L’IPC va pujar a l’octubre d’un 1,8%, fet que ha fet créixer la taxa interanual d’1,4 punts, fins al 5,4%. La inflació subjacent –la total menys l’energia i els aliments no elaborats– va augmentar de quatre dècimes, fins a l’1,4%. “La pujada mensual respon a l’encariment dels productes energètics, la normalització dels preus de certs serveis que van tenir forts descensos l’any passat i l’augment d’alguns béns i aliments, que pot reflectir el trasllat dels costs més importants derivats de l’encariment de les matèries primeres, agrícoles i industrials i l’escassetat de subministraments.” Aquest era l’avís que feia Funcas fa pocs dies. Ara com ara, més enllà de la por a la pandèmia, que rebrota amb força per Europa, creix el temor a la força que va agafant la inflació. Pensem que a la zona euro no para d’augmentar i ja sobrepassa el 4%.

Pot continuar creixent? Amb quina consistència? Vet ací dues preguntes que segurament molts ens fem. Si pot continuar creixent a curt termini, la resposta és clarament que sí. A Catalunya som al 5,2%, i a tot l’estat espanyol, al 5,4%. Pensem que parlem de màxims en vint-i-nou anys. Tenint en compte la manera de calcular-ho –un mes sobre el mateix mes de l’any passat–, el novembre del 2020 l’IPC va repetir respecte de l’octubre –era del -0,8%–, per la qual cosa, si el gas i el petroli no afluixen els preus, podem arribar ben bé, o fins i tot superar, el 6% aquest mes. Quant a la segona pregunta, la resposta no la sabem. El BCE i més autoritats monetàries creuen que la tensió en els preus durarà fins la primavera, quan baixi la demanda de gas, i que aleshores tornarà a caure. Per exemple, aquesta setmana, Funcas posava la previsió de l’IPC per al desembre de l’any vinent al 0,9%, amb una mitjana anual del 2,3%.

En realitat, tot depèn d’un factor intern, a més de l’exogen de l’energia: quina resposta dóna cada país. Ho va explicar molt clar aquesta setmana Óscar Arce, director general d’Economia i Estatística del Banc d’Espanya. “El repunt de la inflació preocupa perquè és més intens i persistent que no s’esperava. Ara, que es traslladi als preus de consum a Espanya no dependrà solament del grau de persistència dels xocs globals, externs i transitoris –com els colls d’ampolla o l’evolució del preu del gas–, sinó també de la reacció dels agents nacionals.”

Quan es va referir als “agents nacionals”, Arce va detallar que el comportament de la inflació dependria de la mesura en què els marges empresarials absorbissin els augments de costs dels factors productius, en què les demandes salarials tendissin a incorporar el creixement més gran dels preus de consum i, al seu torn, els preus dels productors repercutissin els eventuals costs laborals més alts. En definitiva, la inflació es frenarà segons quins esglaons de l’escala entre el productor i el consumidor estiguin disposats a perdre marge i repercutir menys en els preus l’augment de costs que tinguin.

Ací el risc és que, tal com apuntava Funcas, sembla que es comença a escampar –de manera incipient– l’augment de preus per aquesta repercussió. I, per a mesurar-ho, tenim la inflació subjacent, que elimina els alts i baixos de preus de l’energia i dels aliments no elaborats –la fruita, per exemple, va pujar gairebé del 9% a l’octubre. El salt de l’octubre és important, si bé la xifra encara és baixa. Pensem que a l’abril era del 0% i ara és de l’1,4%. “Tot i que els fenòmens que hi ha rere el repunt semblen transitoris, com més crescudes de preus i salaris hi hagi, més gran és el risc d’augment de la inflació. I si deixa de ser transitòria, aleshores requerirà l’actuació de la política monetària”, va manifestar Arce.

I ací ja s’esmenta el sant Cristo gros: la tornada a la normalitat monetària. És cert que Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, ha dit: “No hi ha cap indicador que ens permeti d’anticipar que hagin de pujar els tipus d’interès en els trimestres vinents.” La nova estratègia adoptada el juliol, amb eines renovades a la mà, permet a l’organisme d’actuar amb un grau més alt de paciència de cara a retirar els seus estímuls, evitant així un enduriment prematur de la política monetària en resposta a xocs inflacionaris que es considerin transitoris. La pregunta és: fins on arribarà aquesta paciència? Com pressionaran els països “austers” de sempre? No oblidem que a l’altra banda de l’Atlàntic, als EUA, són en un 6,2% d’inflació i la Reserva Federal també té pressions.

De moment, doncs, les autoritats monetàries continuen definint el fenomen com a transitori i no donen senyals de voler eliminar els estímuls monetaris abans d’hora. Un canvi podria ser catastròfic ara per ara. Per això, seria molt perillós que aquestes xifres del 5% es consideressin massa seriosament a l’hora de prendre certes decisions, com per exemple, en la signatura de convenis. Aleshores, l’encariment seria general i se’n ressentiria la competitivitat de les empreses. Crec que es tracta de passar aquests mesos sense tocar gaires coses, de manera que continuarem pràcticament com els nostres competidors europeus en una situació semblant, amb la qual cosa no haurem perdut competitivitat amb ells.

De totes maneres, sí que afecta alguns aspectes de l’economia. Per una banda, les despeses més altes a la llar i en energia en els desplaçaments treuen diners per a unes altres compres en els mesos consumistes per excel·lència. I són un contrapès a l’estalvi acumulat. I, per una altra, obligarà la Seguretat Social a compensar els pensionistes amb una “pagueta” extraordinària que cobreixi la desviació dels preus respecte de la inflació prevista al pressupost espanyol del 2021. Recordem que les pensions van pujar d’un 0,9% a començament d’any. I que, ara com ara, la inflació apunta a una pujada mitjana en el conjunt de l’any al voltant del 2,5%. Segons que Funcas ha publicat aquesta setmana, pot arribar al 3%.

Com que el govern espanyol es va comprometre a compensar la desviació de la inflació, està obligat a abonar aquesta paga que, segons estimacions, pujarà al voltant dels dos mil milions d’euros i de la qual es beneficiaran més de vuit milions de pensionistes. Concretament, la Seguretat Social pagarà l’equivalent a prop de l’1,5% de la pensió anual a cada pensionista. És una paga única que abonaran al desembre o al gener i la quantia final dependrà de la inflació mitjana de l’any fins al mes de novembre. El dilluns, dia 29, amb l’avanç de l’IPC, sortirem de dubtes.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.