‘Als qui hem demanat una legislatura més de represa que no de conflicte, l’estat ens hi posa moltes traves.’ Són paraules de Toni Soler, expressades ahir durant l’entrada de la Guàrdia Civil a les seus d’Òmnium i ANC. En una línia similar s’expressa en aquesta entrevista l’historiador Joan B. Culla (1952). Culla fa poc que havia escrit articles demanant que es prioritzés un govern a la restauració de Puigdemont i els consellers. Ho continua creient, però pensa que les accions del govern espanyol donen molta força a Puigdemont. I que cada vegada és més difícil d’acceptar que Puigdemont s’hagi d’apartar.

Mentre fem l’entrevista, la policia espanyola és dins Òmnium i l’Assemblea. Valoracions?
—Una vegada més, i és l’enèsima, són accions que no tenen explicacions lògiques processals. Després de cent dies, se suposa que ara descobriran als despatxos la pistola fumejant? Costa francament de creure. Crec que una vegada més és l’estat, i ja no faig cap diferència entre el poder executiu i el poder judicial, que en l’actual escenari vol marcar paquet. Continuem manant nosaltres. És una petita humiliació simbòlica més.

Fa poc us llegia un article en què dèieu que és més important tenir un govern que treballi que no pas restaurar el president Puigdemont i els consellers.
—Sí. Ho vaig escriure fa dues setmanes o tres. I no faig acte de rectificació ni penediment. La prioritat número 1, hi deia, és posar fi, fins allà on sigui possible, al que qualifico d’usurpació. Paraula prou gràfica. Quan veig el senyor Millo rere l’emblema que hi diu Generalitat de Catalunya, ho trobo una usurpació flagrant, escandalosa i indignant. Aquest senyor no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya. I ningú no l’ha votat. S’ha de posar fi a l’article 155. Et poden dir que igualment hi haurà la intervenció econòmica de la Generalitat. Molt bé. Però hi insisteixo: hem de posar fi a aquesta situació i tenir un executiu català que pugui rescatar els Mossos de les mans de la Guàrdia Civil, protegir l’escola, que serà el següent objectiu, i salvaguardar els mitjans de comunicació públics. Deia, i ho mantinc, que fer tot això en els dos o tres anys següents seria, a parer meu, la millor manera de fer República. Molt més que fotre discursos abrandats i gestos presumptament èpics. I si calen alguns sacrificis personals, doncs escolteu, la història no s’acabarà ara. Dit això, afegiré una cosa.

Quina?
—Continua el meu estupor creixent per la manca absoluta d’intel·ligència de l’estructura de l’estat espanyol en aquest afer. Què vull dir? Si fa quinze dies jo deia que Puigdemont, pel bé de la mateixa causa que defensa, hauria d’apartar-se una mica, i esperar, ara l’actitud del govern espanyol fa que cada vegada sigui més difícil d’apartar Puigdemont momentàniament.

Per què?
—En la mesura que surt qualsevol cretí –i amb perdó– de portaveu del PP o de Cs, i diu que ‘Puigdemont deixi de fugir com un conill esporuguit’, o surt un jutge que justifica de manera delirant i kafkiana el fet de no demanar una euroordre a Dinamarca, o la Sáenz de Santamaria repeteix que Puigdemont és un cadàver polític, cadascuna d’aquestes declaracions fa més difícil que s’accepti la idea que en aquests moments Puigdemont pot ser un obstacle. I que convindria deixar-lo de banda. És a dir, aquesta barreja de persecució i caracterització del personatge per part dels portaveus dels poders de l’estat enforteix Puigdemont. Si parteixes de la idea que un adversari és mort, què fas? No parlar-ne més. Ho deia la meva àvia, pobra dona, que tot just si sabia firmar: el millor ‘despreci’ és no fer ‘preci’, no fer-ne ni cas. Ara, si mobilitzes totes les estructures quan Puigdemont va a Dinamarca, i la fiscalia, i el jutge i els diaris… No era mort políticament? Aquesta és una contradicció flagrant que fa que jo, que avui dia faria la mateixa anàlisi de fons, vegi ara l’enorme dificultat pràctica d’aconseguir que Puigdemont entengui que la millor solució sigui apartar-se. O que els seus li ho facin veure. Els portaveus polítics de l’estat fan créixer cada dia el capital polític d’aquest presumpte mort que és Puigdemont.

Què en penseu, de la famosa frase de Rosa Parks ‘Com més bé ens comportàvem, més malament ens tractaven’?
—La conec, sí. Jo en l’article no deia de ser bons minyons. Crec que no hem de renunciar de cap manera ni al govern ni als objectius últims. De cap manera no hem de dir que no tornarem a fer no sé què. No hi crec en absolut. Però segurament és bastant evident per a molta gent independentista que s’havia incorregut en un optimisme excessiu a l’hora d’imaginar les reaccions de l’estat. Vam ser una mica ingenus. Es pot ser ingenu una vegada. Més, no. Aquesta és una batalla llarga i lenta. I de fet, si hi pensem, i fem història comparada, és difícil que sigui d’una altra manera.

L’Índia declara la independència el 1930 i la fa efectiva el 1947. Irlanda també tarda anys.
—Exactament. Aquests processos no solen ser un pim-pam. Vam tenir la falsa convicció que érem al segle XXI i, per tant…

Nosaltres hem vist el nostre límit. Però ells, el seu. Puigdemont no lhan pogut agafar. No és el 1940 i la Gestapo no hi és per a lliurar el president.
—Efectivament. Jo a la tardor ja vaig fer les comparacions amb el 1934 i el 1939. Per part de l’estat hi ha hagut un intent de fer una mena de 1939, naturalment incruent. Sense les tanquetes italianes entrant per la Diagonal. Però un escarment, sí. L’155 no deia ‘Suspendemos la autonomia en mala hora dada por la República’, com deia el decret del Franco. Però la filosofia de fons no és pas gaire diferent.

És un joc d’impotències.
—La solució de força, que és la que la cultura política espanyola porta a l’ADN, sembla que ara no es pot fer del tot. Segons quines coses no les poden fer. A més, s’han d’omplir la boca que Espanya ‘és un estat democràtic’. Això Franco no ho havia de fer. El moment històric implica uns límits a la seva capacitat de fer. Evidentment. No han pogut instaurar la censura prèvia. Sí que és veritat, en canvi, que tenen condicionada la immensa majoria dels mitjans de comunicació privats. Els tenen agafats pels collons. Pels collons econòmics. És un fet. De què subsisteixen El País o El Periódico? Del flux, la transfusió sanguínia, que procedeix dels grans bancs. I l’aixeta d’aquest flux, la controla la senyora Sáenz de Santamaría. És a dir, els responsables dels dos diaris saben que si un dia no fan allò que vol Soraya, misteriosament rebran un missatge de les grans entitats bancàries.

Molta gent que va a Estremera en surt tocada i deprimida. A Brussel·les, amb les piles carregades. Per què?
—Hi ha una diferència fonamental entre l’atmosfera de la presó i la de l’exili. Per això durant el XIX i el XX hi ha hagut tants milers i milers d’exiliats. La gent preferia de llarg l’exili a la presó, perquè sabia que podia continuar fent, publicant, discutint, fent reunions, mentre que a la presó d’aquesta època, no. I això que –i aquesta és una altra– abans un detingut polític era objecte d’un tracte deferentíssim. Mai no era posat en el mateix espai que els delinqüents comuns. Rebia menjar de l’exterior. És explicat en memòries. No estaves a casa, però gairebé. Ara, en canvi, pel que llegeixo, tenen condicions penitenciàries estrictes. No es fa cap diferència de tracte. I una altra: la immunitat parlamentària és sagrada. Sagrada. Això, suposo, és el que tants electors pensaven el 21-D: si el votem, un sortirà de la presó i l’altre tornarà de l’exili. Era la pràctica política habitual.

Puigdemont surt d’aquí i va a Bèlgica i Dinamarca. El següent serà a Anglaterra? Perquè és curiós però el republicà Puigdemont troba garanties en... monarquies!
—[Riu.] No hi havia pensat. Però s’escau que aquestes monarquies que heu esmentat, i més –com Noruega, o Suècia, potser la Gran Bretanya–, són països que tenen uns sistemes democràtics molt consolidats i sistemes judicials molt garantistes.

Podem ha decidit de jugar el partit al camp unionista. Dit per vós mateix.
—Em sap molt greu en termes personals, perquè Xavier Domènech va ser alumne d’aquí, i després el vaig tenir de company, de jove professor fins fa dos anys. Recordo alguna conversa al mig del passadís. Per tant, em sap greu. Jo ho interpreto a partir del que va dir Pablo Iglesias davant el Consell Ciutadà de fa deu dies: ‘Ens hem equivocat. Vam dir referèndum acordat i no es va entendre. L’1 d’octubre vam dir que havia estat salvatge i la gent va creure que fèiem costat dels independentistes.’ Si segons ells els ha perjudicat molt que els confonguessin amb els independentistes, la manera que no t’hi confonguin és fer un discurs nítidament unionista. Trec la conclusió que s’allunyaran completament dels independentistes i només s’adreçaran a l’electorat català unionista. No conec de res Albano-Dante Fachin, però això que li ha passat recorda com una gota d’aigua una altra gota d’aigua els problemes històrics del PSUC i el PCE. Les batalles entre Guti i Carrillo. O Ribó i Anguita. Ho recorden molt. Madrid s’imposa i aparta el cap que no és prou dòcil. Per tant aquesta nova política no l’acabo de veure.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]