Janet Sanz: “Segurament Collboni és la persona més de dretes de tot el Partit Socialista”

Barcelona en Comú se sent lluny de Jaume Collboni, gairebé dos anys després d’haver-lo investit batlle. En va aprovar les ordenances fiscals, però la negociació per al pressupost ja fa setmanes que es va trencar. La presidenta del grup municipal, Janet Sanz (Tamarit de Llitera, 1984), ha endurit el to a l’oposició. Considera que Collboni ha estat una decepció i que és immers en una deriva elitista. En aquesta entrevista, Sanz explica què hauria de passar perquè hi recuperessin la confiança. Hi parlem també sobre les expectatives del seu espai per a les eleccions del 2027 i sobre el futur de l’àrea metropolitana.

—Hi ha un cert clima d’apatia política, a Barcelona i a tot Catalunya. A què l’atribuïu?
—Per una banda, a la sobreinformació. A molta gent li costa destriar què és veritat, a les xarxes. Hi ha campanyes de fake news i cadenes de missatges per WhatsApp permanents. Hi ha forces polítiques que n’han abusat. Una altra raó és que en l’última dècada hem fet moltes eleccions. Hi ha hagut molta falta d’estabilitat i de consensos, i això genera una manca de confiança. El poder municipal és el més estable perquè no pot avançar eleccions, però, a Catalunya i a l’estat, les convocatòries recurrents allunyen la gent.

—Els socialistes parlen de “normalització institucional”. Trobeu que som en un moment de “normalització institucional”?
—Els socialistes confonen la “normalització institucional” amb el desig de governar totes les institucions. Més enllà d’això, crec que és bo que les institucions governin. Ho necessitem per al dia a dia. Ara bé, crec que això, avui, passa a la Generalitat, on hi ha acords, però no passa ni a Barcelona ni a l’estat, on no n’hi ha. Confonen desig amb la realitat.

—Fins ara, quin balanç feu del mandat de Jaume Collboni?
—El balanç l’expressa la ciutadania amb el baròmetre municipal. És el primer alcalde que suspèn el primer any de mandat i el segon. Això exemplifica què és Jaume Collboni per a la ciutat. Hi ha un govern que no governa. S’ha passat gairebé dos anys dient que volia un acord de govern, primer, amb Junts, després, amb Esquerra, després, amb nosaltres. La realitat és que està tot sol amb deu regidors, la minoria més petita que ha tingut la ciutat. Això pot garantir el manteniment del dia a dia, que la ciutat estigui neta, d’aquella manera, però dificulta molt fer prosperar propostes. No hi ha projectes de present ni de futur.

—Després de la ruptura de la negociació pel pressupost, què hauria de fer Collboni per a recuperar la confiança de Barcelona en Comú?
—Aquesta no-política ho és de cara a la ciutadania, per això suspèn. No està al servei de la gent ni dels barris. Hi ha una clara deriva elitista per part de Collboni. La Fórmula 1 al passeig de Gràcia ja va simbolitzar quina era la seva manera de governar i per a qui. Està al servei d’aquest tipus de companyies. Ho veiem quan li proposem de fer una funerària pública i ens diu que no. Per què? Perquè hi ha uns interessos privats, unes empreses que fan negoci amb la mort, i les vol protegir. Hi ha moltes polítiques en què hauria de demostrar que és progressista i no ho fa. Segurament, avui Collboni és la persona més de dretes de tot el Partit Socialista a Catalunya i a Espanya.

—Hi ha cap gest concret que podria fer Collboni per a recuperar la relació amb el vostre partit?
—Hauria de tenir una agenda política de transformació progressista de la ciutat. Un exemple: recuperar el projecte Superilla, que ens ha dut molts beneficis. Vam deixar uns projectes en marxa i els ha aturat tots. Un altre: que renunciés de debò a desmuntar la mesura del 30% [la norma que obliga els privats a destinar un 30% de les noves construccions i de les grans rehabilitacions a habitatge social]. És l’única mesura que tenim com a mur de contenció contra l’especulació a Barcelona i un alcalde que es considera progressista no la pot desmuntar. Ha estat Collboni qui ha deixat caure els pressupostos, no ha negociat i no ha volgut arribar a un acord.

—Per què diríeu que no s’han aconseguit tants pisos protegits com es preveia quan es va aprovar la mesura?
—Quan vam aprovar la mesura, el PSC i ERC van condicionar-hi el suport a no fer una moratòria, una suspensió de llicències. Què va passar? Que, entre l’anunci de l’aprovació inicial i l’aprovació final de la mesura, tot un seguit de promotors van presentar propostes de llicència. Això va fer que vora 525 habitatges que havien de ser de protecció oficial quedessin exempts d’haver de complir la norma. Els vam perdre. Entre el 2019 i el 2023 s’han fet molts habitatges dels qui van córrer per haver de complir la norma. També hi va haver la pandèmia, que va paralitzar moltes promocions. Pel que fa a la resta, les dades de construcció d’habitatge s’han mantingut estables respecte de les xifres anteriors a l’aprovació de la mesura. L’únic any en què baixa la construcció és el 2023. Per què? Perquè hi ha campanya electoral i hi ha dos partits que fan bandera de desmuntar aquesta política. Collboni no parava de prometre en campanya que desmuntaria el 30%.

—I, tot i això que dieu, no se n’ha de canviar res? És una mesura impecable?
—Totes les mesures urbanístiques s’han de modificar. Nosaltres, el 2017, vam aprovar el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, i el 2022 el vam reformar. No és l’instrument, que s’ha de posar en qüestió. És l’aplicabilitat, que s’ha de millorar, però per fer-la més efectiva. Aquella previsió era una estimació que deia: “Si el ritme de construcció continua estable, obtindrem vora 300 habitatges l’any”. Això no ha passat, sobretot, perquè molts van poder esquivar la norma. L’hem d’enfortir? És clar. Enfortir-la! La proposta de Collboni és deixar-la sense efecte en les grans rehabilitacions.

—L’octubre passat, vau anunciar amb Collboni un acord per a regular el lloguer de temporada a Barcelona. Per què encara no s’ha concretat? Què falla?
—Jo tampoc no ho sé. Vam crear un espai tècnic amb juristes de primer nivell que ens van ajudar a treballar-ho. El 2023 ja vaig anunciar que teníem una proposta per a regular el lloguer de temporada si finalment l’estat no l’incorporava en la limitació de preus. Hi havia un treball fet, però el govern de Collboni no el va voler recuperar. Després ens van dir que sí. Ara l’han començat a tramitar, però encara no l’hem aprovat definitivament. I encara necessitarem un altre instrument urbanístic que haurà d’acabar de fer la limitació o la prohibició a la ciutat. Nosaltres en defensem la prohibició.

—En aquell moment, doncs, no es va pecar una mica de triomfalisme?
—Jo tenia el compromís de l’alcalde. Qui ha faltat al compromís ha estat ell. Nosaltres hi vam posar tot el nostre coneixement i la nostra voluntat. Vam aprovar les ordenances fiscals per a això i per al tancament de dues terminals de creuers.

—La setmana passada, el PSC, Junts, PP i Vox van acordar d’impulsar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Això és una línia vermella, per als Comuns?
—I tant. Per a nosaltres, l’ampliació de l’aeroport no té sentit. Barcelona ha de deixar de ser un parc temàtic. Cal defensar una ciutat on poder viure, no que la infrastructura més potent de mobilitat intercontinental passi de cinquanta-dos milions de passatgers a setanta. No vol dir que no hàgim de fer propostes de millora. Tenim Reus i Girona, i podem articular un sistema aeroportuari català que no passi només pel Prat, que té unes limitacions geogràfiques. Però aquests vint milions més no els podem assumir.

