Santa Margalida, un poble d’interior al nord-est de Mallorca on viuen menys de quatre mil persones (onze mil si hi comptem els nuclis costaners de Can Picafort i Son Serra de Marina), és el lloc on varen néixer el banquer Joan March (1880-1962) i l’intel·lectual Joan Mascaró (1897-1987). Aquests dos personatges són els protagonistes del darrer llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), Reis del món (Proa). Tots dos varen ser personatges importantíssims del segle passat. Diu Alzamora: ‘No és que siguin de la mateixa illa, sinó del mateix poble. És un dels atzars que jo crec que no és atzar, sinó que a Santa Margalida hi deu haver alguna espècie d’energia que ho va fer possible. Sigui com sigui, des d’allà es projectaren de cap al món i foren reis del món. És clar que cadascú ho fou d’un món diferent.’

Ja és ben curiós que el personatge de Joan March no hagi estat protagonista de moltes més novel·les (cal recordar l’excepcional El banquer, de Núria Cadenes). La generació de novel·listes mallorquins que va començar a escriure a la fi dels seixanta i començament dels setanta no s’hi fixaren i els de després gairebé tampoc. Ha hagut de destapar-se el secretisme sobre el personatge amb bones biografies i estudis, i fins i tot documentaris, perquè pogués arribar una obra com la d’Alzamora. ‘Jo crec que ja no hi ha gens de por de parlar sobre March, com testimonien els llibres d’història i les biografies que se n’han fet, moltes i molt bones. Això fa que al llibre no hi hagi secrets perquè tots ja han estat revelats. Però no deixa de sorprendre’m que March hagi estat tan poc tractat a la ficció literària o cinematogràfica, i Mascaró encara més.’

Alzamora explica: ‘Mallorca encara ha de descobrir Joan Mascaró, una persona amb una obra que s’estudia a tot el món, un mallorquí universal, tot i que a Mallorca és poc estudiat.’

Qui és Joan Mascaró?

Joan Mascaró i Fornés va ser un home singular que es destacava en molts aspectes, per exemple ser poliglot de molt jove. Va treballar de secretari al consolat britànic a Mallorca entre el 1916 i el 1920 i Joan March, del seu mateix poble, li va finançar l’estada a Anglaterra per estudiar. La va aprofitar bé per a llicenciar-se en literatura anglesa i llengües orientals a Cambridge. Va ser professor d’anglès a l’Institut-Escola de la Generalitat i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, fugint de la mort a Mallorca, va anar a Anglaterra. El 1939 es va instal·lar a Cambridge, col·laborà en el Bulletin of Spanish Studies i fou un dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society. Va traduir a l’anglès obres en sànscrit i pali, com els Upanishads, el Dhammapada i el Bhagavad-Gītā, i va tenir una relació especial amb els Beatles, especialment amb George Harrison, qui li dedicà la cançó ‘The Inner Light’. Mascaró fou també un actiu esperantista, llengua que va aprendre quan tenia dotze anys.

Alzamora explica: ‘El llibre no revela res que no se sàpiga de cap dels dos personatges, perquè aquesta no era la intenció de la novel·la. M’interessava molt de veure d’una banda com s’havia mantingut l’amistat entre dues persones tan oposades en principi, dues personalitats que en teoria s’haurien de repel·lir, però que, per contra, varen mantenir una amistat real i sincera. Els motius d’aquesta amistat lliguen amb la segona intenció del llibre: indagar en el conflicte entre llibertat i poder. A força de mirar-los i d’estudiar-los, he arribat a la conclusió que el punt d’unió entre aquests dos homes és que cercaven la seva llibertat.’

La llibertat

Allò que canvia radicalment en el cas dels dos homes és el concepte que cadascú tenia de llibertat. Per a Joan March, explica Alzamora, ‘la llibertat són els doblers i el poder i té la idea que, com més doblers tingui, més lliure serà, perquè ningú no li farà els comptes. Per exemple, hi ha un moment en què Franco li diu que no vol que entri a fer negocis durant la Segona Guerra Mundial, perquè Espanya era neutral. Però en March tenia negocis amb tots dos bàndols i li diu, textualment, que s’ocupi dels seus assumptes, que ell s’encarregarà dels propis. March no podia veure en Franco ni encara menys la República, que el va empresonar, però d’aquella manera, perquè ell entrava i sortia de la presó quan volia’.

En canvi, per a Mascaró la llibertat ‘arriba per mitjà del coneixement i de l’amor. Pot semblar una idea ingènua, però no ho és gens, és una idea profundament revolucionària. Ell mira les religions, especialment l’hinduisme, però també les altres. I arriba a la conclusió que totes són formes de coneixement per a explicar el misteri de la vida humana, però també de la natura i del cosmos. Per tant, les religions, la ciència, la filosofia i la poesia no són incompatibles. A l’inrevés: són maneres de mirar de comprendre la natura humana i la natura de la natura; d’entendre el cosmos, de les galàxies més llunyanes a la vida com a fenomen infinit que es manifesta d’infinites maneres i al mig de la qual hi ha l’ésser humà amb tot el seu misteri’.

Un dels moments especials de la biografia de Mascaró va ser la relació que va tenir amb els Beatles, especialment amb George Harrison. ‘Crec que s’ha magnificat una mica –diu Alzamora– i hi ha el risc de reduir Joan Mascaró a una anècdota amb els Beatles. El seu pensament i la seva obra són molt més grans. Tot i que s’ha de reconèixer que la trobada amb els Beatles és molt cridanera i d’una gran potència.’

La novel·la d’Alzamora supera de llarg les cinc-centes pàgines. ‘Necessàriament ha hagut de ser una obra extensa i un tour de force creatiu. Té l’extensió mínima que he necessitat. Havia de desenvolupar la història per poder entrar en els dos personatges, que no s’esgoten amb la novel·la ni de bon tros.’

La novel·la arrenca en un moment culminant de la relació entre els dos personatges: una reunió a Ginebra, al despatx de March, quan el banquer, per enèsima vegada, intenta que Mascaró entri a treballar definitivament per a ell i l’intel·lectual ho refusa per no perdre, precisament, la seva llibertat. Aquesta primera part, en què veurem algun moment important de la vida de March, com l’assassinat de Rafael Garau, el fill del seu soci i amant de la seva dona, el contraban o la venda d’armes als rifencs que les empraren contra els espanyols el 1921, per exemple. El narrador d’aquesta trobada entre els dos personatges és Emili Tramullas, director de la banca March i un dels seus col·laboradors més directes.

La segona part del llibre se centra més en la figura de Mascaró, mitjançant la figura de la seva dona, Kathleen Ellis, que actua com a narradora i comença el 1962, l’any de la mort de March i l’any en què Mascaró es consagra com a gran intel·lectual en el món britànic gràcies a les seves traduccions del Bhagavad Gita. ‘Mascaró va tenir dos fills bessons, na Maria Coloma, que va néixer amb síndrome de Down, i en Martí, que va morir fa un grapat d’anys i que de jove s’havia sentit atret pels moviments juvenils del seu temps: el maig del 68, la primavera de Praga… A Londres va tenir contacte amb l’extrema esquerra, però també amb el consum d’alcohol i drogues que li afectaren la salut mental. Aquest drama també s’explica, el d’una eminència mundial casada amb una dona molt intel·ligent que es veu vivint a la seva ombra i tenint el problema dels fills.’ Perquè és clar, els reis del món també tenen les seves febleses.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb