Aplaudiments a la sala de premsa, linxament a Twitter i silenci espès a la sala de vistes. Així es va viure ahir l’esperada intervenció del senyor advocat Xavier Melero, brillant lletrat de la defensa que va intervenir durant vuitanta-cinc minuts. I no va ser pas l’únic cas. També amb Jordi Pina o Van den Eyne, les experiències van ser diferents si es vivien dins la sala de vistes o fora. Ahir va ser el gran dia de les defenses, quan presentaven els informes finals. I dins la Torre de Mordor, a pocs metres dels acusats, envoltats d’amics i familiars, amb els set jutges davant, i policies secrets al voltant, dins la sala es va viure bàsicament una sensació d’impotència: la sentència és escrita, i ací dins només hi fem temps. Per això s’hi van veure, literalment, i per sorpresa, quatre persones dormint. El gran dia, el dia D de les defenses, el que en teoria és un dels moments amb més clímax del judici, ens trobem ulls aclucats d’un dels acusats, d’un familiar, d’una periodista estrella i d’un policia. Afegim-hi una munió de mirades perdudes, o mirades furtives al mòbil prohibit dins la sala que ahir vigilava amb màniga ampla la funcionària Piedad (citada per Melero en gest d’agraïment pels serveis prestats) i tindrem el quadre complet de la sensació viscuda dins la sala: la sentència és escrita i ara, ací dins, hi fem temps sense cap tensió dramàtica. Ningú espera cap sorpresa en el desenllaç. Podem tancar els ulls, que res no passarà. La idea ha estat fins i tot expressada pels advocats: de què han servit quatre mesos de judici si fiscalia i advocats de l’estat no es miren fets i proves? Què hi hem vingut a fer, aquí?

Monòlegs llarg d’una hora sense interrupcions substitueixen les habituals i celebrades partides de ping-pong argumental entre el jutge Marchena, ahir silent, i els advocats, ahir estrelles. Els diàlegs picats són abandonats per llargs discursos molt ben construïts tècnicament, però poc bastits políticament. No es van plantar. Amb excepcions, no es va parlar gairebé del dret d’autodeterminació. A veure avui els acusats. I aquests discursos tècnics són seguits dins la sala de manera ostensible fins al detall per poca gent. Parlem de persones importants. Laura Masvidal, esposa de Quim Forn, n’és una: escriu de manera compulsiva al seu bloc de notes mentre els advocats desgranen arguments. ‘M’agrada el dret. I el penal, més. De fet, vaig estudiar dret i em falten poques assignatures per a tenir-ne el títol, que la carrera no la vaig acabar. Ja treballava. Tu m’has vist apuntant els arguments que jurídicament he vist més sòlids de la defensa.’ A pocs metres, l’eurodiputada Diana Riba, esposa de Raül Romeva, també apuntava de manera visible al seu bloc de notes. En canvi, Montse Bassa, germana de Dolors Bassa i Coll, restava sense escriure. A tocar juraríem que hi havia Maria Coll, la mare. És ella, o una altra familiar? No. És la mare de Meritxell Borràs.Té una mirada dura, entristida, de senyora que veu com jutgen mig govern a la mateixa sala on van jutjar Lluís Companys pels fets del Sis d’Octubre de 1934. És la continuïtat històrica, que pot arribar a originar calfreds: qui dels asseguts entre el públic agafarà el relleu dels acusats, que van agafar el relleu de Lluís Companys? Quantes generacions més s’acabaran jutjant a la mateixa sala del Suprem? La família Bassa Coll ha vist com una de les germanes agafa el relleu de l’altra. Ja no és una filla política. Ara en són dues. I això mateix es pot dir de la família Romeva Riba. No tan sols el pare fa de polític. Ara la mare també. Quatre mesos de judici, i el relleu preparat.

Havent dinat, entren a la sala homes i dones eixugant-se llàgrimes a la catalana: poc soroll, que la processó va per dins. Pas apressat, màniga molla, i el record dels teus dits entre els meus dits. Són amics, familiars, parelles que han tingut l’oportunitat de dinar amb els acusats, ni que siguin deu minuts, en una de les sales del Tribunal Suprem. Tornen a la sala, commoguts. Uns altres, sense plorar, notes perfectament que són colpits per la sala. Deu ser el seu primer dia aquí dins. No l’oblidaran. Entren, s’aturen i han de mirar bé al voltant, i gairebé diries que amb el braç cerquen una barana inexistent per aguantar un equilibri perdut per l’emoció. Uns altres, en canvi, entren amb un punt de rutina, de déjà-vu, de ja viscut. Són els veterans de veritat. Els qui han picat pedra de fa mesos a la sala presidida per la pintura ara famosa, i molt citada, La Ley triunfando sobre el mal o El vencimiento de los delitos y los vicios ante la aparición de la Justicia, que presideix el sostre. És del pintor castellà Marceliano Santa María Sedano (1866-1952), fou pintada l’any 1920 i mostra una deessa que, entre dos cavalls blancs, s’imposa sobre cinc figures malèvoles que practiquen l’infanticidi, la violació, el robatori, l’assassinat i el segrest. Un colom blanc simbolitza el bé. Un mussol negre, el mal. En aquesta pintura, però, no hi sabem veure cap figura malèvola que mostri un ésser humà votant davant una urna. Sí veiem que damunt una de les portes s’hi llegeix la inscripció llatina De vultu tuo iudicium meum prodeat; oculi tui videant aequitates, que en llatí vulgar vol dir ‘Tu em faràs justícia, perquè els teus ulls veuran què és recte’, i que en català del segle XXI fa ‘Tu em faràs justícia però pocs vídeos del Primer d’Octubre has deixat mostrar’.

Els acusats es divideixen en dos grups. Onze persones als bancs centrals. Oriol Junqueras, separat, al banc dels advocats. Romeva, que l’acompanyava, ara s’ha sumat al grup i l’ha deixat sol. Tots en algun moment o altre d’aquests quatre mesos han abandonat, ni que sigui un instant, els bancs centrals, amb una sola excepció: Jordi Cuixart. L’home que desperta més llum, que es veu físicament més fort, i que és a punt de ser pare, no s’ha mogut dels bancs centrals dels acusats. Romeva, Rull, Forn, Turull són dels que més busquen amb la mirada la sortida dels familiars i amics quan arriba el recés. S’apropen tant com poden fins al passadís. Una gernació de policies separa els dos mons, i amb cara agressiva, eviten tot contacte.

A la pausa del cafè Andreu Van den Eyne fou felicitat pels uns i els altres. El seu monòleg va ser molt celebrat i va ser un dels homes del dia. Marina Roig, en canvi, advocada de Jordi Cuixart, no es trobava bé. I va demanar de cedir torn a Josep Riba, advocat de Mundó. Marina Roig parlarà avui a la mateixa sala. La mateixa sala que el 1934 jutjava Lluís Companys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb