02.12.2022 - 21:40
Avui, 3 de desembre, se celebra el Dia Internacional de l’Èuscar. Enguany, a més, coincideix amb una iniciativa que anomenem Euskaraldia, organitzada conjuntament per institucions públiques i per organitzacions socials amb l’objectiu d’impulsar l’ús de l’èuscar. Dit breument, per la manca d’espai, es diferencien dos grups principals: per una banda, els qui saben parlar èuscar, i, per una altra, els qui són capaços d’entendre’l, però no el parlen. Els del primer grup duen al pit una insígnia que mostra uns llavis; els de l’altre, en duen una amb una orella. La idea és identificar-nos davant l’interlocutor.
D’ençà del 2018, aquesta iniciativa s’ha fet cada dos anys, i la d’enguany serà la tercera. Dura quinze dies, cada dos anys. Val a dir que durant aquests dies no ens limitem a dur una insígnia al pit: també s’organitzen tota mena d’actes arreu.
Amb tot el reconeixement per a qui aquests dies treballa plenament en l’Euskaraldia, sempre m’ha preocupat la intensitat de la campanya mateixa, atès que em costa de veure que es pugui avançar gaire en aquests quinze dies cada dos anys. És evident que les realitats locals són diferents, però, fins i tot on la situació de l’èuscar és molt minoritària, què es pot aconseguir, amb aquesta intensitat?
Que potser hi ha cap activitat que faci cap avanç significatiu si la fem durant dues setmanes cada dos anys? Els estudis, els esports, la vida professional… Perquè la campanya tingui èxit, hi ha una clau fonamental i, la veritat, es fa pregar: que els qui mostren la insígnia amb la imatge d’una orella –que entenen l’èuscar, però no el parlen– optin per aprendre la llengua. D’una altra manera, correm el risc de fossilitzar-nos. I no és poca cosa prendre la decisió d’aprendre seriosament una llengua. En un euskalategi, com a internet, o mitjançant grups de conversa… Hi ha molts mètodes. Ara, som prou intensos per a assolir aquest objectiu?
Ja sé, María i Vicent, que als vostres països també es van encendre fa molt les alarmes respecte de la situació de les vostres llengües. És una preocupació molt estesa entre els especialistes dels nostres països. Hem avançat molt qualitativament, però anem coixos quantitativament.
