Jo avui, diumenge al vespre, també miraré el ‘30 minuts’ sobre Es-Satty, retrat d’un impostor. Es-Satty, l’infaust imam de Ripoll. El cervell dels atemptats de la Rambla i Cambrils. L’home de quaranta anys que enganyava els de vint. Terrorista i confident del CNI a la vegada. A mi, de tots els esdeveniments que han passat darrerament al nostre intens racó de món, potser els atemptats de la Rambla i Cambrils, i la gestió posterior, són segurament els que em deixen més indefens. Molt més venut, diria, que no pas les agressions de l’1-O. Em trobo a la intempèrie, en aquest cas. Descobert, indefens, sense xarxa. M’arribo a odiar a mi mateix i tot. I faig coses que no hauria de fer. Per exemple, em malfio fins a extrems no comprovables. Em brolla, ho confesso, directament por desbocada.

I si?

Mal servei en el meu ofici. No ho negarem. Però tampoc no negarem la por quan hi és. I sí. Hi és. De fet, aquesta por es va fer molt més racional, comprensible, lògica i defensable des del dia que el govern espanyol va anunciar que l’imam de Ripoll era confident de la policia espanyola. Ara els confidents de la policia munten atemptats terroristes, doncs? I no en sabien res? La implicació, connexió, abast, importància, motius i objectius de les relacions de l’estat amb l’imam de Ripoll són gotes de suor freda que em baixen pel front.

I si?

A mi m’hauran de convèncer que l’atemptat és de bandera falsa. No nego que els estats provoquin atemptats. Al revés. La història en va plena. No em sembla ni tan sols escandalós de parlar-ne. S’ha de fer. Però s’ha de demostrar. Si l’imam de Ripoll treballava per algú altre, que es demostri. Si la policia espanyola el podia haver aturat, i el va deixar fer, que es demostri. I si no m’ho demostren, no m’ho creuré. Però, en canvi, l’i si? tampoc no me’l trauré. Per això dic que m’arribo a odiar a mi mateix i tot, en aquest cas. I que faig coses que no hauria de fer, com malfiar-me fins a extrems no comprovables. Em brolla, ho confesso, directament por desbocada.

I si?

I si?

N’hi ha uns quants que vivim en un estat que ens malfiem tant d’ell, però tant, que en casos tan seriosos com aquest no sabem de quin costat es troba. Tenim cap prova? Cap ni una. Per això dic que la culpa és ben bé nostra. No de ningú més. Ni de l’estat, quedi clar. Som nosaltres, els grans irresponsables, pel fet de viure en un lloc que, amb raó o sense, ens faci dubtar talment. Això és viure directament a la intempèrie. Sense xarxa. Totalment venuts. Aquí, o ens desfem de l’estat o de la malfiança. Tota altra cosa és anar venut. Derrotat abans de començar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]