Un bon psicoanalista m’explicava fa pocs dies que l’única autèntica veritat que realment és fora de discussió és que ens morirem. Tots. I això, d’entrada, no és fàcil de pair, perquè ens obliga a preguntar-nos què coi hi fem aquí, amb els milions de petits problemes i maldecaps que arrosseguem cada dia i que ens fan patir. Tant patiment per no res. Ell recordava Nietzsche, com a bàlsam i com a analista: ‘Ens hem inventat l’art per no morir a causa de la veritat.’ És a dir, pensar en la mort costa i fa vertigen, ens fa vulnerables, però alhora ens fa tocar de peus a terra i ens dóna perspectiva. I afegia: val més assumir qui som, aprofitar-ho i no amagar-nos de res.

Resulta que sovint, qui l’ha tinguda a tocar, la mort, canvia. Canvia la mirada i més coses. Potser és això, que li va succeir a Bruce Dickinson, cantant dels Iron Maiden, que a seixanta-un any acaba de superar un càncer de llengua. Sí, de llengua, una metàfora difícil de superar, al cap de quaranta anys de crits metàl·lics… Dickinson va ser aquest diumenge a Barcelona, no per fer-hi cap concert (els Iron Maiden ja tocaran el 25 de juliol a l’Estadi Olímpic), sinó per explicar la seva vida en un llarg monòleg (de quasi quatre hores) a l’hotel Catalonia Plaza, davant de, no és casualitat, exactament 666 butaques. La cosa ha passat força desapercebuda a la premsa, fins i tot l’especialitzada, entre altres motius perquè era prohibit de fer-hi cap fotografia o vídeo i, per tant, com que les 666 ànimes peludes que s’hi van aplegar ho van respectar, no n’hi ha cap prova gràfica.

Amb cabells blancs i cua ‘mohicana’, Dickinson va explicar la infància en un internat anglès dels cars, tipus Downton Abbey: els abusos (també sexuals) que hi hagué als nens, especialment als del cor (un cor on ell no va poder entrar per haver estat declarat no apte per al cant…), el dia que va contractar un tractor perquè descarregués dues tones de merda de cavall pudent a la porta de l’internat, el dia que es va pixar al sopar del director (que no va saber-ne res fins a haver-se’l acabat i que, un cop coneixedor dels fets, va acabar expulsant-lo) i la carta als pares que deia, atenció, que era un bon noi però que tenia la llengua (sí, la llengua) molt bruta, tant, que no feia més que blasfemar i malparlar pels descosits.

La universitat, les drogues (poques, va confessar), els viatges amb furgoneta, la música, els concerts, l’etapa de pilot d’avió, la de campió d’esgrima, etc. Tot plegat per a anar a parar al càncer, a l’únic fet que realment li havia canviat la vida i que, d’entrada, no tenia bon pronòstic. Ell, que ha cantat sense embuts contra Déu i clamant la mort (recordem discos emblemàtics com Life After Death (Vida després de la mort) o cançons com ‘Dance Of Death‘ (‘Dansa de la mort’), entre moltíssimes més), topa, enmig de l’enregistrament del darrer disc de la banda, amb un càncer de llengua. Pànic. ‘És una venjança per tot el que he fet i cantat, doctor?’, va preguntar. ‘No, és tan sols mala sort, t’ha tocat.’

Tan sols mala sort. Va explicar com un vespre, en un pub londinenc, fent un glop de la pinta de cervesa (sense gust, per causa de la radioteràpia), es va trobar mastegant pèls i partícules sòlides a la boca; i quan ja era a punt de queixar-se al cambrer va adonar-se que no calia: era la seva barba, que es desenganxava de la pell… Mala sort, tan sols mala sort. I explica que va ser aleshores quan va tenir, més que mai, por, por de la mort, por de la foscor. Quina ironia, havent cantat, centenars de voltes, l’emblemàtica ‘Fear of The Dark‘, sense ni tan sols aturar-se a pensar-hi.

Empès per la pressa de viure, va començar a escriure l’autobiografia, no fos cas que no hi arribés a temps, i va decidir que, si es guaria, continuaria pixant-se on calgués, malparlant, cantant i escrivint. Continuaria, però d’una altra manera. Perquè per primera vegada s’havia sentit fràgil, per primera vegada havia tingut por de veritat i calia dir-ho i cantar-ho. Calia explicar que havia entès que tot plegat ‘era una puta obra de teatre’, en paraules seves, i que precisament per això valia la pena de gaudir-ne i d’explicar-ho, d’explicar-ho tot, i cridar-ho a tothom. Com un secret embargat. Perquè finalment havia entès que viure és anar morint però que val la pena, que témer la foscor no és tan sols una cançó i que per viure, mentrestant, cal anhelar fort, sempre.

De fet, com deia el psicoanalista, la millor cosa per a tenir una existència plena és, d’entrada, viure, plantant cara a la vida. Amb memòria. Sense màscares.

I que s’encengui la nit!

La conferència va acabar amb Dickinson cantant, a cappella, un clàssic de la banda dels vuitanta, no gens casual: ‘Revelations‘…

I si les revelacions i l’art ens fan viure, més poesia, si us plau:

«Quan, més fort que la fe i la serenitat,
el meu desig roent i tenaç m’estremia,
i sota del meu bleix el teu bleix responia
com el ressò llunyà d’un torrent agitat;

quan en l’instant suprem de la meva follia
se’m tancaven els ulls, feixucs de voluptat,
i perdut en el fons del teu cos inventat
hi trobava l’oblit de la meva agonia;

més que mai, sota el bosc perfumat dels teus rulls,
em semblava arrencat l’abisme dels teus ulls
de les òrbites buides d’alguna calavera.

El teu rostre era pres d’una immòbil fredor,
com si damunt del rictus vil de la passió
portessis una màscara protectora de cera.»

(Màrius Torres, ‘La Màscara’)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb