan te’l poses al davant i t’adones que no n’hi ha per a tant.

I us costa trobar les paraules i desfer-vos d’aquest patiment?
—No gaire. Si no, no podria fer un disc cada dos anys. De fet en podria fer un cada any, però vivim en un país molt petit [riu].

És cert que us poseu un quimono quan componeu al vostre estudi?
—Sí. El vaig comprar fa anys per a gravar el videoclip de ‘Polo de llimona’. Fa un temps em vaig començar a pintar a l’oli i taca molt, i em vaig posar el quimono per no tacar-me. A força d’anar a l’estudi i posar-me el quimono, n’he agafat el costum. I quan sé que el port, és que faig feina.

També pinteu?
—Vaig pintar una temporada, però sóc molt mal pintor. Però ho vaig intentar. M’agrada molt. Agafar un blau, amb un pigment ben potent i posar-lo sobre una tela blanca. M’al·lucina. Però vaja, no puc fer un retrat ni res.

Teniu la sensació que la vostra música, o agrada molt o no agrada gens?
—No. Hi ha un gruix de la població que és evident que no li agrada la meva música. Una gran majoria. Però a la gent que li agrada la música i a la gent que li agrada la literatura, la meva música li agrada. També faig una proposta que per molt arriscada que pugui ser, no sembla que ho sigui.

Quina relació teniu ara els membres d’Antònia Font?
—Molt bona. Hi ha una amistat. Hem treballat molts anys junts. Tots tenim fills i quan quedam podem fer-nos aquella mirada: ‘Ens ho hem passat bé, eh!’ Hi ha una complicitat molt bona.

L’enyoreu, aquella etapa?
—Jo no perquè ho vaign continuant. Puc enyorar membres del grup i certs moments. Però la meva vida continua essent igual. A més, tenc una altra edat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.