Joan Francesc Mira va publicar a València l’any 1997 el llibre ‘Sobre la nació dels valencians’. L’aparició d’aquell text, en un moment particularment tens per als nacionalistes valencians, va causar un notable enrenou. Per als uns el discurs de Mira equivalia a l’actualització, i la correcció, del discurs de Joan Fuster. Per a uns altres era una claudicació intencionada davant el que era el fracàs dels projectes nacionalistes de l’època. Siga com siga, les idees de l’intel·lectual castellonenc van impregnar amb força el nucli d’això que avui és Compromís. I ara ‘La nació dels valencians‘, que perd el ‘Sobre’ del títol i canvia d’editorial (Proa, en compte de 3i4), torna a ser a les llibreries, en un ambient radicalment diferent del que acompanyava l’edició original.

—No és gaire habitual de reeditar un llibre dècades després i retocar-lo, ni que siga el mínim imprescindible, com heu fet.
—Potser l’hauria d’haver reescrit tot complet, com a Fuster li passava amb ‘Nosaltres, els valencians’. Però això no era una opció factible per a mi en aquest moment. El llibre va eixir fa 17 o 18 anys però la gent de 3i4 no el va reeditar mai i de resultes d’això era introbable. Però hi havia gent que me’l demanava, que volia llegir-lo. La proposta de Proa de fer aquesta edició em va semblar així una possibilitat real de tornar-lo a posar al carrer. I com que no el podia reescriure vaig optar per afegir, ben marcats, alguns comentaris actuals sobre el text original. El lector sap en tot moment què és nou i què era ja en el volum original.

—En vós coincideix una combinació poc habitual de criteri científic i militància incansable.
—Eixe és el meu problema?

—Al revés: és la vostra virtut.
—És evident que ni intente ser ni puc ser rigorosament científic a l’hora de parlar de la nació dels valencians. Jo podria ser perfectament rigorós i acadèmic si parlava de les estructures familiars a l’Hongria del segle XIX, però el País Valencià i la seua consciència per a mi de cap manera no pot ser simplement un objecte d’estudi, això és impossible. I no vull fer trampes. No tinc gens d’interès que no es note això. De fet al llibre hi ha una part més conceptual, descriptiva si es vol, però hi ha una part de prèdica, de doctrina, si puc dir-ho així, que jo volia que es notara. I que es nota.

—La situació al País Valencià avui és molt diferent de quan es va publicar originalment. En aquell moment hi havia una gran sensació de derrota del nacionalisme i ara no.
—Fa vint anys jo no buscava remoure les coses enmig d’una derrota. Intentava fer una anàlisi rigorosa dels fets i contraposar-la a un exercici desmesurat de fe, de fe en un model de país que no existia, que aleshores era molt habitual. I sincerament crec que la maniobra ha funcionat. El que en podríem dir el ‘valencianisme nacional’ avui és una realitat i en bona part s’ha fonamentat en aquest llibre i en la famosa ponència política del Bloc Nacionalista Valencià que jo vaig escriure en els seus aspectes nacionals. Estic content en el sentit que crec que aquesta ha estat la base del que veiem avui.

—Creieu que el llibre no es va entendre en el seu moment? 
—Una minoria el va llegir fora de context i això a mi em va molestar molt. Hi havia gent que feia brometes en el sentit que aquell era el llibre de capçalera dels ‘blaveros’. Ja m’hauria agradat a mi! Quin bon senyal hauria estat!

Si la mires amb el distanciament necessari, en la proposta que faig hi ha el màxim de catalanisme possible que es pot assumir en les condicions que són la nostra realitat. Però el tema central no és la discussió sobre la catalanitat o la no-catalanitat sinó com aturem i revertim l’absorció castellano-espanyola. Aquest és el tema gros!

En la proposta que faig hi ha el màxim de catalanisme possible que es pot assumir en les condicions que són la nostra realitat.

—En les protestes econòmiques d’alguns empresaris o en la proposta del nou govern sobre el finançament, s’hi apunta una crítica a la discriminació que ve de Madrid. Això pot portar a un cert antiespanyolisme?
—Entre la nostra gent, sí, vull dir entre aquells que s’han passat vint anys resistint i resistint. Aquesta gent que ha tingut el mèrit d’aguantar el país sobre la base de la resistència a la castellanització i l’ambició d’una certa relació amb la catalanitat és evident que ja no pot esperar res de l’estat espanyol.

Però la immensa majoria de la població valenciana si percep que Espanya va mal no sap fer la distinció i entenen que són ells mateixos que van mal. Perquè se senten profundament espanyols i no tenen una percepció diferenciada entre el País Valencià i Espanya. En això som diferents de Catalunya. Allí sí que captes d’una manera potent que hi ha dues realitats mentals i que són clarament separables.

—No doneu gran importància, doncs, al canvi de to del govern valencià, a les posicions del president Puig?
—No he dit això. Deia abans que hi ha hagut una gent que havia resistit i havia mantingut el país viu. No només ha passat això, sinó que aquesta consciència s’ha escampat una mica entre l’esquerra espanyola al País Valencià. I alguna gent, en eixe sentit, fa el que en podríem dir una espècie de retorn als orígens.

Al final Ximo Puig el que ha fet és destapar el que sempre ha portat dins. El conec de fa molts anys i sé que és un home que té una perspectiva de país. La té. Ell ha mantingut sempre, enmig de tots els equilibris, una fidelitat i una lleialtat al País Valencià que altres socialistes no han tingut mai. En aquest sentit és clar que això és important.
Ara, dependrà de com de lluny puga arribar, o més ben dit el deixen arribar els seus. Ell ha posat en dubte Pedro Sánchez, ha reclamat que Catalunya siga tractada com una nació, ha criticat el funcionament de l’estat pel que fa al País Valencià. Ara cal veure si el deixen avançar per aquest camí o si l’aparell socialista serà capaç de frenar-lo. No oblidem que bona part del PSPV preferia un pacte amb Ciutadans, abans que un pacte amb Compromís…

—En aquesta nova edició del llibre insistiu que ara tenim una visió més clara del que és el País Valencià.
—Això és evident. No només perquè hi ha més bibliografia, més estudis, més dades. També perquè els últims trenta anys d’autonomia han creat en la ment dels ciutadans valencians la idea que existim. Una cosa tan simple però tan necessària com això. Abans de l’autonomia un senyor de Vinaròs perfectament podia no tenir ni consciència de ser res en comú amb un senyor d’Elx. Avui ja no. Això ha canviat. Ara va al metge o l’escola i el cartell diu Generalitat Valenciana, i ho diu a Vinaròs i a Elx. Qui sabia fa quaranta anys què era la Generalitat Valenciana?

—Però l’autonomia que tenim és cada dia més escassa…
—Cert. Però és una realitat palpable. Ara ja no cal fer teories: s’ho troben al carrer. Una cosa que podem discutir en tot cas és sobre si ha servit per a construir país, mentalment, o no. Però la realitat valenciana avui no la discutirà ningú.

La realitat valenciana avui no la discutirà ningú.

—Com veieu la situació actual, després de les eleccions del maig?
—Tot això serà lent i dependrà molt dels vaivens de la política. Si la gent veu que el bipartit, o el tripartit, va fent però no canvia gran cosa, si no hi ha millores substancials en el dia a dia, al final acabarà pensant que hem eixit de l’infern però que ens hem quedat al purgatori.

El que és clar és que aquesta és una oportunitat important. Però cal que els qui la piloten siguen conscients que estan al servei del país i eviten les capelletes, l”enxufisme’ i totes eixes coses per desgràcia tan habituals. Si no és així patirem.

—Que l’Espanya del 2015 siga un monumental desastre comparada amb la del 1992 ajuda?
—Ací al País Valencià l’espanyolisme de fons i bàsic no són els, diguem-ne, emigrants. La base del PP és autòctona i fins i tot valencianoparlant. I no cal que ens enganyem: aquesta gent són d’un espanyolisme atroç, massiu. Més i tot que el de Ciutadans.

—Però al mateix temps el bot que ha fet el nacionalisme, el valencianisme, és innegable.
—Sí. Jo mateix encara no entenc, per exemple, què ha passat a la ciutat de València; n’estic fascinat. Però de moment només sabem que això ha passat i encara no sabem si és un fet puntual o si generarà una consistència i una persistència. En aquesta formulació que és ara Compromís ha coincidit el valencianisme nacional amb formes i projectes molt vinculats als problemes socials. I amb una conjuntura on s’havia vist que un canvi era factible, que les coses anaven malament i que hi havia una papereta que es podia votar.

Això serà consistent en el temps o serà cosa d’unes eleccions? No n’estic segur. Sí que sé, i és molt important, que això no ve del no-res. Que hi ha hagut molta gent que ha treballat molt i en condicions molt dures per a fer-ho possible. Jo intente no ser pessimista i vull creure que la base és sòlida, però necessitem temps per a contrastar-ho.

Jo intente no ser pessimista i vull creure que la base és sòlida, però necessitem temps per a contrastar-ho.

—Creieu que el blaverisme ha perdut força?
—Els del ‘ton ton macoute’ són els mateixos que eren: quatre gats. El problema no són ells. El problema és la nova líder del PP, la Isabel Bonig, per exemple.

—El seu discurs en el debat sobre finançament va ser terrible. Va arribar a dir que el problema era que alguns volíem ser un país i això ix massa car. Que era millor ser una regió…
—Ho veus? Ells ho tenen molt clar, això. Ella sap perfectament que és molt diferent ser un país que una regió, assumeix tot el que hi ha implícit en la fórmula ‘País Valencià’ i s’hi posa radicalment en contra, sense dissimular ni per un moment. I no ens enganyem: aquesta dona quan estava a l’ajuntament de la Vall d’Uixó es girava d’esquena si veia una senyera o feia un numeret si hi havia una moixeranga. Sap què fa i sap per què ho fa.

—Però tant de menysteniment, el cas de Carolina Punset i ‘el aldeano’, l’actitud de la síndica Bonig, pot acabar provocant reaccions…
—Sí. Poden acabar molestant fins i tot a una part, menuda, dels votants del PP. No és cap secret que hi ha un tipus de votant del PP que és moderat, que creu en un model concret de societat i que pensava que amb el PP es podien fer coses útils. Aquesta gent ara es pot espantar amb discursos com aquests dels quals parlem, perquè ells d’entrada no són hostils al país. Però em tem que això és un grup de gent limitat.

—Al llibre dieu que el País Valencià és invertebrat i impotent, però també insoluble…
—És això. Quan més ens han pegat hi ha hagut moltíssima gent que ha fet una gran tasca de resistència. Una minoria, cert, però una minoria que ha estat capaç d’aguantar perquè sabien que això del valencianisme no era una cosa exòtica sinó que responia a una part de la realitat del país.

El que voldrien alguns davant d’això és dissoldre’ns definitivament en la massa espanyola. I de fet eixe és el futur que ens proposen: la dissolució. Quan et dissols dins alguna cosa deixes de ser recognoscible. Entre l’una cosa i l’altra hi ha la dinàmica d’aquest país en les darreres dècades. Contra el projecte de dissolució hi ha unes minories eficaces que han sabut fer de contrapunt i evitar-ho. Els valencians, uns valencians concrets, hem evitat de ser dissolts en la realitat castellana.

Els valencians, uns valencians concrets, hem evitat de ser dissolts en la realitat castellana.

—No ha estat només una resistència política, però. Pense en fenòmens com la música valenciana, que ara és tan potent…
—Ai! A mi això em fa por per la superficialitat. A voltes pense que excusa la gent que va als concerts de tenir una militància efectiva i constant. Hi ha coses que jo no veig gens clares. Per exemple, tot el món parla ara del Botifarra però jo el trobe banal, no entenc que a hores d’ara associem l’autenticitat valenciana amb el comportament barroer. I després hi ha la gent aquesta tipus La Gossa Sorda reivindicant el chavisme i coses d’aquestes, buf!

—No creieu, però, que tot això és un gran canvi amb aspectes positius? Als anys setanta i vuitanta rebutjàvem les formes de la valencianitat i avui aquesta gent les reivindiquen i les integren amb una enorme naturalitat…
—Això és així: exactament rebutjàvem les formes de la valencianitat, les formes en què en aquell moment s’expressava la valencianitat, si més no oficial. La valencianitat, de fet, ens semblava vulgar i en això era evident que ens equivocàvem. Hi havia gent que s’emocionava amb una sardana però era incapaç d’emocionar-se amb una albà. Des d’eixe punt de vista hem millorat molt, això no ho discutiré. Però què hi ha més enllà de l’exaltació festiva? Quan acaben el concert se’n van a casa i fins la pròxima…

—Canviem de tema. El procés d’independència de Catalunya obliga també a repensar la tesi dels Països Catalans?
—Recorde perfectament el dia que el Parlament de Catalunya va votar allò de la definició de nació a l’estatut i recorde que els d’ERC, els altres ni m’ho plantejava, en cap moment no van fer res per dir que la nació anava més enllà de les Cases d’Alcanar. Simplement es van oblidar de nosaltres. A l’hora de definir quina era la seua nació algú va fer cap objecció a la tesi de les quatre províncies? Ningú. I en això les coses no han canviat. Ara els de la CUP venen ací a Castelló, fan una reunioneta i se’n van. Però a l’hora de la veritat la nació catalana tots la fan anar de Portbou a Alcanar. O hi ha ningú que haja dit que la independència no és possible perquè en queda fora Mallorca o Perpinyà? Aquesta és la realitat que jo veig. Això és el que tothom pot veure.

En aquest sentit els Països Catalans, aquesta idea que supera el marc de la Catalunya estricta, en tot cas som una espècie d’adornament retòric, una mena d’obligació ritual per a alguns. Però a la pràctica, com a realitat política constatable, jo no veig que hi haja res de res.

Els Països Catalans som una espècie d’adornament retòric, una mena d’obligació ritual per a alguns.

—Siga com siga, i fins i tot si fos així, en el cas que el procés d’independència al Principat acabe bé això tindrà repercussions també al País Valencià. No us sembla?
—Ah! A mi m’agradaria molt saber com acabarà el procés d’independència a Catalunya. Els qui practiquem això que se’n diu la metodologia de les ciències socials sempre anem amb peus de plom a l’hora de fer prediccions. Sobretot a l’hora de fer prediccions. En qualsevol cas, no oblidem que el 90% dels valencians la informació sobre el que passa allà dalt la rep a través de les teles espanyoles. I ja em diràs tu què els explica aquesta gent!

—Us veig molt cautelós en tot…
—És que jo sóc així.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.