L’any 1946 l’ONU va decidir de no acceptar l’ingrés d’Espanya, per franquista. Aleshores, el règim de Franco, ferit en el seu orgull provincià, va muntar manifestacions en massa. Aquelles mobilitzacions, sempre amb totes les garanties, solien anar encapçalades per un eslògan que va fer fortuna: ‘si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos’. I sí, sí. Adéu a l’ONU. El país, i tota la seva elit franquista, van quedar aïllats del món i va començar una llarga època de tancament. El món, per una banda, i tu per una altra. Res de nou: ni el 1946 era la primera vegada que els espanyols es tancaven al món, ni tampoc va ser l’última vegada que la frase en qüestió va circular. Aquest exemple és del 1981, com ens recordava Antonio Baños feia poc:

Amb l’alliberament de Puigdemont ens trobem que el govern espanyol, el sistema judicial i el sistema mediàtic, tenen tres opcions: primera, podrien acceptar l’error i, en el cas del jutge Llarena, lliurar la toga i rebre un judici. Per violent. Ànims a tothom. Segona, podrien adaptar-se a la situació. No lliurar res, no dimitir, ni anar-se’n a casa avergonyits i res de judici. Però rectificar i alliberar els presoners. Si Alemanya els allibera de moment, nosaltres també. Si no hi veu rebel·lió, nosaltres tampoc. Una Europa que en aquests moments vesteix de groc, ho agrairia. Finalment, i tercera, sempre tenen l’opció del tancament. Recloure’s. Aïllar-se. Alemanya diu que sense violència no hi ha rebel·lió? Espanya, sí. L’ONU deixa que Jordi Sánchez sigui elegit president? Espanya, no.

I si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.

Quina opció faran? En el dubte, Enric Juliana. Sots-director de La Vanguardia i correponsal a Madrid, Juliana té una característica. Diu, o insinua, que plourà? Sol radiant. Només cal escoltar què diu, o insinua, Juliana i veuràs com passa la contrària. És molt útil per a predir el futur: apliques la contrària i ja està. Un cas extrem és la peça España Gana, de l’any 2012, sobre les eleccions catalanes. Ens vam trobar amb la primera majoria independentista a la cambra catalana en dècades. I Juliana titulava: España gana. Jo flipava. Doncs aquest va ser ser el vaticini: ‘Res veritablement inquietant per a l’ordre vigent es produirà a Catalunya en els pròxims temps.’ Sabent-ho, tot plegat, l’altre dia vaig anar al Twitter del sots-director de La Vanguardia per veure què hi deia. Per veure què s’hi ensumava:

‘Som Europa’ escriu Juliana? Això deu ser que en volen sortir, vaig pensar. I efectivament, poques hores després deixaven caure la idea. Fou en la convenció nacional del PP d’ahir, dissabte. Per primera vegada en molts anys, membres del partit de Rajoy es van preguntar en veu alta si havia estat una bona idea entrar a la UE. Flipant. Els del PP, que ens volien fer fora de la UE, ara insinuen que potser en surten ells? Som Europa, diu:

L’orgull ferit els surt desbocat. Dolguts, es replegaran. Es tancaran. S’aïllaran. Res d’Europa. Tant de bo faci un Juliana, jo avui, i passi just la contrària, però jo el que veig és que són molt lluny de Londres, Berlín i Ginebra, la veritat, aquesta gent. I de moment no els veig rectificant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb