El llibreter Guillem Terribas, a la llibreria 22 de Girona (fotografia: Albert Salamé).

Avui l’amo de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, recull el premi Trajectòria, atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana durant la Setmana del Llibre en Català. És el primer llibreter que el guanya al cap de vint-i-dos anys, un premi que destaca la carrera d’algú del món del llibre. Per això li hem proposat de fer-li una entrevista de trajectòria tot fent una passejada, un trajecte, per la ciutat vella de Girona. Avui, jubilat però sense deixar la llibreria, s’ha convertit en una icona de la cultura de la ciutat.

Com us vau fer llibreter?
—Som al carrer de les Hortes, on hi ha la Llibreria 22, que enguany en fa quaranta que la vam fundar. Unes portes més enllà vaig començar a treballar, quan tenir catorze anys, repartint diaris i revistes. Havia de treballar, perquè a casa el meu sou feia falta. Però, més enllà de les feines que vaig anar fent al principi, de jovenet, a mi, la formació més important me la va donar l’escoltisme. Després vaig entrar al teatre, a la pintura, al cinema… Quan plegava de la feina, començava les reunions i activitats culturals i excursions. Era una manera de viure i d’aprendre a viure. No vaig tenir estudis oficials, sinó vitals. Ara, mirant enrere, m’adono que he estat vinculat a moltes de les coses importants que han passat a Girona en l’època recent. Per exemple, en la creació del Talleret de Salt, jo hi era. En la creació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, jo hi era. No ho dic amb afany de protagonisme, perquè jo era un secundari, però hi era i a través d’aquestes experiències em vaig anar formant. I no és fins que es funda la Llibreria 22 que deixo de ser secundari per posar-me al capdavant d’un projecte, que ara ja té quaranta anys. A la Llibreria 22, el paper va canviar.

Però, com vau començar l’aventura de la 22? Ja sé que ho heu explicat moltes vegades, però ens agradaria de recordar els valors que us movien.
—El començament de la Llibreria 22 va coincidir amb un moment en què la gent tenia moltes ganes de fer coses. L’any 1978 ja s’havia mort Franco, i llavors jo havia perdut la feina, i amb un company, en Manel Cassu, que havia portat la Llibreria Les Voltes (una llibreria amb la qual jo havia tingut molta relació, però que en aquell moment es trobava en decadència), vam entrar en contacte amb un grup de joves que va començar a pensar a recuperar l’esperit d’aquesta llibrera, però d’una manera més oberta, que fos també l’aparador d’una sèrie de coses que s’havien de fer a Girona: lloc de trobada, presentació de llibres, premis literaris… Aquest era l’esperit del 78. En aquell moment, per exemple, també van crear El Punt diari. Eren projectes utòpics que afrontàvem. Van passar moltes coses al voltant d’aquest any. En el cas de la 22, al cap de quatre mesos s’hi van ajuntar vint-i-cinc persones per a engegar-la. A Girona deien que la 22 era flor d’un estiu d’una colla de progres i mira, ja en fa quaranta anys. Una de les meves lluites ha estat precisament de desmentir això, que era flor d’un estiu de quatre progres.

Les perspectives van fer curt.
—Aquells joves a qui deien progres després s’han fet coneguts: gent que va passar a la política com en Jaume Curbet i en Manel Nadal, uns altres que foren arquitectes, etc. Sí que es deia que era un feu socialista. N’hi havia i jo mateix vaig ser socialista fins fa uns quatre anys, quan vaig sentir que m’havien abandonat, per dir-ho d’alguna manera. Però la 22 sempre ha estat un lloc obert en què han passat independentistes, comunistes, gent de Convergència (he tingut una gran relació amb Santi Vila); hi ha passat Carles Puigdemont, Mas, Roca i Junyent… Hi ha passat tothom. Ideològicament sempre ha estat un projecte obert. Durant quaranta anys. Amb tot, penso que obrir la llibreria no ha estat més important que mantenir-la. I la 22 forma part de la història cultural de la ciutat. Hem col·laborat amb el cinema, el teatre, l’art… I també amb l’ecologisme, el feminisme… La 22 sempre ha estat al costat d’entitats que han fomentat tot això.