—Si Collboni és l’home més de dretes d’aquest PSC i hi esteu en contra en l’ampliació de l’aeroport, en el pla Endreça, amb la mesura del 30%, va ser un error investir-lo?
—És molt difícil fer revisionisme del passat. Crec que allò que ens va moure també ens mouria ara: Xavier Trias podria haver estat pitjor. Hi vaig coincidir en l’època com a alcalde, i em puc fer una idea de què hauria arribat a fer. Ara, sí que ha estat una decepció per a tots els qui confiàvem que Collboni podria ser un alcalde progressista. En la seva pràctica quotidiana fa tot el contrari. Lluny de resignar-nos, això ens anima a voler-ne ser l’alternativa l’any 2027.

—No ho dic com un exercici de revisionisme, sinó d’autocrítica. Vós mateixa en vau fer quan vau dir que la Copa Amèrica havia estat un error. No hi ha raons per a l’autocrítica en la investidura de Collboni?
—L’alternativa era que Xavier Trias fos alcalde. Entre Xavier Trias i Jaume Collboni, si havíem de triar entre l’un i l’altre, pensàvem que el Partit Socialista havia de representar unes polítiques progressistes per a la ciutat. Veníem d’entendre’ns.

—La modificació de la norma del 30%, com ara dèieu, la va prometre en campanya.
—Sí, però governar és diferent, perquè entens que has de representar diferents interessos. En campanya, el PSC havia de gesticular perquè competia amb l’electorat de Xavier Trias i per a defensar-se del projecte majoritari, que era Barcelona en Comú. Va gesticular més cap a la dreta, és veritat, però veníem de governar plegats i, després de les eleccions, tot feia pensar que ens havíem de continuar entenent. La voluntat de Barcelona en Comú era que Collboni s’ho replantegés i volgués ser un alcalde progressista. Per això vam demanar la incorporació d’Esquerra Republicana: volíem una proposta progressista àmplia.

—Quina és la diferència troncal entre el PSC i Junts que fa que els primers puguin ser potencials aliats i els segons no puguin ser-ho mai?
—La configuració del partit polític. Una altra cosa és que, a la pràctica, vegem un Partit Socialista que es distancia clarament de la defensa de les polítiques progressistes. Al Partit Socialista hi ha referents progressistes, també, com Pasqual Maragall. De Junts, no te’n sabria dir cap. La línia estratègica del partit és conservadora. És un partit que s’ubica en el centre-dreta i la dreta. Per això ara competeix en vots amb l’extrema dreta catalanista. Ara bé, hi ha gent de Junts amb qui m’he entès. Per exemple, parlant d’infrastructures. Al meu equip, hi he tingut gent que havia estat de Convergència i Unió. Però m’hi he posat d’acord en aspectes concrets. Com a partits, som antagònics.

—Ja que me’n dieu el nom, avui qui és més a prop del primer Pasqual Maragall, Jaume Collboni o Janet Sanz?
—Ada Colau. Si hi ha algú que, després de Maragall, hagi posat al centre la transformació urbana de Barcelona, amb una inversió econòmica superior, parlant de tots els barris i de justícia social, i recuperant la perspectiva de futur perquè la ciutat sigui un lloc per a viure, ha estat el projecte que encapçalava Ada Colau. És el projecte que ha liderat Barcelona en Comú aquests últims anys.

—Barcelona en Comú és maragallista?
—Barcelona en Comú ha reconegut bona part de la trajectòria maragallista i de la bona feina que es va fer durant aquells anys, fruit també d’una feina de consens amb ICV-EUiA i en uns altres moments, fins i tot, amb ERC. Els vuit anys de Barcelona en Comú han recuperat aquesta tradició de consensos per a la transformació d’una ciutat que mira endavant i que s’ha tornat a convertir en un referent internacional. Jaume Collboni viu d’herència, però se li acaba.

—El 2027 us agradaria ser la candidata de Barcelona en Comú?
—Em costa molt de respondre a això personalment. No m’agrada fer política-ficció…

—Jo demano si us agradaria…
—A mi m’agrada fer això que faig i que he tingut el privilegi de fer. El meu gran regal professional ha estat poder liderar les polítiques urbanístiques, d’infrastructures i d’ecologia d’aquests vuit anys. Ha estat un privilegi. Ara tinc l’oportunitat de ser l’alternativa des de l’oposició. Som en un moment de reflexió col·lectiva de l’espai polític. Estic segura que Barcelona en Comú triarà la millor persona per a guanyar l’any 2027. Jo, de moment, no sé què faré.

—Sigui qui sigui el candidat, hi ha l’opció de fer una candidatura oberta, amb gent d’altres espais? O serà la candidatura de Barcelona en Comú?
—És una de les qüestions que ens han de fer reflexionar. La nostra pulsió política és aquesta, d’arribar a grans acords i d’incorporar moltes veus i tradicions. Tant de bo de cara al 2027 es pugui construir també una proposta amb aquesta mirada, amb Barcelona en Comú, però superant el partit.

—Hi ha qui fa servir el concepte “Bildu català” per a definir una possible unió estratègica entre Esquerra, els Comuns i la CUP.
—Hi ha moltes similituds entre tots tres, moltes polítiques i propostes que ens uneixen. Té sentit que ens entenguem. No sé quin és l’instrument, però que hi ha d’haver cada vegada més relació, més conversa i més treball conjunt, sí. És una necessitat i, en la mesura que pugui, hi contribuiré. La CUP no té representació a Barcelona però hi ha gent de la CUP que forma part dels moviments socials i dels teixits associatius i cal recuperar-hi la relació, i evidentment amb Esquerra, tot i que els darrers mesos ho he intentat, però no he tingut massa sort.

—No són bones, les relacions amb Esquerra?
—Ni bones ni dolentes, no es tracta de qualificar-les. És que ara mateix em costa veure on és Esquerra Republicana a Barcelona.

—Us sentiu més a prop d’Esquerra o del PSC?
—Em sento més a prop d’Esquerra per les coses que defensem, però em costa trobar-hi una aliança. He proposat a Elisenda Alamany que anem juntes en la negociació del pressupost, perquè juntes farem més pressió, i això no ha passat perquè ella no ha volgut. És veritat que ha passat a ser secretària general i això dificulta el seu dia a dia. Han estat absents, però és important recuperar-hi aquest treball conjunt. A mi em costa molt pensar que Esquerra Republicana podria governar amb el Partit Socialista.

—Barcelona en Comú ja ho ha fet.
—Precisament, Esquerra Republicana no va voler entrar mai al govern perquè hi havia el Partit Socialista. Em costa molt d’entendre el gir d’Elisenda Alamany.

—Vós a l’ajuntament, David Cid al parlament, Ernest Urtasun i Aina Vidal a Madrid, Candela López a la coordinació del partit. Els Comuns ja són Iniciativa?
—Som molt més que Iniciativa, aquesta és la gràcia dels Comuns: sobrepassen Iniciativa però no la neguen. Van més enllà. Jo reivindico sobretot el PSUC, ara més que mai, en un context en què el feixisme creix per tot Europa. Com Die Linke a Alemanya, la nostra obligació és recuperar aquesta herència dels qui van lluitar pels valors democràtics i per construir les societats en què hem pogut créixer. Aquesta tradició va més enllà dels partits: no hi és perquè hi siguem David Cid, Ernest Urtasun o jo mateixa, sinó perquè també hi ha Ada Colau o Jaume Asens. La grandesa dels Comuns ha estat trobar la manera de confluir espais diferents i moviment socials per trencar el sostre d’un partit concret. No som Iniciativa. Anem molt més enllà.

—Cap on hauria d’evolucionar la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona? Hi ha d’haver un batlle metropolità?
—L’Àrea Metropolitana té dos grans reptes. El primer, la seva governança. Avui no és eficaç. La institució no està pensada per arribar a la ciutadania i fa temps que treballem per canviar-ho. Porto la cartera de l’emergència climàtica i veig que és difícil. Per mi, sempre han estat un model el Great London o el Great Manchester. Això implica poder elegir un alcalde metropolità per elecció directe.

—Que substitueixi el de Barcelona?
—Per exemple, sí. És el model que tenen a Londres. S’ha de treballar i preparar molt bé, però d’aquí a uns anys podries mantenir un alcalde per a Sant Adrià de Besòs, per exemple, i un per a l’Eixample, i el de Barcelona seria el de tota l’àrea metropolitana. Faríem bé de començar a treballar en aquesta lògica. El segon repte és urbanístic: la redacció del nou POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità. Ens hem quedat encallats una altra vegada amb el Pla Director Urbanístic i necessitem renovar les eines. El Pla General del 1976 va ser fonamental i Joan Antoni Solans va ser un exemple d’habilitat per a unificar la voluntat de tots els municipis metropolitans per definir unes regles. Però els nous plans han d’abordar de manera diferent l’habitatge i la mobilitat.

—Els Comuns han governat vuit anys Barcelona i han tingut ajuntaments històrics a l’àrea metropolitana, però tenen cinc diputats al parlament. Què haurien de fer per millorar la consolidació a la resta de Catalunya? Com es veu, això, de Barcelona estant?
—Són inèrcies. L’espai dels Comuns i, abans, Iniciativa, sí que han tingut arrelament territorial. Hem tingut alcaldies distribuïdes per tot el territori. És veritat que, ara, amb un Partit Socialista que ha recuperat molt de poder, no hem mantingut tant el lideratge, però tenim una bona presència. Som una força municipalista, però és veritat que hem de fer més feina al territori. És un dels reptes que té avui l’espai polític i l’entomem: ser molt més presents a tot arreu. Hem estat molt atents als moviments contra l’especulació i la turistificació al Pirineu, per exemple. Ens ha fet reflexionar sobre com hem d’articular les propostes que portem al parlament no pensant només en la ciutat dels tres milions, sinó en el país. De vegades, la cosa més urgent s’ha menjat la important.

—Segons la darrera enquesta dels serveis municipals, el català toca fons a Barcelona. El parlen un terç dels barcelonins i no supera el castellà en cap districte. Què proposa Barcelona en Comú per a revertir aquestes dades?
—Hem presentat una bateria de propostes molt important sobre la recuperació del català. La llengua catalana és el vehicle de la construcció d’un sol poble, amb pluralitat i diversitat d’identitats. Jo, que sóc aragonesa, si puc fer aquesta entrevista en català és gràcies al sistema educatiu. La construcció d’aquests instruments de política lingüística requereix donar més recursos a les escoles. Hem de reforçar el sistema educatiu i l’educació no formal. Els caus, els esplais, els espais de construcció de país. I cal dissenyar polítiques per a reforçar el contingut audiovisual en català. Hem estat molt proactius. Ara: per a ser un sol poble cal tenir una llengua comuna, vehicular, però també posar les qüestions materials al centre. Qui defensi el catalanisme amb una perspectiva essencialista no aconseguirà que siguem un sol poble.

—Barcelona en Comú està a favor de la transferència de les competències en immigració?
—Estem a favor de no fer discursos racistes i xenòfobs que no ens portin enlloc. Volem que hi hagi bones polítiques que no impliquin únicament parlar de la immigració com un problema. El problema no és la immigració, sinó el sistema capitalista, que genera injustícies globals i locals. Això, Junts no ho vol abordar. Vull totes les competències, totes, per a poder garantir la igualtat d’oportunitats de totes les persones i les polítiques lingüístiques necessàries.