Uns cossos fluorescents es mouen de manera feixuga. Intercanvien algunes paraules i després callen. El garatge del vaixell és un niu de foscor i tedi. ‘El Nisos Rodos –així s’anomena el ferri– té capacitat per a 750 vehicles. Fins ara hem aparcat dos camions carregats d’ouzo –un licor típic grec– i deu cotxes’, diu fastiguejat en Ianis, un treballador de la naviliera. Les seves paraules tindrien reverberació si no fos per la fressa del motor. ‘Les persones que embarquen no tenen res més que les motxilles que porten, afegeix.

Els refugiats accedeixen al garatge per la mateixa rampa que els vehicles. Els més petits observen amb temor la foscor i els seus habitants florescents. ‘Tickets Athens?’, pregunta un treballador vestit amb una camisa blanca. Un cop comprova els bitllets guia els refugiats cap a unes escales: ‘Upstairs passenger zone.’ l’afirmació va acompanyada d’una indicació amb la mà ‘per als qui no entenen l’anglès’.

Les escales són automàtiques i lentes. El sostre és l’única referència que tenen els refugiats quan remunten. Els petits, abans atemorits, s’enriolen i xisclen emocionats. Un jove de Bengasi –bressol de la revolució líbia contra Muammar al-Gaddafi– deixa que els raspalls deflectors de l’escala li acariciïn les sabates. ‘No crec que netegin massa, però em fan sentir important’, bromeja.

L’escala desemboca en un rebedor emmoquetat que també té un taulell de recepció. Dos treballadors reclamen una altra vegada els bitllets. ‘Tickets! Tickets!’, criden. Semblen neguitosos, desbordats. Alguns refugiats menystenen aquest últim filtre i cerquen un lloc per a seure. Els treballadors renuncien a cridar-los l’atenció. ‘Ja se n’encarregarà un altre’, deuen pensar.

El rebedor s’estreny en un passadís diàfan. Els finestrals, malgrat l’aureola de brutícia, brinden una panoràmica crepuscular del port de Mitilene. Rere els edificis de dues plantes sobresurt la cúpula neoclàssica de l’església de Therapon.

Un grup de refugiades organitza espontàniament una guarderia en un àrea de repòs del passadís. Les criatures s’empaiten entre sofàs i motxilles.

Una colla de dominicans s’acomoda a la zona de butaques. Xerren mentre un mòbil reprodueix la bachata de Romeo Santos: ‘Poner en juego tu cuerpo/ si te parece prudente/ esta propuesta indecente.’ En Zisis, un treballador, els escridassa i els fa fora. ‘Aquesta gent tenen bitllets per la zona comuna’, es defensa.

—No s’hi pot encabir tothom, a la zona comuna.
—Ho sé.
—Totes aquestes butaques són buides…
—D’això es tracta.
—I la gent què? A la coberta?
—Hi ha molt lloc a fora.

Els dominicans marxen renegant. ‘Una aventura es más divertida si huele a peligro’, canta Santos.

‘Zona comuna’ és l’eufemisme que s’utilitza per no dir el bar.

La sala és àmplia. L’espai central, no obstant, queda acaparat per l’ascensor que connecta l’aparcament amb els pisos superiors. La barra del bar presideix un dels fons. A primer cop d’ull s’hi veu una cafetera, una maquina enregistradora, una mostra de tes, una safata amb pastes, una nevera i una lleixa amb ampolles. Les butaques converteixen l’altre fons en una àrea restringida. Als laterals, com si fossin habitacions annexes, hi ha sofàs, televisors, taules i cadires.

Els dominicans descansen en un dels sofàs. ‘El viatge serà etern. Si la tele no fos en grec me la miraria’, es plany en Henry. RTV –l’emissora pública– emet unes imatges del primer ministre Alexis Tsipras. Els ulls d’en Henry, gairebé tan foscos com la seva pell, es perden un instant a la pantalla: ‘Suposo que és un polític, aquest.’ Quan parla es passa la mà pel cabell rasurat.

—On aneu tu i els teus amics?
—Jo a Itàlia, ells a Espanya.
—No teniu cap altra manera d’arribar a Europa?
—Incomplim els requisits econòmics per optar a un visat europeu. No som garrepes com alguns turistes; nosaltres som pobres. Europa no vol pàries.
—Turquia us posa traves?
—No hem ni de visitar l’ambaixada. El visat es pot tramitar per internet i costa 20 dòlars. Llàstima que volar a Istambul sigui tan car (uns 1.000 euros).
—Un vol amb escala?
—Sí, a Frankfurt. Allà vaig intentar colar-me a Europa.
—Com?
—Vaig anar al control de passaports i vaig fer cua com un passatger qualsevol. Quan va ser el meu torn –els seus amics comencen a riure– li vaig dir al policia de duana que només volia sortir a fumar.
—Què et va contestar?
—Em va somriure i va dir ‘nein’…  Ho havia de provar.

No vol parlar de l’estada a Turquia ni de la travessa de l’Egeu. ‘Hi ha coses que és millor oblidar-les’, diu. Els seus amics s’acosten als finestrals mentre el vaixell es comença a moure. ‘Encara no sé què hi farem, a Atenes. La policia no ens deixarà acostar a la frontera i no ens queden diners per a pagar a més traficants’, comenta apesarat.

Macedònia ha respost a l’èxode de refugiats amb una bunquerització progressiva. El primer pas va ser limitar l’accés al país segons procedència: només afganesos, iraquians i sirians. Aquestes tres nacionalitats –anomenades SIA– representen el 90% dels refugiats que van arribar a Grècia el 2015. El segon pas –destinat a impedir entrades il·legals– va ser imitar Hongria i alçar una tanca de cap a cap de la frontera. El darrer –encara en procés– és la construcció d’una altra tanca a pocs metres de l’antiga.

Cartell a l’exterior del camp de refugiats de Gevgelija, Macedònia (foto: Oriol Bäbler)
Cartell a l’exterior del camp de refugiats de Gevgelija, Macedònia (foto: Oriol Bäbler)

Eva Cossé, investigadora adjunta de Human Rights Watch, considera que ‘convertir Grècia en un magatzem –de refugiats– no és la solució de la crisis’.

Magatzem o parany, segons es miri.

‘Falsificar els documents de registre és una altra manera d’esquivar els controls policials’, divaga en Henry. ‘Deixant de banda la qualitat de les còpies; és quelcom inútil per a nosaltres. Fins i tot un cec se n’adona que no som de Damasc o Kabul’, conclou.

En Henry es torna a passar la mà pel cabell rasurat. S’ajunta amb els seus amics i contempla com el ferri salpa. El seu últim recurs, ‘abans de mendicar o ser expulsat’, és recórrer a la deportació voluntària que ofereix l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

La zona del bar està quasi buida. La majoria de refugiats observen les maniobres des de la coberta de bavor. Un mirador excel·lent: no hi ha cap edificació més alta a la ciutat. El sol corona un dels turons i després rellisca pendent avall. Mitilene, amb els fanals apagats, esdevé un reflex fred i grisenc del seu port.

La partida del vaixell provoca un turment a les aigües manses. El deixant d’espuma i sediments ressegueix tot l’espigó i s’endinsa a l’Egeu.

La policia demana els documents als refugiats restants al moll. Als indocumentats se’ls envia al camp de Mòria on se’ls registre. Els algerians, els marroquins i els tunisians són una excepció. Des del desembre se’ls nega el dret a registre. La policia, en cas d’identificar-ne un, el pot detenir i posteriorment deportar-lo.

Refugiats al port de Mitilene després de la sortida d’un ferri (foto: Oriol Bäbler)
Refugiats al port de Mitilene després de la sortida d’un ferri (foto: Oriol Bäbler)

Mitilene no tarda en fer-se fonedissa. Les ruïnes del castell, situades en un puig, són l’última referència que desapareix. El ferri navega amb cura per no entrar en aigües territorials turques. La costa de Lesbos és abrupta i verdosa. Els pins s’agafen de les branques per no caure al mar.

Els refugiats, en solitari o en família, es fan selfies per immortalitzar el seu viatge al continent. Les ganyotes i el narcisisme obliguen a repetir unes quantes fotografies. Un pare afganès i la seva filla escodrinyen el cel cercant un aguilot. Els seus ulls ametllats –característics de l’ètnia hazara– s’esbatanen quan l’ocell sobrevola la coberta. La nena assenyala l’aguilot per assegurar-se que el seu pare el veu.

Pare i filla buscant un aguilot a la coberta del ferri (foto: Oriol Bäbler)
Pare i filla buscant un aguilot a la coberta del ferri (foto: Oriol Bäbler)

L’Egeu escup una brisa gèlida amb regust salat. Els rostres s’amaguen amb bufandes i caputxes. El fred és un enemic sigil·lós; metòdic. El poeta Giorgis Seferis podria haver dedicat els següents versos als refugiats en comptes dels argonautes:

‘Eran buenos muchachos los compañeros, no se quejaban
ni de fatiga ni de sed ni de frío,
tenían el temple de los árboles y las olas
que aceptan los vientos y la lluvia,
aceptan la noche y el sol
sin mudar en el cambio’

El temple, com tota resistència, té els seus límits. Dues dones i una criatura van morir d’hipotèrmia, el passat 20 de gener, mentre creuaven l’estret que separa Lesbos de Turquia.

L’hivern…

En Qamar s’encén un cigarret i es recolza a la barana de la coberta. És de Mandi Bahauddin, una ciutat al nord del Panjab pakistanès. La brisa li sacseja les puntes de la bufanda que li embolica parcialment del cap. ‘El tabac és com una petita estufa’, afirma. Quan n’aspira el fum arronsa les espatlles.

— No tens fred?
— Molt.
— I per què no entres a dins en comptes de fumar?
— No puc.
— Què vols dir?
— Un noi –treballador de la naviliera– m’ha dit que haig de passar la nit aquí fora.
— Per què?
— Perquè viatjo sol; sense família.
— No et deixaran entrar fins que amarrem al Pireu?
— Puc entrar, però no m’hi deixen dormir.
— I et quedes a fora?
— Sí, a la coberta hi ha poques cadires i jo en tinc una. Si entro me la prendran i hauré de dormir al terra.

En Qamar fent una pipada de la seva 'petita estufa' (foto: Oriol Bäbler)
En Qamar fent una pipada de la seva ‘petita estufa’ (foto: Oriol Bäbler)

El racó de la coberta on els refugiats han de passar la nit sembla la terrassa d’una guingueta de platja. Les taules i les cadires són de plàstic i de colors estridents. El sostre, ple de brutícia, podria servir per cobrir un celobert. No hi ha parets ni cap mena d’aïllament pel fred.

Un nen iraquià es repenja de la barana per mirar la tela blava amanyogada que envolta el ferri.

Un mar que properament patrullaran els bucs de l’OTAN. El secretari general de l’aliança, Jens Stoltenberg, ho defineix com una intervenció per ‘combatre el tràfic d’humans’. Els vaixells faran treballs de ‘reconeixement, monitoratge i vigilància dels creuaments il·legals’. De cap manera, segons Stoltenberg, s’aturaran o es retornaran refugiats. No obstant, en cas de participar en una operació de salvament, els bucs portaran a les persones rescatades de nou a Turquia.

El perfil de Lesbos se sobreposa a la costa turca. És difícil distingir quins turons són europeus i quins són asiàtics. La llum passa del fulgor rogenc a un to violaci i derrotista.

‘Jamal!’, crida una dona amb vel. El nen deixa la barana i córre cap a la seva mare. Després els dos es resguarden a l’interior del ferri.

La nit ho fa desaparèixer tot.

En Jamal amb la mirada perduda a l’Egeu (foto: Oriol Bäbler)
En Jamal amb la mirada perduda a l’Egeu (foto: Oriol Bäbler)

La zona del bar és molt més caòtica que abans. Els empleats de la barra no donen abast. Les peticions de te són infinites. Els vasos vaporosos i les bossetes d’infusió són presents a totes les taules. La paraula te –pronunciada ‘xai’ – és una mena d’esperanto pels refugiats. Tots, o gairebé tots, la comparteixen amb petits matisos de vocalització. Difereixen, però, en la manera de preparar-lo. Ningú reclama més ‘sukkar’ –sucre en àrab– que el sirians.

Als lavabos hi ha un vaivé constant de gent. Els refugiats aprofiten les diverses piques per rentar-se, sobretot el cabell. Alguns s’emmirallen i, com si fos part d’un ritual, es pentinen amb precisió mil·limètrica.

En Salim és jove i menys primmirat. Ell s’eixuga i s’esbulla el cabell amb l’assecador de les mans. És d’Alep, la capital econòmica de Síria. ‘Era una joia, una meravella de ciutat. Ara… no la reconec. Les bombes de barril l’han desfigurada’, comenta entristit. Aquestes mateixes bombes –llençades per l’exèrcit d’al-Àssad– li han matat la família d’un cosí. ‘Sentir la mort de tan a prop és el que m’ha fet fugir’, explica.

L’exèrcit sirià, amb el suport aeri de Rússia, està portant a terme una ofensiva –des de l’1 de febrer– al nord d’Alep. L’objectiu és assetjar les zones rebels i recuperar-ne el control. Els soldats d’al-Àssad han aconseguit tallar la principal ruta d’avituallament de la ciutat: la carretera que uneix Alep amb Turquia. L’ofensiva, de moment, ha matat a més de 500 persones i ha empès cap a la frontera a uns 30.000 desplaçats.

Ahmed Davutoglu, primer ministre turc, ha manifestat que ‘ajudarem als nostres germans d’Alep’. La frontera, no obstant, segueix tancada; impenetrable.

— Salim creus que s’acabarà la guerra?
— Ho desitjo des del primer dia, però no ho crec.
— Per què?
— Hi ha masses interessos, massa hipocresia.

Els altaveus anuncien que el ferri està a punt d’entrar al port de Quios. La terra del compositor Mikis Theodorakis. Pels finestrals es veuen cases baixes amb tendals. Els carrers estan tranquils i la llum dels fanals acoloreix de taronja les façanes.

Quios és la segona illa grega amb més desembarcaments. Al 2015 hi van arribar 120556 refugiats. Itàlia sencera –el país més afectat després de Grècia– en va rebre 153842.

Els empleats de la naviliera eviten que els refugiats que acaben d’embarcar s’acomodin a les butaques. Es profereixen crits de ‘Go! Not here!’ i es realitzen diversos gestos amenaçadors. Cap treballador pronuncia la paraula ‘please’. Alguns refugiats s’asseuen al terra per la manca de cadires.

Un grup de refugiats seient a terra per falta d’espai (foto: Raül Torras)
Un grup de refugiats seient a terra per falta d’espai (foto: Raül Torras)

Alguns passatgers regulars, arrossegant maletes de rodes, creuen amb rapidesa la sala per anar a les seves cabines.

El vaixell salpa cap a la pròxima parada: Samos.

Els refugiats s’organitzen en torns de 20 minuts per carregar els mòbils. És indiferent si els endolls estan al lavabo, darrera d’un televisor, al replà de l’escala o pengen del sostre; estan tots ocupats. Alguns telèfons fan autèntics equilibris per mantenir-se connectats a la corrent.

Els vasos de ‘xai’ amenitzen converses –el xivarri és considerable– o acompanyen sopars frugals.

Una nena afganesa pinta dibuixos mentre els seus pares estudien les pròximes etapes de la ruta. Prenen notes en una llibreta i calculen les despeses de cada pas.

Els refugiats de la coberta reben permís per passar la nit a l’interior. Caminen lentament i tenen els ulls humits. La tos els fa trontollar com a fulles. Els que no disposaven de mantes per escalfar-se s’han hagut de posar tota la roba que tenien.

El terra de la sala i els passadissos es converteix en un laberint de cossos, mantes i equipatges diversos. És mitjanit i la son comença a estirar parpelles.

Els altaveus anuncien l’arribada a Samos. El port té una boira espessa nuada als norais. L’any passat van desembarcar en aquesta illa un total de 104360 refugiats; un 63% més dels que ho van fer a Espanya durant l’anomenada ‘crisis de los cayucos’ (2006).

La parada és fugaç.

El ferri marxa cap al Pireu amb 1600 passatgers. Els empleats relaxen el control sobre les butaques, especialment si les ocupen famílies. El bar serveix els últims vasos de ‘xai’ abans de tancar.

El silenci conquereix cada racó del vaixell. Els pocs que continuen desperts, llegint o jugant amb el mòbil, respecten la calma.

Refugiats dormint al terra amb només unes mantes (foto: Raül Torras)
Refugiats dormint al terra amb només unes mantes (foto: Raül Torras)

Els televisors emeten en mute un episodi de CSI Las Vegas. Un noi iranià, assegut en una butaca, intenta desxifrar els diàlegs. Escruta els llavis dels actors i s’imagina que pronuncien algunes paraules del seu anglès limitat. Se succeeixen les escenes i al final el noi desisteix. Arrufa el nas i diu ‘no Grissom –nom d’un antic protagonista–, don’t like’. Dormir li serà més útil.

Encara queden unes hores per albirar el Pireu; l’entrada al continent.

 

Primera part del reportatge: Exili al continent: cicatrius al port de Mitilene

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.