Ser part activa de la cultura de la ciutat, no ser únicament una botiga de llibres.
—No, no, m’hauria avorrit molt. Un espai públic serveix per a molt més, sia una llibreria o una carnisseria.

Sou un homenot, conegut i saludat per uns i uns altres a Girona. Per cert, durant aquests quaranta anys la ciutat ha canviat molt: s’ha fet més gran, té universitat, un gran festival de teatre (el Temporada Alta), un festival de literatura (el MOT), un casc històric renovat, un dels millors restaurants del món, etc. Aquest procés també ha estirat la llibreria?
—Amb modèstia, però crec que la 22 també ha contribuït a impulsar la ciutat des de la cultura. Amb el Temporada Alta, ja hi som al començament; amb el cinema Truffaut, també hi tenim una relació molt estreta. Quan van crear la universitat, nosaltres vam crear una llibreria universitària, que la vam tenir durant deu anys. La vam haver de tancar perquè algunes facultats no s’hi van adherir i eren pocs estudiants per a mantenir-la. A més, els estudiants han deixat de comprar llibres (però d’això ja en parlarem un altre dia). Però quan vam tancar la llibreria universitària vam ampliar la 22. Hem viscut molt aquest procés de transformació de la ciutat. Un procés que va dirigir en Quim Nadal com a batlle i que partia de zero. Ell tenia un concepte de ciutat molt clar i ens hi va engrescar a tots. I ara hem arribat a punt… De ser uns provincians acomplexats que anàvem a Barcelona, al Corte Inglés i tot això, hem passat a ser els personatges més culturals, intel·ligents i presumits de Catalunya. Ni tant ni tant poc. Ara anem amb una fatxenderia pel món que tampoc no pot ser. Girona és una ciutat petita i delicada, com deia Jaume Ministral i Masià, i continua essent-ho, però ja no és grisa, hi ha color i hi ha vida. I una de les coses que ha influït en el canvi és que abans els turistes només venien a Girona quan plovia i ara és un no parar. És ple de turistes. Sí que hi ha hagut una evolució de la qual la llibreria s’ha beneficiat, però també hi ha participat.

La sort és que la llibreria ha tingut el suport de la gent de la cultura i dels escriptors: Modest Prats, Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès Jordà,  generacions diverses s’han sentit molt vinculades a la 22.
—Aquesta sintonia ha estat clau. Narcís Comadira, Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Quim Nadal mateix. Aquests van donar suport a la 22, alhora que per a ells va ser un lloc de trobada, un espai de comunicació, d’actuació, de presentacions. Aquesta gent ens va fer costat perquè érem oberts. A la 22 va començar una generació que era la de Miquel Berga, Antoni Puigvert, Albert Rossich, Salvador Sunyer. Són el primer jurat del premi Just M. Casero. El premi Casero va cercar una generació nova, que va ser tota aquesta gent. Al cap d’un temps em van dir que no eren coneguts. I hàbilment vaig introduir-hi Dolors Oller i Modest Prats. I varen ser un luxe per al premi, però també per a la resta de membres del jurat. I va ser famós el jurat del Casero i els sopars al Motel Empordà per a fer les deliberacions. Tothom volia ser-hi. Quan aquests van plegar, va arribar una nova generació: Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Imma Merino, Eva Vàzquez, Miquel Pairolí, Mita Casacuberta… Tota aquesta gent, que ja es trobava al voltant de la llibreria, es van introduir en el Casero. Una de les coses bones que hem fet, possiblement, ha estat haver aconseguit de vincular aquesta gent diversa. També Narcís Comadira, Salvador Oliva, i més encara.

I autors de fora de Girona?
—Màrius Serra, quan no era Màrius Serra, ja hi venia a presentar els seus llibres. Mathew Tree, quan no el coneixia ningú, també. Molta gent s’ha anat fent al voltant de la 22. Una altra cosa és viure-hi intensament, amb aquesta gent, fins a les últimes circumstàncies.

Què voleu dir?
—Que venien a fer una presentació, després anàvem a sopar i després a fer copes i jo hi era fins al final. Jo els acompanyava al pàrquing o a l’habitació i tancava la barraca. Els escriptors se n’anaven ben contents. Recordo una vegada que l’Empar Molinar va dir: ‘En Guillem Terribas de la 22, la catedral de les presentacions!’ Això és fantàstic. I la gràcia és haver-hi estat. Als sopars és quan surt tot. I he estat amb en Monzó signant llibres en una discoteca a la una de la matinada. I en Monzó, que em va dir: ‘És la primera vegada que treballo i estic de gresca alhora.’ Perquè signava llibres amb un cubata a la mà. No li havia passat mai. O, per exemple, presentar el llibre Amorrada al piló de Maria Jaén, amb ella i  Ramon Barnils, en una discoteca, i ells obrint el ball amb el Je t’aime. Maquíssim!

Però no tot era anar de festa, suposo.
—Teníem molt clar que la 22 era un negoci. En aquell moment, la majoria de llibreries eren cooperatives i nosaltres vam tenir ben clar que havíem de fer una societat anònima. Perquè necessitàvem molta pela per a tota la resta. La cosa que m’ha portat més maldecaps durant tots aquests anys és pensar com pagar els treballadors i els proveïdors. I calia que hi hagués els llibres que la gent demanava. Si no, quina mena de llibreria hauríem estat?

Com ha evolucionat la 22?
—Ha mirat d’evolucionar tecnològicament i després ampliant-ne l’espai. Una de les coses que he tingut sempre present és que jo no era pas el llibreter, el savi, qui en més sabia, sinó que la meva funció era fer funcionar la llibreria i tots els qui hi treballaven n’havien de saber tant o més que jo. Tots han de ser respectats. Perquè aquest ha estat un dels problemes: sovint el llibreter no ha estat respectat. Considerat com aquell que només llegeix les portades dels llibres… Nosaltres maneguem quatre-centes mil referències. Entren cinquanta títols cada dia. Una de les coses que ha anat fent la llibreria és anar-se posant al dia i tendir a la professionalitat de qui hi treballa. També hem evolucionat amb errors: per exemple, quan vam obrir la llibreria universitària o quan vàrem muntar una mena de llibreria a l’estil Happy Books, però no va funcionar i la vàrem reconvertir en llibreria de còmic. Sempre que hem hagut de rectificar un error, hem mirat de compensar-lo amb una cosa nova. Mai anar de negatiu. Quan diuen: ara tanquen moltes llibreries. Ep, que també n’obren moltes! No hem de dramatitzar.

Centrem-nos en això: la Llibreria 22 es va crear en el si del naixement d’un moviment de llibreries a tot el país, que constituïen una xarxa cultural inestimable, que potser ara no hi és. Em refereixo a la 22 a Girona, la Gralla a Granollers, la Tralla a Vic, la Robafaves a Mataró, el Cau ple de Lletres a Terrassa…
—Jo en dic les ‘llibreries de xiruca’. Entre el 1975 i el 1980 van sorgir tota una sèrie de llibreries fundades per idealistes i no pas per economistes. La majoria eren cooperatives plenes de gent amb ganes de fer coses i de ser una referència cultural d’allà on sorgien. I tots provenien de l’escoltisme, de l’associacionisme, les associacions de veïns, de l’Assemblea de Catalunya… Gent amb ganes de treballar, gent de xiruca. Fins i tot Xavier Folch va arribar a dir que les bones llibreries eren a fora de Barcelona (tot i que n’hi havia de bones com la Documenta, el Cinc d’Oros…). Ara això ha canviat, n’hi ha moltes i de bones a Barcelona, com la Laie, la Central i també la Casa del Llibre…

Però la Casa del Llibre ja correspon a una mena de llibreria que forma part de grups editorials més potents, no són llibreries independents.
—Però no deixa de ser una llibreria i val la pena que hi sigui. Jo, quan veig que una multinacional obre una llibreria com la Casa del Llibre, penso que anem bé, que encara n’hi ha per anys, de tenir llibreries. Han fet números i han invertit en una llibreria? Vol dir que el negoci dels llibres encara no se n’anirà a Can Pistraus. D’ençà que vam obrir que es diu que les llibreries desapareixeran.

Cert.
—La funció de la llibreria és fer que la gent llegeixi. I una altra cosa ens podem demanar: és necessari llegir? La gent pot viure sense llegir. De fet, fa poc més de cent anys que la gent llegeix amb assiduïtat, perquè abans la majoria era analfabeta. Ara som en un moment molt bo, però volia dir que si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Tu mateix, tria!

L’era tecnològica i la cultura visual en què ens hem instal·lat mata la lectura. La gent avui compra molt pocs llibres. I una part importantíssima de la societat pot viure sense necessitat dels llibres.
—Jo visc tranquil·lament sense trepitjar un camp de futbol i, en canvi, hi ha milions de persones que no podrien viure sense el futbol. Repeteixo: si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Sí que ha passat que s’han rebaixat les exigències. Fa vint anys o trenta hi havia moltes col·leccions d’assaig que ara no existeixen, hi havia col·leccions com les ‘Millors obres de la literatura catalana’ (MOLC) que ara no existeixen. Sí que s’ha abaixat l’exigència literària. Com ara, les televisions no fan pel·lícules en blanc i negre perquè diuen que a la gent no els agraden. Però qui s’ho ha inventat això? D’on ha sortit? En literatura també passa molt això. I sí que és veritat que la gent no compra llibres, però també hem de pensar que hem passat una crisi terrible.

I tant: del 2009 al 2015 la facturació del sector del llibre va caure d’un 40%. Aquesta xifra és demolidora.
—En el sector del llibre vivim una crisi permanent sostenible. Per això ens mantenim. Però la crisi que hem passat ha fet mal sobretot a la classe mitjana (periodistes, arquitectes, metges, funcionaris…), que són la gent que compra els llibres. S’ha passat una crisi molt forta, que jo sempre he pensat que ha estat un contuberni de la classe benestant, dels de dalt.

Noteu a la llibreria que hi ha una certa recuperació de la crisi i del sector?
—Sí, notem una certa recuperació, però el que teníem abans de la crisi no tornarà mai més. La gent en aquest temps ha canviat d’hàbits. Per exemple, comprar per internet.

Certament, el gran enemic de les llibreries és Amazon.
—És clar, és que les distribuïdores han de ser més eficaços. D’això ens queixem. Perquè nosaltres depenem de les distribuïdores. Una llibreria com la 22 té un fons de 35.000 títols. Per tant, cada vegada que entra algú a comprar un llibre hi ha 350.000 possibilitats que no el tinguem. Per tant, si el tenim, és que som una gran llibreria. Abans, si no el teníem, el client l’esperava. Ara el client ja no espera. Però això no depèn de nosaltres i per això demanem agilitat i més eficàcia. Les distribuïdores no poden tardar tres dies a portar-te un llibre que has demanat. Es diu que les Punxes és la millor distribuïdora. No, és una distribuïdora que treballa mitjanament bé. Treballa normal: demanes al matí un llibre i el tens l’endemà. Però les altres poden tardar tres dies. És clar, haurien de servir més de pressa.

Amb l’arribada de la crisi, una part de les llibreries fundades a la segona meitat dels anys setanta van tancar. Però en van obrir de noves. Quina percepció en teniu, d’aquestes noves llibreries que s’obren ara?
—Quan es van obrir les llibreries de xiruca, era important l’espai, tenir un espai gran per a poder-hi guardar molt d’estoc. També se n’encarregaven persones amb un compromís ideològic i era un col·lectiu que impulsava aquest projecte cultural. Les noves llibreries són espais petits, bufons, molt personals. No són fruit de gent que vol fer coses, sinó de dues persones a qui els agrada molt llegir, els agraden molt els llibres i munten la ‘seva’ llibreria a la ‘seva’ manera. No hi ha una professió ni una ideologia, sinó que és fruit de les ganes.

Però professionals ho són. Sol ser gent que fa anys que treballa en el sector del llibre en general o específicament en llibreries.
—Està molt bé, però no té res a veure amb les llibreries de xiruca. Són llibreries de molt poques persones, que volen oferir allò que els agrada. Són projectes molt petits. En canvi, jo penso que no has de vendre només allò que t’agrada, perquè no t’hi guanyaràs la vida.

Us trobo molt crític.
—No, dic que és un altre concepte. És un concepte personal, que respecto, però és un altre concepte. Potser el que em molesta són aquells que diuen que a la seva llibreria no tindran segons quin llibre. Home, d’aquesta manera tanques la possibilitat que vingui gent. Jo he de tenir tots els llibres i la gent que compri el que vulgui. Jo no sóc qui per a dir ‘aquest llibre sí i aquest llibre no’. Sí que sóc qui per a suggerir i per a destacar a l’aparador. Però he de tenir els llibres que surten i es compren. A vegades subsistim gràcies a llibres horribles, que no recomanem però que venem molt. Però això ens permetrà de tenir-ne de millors. En estoc a la llibreria hem de tenir cinc-cents llibres que sabem que no vendrem mai, però han de ser-hi. Això és una llibreria de fons i d’aquesta manera marques la diferència. Una altra de les meves idees: un bon llibreter és el que sap retornar, no aquell que compra. Totes les llibreries venem el mateix producte, la diferència és com el venem. Després, hem de tenir un respecte pels llibres.

En aquests quaranta anys heu format part de l’equip directiu del gremi de llibreters. Teniu cap observació, crítica, autocrítica a fer-hi?
—He estat divuit anys president dels llibreters de la demarcació de Girona i uns deu dins la junta del Gremi de Llibreters de Catalunya i també representant dels llibreters a la Cambra del Llibre. Vaig proposar de descentralitzar la Setmana del Llibre en Català. No va acabar de funcionar, però era una bona idea el fet que a més de Barcelona hi hagués la Setmana a Girona, Tarragona i Lleida. Però la Setmana és molt barcelonina. Ara, és molt positiu el fet que impulsin les novetats literàries de la tardor i no collins tant en el llibre de fons.

Però el gremi com hauria de funcionar?
—Quan jo hi era, fa molts anys, penso que vam fer coses que estaven molt bé, com ara fundar el premi Llibreter, organitzar viatges de llibreters a les fires internacionals… Però després hi va haver una crisi, hi va haver malentesos i aquells que érem al davant ho vam deixar. Va entrar de presidenta l’Imma de la Tralla i a partir d’aquella època jo me’n vaig desvincular. Després de l’Imma va entrar l’Antoni Daura, que va haver de refer el desgavell que havia creat ella i ara l’ha substituït la Carme Ferrer, que penso que ho farà bé, però jo n’estic desvinculat.

Continuem caminant. Terribas és un home conegut i molt sociable. Per això la gent el saluda ací i allà durant la passejada a banda i banda del riu Onyar, entrellucant la catedral, que té la nau gòtica més imponent del món, o desviant-nos fins a la plaça del Raïm, per descobrir segurament la plaça més petita i discreta del món. Anècdotes i records, històries escrites. Si cap lector sent curiositat, podrà endinsar-se més en la història de Guillem Terribas a través dels llibres de caràcter autobiogràfic que ha publicat: Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007); Alegra’m la vida (Columna, 2017); i L’avi de la Martina (Cruïlla, 2017). L’any passat li van concedir la Creu de Sant Jordi.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb