18.04.2024 - 21:50
Una de les disputes territorials més vives i conegudes d’Europa va arrencar ara fa tres-cents vint anys al sud de la península ibèrica. En la guerra de Successió hispànica, una esquadra anglo-neerlandesa comandada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, ex-virrei de Catalunya els darrers anys de Carles II i conegut instigador de la causa austriacista al principi del conflicte, es va plantar l’estiu del 1704 a la badia de Gibraltar amb l’objectiu d’assetjar la plaça filipista, molt mal preparada per a un atac inesperat d’aquella magnitud.
El gros de les tropes que van establir el setge desigual, doncs, era format per dos milers de soldats d’infanteria de marina anglesos i neerlandesos, però se sap que hi havia també alguns centenars de militars i voluntaris austriacistes catalans que s’havien embarcat en la gran flota aliada sota les ordres de l’almirall anglès George Rooke. La seva participació en la primera victòria destacada de les forces antiborbòniques en territori peninsular en aquell gran conflicte d’abast internacional és prou documentada, malgrat que sovint la bibliografia anglesa i espanyola hi passa de puntetes o simplement la ignora.
Fins a cert punt és lògic que, en un episodi que genera tantes passions i que, diplomàticament, continua remenant la cua tres segles després, aquest detall no passi d’això, de detall. Però, afortunadament, hi ha tot un seguit de fonts que ens ajuden, obstinadament, a treure de l’oblit aquell grup de voluntariosos catalans i a demostrar, prou clarament, el paper gens negligible que van tenir en un capítol bèl·lic que va convertir, per sempre, un petit poble arraulit sota l’ombra d’un penyal perdut a l’extrem sud d’Europa en un bastió inexpugnable de renom mundial.
Per sort, doncs, l’advocat i historiador barceloní Narcís Feliu de la Penya i Farell (1642-1712), a la seva llista cèlebre de la pàgina 529 dels Annales de Cataluña (1709), ens va deixar escrits un centenar llarg de noms d’austriacistes implicats directament tant en el setge i la presa de Gibraltar l’agost del 1704 com en la defensa de la fortalesa dels primers atacs hispano-francesos fins a l’estiu del 1705. Esmenta, en concret, cinquanta-vuit catalans entre militars, voluntaris i patrons de barques (alguns dels quals hi van morir), a més de tres valencians, un mallorquí i un menorquí. Però totes les dades disponibles indiquen que en van ser força més.
Per sort, l’historiador britànic George Hills (1918-2002), al volum El Peñón de la discordia (1974), va fer un esforç notable per mirar de delimitar-ne la xifra exacta. Després d’haver dedicat específicament unes quantes pàgines a la qüestió, creuant tota mena de fonts documentals i bibliogràfiques i fent càlculs amb dades pescades ací i allà, va acabar deduint que el nombre d’homes devia oscil·lar entre un mínim de 250 i un màxim de 400.
Per sort, també, l’historiador català Antoni Porta i Bergadà (1919-1988) es va enderiar a saber qui eren aquells catalans idealistes i bel·licosos i per això va mirar de seguir-ne els passos des d’abans, durant i fins molt després del setge de Gibraltar. La seva intensa recerca, basada en part en arxius neerlandesos poc consultats, es va materialitzar en un llibre de referència, La victòria catalana de 1705 (1984), que aporta moltes claus i pistes sobre les procedències –en plural– dels tres centenars d’homes, pel cap baix, que van confluir durant un any al penyal: algun ja seguia Jordi de Hessen-Darmstadt des de l’època dels exèrcits imperials a les acaballes del segle XVII, com el valencià Joan Baptista Basset i Ramos; uns altres –de seixanta a noranta– s’hi havien unit d’ençà del 1703 a Lisboa, on es va gestar i concentrar l’expedició confederada; i encara uns altres, arran de la fallida ocupació per mar de Barcelona el maig del 1704, van fugir de la repressió consegüent desencadenada pel virrei borbònic a la ciutat embarcant-se amb el príncep Jordi, com és el cas dels eclesiàstics Miquel Ruaix i Andreu Foix i dels militars Jaume Birolà, Jaume Borguny, Jaume Carreras i Francesc de Casamitjana.
I, per sort, al costat de les cròniques i diaris de guerra britànics, neerlandesos, espanyols i francesos del setge i l’ocupació del penyal, ens ha arribat també un dietari precisament de l’esmentat capità d’infanteria Francesc de Casamitjana en què va detallar tots els fets d’armes de la guerra, entre el 1704 i el 1707, amb puny i punt de vista català. Gràcies al manuscrit Empresas y sucesos gloriosos… (1713), custodiat a la Biblioteca Nacional d’Àustria a Viena, podem saber amb tota precisió no sols les evolucions de les forces confederades a Gibraltar el 1704, sinó també molts detalls de la participació activa –i a voltes decisiva– dels fusellers i artillers catalans que, integrats en dues companyies, van seguir les ordres del príncep Jordi tant al penyal com a la seva última destinació final: el segon atac, ara sí reeixit, sobre Barcelona el 1705. En l’intent d’assalt del castell de Montjuïc, el 14 de setembre d’aquell any, l’intrèpid militar alemany va perdre la vida. El cos fou enterrat a l’església dels Josepets de Gràcia, al seu estimat Principat, i el cor va viatjar embalsamat fins a la cripta familiar a Darmstadt.
Sortosament, a més de tots aquests relats encadenats que ens recorden aquelles fetes, tenim la fortuna de disposar també d’activistes incansables i voluntariosos de la talla d’Enric Garriga i Trullols (1926-2011) que, al capdavant de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), va saber homenatjar i reivindicar com cal tots els seus protagonistes. Ja el 1998 va impulsar la inscripció que recorda Jordi de Hessen-Darmstadt en un lateral a l’altar dels Josepets de Gràcia. I el 2004, en ocasió del tricentenari de la captura de Gibraltar, va organitzar unes jornades al penyal durant les quals es va lliurar a les autoritats una placa en recordança de la participació dels voluntaris catalans en la fita, amb el príncep Jordi al capdavant.
Aquella placa lliurada ara fa vint anys no es va acabar instal·lant en un lloc destacat, tal com s’havia previst, i malauradament es va perdre amb el pas del temps, entre trasllat i trasllat. Però, afortunadament, l’empenta i l’entestament d’un gibraltarenc de soca-rel, Joe Brugada, fill de Pepe el Catalán, va fer possible l’any passat de demanar-ne una reproducció al dissenyador local Anselmo Torres, que ja s’ha materialitzat. Avui al matí, en presència d’una delegació de l’IPECC i del mateix Brugada, serà lliurada novament a les autoritats de Gibraltar amb el desig compartit que, aquesta vegada sí, s’instal·li com més aviat millor en un lloc visitable de la ciutat i esdevingui, així, un recordatori visible i permanent de les relacions i vinculacions històriques entre els dos territoris.
