Ens vam conèixer el gener del 2009, amb motiu dels setanta anys de l’exili. Aleshores em va dir: ‘La que em costa més de treure’m del cap és la imatge de refugiats morts i de famílies senceres malaltes i sense res escampades per la platja d’Argelers, durant dies i dies’. Era una entrevista amb vídeo i encara recordo com les llàgrimes que volien brollar cap enfora li feien brillar els ulls, sense arribar a plorar. Al cap de cinc anys vam tornar a parlar en una segona entrevista, aquesta vegada per telèfon, i em va dir, amb el 9-N a la vista: ‘La independència la veurem al novembre, oi? Molts avis vostres descansaran més tranquils’. Intueixo que els ulls li brillaven, també, potser d’una altra manera.

Ara ella és morta. La Reina Humbert fou enterrada dijous passat a la catedral d’Elna, on vivia i on havia nascut. En uns dies en què tanta gent de pes s’entossudeix a anar-se’n, i mentre com a país anem fent la viu-viu sense fer gaire res en concret ni de veritat, recordar la Reina és, al meu modest entendre, un petit acte de justícia i de tendresa històriques. No us ho amagaré pas: a mi, amb la Reina, m’hi lliga alguna cosa més que no pas un parell d’entrevistes; si m’ho permeteu, i per ser honestos, hi dedicaré dues línies més avall. Però de petites grans heroïnes com la Reina, d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans, el record de les quals es pot veure amenaçat pel frenesí i la irreverència dels temps que corren, tothom en deu conèixer. Doncs per a totes, ara us explico el perquè, valgui aquest petit gra de sorra que humilment vol afegir-se al calaix de la memòria col·lectiva.

La família de la Reina Humbert és coneguda per haver ofert llits de casa i de més enllà a desenes de soldats i civils republicans exiliats. Durant anys, la mare de la Reina, que aleshores era pre-adolescent, va cuinar, alimentar i curar refugiats en secret. El pare de la Reina sovint els anava a cercar directament a la frontera per endur-se’ls d’amagat a casa abans no els enviessin als camps de refugiats. La Reina mateix recordava la primera vegada que vam parlar com la família sencera va tenir infeccions per la presència constant d’aquells homes i dones destrossats, plens de polls, empiocats, prims i afamats. I també com de cruels eren les autoritats franceses, que més que acollir i guarir, gairebé maltractaven els exiliats. Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva. Era una família d’acció, no de números.

La Reina es va casar jove amb Gilbert Grau, un polític contra corrent, incòmode per als poders francesos i espanyols, i que es distingia per la seva fermesa: ja des de mitjan segle passat maldava per uns Països Catalans independents i reunificats. Va arribar a fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya i Països Catalans. Va viatjar sovint a Palma, a València, a Barcelona… ‘Idees massa radicals i massa avançades’, deien alguns, quan defensava allò que pensava i obertament parlava de la situació colonial que es vivia a Catalunya Nord. Grau fou també uns dels impulsors de la Flama del Canigó i puc dir amb seguretat que fou sobretot ell el qui hi va saber atorgar amb la traça i l’enginy necessaris per a esquivar el franquisme (que no és poca cosa!) bona part del caràcter reivindicatiu, catalanista i polític que encara conserva. Va ser amb ell que la Reina va aprendre la llengua. De petita parlava francès a casa i tenia prohibit el català a l’escola.

I si el marit era un polític potser avançat al seu temps, la filla gran, la Daniela Grau, és una activista incansable i insubornable, coneguda perquè és la promotora de tota mena d’accions i associacions catalanistes i independentistes a Catalunya Nord. Ara, a les bambolines, a cada àpat, a cada conversa, a cada bon dia i bona nit durant tota una vida, a cada racó de la vida de la Daniela i d’en Gilbert, l’autèntica activista (i la política també) eren la Reina, la mateixa que a casa va acollir desenes de refugiats republicans. Com recorda la Daniela, la seva mare va fer de la catalanitat una raó de vida. No faltava mai a cap acte ni a cap conferència que hi fes referència i protestava cada vegada que se sentia agredida lingüísticament o culturalment. Era, en paraules de la filla, coherent en tot allò que feia. I era, també, una dona d’acció. No li agradava decebre.

Com us deia, de la Reina, jo ja en sabia alguna cosa abans de conèixer-la. Qui me n’havia parlat per primera vegada fou el meu avi Martí, que participà juntament amb Gilbert Grau i tants més en l’esborrament simbòlic de la frontera ara fa una cinquantena d’anys fent arribar la flama al Principat de Catalunya. L’avi viatjava sovint a Catalunya Nord i es trobava amb la família Grau. En parlava amb devoció i admiració. De fet, l’any 2010 l’avi i la Reina Humbert, entre més, van ser homenatjats conjuntament al Parlament de Catalunya, en un acte conduït per Ernest Benach i Muriel Casals, aleshores presidents del parlament i d’Òmnium Cultural, per recordar els impulsors de la Flama. L’avi ja era mort. Ella sí que hi va ser. I s’hi va emocionar.

Al funeral de dijous a la catedral d’Elna hi assistiren amics, polítics, representants d’associacions… però també refugiats i familiars de refugiats que durant l’exili havien passat per casa dels Humbert. Van parlar en públic i li van agrair la generositat, la solidesa i la perseverança. I alguns van lamentar que ella (sí, ella tampoc) no hagués pogut viure prou per veure la llibertat del país. De sentir-ho, ella s’hauria emocionat i potser aquesta vegada hauria plorat i tot. Quan algú es mor, no solament desapareix la persona, sinó que massa sovint hi ha el risc que també se’n vagi part d’allò que representava, del camí recorregut, d’allò que anhelava i de l’experiència acumulada. És feina dels qui encara som aquí no deixar que res de tot això es dilueixi en la història. I més ara, que sembla que perdem el fil a cada cantonada. Per a la Reina i per a totes les altres.

Gràcies Reina, ara descansa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.