Cinc dies abans del primer d’octubre de 2017, el 25 de setembre (25-S) el Kurdistan meridional va fer el referèndum d’independència. La participació va ser superior al 70% i més del 90% van votar a favor de la independència. Va ser un dia de celebració: la gent va acudir als centres electorals vestida amb la roba tradicional. Els balls no van faltar als carrers de les ciutats. Ningú no sabia que portaria conseqüències greus i perilloses a la regió i que s’acabaria el control de ciutats importants com Kirkuk. A més, va enfrontar els dos partits dominants, el Partit Democràtic del Kurdistan (KDP) i la Unió Patriòtica del Kurdistan (PUK).

El llavors primer ministre iraquià, Haidar Al-Abadi, va enviar a la ciutat en disputa de Kirkuk el seu exèrcit entrenat pels Estats Units i milícies xiïtes aliades de l’Iran (Haixd al-Xabi) per expulsar-ne els kurds i va ordenar de recuperar més territoris ocupats pels kurds el 2014, quan l’exèrcit iraquià va sortir fugint de l’avenç de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI). Els peixmergues, combatents kurds, no van prestar resistència a l’arribada de les forces iraquianes.

En una entrevista a Aljazeera, el president de la Regió Autònoma del Kurdistan, Massud Barzani, va acusar el PUK de ‘traïció’ per haver retirar els seus peixmergues de la província petroliera de la qual el govern d’Arbela extreia percentatges elevats dels seus ingressos. L’ocupació de Kirkuk, ‘Jerusalem i cor del Kurdistan’, segons Barzani, va causar la fugida de milers de civils kurds. Les milícies de Haixd van cremar la bandera kurda més d’una vegada i el governant de Kirkuk va ser substituït per un àrab.

El govern de Bagdad va imposar un embargament de cinc mesos als vols internacionals dies després de la consulta, considerada inconstitucional. Tot i així, Al-Abadi va ordenar el tancament dels aeroports internacionals.

Juntament amb Bagdad, Ankara i Teheran van imposar un blocatge aeri al Kurdistan meridional. A més, l’Iran en va suspendre la importació i exportació de derivats petroliers i Turquia va afirmar que, per aquests afers, només hi negociaria amb el govern iraquià. Tots dos països van fer maniobres militars a les fronteres amb la regió autònoma kurda, cosa que amenaçava la seguretat dels milers de persones que hi vivien.

La consulta d’autodeterminació va ser ‘il·legítima’ segons Turquia i l’Iran, que es van afegir a Bagdad. En aquests dos països viuen més de 26 milions de kurds, segons càlculs conservadors. Ankara i Teheran temien que les aspiracions independentistes dels kurds meridionals es contagiessin als seus nacionals d’aquesta minoria ètnica.

Conseqüències polítiques i administratives

El president Massud Barzani va dimitir després del referèndum. ‘El meu objectiu final era fer el referèndum i això ho vaig fer gràcies a la força de la nostra gent’, va dir en la carta de dimissió. Va ser l’únic canvi polític. El primer ministre, Netxervan Barzani, va mantenir el càrrec i el funcionalment de la majoria de les administracions no es va enfrontar a cap entrebanc.

‘El Parlament del Kurdistan es va reunir amb normalitat l’octubre del 2017 per debatre la situació de la regió després del referèndum’, assegura l’analista kurd Bakhtiyar Gorran en una entrevista. ‘Les coses es van calmar per pressions internacionals, especialment de França i els Estats Units’, afegeix Gorran.

Tret d’Israel, tots els països principals de la regió i del món van expressar preocupacions serioses sobre el moviment independentista, dient que agreujaria els problemes de l’Irac en un moment en què encara lluitava contra l’EI. De fet, entre els partits kurds principals hi va haver desacord, però només per la data, perquè PUK demanava de posposar la consulta.

El Kurdistan meridional va congelar els resultats del plebiscit i la contundent victòria del sí per detenir la intervenció militar de Bagdad i obrir la via del diàleg. ‘Els dirigents kurds van dir que utilitzaran els resultats del referèndum quan Bagdad no compleixi les seves obligacions envers la població kurda’, explica Gorran.

Tant a l’Irac com al Kurdistan meridional es van fer eleccions parlamentàries en les quals el PDK va obtenir resultats importants. ‘Va haver-hi més d’una reunió entre dirigents kurds i iraquians per a debatre temes pendents’, afegeix Gorran. ‘El PDK va tenir un paper molt important en la formació del govern central iraquià’, diu Gorran.

Les conseqüències van ser molt greus per als kurds, però cap polític no va ser detingut. Tampoc no va haver-hi exiliats ni judicis. El Parlament del Kurdistan va estar tancat uns quants mesos fins a les eleccions del setembre del 2018.

El 14 i el 15 de febrer el PDK es va reunir amb partits de l’oposició per decidir una data per a la formació del nou govern kurd, pendent encara pel nomenament del nou governador de Kirkuk. I molt aviat, segons mitjans kurds, el parlament tornarà a obrir les portes.

La regió del Kurdistan meridional, al nord de l’Irac, és autònoma i independent de facto des de la guerra del 1991 i gaudeix del seu exèrcit, els peixmergues. És una de les quatre regions històriques del Kurdistan juntament amb el Rojava, a Síria; el sud-est de Turquia i el nord-oest de l’Iran.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb