I la consellera Bassa, mirant el TN, s’assabenta que li han tornat a denegar la llibertat

La germana de la consellera explica com és de dur estar vuit mesos a la presó

VilaWeb
Redacció
06.10.2018 - 16:53
Actualització: 06.10.2018 - 18:53

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una esperança trencada de la manera més bèstia possible. Empatitzem-hi una vegada més. Imaginem-nos cadascú de nosaltres tancats de fa uns vuit mesos en una presó on no tens cap company o companya interna que pensi com tu, que parli com tu, que tingui les mateixes inquietuds que tu, les mateixes angoixes que tu i, encara més difícil, les teves mateixes esperances. Reps visites institucionals que t’entretenen un parell d’horetes al dia. Hi vas encantada de la vida perquè saps que trencaràs la monotonia de les altres vint-i-dues que et resten per arribar a l’endemà. I és que aquí el futur és arribar a l’endemà pensant què diràs al familiar al qual sentiràs la veu perquè li toca la trucada. Les hem repartides totes: dilluns, el fill gran; dimarts, la mare; dimecres, el fill petit; dijous, la germana; divendres, el company; i el cap de setmana la mare una altra vegada, perquè ella és massa gran per a aguantar una comunicació de locutori, a través del puta vidre.

I intentes ser forta perquè has après a viure al dia obligant-te a expulsar els mals pensaments, centrant-te només en la lectura. Però no llegeixes en un sofà o una butaca o a la taula del teu estudi com faries a casa, sinó en una trista cadira. Te’n canses de tant en tant i necessites parar i canviar d’activitat: o escrius o surts a un pati, petit, a caminar. Llavors la primera cosa que fas és aixecar el cap i mirar el cel de l’Empordà. Però no veus el cel, sinó un rectangle sense vista panoràmica i tornes a abaixar el cap i camines sense veure res de verd: ni una trista planteta. Tot asfalt. I et vénen cabòries al cap: ‘si rebaixen la sentència de deu anys a quatre, algun desgraciat encara deurà trobar que és poca cosa? I, si hem d’esperar que la resolguin a Europa, hauré d’estar-me una bona temporada aquí?’

Has après a ser forta perquè tens l’esperança que algun dia, ben aviat, la raó sortirà a la llum. I hi ha hagut gent de confiança que t’ha comentat que és probable que te’n vagis a casa en espera del judici perquè tu vas tornar voluntàriament de Brussel·les i que, per tant, no tens perill de fuga. I has deixat la política i, per tant, no pots intervenir en cap decisió. I saps que no van citar els teus bons amics Mundó i Borràs, que també han deixat la política. I la família t’ha explicat, dia rere dia, la quantitat d’informes que han lliurat, de fet tot un dossier, perquè els especialistes facin una valoració justificada per acompanyar la teva petició de llibertat provisional en espera de judici. Són uns informes que avalen i justifiquen clarament el mal causat en una família; el mateix mal, evidentment, de les altres persones preses.

I són les tres de la tarda i estàs tancada a la cel·la mirant les notícies i te n’assabentes, precisament per l’informatiu de TV3, que t’han tornat a negar la llibertat. L’última possibilitat que tenies. I veus que ni el canvi de govern a Madrid ha fet que no es mogués res. I al TN, mentre tu estàs tancada, veus els problemes que hi ha al Parlament de Catalunya. I no saps on agafar-te. I el mateix dia, a mig matí, la teva germana ha rebut un missatge de l’advocat que diu: ‘m’acaben de notificar la denegació de la llibertat; ho sento’. I la notícia arriba així perquè un advocat no pot trucar a la clienta a la presó. I la germana, quan ho rep, s’angoixa, ja no únicament per la notícia; també perquè no té ni idea de si la Dolors ho sap per algú, no hi pots parlar. I ella no truca a la tarda perquè avui és incapaç de poder parlar per telèfon. És fàcil dissimular els sentiments sense veure’s la cara, però aquell coi de dia no va poder.

I arriba divendres. Per fi, divendres a la tarda tenim un locutori de trenta minuts. Us heu d’imaginar una mena de cabina de telèfon. Arribem el fill petit, el cunyat i la germana. I ella ja hi és. És el primer locutori que em recorda el primer cap de setmana a Alcalá-Mecó, el 4 de novembre de 2017. La mateixa cara. Fins molta estona després no pot agafar el telèfon per saludar-nos. Està enfonsada en veure’ns. Llisquen llàgrimes sense parar. Posa la mà al vidre, això sí.

Nosaltres, tot i haver-nos dopat per entrar, no fa gens de vergonya de reconèixer-ho, no hem estat prou alegres per a arrencar-li un somriure. Consells, molts: que si fes molt d’esport, que et cansis molt, que no estàs sola, que la gent hi és… I no l’hem poguda abraçar. I no dorms esperant la visita que per sort toca aquest cap de setmana i no dorms pensant quines bestieses pots dir a algú que ara ja saps que no passarà ni Nadal entre nosaltres i que el judici serà, com a molt aviat, el gener, i que tornarà a anar a Madrid i que la sentència no sortirà fins que no interessi als polítics.

I veus claríssim que res fa tant de bé com poder estar amb els teus. És quan ets tu i no has de dissimular. Pots desfogar-te, deixar-te anar; encara que després no dormiràs pensant que, si t’haguessin vist forta, ells no patirien. Però els familiars se’n tornen pensant que si no ho fa amb nosaltres, amb qui ho faria. Hi ha funcionaris encantadors, visites entranyables, però no són els de casa, els qui enyores de veritat.

En sortir, travessem les portes automàtiques desencaixats. I un senyor gitano se m’acosta i em diu que los jueces son unos putos cabrones, i jo que me li abraçaria quan anys enrere m’hauria fet mitja por de conversar-hi.

I em desfogo a mitjanit al grup de familiars de l’Associació Catalana dels Drets Civils, perquè qui et pot entendre més que ells, quan no pots dormir?

Montse Bassa i Coll
Germana de la Consellera Dolors Bassa

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies