Itziar González en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Itziar González (1967), arquitecta i urbanista, presenta aquests dies la gran remodelació de la Rambla que ha proposat a l’Ajuntament de Barcelona. Calcula que al cap de sis anys deurà estar acabada. En aquesta entrevista González comenta els aspectes concrets de la remodelació, l’ampliació de voreres als nous espais d’estada, però també de narcopisos, dels candidats a la batllia de Barcelona o dels presos polítics. Itziar també avança que, després d’haver viscut a Ciutat Vella d’ençà que tenia divuit anys, ara ha resolt de canviar d’aires i anar-se’n a París. D’ara endavant viurà entre la capital francesa i la catalana.

En la remodelació de la Rambla com ha de ser el passeig central?
—Nosaltres ampliem el passeig central i les voreres. Pensa que hi ha llocs, com al costat de l’església de Betlem, on la vorera fa noranta cm. Una persona amb cadira de rodes o carregada no hi passa. El passeig central s’amplia perquè els escocells dels arbres siguin més amples. La terra al voltant de l’arbre tindrà més base. Un metre a banda i banda. Més pluja per a ells i més espai de passeig per a la gent.

On hi haurà les terrasses?
—En ampliar la vorera central, sota els arbres hi haurà molt espai i és allà on posem els quioscs, les terrasses i els espais d’estada. El passeig central estarà lliure.

Els cotxes?
—Un únic carril per al viari de pujada i un altre de baixada. Tres metres i mig d’ample. En el costat del raval ara n’hi ha dos i en alguns punts tres! El projecte procura de tenir una vorera per als vianants de tres metres, si més no. I en alguns trams l’espai alliberat ens permet de posar un altre carril de càrrega i descàrrega de mercaderies, aturada de taxis o aparcaments per a persones amb diversitat funcional. I també tots els contenidors de brossa i reciclatge que calien al Raval i al Gòtic i que els situem a la Rambla perquè hi ha espai.

La Rambla s’allarga?
—L’allarguem cap amunt de manera que ara s’hi podrà arribar pel carrer Pelai. I també per baix, de Santa Mònica fins a Colom i arribarà al mar. Guanyem un gran espai verd davant les Drassanes, que es convertirà en un equipament que afrontarà la Rambla i reforçarà encara més el seu caràcter cultural.

Podrem seure-hi sense haver de consumir?
—Aquesta és la idea! En aquest espai entre els arbres en generarem d’estada amb bancs i cadires, sota l’ombra. Però hem de ser conscients del fenomen actual de la cuina de carrer: Gent que compra menjar preparat i per emportar-se i se’l menja al carrer o assegut als bancs i cadires que troba. Nosaltres proposem d’estudiar-ho i mirar d’evitar-ho.

Avui a la Rambla viuen quaranta-vuit veïns. L’objectiu final és que n’hi hagi dos-cents?
—L’objectiu final de la proposta és que recuperem la funció social de l’habitatge també en un lloc tan turístic i ‘car’ com ara la Rambla. Hi ha edificis que s’han transformat en grans magatzems i de moment és difícil d’imaginar que es tornin a convertir en habitatges. Uns altres són hotels, teatres o edificis administratius o institucionals. Però, quant als que encara mantenen l’estructura de pisos i que són buits i a l’espera de comprador o a l’espera d’un canvi polític que els permeti de tornar a fer Airbnb, nosaltres proposem mesures urbanístiques que volen ser vies constructives perquè l’operador privat també contribueixi a l’interès general a partir de la idea de retorn social.

Què voleu dir?
—Els barcelonins, amb el seu ajuntament, farem una inversió i millorarem l’espai públic i, per tant, cal garantir que, després d’aquesta millora, les plusvàlues del privat retornin a la societat. I aquí s’obre un camp que els partits polítics i els qui liderin el projecte hauran de concretar. Perquè tenim un problema. Els caps de setmana tres-centes mil persones al dia omplen Ciutat Vella, especialment la Rambla. Però es buiden les cases. Hi ha un fenomen d’erosió física del lloc i de desertització dels habitatges. Per tant, no en tenim control social. Arribarà un moment que en el centre i cor del país tindrem un espai on la impunitat serà absoluta. Si no tens cap veí que et critica això o allò altre, qui se n’assabenta? Si roben un turista, qui ho sap? Si hi ha escenes degradants, qui les veu? Per tant, és fonamental que tots veiem que hi ha d’haver una estratègia de repoblament de la Rambla. Hem de repoblar la Rambla. Com ho fem? Qui la repobla? Han de ser veïns de tota la vida? Poden ser estudiants? Ho haurem de debatre i posar-nos tots a fer-ho possible.

De tot el projecte, quin és el però?
—Ara penso en la Mònica, que ha estat molts anys a peu del carrer, a la Rambla, una ocellaire. Passa que els ocellaires eren essencialment ramblers. I el seu negoci, vendre ocells a la via pública, el van declarar il·legal i han hagut de reconvertir-se. Els ocellaires tenen aquest dolor: s’hi han estat tota la vida, se senten ramblers i perdre aquell lloc els dol. L’administració els va oferir de reconvertir-se en una altra activitat, però potser és massa vinculada al turisme, i ara és la ciutadania que és molt crítica amb això. El quilòmetre zero tenia com a element invariant el Pla Especial de la Rambla del 2014, que fixa la desaparició d’aquest ofici tal com el nombre màxim de quioscs, l’emplaçament, on es poden posar terrasses, etc. Per això no hi hem pogut intervenir.

Quan s’haurà acabat la remodelació de la Rambla?
—Al cap de sis o set anys hauria de ser feta. Però les polítiques per a rescatar habitatge o programes culturals s’haurien de fer ara mateix!

Passem a un tema candent. Narcopisos. Per què n’hi ha?
—Comencen amb aquest procés de desertització de veïns dels barris del centre. Aquest és l’origen. Pisos buits que s’omplen de punts de venda. Perquè, si poses tota una ciutat a especialitzar-se a atendre allò que demana el visitant, serà clar que, allò que fa les polítiques de cap a on va la ciutat serà la demanda del visitant. I què demana el visitant? Alguns cultura, però cada cop més demanen oci, gresca i també consum de drogues i alcohol. La demanada determina l’oferta.

Creia que els narcopisos també eren part d’una estratègia per a fer fora veïns. Has comprat un edifici amb veïns i els vols buidar i revendre’l? Posa-hi narcopisos. La gent se n’anirà. I ja tens l’edifici buit
—La meva experiència, i fa trenta anys que visc a Ciutat Vella, és que, quan governa algú d’esquerres que en l’exercici de la seva responsabilitat de govern perjudica o atura alguns interessos econòmics concrets, rep una mena de boicot que consisteix a orquestrar l’augment de fenòmens que generen alarma social i ressò mediàtic. Quan jo era regidora i vaig limitar la possibilitat de fer hotels i vaig regular apartaments turístics, a banda les conseqüències personals, se’m van omplir els carrers de manera clarament intencionada de nous traficants de venda de droga. Traficants i punts que abans no hi eren, i ben visibles, per a alertar els veïns. I al seu torn es van revoltar contra mi. I també va haver-hi tot un desplegament de dones exercint la prostitució sota control de màfies que es van disposar al llarg de la Rambla i el mercat de la Boqueria.

I amb els narcopisos d’ara és una cosa semblant?
—Jo crec que sí. Sincerament. Les decisions fermes de Gala Pin i Janet Sanz d’aturar alguns interessos hotelers al Raval, les paguen cares. I realment crec que hi ha una construcció de relat alarmista i que es despleguen d’una manera molt vistosa. I és veritat que veig que es degraden algunes altres coses que s’havia aconseguit tenir controlades.

Manuel Valls es presenta. Ernest Maragall es presenta. Ada Colau es presenta. Es presenta Itziar González?
—No! Què dius ara? Jo ja vaig fer una vegada de política institucional. I vaig veure que allò que calia fer no es podia fer només des de dins. S’ha de fer amb una mena d’aliança entre la ciutadania i l’administració pública. I amb un paper més secundari dels representants polítics. Vaig intuir que, si l’administració i la ciutadania comencen a entendre’s bé, i això hem fet a la Rambla, aleshores sols ells dos poden fer una mena de contracte-programa, que els polítics haurien de signar.

Passem a les municipals de maig, els candidat forts hi són. Manuel Valls.
—Manuel Valls et sembla fort? En quin sentit?

Pel càrrec que tenia. A la cursa electoral hi ha un primer ministre.
—Crec que arriba una mica desgastat. Tenir una vida política anterior sovint desgasta la teva imatge. No el veig tan fort.

Ernest Maragall?
—Va ser un dels principals dissenyadors de l’administració democràtica municipal. És lògic que hi vulgui ser. Passa que no sé és si no es trobarà que aquell ajuntament que va ajudar a bastir als anys vuitanta i la seva estructura política-administrativa és ara part del problema a l’hora de generar la transformació amb lideratge ciutadà que necessita Barcelona. Ens cal innovació en el paradigma de la manera com hem de governar i com la ciutadania té accés als espais de decisió.

Com valoreu els quatre anys d’Ada Colau?
—No sé si és bo de fer la pregunta així i de reduir la tasca de tot el govern i tota l’administració a una sola persona. Reforça la visió d’un poder jeràrquic i una estructura piramidal. Són quatre anys d’una ciutat amb grans contradiccions, amb una administració que, del meu punt de vista, s’ha de repensar i obrir un debat administratiu i ciutadà encara més intens. En parlava fa unes setmanes amb els treballadors dels serveis socials bàsics i trobava que els qui són a l’administració, en primera línia, havien de fer ells mateixos el disseny de la manera com volen treballar d’ara endavant.

La situació dels presos, com la veieu?
—Que algú deixi de ser lliure és una cosa molt greu. Per tant, crec que la societat catalana s’enfronta al fet que els representants polítics han hagut de donar no únicament la cara, sinó també el cos a causa de les accions que varen fer com a representants polítics. Tal com em diuen els qui els han pogut visitar a la presó, se senten convençuts d’allò que han fet i demanen a la gent que perseverin en les seves reivindicacions polítiques. Això demostra que la presó existeix si la ment s’atura un cop pres. Però ells continuen fent un procés teòric, reflexiu i polític que dóna eines a tots nosaltres per a desbordar aquesta situació de falta de democràcia i de violència institucional.

Un ocellet em diu que us en aneu a París.
—Sí. Sóc a punt d’anar-me’n a viure a París. De fet, estaré entre París i Barcelona. Crec que en aquest moment anar a viure a una gran metròpolis em pot aportar la distància que necessito per a continuar reflexionant sobre la manera com rescatar les nostres ciutats de les dinàmiques econòmiques i mediambientals actuals, tan devastadores. Perseverar i continuar lluitant per la utopia de moltes revoltes micropolítiques a tot el món.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.