La història, de vegades, és capritxosa. Aquest 6 d’octubre arriba enmig de la cruïlla més important de la política catalana des de fa molts anys. Avui fa vuitanta-tres anys que el president Lluís Companys va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Era la resposta a ‘les forces monarquitzants i feixistes’ que governaven a l’estat espanyol i que s’oposaven a la llei de contractes de conreu aprovada pel parlament. Tanmateix, no hi va haver ni l’Estat Català ni la República Federal Espanyola. A més, Companys i tots els seus consellers –tret de Josep Dencàs– van acabar empresonats, juntament amb regidors, diputats i agents policíacs que li eren afins.

El símil catastrofista és senzill, s’hi pot caure gairebé sense voler, en aquestes hores. Ben sovint es branden els fets del Sis d’Octubre com a argument –de vegades, fins i tot, com a amenaça– per a desencoratjar qualsevol iniciativa que, des de Catalunya, abraci la unilateralitat. Ben mirat, però, hi ha molts factors –i molt importants– que diferencien tots dos moments històrics.

Quan fa pocs dies del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre i en falten encara menys per a un ple del parlament que podria proclamar la independència, parlem amb l’historiador Joan B. Culla dels fets del Sis d’Octubre de 1934. Ell ens detalla les diferències entre els dos octubres. Els objectius de Companys i la manca de mobilització popular, radicalment diferents de la situació del 2017, són algunes de les claus que ens conviden a descartar el paral·lelisme. També parlem amb Culla dels fets d’Astúries i dels oblits del PSOE o del paper dels tribunals i les forces de seguretat en l’un cas i en l’altre.

—Quina és la principal diferència entre els fets del Sis d’Octubre del 1934 i el fets d’octubre del 2017?
—La primera és el timing. El Sis d’Octubre va ser molt improvisat. A tot estirar i essent generosos, preparat amb alguns mesos d’antelació. El procés que donarà lloc al Sis d’Octubre, la creació del clima polític, no comença abans de la primavera del 34, és a dir, menys de mig any abans dels fets. En el cas present, això comença fa cinc anys segons el càlcul més moderat i segons el menys moderat en fa set anys o més. En el cas actual s’ha produït un procés de baix a dalt que ha comportat una profunda mobilització ciutadana. No és el rampell d’un dia, sinó que ha anat madurant i fent-se més sòlida al llarg de sis anys o set, pel cap baix. Allò, en canvi, va ser més aviat de dalt a baix.

I pel que fa a la causa?
—La creixent manca de sintonia política entre el govern de la Generalitat i el govern de la República va polaritzar-se al voltant de la llei de contractes de conreu, però l’amenaça contra l’autonomia va ser percebuda sobretot pels dirigents polítics, pel món d’Esquerra Republicana i els afins, que van intentar amb un èxit descriptible transmetre aquesta inquietud i aquesta sensació d’autonomia amenaçada des de dalt cap a baix. El fracàs del Sis d’Octubre de Companys va ser que dues hores després d’haver fet el seu famós discurs des del balcó del Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume no hi quedava ningú. Les deu o dotze mil persones que havien omplert discretament la plaça, quan acaba van desfilant. Hi ha fotos de les deu del vespre i no hi ha literalment ningú. Això és el que fa possible la intervenció de l’exèrcit.

Per què?
—L’exèrcit obeeix les ordres del govern legal de Madrid i el general Batet no troba cap excusa per a retardar o desobeir elegantment les instruccions que li arriben de Madrid, perquè quan envia un oficial a veure com està l’ambient a la Rambla i al carrer de Ferran no hi ha ningú.

Amb la gent al carrer, com hauria canviat la història?
— Això no ho puc demostrar, però jo sempre he cregut que, sabent com era i com va ser el general [Domingo] Batet fins a la seva mort afusellat per ordre de Franco, si li haguessin dit: ‘General, tot el centre de la ciutat és ple com un ou, com el 14 d’abril’, estic segur que hauria enviat un tèlex a Madrid dient: ‘La situació als carrers fa impossible de complir de moment les ordres rebudes’, i així hauria guanyat temps. El seu problema va ser que tenia una ordre formal i legítima i que no tenia cap excusa per a no aplicar. Els carrers eren buits com mai. Fins i tot els borratxos més empedreïts de la Rambla aquella nit van ensumar que allò no acabaria bé i se’n van anar cap a casa.

Buits perquè la gent era contrària al gest de Companys?
—No, buits perquè la gent no compartia la sensació que calia mobilitzar-se i jugar-s’ho tot en defensa de l’autonomia. El 14 d’abril de 1931 va ser tot al contrari del Sis d’Octubre. A quarts de dues del migdia del dimarts 14 d’abril a la plaça de Sant Jaume només hi havia la gent que hi passava. Companys va sortir al balcó, va fer quatre crits i, com que el clima polític ciutadà estava madur, va córrer la veu i al cap d’una hora i mitja tot el centre de Barcelona era ple. El Sis d’Octubre l’olfacte de Companys falla. Creu que, com el 14 d’abril o encara més, la multitud s’adherirà pacíficament i massivament al seu gest, però al cap de dues hores es troba sol. La clau del fracàs és la manca de suport popular. La gent no té la percepció que n’hi hagi per a tant amb la llei de contractes de conreu. Sobretot la població urbana: no hi ha rabassaires a Barcelona. La població urbana que s’havia mobilitzat el 14 d’abril no ho acaba de veure.

Hi ha més diferències?
—Moltes més. Una és que el Sis d’Octubre Companys no proclama la independència de res. Ni en la lletra ni en l’esperit, el Sis d’Octubre de Companys no té res de separatista. I hi ha una anècdota sobre això. L’únic conseller separatista del seu govern era Josep Dencàs, conseller de Governació. Després de la reunió de govern i del discurs, cap a les vuit, diu al president que se’n va a la conselleria –perquè, tot i que després va resultar prou patètic, figurava que era el cap de l’estat major. Al cap d’una estona algú diu a Companys que en Dencàs ha hissat l’estelada al balcó de Governació. Companys demana que el posin en comunicació telefònica amb Dencàs, li clava una esbroncada i li exigeix que tregui l’estelada. I Dencàs obeeix.

De què tenia por?
—Companys volia que no hi hagués cap equívoc, que ningú no pogués manipular-ho, perquè no era un moviment separatista. L’únic separatista del govern era Dencàs i el paper que va fer després el va desacreditar totalment. Però Lluhí o Martí Esteve, de separatistes no en tenien res. No sé si dilluns proclamaran la independència, però sí que sé que el Sis d’Octubre no la va proclamar ningú.

En tots dos casos hi ha els tribunals en l’origen del conflicte.
—Efectivament, en l’origen de tots dos conflictes hi ha l’actuació d’un tribunal. Ara, el Tribunal Constitucional i el 1934 el Tribunal de Garanties Constitucionals. Però els paral·lelismes s’acaben aquí. La llei de contractes de conreu no tenia la importància que va tenir l’Estatut del 2006. Era una llei sectorial que afectava unes desenes de milers de famílies en una Catalunya agrària que ja no era ni remotament la Catalunya majoritària. Els rabassaires eren part de l’electorat d’Esquerra i per al partit tenien importància, però no eren la columna vertebral del país. En canvi, l’Estatut sí que concerneix tothom. És cert que hi ha dues sentències polititzades. El Tribunal de Garanties Constitucionals del 34 era absolutament polititzat i absolutament decantat a la dreta. Descaradament, com va passar també del 2006 al 2010. Però en va fer molta més via. El TC va trigar quatre anys a dictar una sentència contra l’Estatut i el TGC va ventilar la llei de contractes de conreu en un mes i mig.

S’han magnificat els fets?
—A Madrid, en aquests últims anys, mesos i dies, semblen oblidar que el Sis d’Octubre de Companys va durar deu hores i va causar un nombre de morts que es podia comptar amb els dits de les mans. I que, simultàniament, una insurrecció obrera a Astúries va causar algun miler de morts i una guerra de dues setmanes en què l’exèrcit espanyol va haver d’utilitzar tot el que tenia. Un dels actuals guardians de l’ordre constitucional, el PSOE, sembla oblidar que l’any 34 van ser ells, amb diferència, el principal element de subversió i revolució a l’Espanya d’aleshores.

Què n’esperava, el president Companys, del progressisme espanyol?
—A Astúries havia començat la matinada del 4 al 5 i Companys, sense saber-ne gaires detalls, fa referència en el seu discurs als ‘germans que lluiten en terres d’Espanya’ i els expressa la seva fraternitat, solidaritat i amor. A més, els diu que, si Espanya va malament, vinguin a refugiar-vos a Catalunya i faran de Catalunya el baluard de la reconquesta de la República. Quin to tan separatista! Sense la vaga general i la insurrecció a Astúries i a Guipúscoa potser Companys no s’hauria mogut. Ell insereix el que pretén que sigui un remake del 14 d’abril en aquest context. Pensa que si ell fa això i els socialistes armen un escàndol a Espanya, a Madrid s’espantaran i faran marxa enrere. Aquest és el càlcul, és un esquema en clau espanyola. Companys el Sis d’Octubre no es vol separar d’Espanya, vol canviar el rumb ideològic i polític d’Espanya.

El moviment independentista d’avui ja no pretén un canvi de rumb a l’estat espanyol. Sovint, però, sí que es diu que una república catalana obriria noves possibilitats a l’estat espanyol.
—Sí. Però passa que la situació política d’Espanya el 2017 no té res a veure a la del 1934. Hi ha una semblança relativa, però Espanya no es troba en una situació pre-revolucionària com aleshores.

—I Europa, com va reaccionar aleshores?
—[Riu.] L’Europa de l’any 34, de maldecaps, crisis, amenaces a la pau i focus de violència en tenia tants que això de Catalunya era un més. La qüestió d’Astúries va fer una mica més d’impressió perquè els miners armats amb la dinamita van assetjar Oviedo i la van deixar convertida en un camp de runa. Com diria la meva àvia, Europa aleshores tenia moltes paelles al foc i moltes es cremaven. A més Catalunya era un país que tenia una imatge de violència i de subversió des de feia cent anys. Que hi hagués tirotejos a Barcelona era l’última de les notícies, perquè això passava, com a mínim, des del 1830. És evident que el govern Lerroux havia aplicat la llei i que Companys havia passat per alt la legalitat, però jo crec que això ni tan sols va ser objecte de comentari per part de ningú. El govern francès va acollir els exiliats catalans que van fugir sense posar-los cap impediment. I la premsa més esquerranosa devia parlar-ne, però el panorama europeu era tan agitat, amb Hitler al poder des de feia un any i mig. Hi havia tants focus de crisis que això de Catalunya era peccata minuta.

Hi ha una diferència que el dilluns pot esdevenir semblança: la retirada de l’oposició del parlament.
—L’oposició el 1934 era la Lliga i s’havia retirat del parlament des del gener per motius que no tenien res a veure amb els fets d’octubre. Acusaven el govern d’irregularitats durant les eleccions municipals del gener i no hi van tornar fins el març del 36. La llei de contractes de conreu ja es va debatre sense oposició de la Lliga.

El 20-S detencions, diumenge atacs als votants i dimecres els primers combois de l’exèrcit desplaçant-se a Catalunya. Malgrat les diferències, sembla que la solució és la mateixa.
—Sí, això sí. Bé, de moment sembla que els combois eren logístics, que portaven catres i dutxes de campanya perquè l’exèrcit pràcticament ha deixat de tenir quarters operatius a Catalunya. A més, han vist que això dels hotels i els vaixells no és gaire bona idea. Aleshores no hi havia unes forces policíaques prou nombroses i prou efectives per a substituir l’exèrcit i per això s’hi va recórrer. També hi havia una altra qüestió: fins al Sis d’Octubre la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, els cossos policials estatals, depenien de la Generalitat, d’acord amb l’estatut. El comandament ordinari de la Guàrdia Civil a Catalunya i de la Guàrdia d’Assalt –l’equivalent de la Policia Nacional– estava en mans del conseller de Governació. Per tant, hi havia problemes per a utilitzar-los, mentre que l’exèrcit no.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb