Vicente Guallart, en una imatge d'arxiu

L’arquitecte Vicente Guallart (València, 1963) acaba de guanyar el concurs internacional per a urbanitzar un nou centre a la ciutat xinesa de Shenzhen. Ha ideat un centre sense cotxes privats, amb edificis en forma de muntanya i un corredor ecològic que el travessa. Guallart viu a Barcelona, però passa més de la meitat del temps a la Xina, Rússia i els Estats Units. Va ser el primer director de l’Institut d’Arquitectura Avançada i, durant quatre anys, va ser l’arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, sota el mandat de Xavier Trias. Autor del llibre La ciutat autosuficient, on advocava per les ciutats ecologistes, en aquesta entrevista parla del seu projecte, d’urbanisme i del futur de les ciutats.

La ciutat de Shenzhen neix el 1979. Com l’hem d’imaginar?
—A Europa parlen de regions, a la Xina de províncies. La província de Guangdong és la més rica de la Xina, l’equivalent de Califòrnia. I Shenzhen n’és la ciutat tecnològica, equivalent a San Francisco. Forma part del conglomerat tecnològic més important de la Xina. Són uns dotze milions de persones. Vuit Barcelones. És la primera ciutat on Apple feia l’iPhone. Ara ja no. De fet, és la fàbrica del món. El lloc on hi havia la concentració més gran de fàbriques. I s’hi veuen les diverses generacions de ciutats. Els edificis d’habitatges dels setanta, vuitanta i noranta. La compararia amb Singapur. I entén que la urbanitat és molt important. Jo hi he descobert la primera ciutat descentralitzada del món. No té un centre i prou. En té molts. Hi ajuda el fet que no tingués un centre històric que cresqués de manera radial. Hi ha diversos centres. És una ciutat força única. És allò que Dubai voldria ser.

Hi urbanitzareu 2 milions de metres quadrats. Això, per comparació, què seria?
—Això seria mig Poble Nou de Barcelona. Abans, aquesta zona era un parc temàtic. Hi havia una Torre Eiffel petita, una muntanya russa dins un llac, i tot de coses que ara estan obsoletes. Ho tenen clar: s’ha de reformar. I volen fer dues coses. D’una banda, aixecar un dels nuclis urbans, que tindrà un edifici alt de 400 metres. I d’una altra banda, el gran repte (i per a això vam guanyar el concurs), que és reconstruir un corredor ecològic, entre la muntanya i el mar, que s’havia trencat. Un corredor verd. Hi hem projectat una malla semblant a Nova York, i el corredor ecològic.

Voleu fer un edifici en forma de muntanya?
—Si l’arquitectura és paisatge, els edificis són muntanyes. M’ha interessat l’arquitectura com a acumulació de matèria. I, per tant, aquest caràcter paisatgístic ens va fer pensar a fer una muntanya artificial. Un edifici emblemàtic en forma de muntanya. Dos-cents metres d’altura. Serà un centre de convencions. A la sala gran hi han de cabre cinc mil persones. I també hi posem un hotel a sobre.

Heu eliminat els cotxes?
—Hem eliminat el transport privat de l’espai públic. Els cotxes privats no hi podran circular. En el futur, el cotxe privat desapareixerà de les ciutats, de la mateixa manera que en van desaparèixer els cavalls.

I minibusos sense conductor.
—Aquí, a Sant Cugat, se’n va aprovar un, també. El futur de la mobilitat es basa en el transport públic, el transport personal (bicis, patinets) i els vehicles sense conductor. Són molt més segurs. S’ha demostrat que, en el 90% dels accidents, els responsables són les persones. Fa cent anys, els ascensors tenien una persona que premia el botó. I ara ja no. El vehicle sense conductor és un ascensor horitzontal.

Utilitzeu tecnologia blockchain.
—Fa anys que parlem de l’autosuficiència dels edificis. I ens imaginàvem que els edificis del futur generarien energia. Energia que gastaran a l’interior dels habitatges, la donaran per al vehicle elèctric o la vendran a la xarxa. Si agafem molts edificis que ho poden fer, ens cal un sistema d’intercanvi d’informació i de registre que no és pas una factura al mes, com ara. Cada petita quantitat d’energia que generem s’ha de registrar. I això és, literalment, blockchain.

Per què creieu que heu guanyat aquest projecte?
—Bona pregunta. Crec que vam guanyar sense por. Una malla amb carrers estrets, i sense vehicles a la superfície, no existeix a la Xina. I això vam proposar. Però també perquè ells estan molt oberts a noves idees. I nosaltres vam fer una barreja entre urbanitat densa i la idea del corredor ecològic.

Com serà el corredor?
—Seran un conjunt de parcs. I també vam proposar que les passeres que travessen les autopistes existents no fossin de quatre metres, sinó de cent. Entendre que si al segle XX hem construït el dret de conduir, ara hem de construir el dret de caminar. Això vol dir que no hem de fer solament passeres, sinó grans passeigs i superfícies.

Serà el vostre gran projecte?
—No. Ara el 50% del planeta viu a les ciutats, i som 7.000 milions de persones, és a dir que hi ha 3.500 milions de persones a les ciutats. Però diuen que l’any 2050 hi viurà el 70% de la gent. Això vol dir que hi ha 1.500 milions de persones que aniran a la ciutat. Hi haurà més projectes. A Europa ens pensem que la urbanització s’ha acabat. No és cert. Part del desafiament de salvar el planeta és que a aquests 1.500 milions de persones els fem bones ciutats. Ciutats del segle XXI. I reformes ben fetes. Vull abordar aquest objectiu: treballar els nous estàndards de les ciutats.

Vau tenir cap xoc cultural treballant a la Xina?
—La Xina és un altre món. I això vol dir, per exemple, que van amb unes altres aplicacions. No tenen Whatsapp, tenen WeChat. No tenen Google, tenen Baidu. Allà són un país comunista, i saben que les dades són de l’estat. No en tenen cap dubte. Al món occidental, encara ens preguntem si ens espien o no. A la Xina no en dubten: ens espien. I ho fa l’estat. I entenen que això és bo per a la societat. Ho entenen així. Poden entendre que ho fan de manera regulada. Aquí, en canvi, crec que ens enganyem, i ens espien igual. Nosaltres hem treballat amb gent xinesa intel·ligent que no tan sols ens van fer de traductors de llengua, sinó de cultura. I al revés. Jo els he fet de traductor cultural a ells. Era un procés doble. Ens han d’entendre. Però els hem d’entendre. I, clarament, tenen coses positives.

Per exemple?
—Shenzhen és una ciutat jove, i et trobes una gran alegria en segons quins espais. Hi ha reformes de districtes industrials absolutament excepcionals. Els concursos són nets i poc corruptes. Ho sé perquè he estat jurat. No m’he trobat mai ningú que em digués res. I els debats entre els membres eren de nivell. De nivell. La societat és molt formal i es tenen molt de respecte. No tens la sensació d’amistat com aquí, al món mediterrani, però estimen molt la família, i treballen de valent.

Es començarà a construir el 2020?
—Hem guanyat un concurs d’urbanisme. No de construcció. Ildefons Cerdà va guanyar el concurs i no va construir cap edifici. Però, certament, el nostre objectiu és començar a construir edificis a la Xina. Actuarem com a assessors. Això sí, voldríem que els edificis, com a mínim els més emblemàtics, siguin com els hem dissenyat.

Qui formava el vostre equip?
—Teníem gent a Beirut, Moscou, la Xina, Mèxic. Ex-estudiants de l’IACC, ara professionals. Gent molt bona. Content de treballar amb gent jove, que de fet és com treballen a la Xina. Per exemple, ara faig nous concursos i la mitjana és de 30 anys.

Com veieu l’urbanisme aquí a casa?
—Aquí, malauradament, no tenim debat sobre la manera de construir la ciutat ni sobre urbanisme. Per exemple, si les ciutats han de créixer o no. El pròxim desafiament de Barcelona és créixer en direcció als rius. Sempre hem estat una ciutat de mar. Però Barcelona també pot ser una ciutat de rius. El Besòs encara s’ha d’urbanitzar. I no hi ha cap pla. Construeixen algun edifici, però sense pla. Hem cregut que prenent petites decisions faríem una ciutat bona. I l’urbanisme requereix tenir grans idees, això ho vam inventar a Barcelona. Ara parlem només de les coses petites. I no de les coses importants. Nova York, Londres i Copenhaguen creixen en població. Barcelona ha de créixer o no? És un debat que no tenim. Ciutats pròsperes, com París, amb alcaldessa d’esquerres, han entès que cal tenir projecte, il·lusió, cal fer arquitectura i urbanisme innovador. Es proposen de construir sobre les rondes. Aquí començarem a parlar sobre això.

Heu seguit la cursa electoral de Barcelona?
—M’interessa. Visc a Nou de la Rambla. Tot i que el 60% del meu temps he estat a la Xina, Rússia i els EUA, visc a Barcelona. Encara s’ha de veure qui es presentarà a l’alcaldia i qui no. A Barcelona hem creat por al voltant de l’urbanisme. Jo vaig viure-ho. Era dolent parlar de certes coses. A Espanya, l’eco de la bombolla ha fet que no tinguem la calma per a parlar seriosament sobre què hem de fer a les ciutats les dècades vinents. Vaig escriure el llibre La ciutat autosuficient, i vaig defensar que les ciutats havien de tendir a produir la seva energia. S’han aprovat els acords de París. Barcelona ha signat que el 2050 vol ser una ciutat sense emissions. Haurà d’invertir molt i prendre decisions arriscades. Ara hi ha una desconnexió entre el missatge polític (zero emissions) i els projectes que fem.

Com valoreu la gestió d’Ada Colau?
—Tampoc no en tinc gaire opinió. L’àmbit urbanístic no li ha interessat. Ara comença a treballar l’àmbit de l’habitatge i mira de fer-ho bé. Van començar molt crítics i ara prenen bones decisions. Però crec que l’alcaldessa de Madrid ho ha fet millor, la veritat.

Colau no té oposició.
—Exacte. Els mesos vinents podria debatre amb l’oposició novament. Sempre he estat a favor de ser una ciutat d’acollida, de donar benvinguda als immigrants i contra la pobresa energètica. Però més enllà de dir-ho, has de fer-ho. I amb projectes positius, perquè la gent visqui millor. Hem de treballar perquè tots siguem més rics, no pas més pobres.

On vau viure l’1-O?
—Vaig anar a votar a Drassanes. A prop del port hi havia molt moviment. Veritablement excepcional. Al món em demanen per Catalunya. Hi ha molt interès. Diríem que vivim un món de canvi. Ja veiem que els imperis van caure al segle XIX, i el món dels estats cau ara. El populisme i el món de l’extrema dreta confirma que anem en la direcció equivocada. I la salvació és a les ciutats. El debat és com construïm o definim la idea de l’Europa de les ciutats. La Xina és un país de ciutats. El 70% viu a ciutats. Han construït la xarxa d’alta velocitat i aeroports increïbles en deu anys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb