Javier Martínez: “Sabem la veritat del 17-A; el problema és que no la podem demostrar”

Ahir vam saber que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) havia arxivat la demanda que havia presentat Javier Martínez contra Espanya per no haver investigat prou l’atemptat del 17-A. Els advocats de Martínez estudien de presentar un escrit de reconsideració al tribunal arran de les darreres informacions que s’han sabut a la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol. Arran de tot plegat, parlem amb Javier Martínez, el pare d’en Xavi, el nen que va ser assassinat aquell 17 d’agost a la Rambla de Barcelona. Aquests darrers anys s’ha convertit en la cara visible de les víctimes dels atemptats, la persona que ha parlat més clar a l’hora de reclamar que se sàpiga què va passar realment aquell dia. I, malgrat que ara s’ha tancat una possible porta per a arribar a saber la veritat, Martínez té clar que res no l’aturarà i que continuarà lluitant. “La negació del govern espanyol a l’hora de desclassificar els papers del 17-A significa alguna cosa”, diu.

‘La tertúlia proscrita’: 17-A, un atemptat amb més interrogants cada dia que passa

—Com heu rebut l’arxivament del TEDH? Us l’esperàveu?—La veritat és que sí, sobretot quan l’ABC va publicar que Es-Satti rebia 500 euros el mes del CNI. Com que és un diari de la Moncloa, diu que el govern espanyol pagava l’imam? Crec que el fet que es publiqués això fa la sensació que investiguen. Tot plegat penso que és perquè Europa no faci la seva investigació. Estic convençut que la jugada ha estat aquesta.

—Creieu que allò que va publicar l’ABC va ser una filtració intencionada del govern espanyol?
—No en tinc proves, però crec que sí. Que tot ho tenen molt ben estudiat, tot té un tempo. Al final ha coincidit la comissió d’investigació al congrés espanyol i la demanda a Europa. Nosaltres no la podíem presentar fins que no s’acabés el procediment judicial a l’estat espanyol. I, després, teníem el temps limitat per a presentar la demanda a Europa. Just en aquell moment també hi ha la comissió d’investigació. Mira que han tingut temps. Tot coincideix. Ells saben fer aquestes coses, no com nosaltres.

—I com us sentiu ara, després de tot plegat?
—Crec que tothom s’hauria de sentir malament perquè intentem esbrinar una cosa que en realitat ens pot ajudar a tots, no només a mi. Nosaltres ja hem perdut un fill. Molta gent ha perdut gent estimada. Hi ha gent que ha quedat ferida. Aquesta veritat que busquem nosaltres és perquè ningú passi tot allò que vam passar nosaltres. Si no arribem a saber la veritat, això pot tornar a passar. Tota aquesta negativa del govern espanyol a l’hora de desclassificar papers significa alguna cosa. Per què no s’haurien de desclassificar si no hi ha res a amagar? Però, perdona, em preguntaves com em sentia…

—Sí!
—Com quan vam començar a lluitar, al principi. Sabem que hi ha coses, però no les podem demostrar. Però nosaltres no ens aturarem, continuarem treballant. Les víctimes mereixem saber la veritat. Ens haurien d’haver explicat alguna cosa, si més no. Això que passava amb l’imam de Ripoll ho sabíem des del principi. Tothom sabia que l’imam treballava pel CNI, però sempre ens ho van negar. Volem saber qui el manava, qui ho pagava tot plegat… De veritat que és mort? Per què no li fem la prova de l’ADN d’una vegada per totes?

—Confieu que algun dia sabreu la veritat?
—Crec que ja la sabem. El problema és que no la podem demostrar. Nosaltres tenim clar per què van cometre aquest atemptat. La cosa és que no els interessa que se sàpiga, ho han d’amagar.

—Què voleu dir? 
—A ningú no li interessa la independència d’un país petit. Tots els països tenen algun territori que vol independitzar-se. A Europa no els interessa aquesta independència, perquè hi haurà molts més territoris que voldran seguir aquest camí.

—Cada vegada teniu més ràbia veient com actuen?
—No, ara ja sé com funciona tot plegat. Al principi no m’ho creia, ara ja sé que és el seu funcionament. El que faig és actuar com ho fan ells, però a la nostra manera. Miro de posar el dit a la nafra sempre que puc. També vigilant què expliquem, perquè també ens hem trobat que de vegades expliquem coses i després les utilitzen. Per exemple, ells han demanat ja unes quantes vegades de destruir les proves. Com que havíem presentat la denúncia a Europa els ho van denegar. A veure si ara ho tornen a demanar. Per què volen destruir les proves, si encara es fa una investigació al congrés? O les víctimes dels altres països també poden obrir alguna via a casa seva. Potser tampoc no estan d’acord amb el que han vist.

—Quins són els passos següents?
—El problema és que si explico els passos següents, ells ja els sabran. Només et diré una cosa ràpida. Les víctimes estrangeres encara tenen molt a dir. A més, els meus advocats estudien de presentar un escrit de reconsideració al Tribunal Europeu arran de la informació de la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol. Encara tenim molta feina per fer. Esperem que no torni a passar mai, però si tornés a passar, no vull que ningú se senti tan sol com ens hem sentit nosaltres.

—Com que heu estat la cara més visible, de vegades ha semblat que estàveu sol en la lluita. Hi ha més víctimes?
—I tant! No he estat mai sol! Però passa que jo he estat la figura visible, qui ha donat la cara. Hi ha molta gent darrere nostre i que m’ajuda. Estem a punt de presentar una associació que es diu “17-A, Volem Saber la Veritat”. Del Ministeri d’Interior es van posar en contacte amb mi, per preguntar-me com era que estàvem tan malament. Nosaltres els vam recordar que a Catalunya no hi havia cap oficina d’atenció a les víctimes. Fa molts anys que ho demanem, però no hi ha manera. L’any 2022, ho vam demanar el Parlament de Catalunya i va votar-hi a favor. Però som el 2025 i no s’ha fet. Aquesta oficina és essencial per a ajudar-nos amb tots els tràmits que hem de fer, per poder reclamar coses… Ens hi ha d’ajudar gent que en sàpiga. El ministeri ens va dir que ells no farien l’oficina, però que si fèiem l’associació ens ajudarien.

—Justament, ara fa dos anys la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) va haver de tancar per falta d’ajudes. Seria similar?
—No ben bé. La UAVAT va néixer de l’emergència d’aquell moment, era una unitat d’atenció. Però nosaltres necessitem una oficina que ens ajudi a fer tots els papers que encara fem, sigui per demanar ajuda o per reivindicar els drets que tenim com a víctimes. Tot plegat ho hem de gestionar amb el Ministeri d’Interior. I, és clar, nosaltres no en sabem. Necessitaríem algun expert que ens ajudés. A part, farem més coses. Perquè, com deia, no estic sol. Molta gent que m’ha ajudat fins ara formarà part de l’associació, com ara Robert Manrique, Jaume Alonso-Cuevillas, David Torrent, la meva filla Mireia, que també és psicòloga infantil… Hi ha molta gent disposada a ajuntar-se per fer alguna cosa per ajudar les víctimes. No com altres associacions, que no han fet res de res…

—El govern català no ha fet aquesta oficina malgrat que ha estat una reclamació de tots aquests anys… 
—Res, no ha fet res. El Parlament de Catalunya el maig del 2022 va aprovar de fer l’oficina d’atenció a víctimes de catàstrofes; ja m’és igual que no sigui específicament terrorisme. Van votar-hi a favor tots els partits. I res, ni s’han posat en contacte amb nosaltres… A l’Aragó hi ha una llei de terrorisme, hi ha una oficina d’atenció a les víctimes a l’Aragó. A Andalusia també. Les administracions atenen les víctimes, fan memorials, fan coses. Aquí, res… Ni memorial, ni ens truquen, ni fan res. I ho ha aprovat el parlament, eh?

—Confieu en la comissió d’investigació?
—Pensava que no en sortiria res, i ja n’han sortit més coses que no pensava. La meva compareixença havia d’haver estat de les últimes. Però la vam fer abans per deixar temps a desclassificar més papers i poder demanar a més gent que vagin a la comissió.

—Dieu que s’han aconseguit coses…
—Sí! Sabem que hi ha gent que ha mentit. Hi ha gent que ha dit que l’imam de Ripoll no va treballar mai per al CNI. I ara, després d’haver-ho publicat l’ABC sabem que va cobrar del CNI. Tota aquesta gent que ha mentit, tot i que una comissió no es pot mentir, tinc clar que els denunciaré i a veure què passa. Com he dit, continuaré lluitant per saber la veritat. A veure què farà la comissió d’investigació i el congrés de diputats. I depèn de què surti com a conclusió de la comissió, em pensaré si poso cap denúncia més. Perquè si la conclusió és que ha fallat l’estat, què hem de fer les víctimes? Denunciar l’estat, no? Per tant, sí, la comissió ha servit de moltes més coses que ells no pensaven.

—Després de la vostra participació en la comissió, algú del govern espanyol o d’un partit s’ha posat en contacte amb vós?
—No, no… Com sempre, no.

—I després de la informació que va publicar l’ABC, tampoc?
—No, no m’ha trucat ningú, no m’ha dit res ningú…

—Una decisió favorable del TEDH hauria forçat Espanya a explicar coses. Creieu que pot passar res que els obligui a desclassificar aquests documents? Creieu que pot haver-hi res que ho desencalli?
—Podria ser, si algun dels països implicats en l’atemptat forcés Espanya a explicar la veritat. Les víctimes dels altres països tenen el mateix dret de fer això que he fet jo. Ara, als seus països les lleis són diferents, i per tant les coses poden canviar.