cuixart judici accio politica desobediencia civil

Et dec moltes cartes, cartes que he començat cada dia, amb bolígraf, amb llapis, a l’ordinador, asseguda al sofà de casa, en la solitud d’una habitació d’hotel, a l’Euromed, al TGV, cartes estripades una vegada i una altra. I, tot i que cada dia et tinc al pensament, sóc incapaç d’escriure un sol mot, res no em sembla prou important per a explicar-t’ho. Sacsejo el meu pensament, els moments viscuts i les lluites compartides, a València, a Barcelona, el 25 d’Abril a la plaça de bous, l’11 de Setembre, la Nit de Santa Llúcia, al Pi de les Tres Branques o en un baret de Gràcia. Ho faig com si sacsegés un llibre, esperant que es vessin totes les paraules, i els mots se m’amunteguen a la gola. Sé que si deixo anar el primer, els següents sortiran com una allau, i llavors els apiloto, els faig petits de pressa, com una bala, i me’ls empasso.

Apegada a la pantalla del televisor, com milers i milers de ciutadans, tenim moltes ganes de saber coses de tu, de veure’t. La teva veu és ferma, el coratge t’il·lumina la mirada, no han aconseguit esborrar-te el somriure. Com ens has explicat un munt de vegades, es tracta de tenir ben present les paraules de Sèneca al dèspota Neró: «El teu poder radica en la meva por: si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.»

I tu no tens por: «Després de 500 dies, la meva prioritat no és sortir de la presó. La meva prioritat és poder denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats a Catalunya i a l’estat espanyol.» Això has declarat amb valentia en aquesta farsa de judici, amb tanta dignitat, tanta que no cap en aquella sala folrada de vellut, amb aquells homes i dones vestits de negre, sense pietat, inventant relats de fulletó.

Amb la serenor que et caracteritza, fas balanç d’aquell dia:

«El 20 de setembre, a Catalunya es produeixen uns fets que són un punt d’inflexió: hi ha 17 detencions d’alts directius de la Generalitat, més de 40 entrades i escorcolls en domicilis particulars d’aquestes persones, i en seus, també, de la Generalitat de Catalunya.»

«Aquell mateix dia, hi ha 750 alcaldes que són investigats per la fiscalia. Aquell mateix dia, hi ha 30 alcaldes que van a declarar davant la Fiscalia.»

«Aquest dia, la seu de la CUP veu com 8 furgonetes de la policia espanyola intenten fer un escorcoll sense tenir cap ordre per a fer-lo; ara ho investiga un tribunal. El comportament cívic, pacífic, no violent de la població no va permetre que la policia provoqués els manifestants i se’n van haver d’anar sense poder fer un escorcoll en una seu per al qual no tenien ordre judicial.»

I quines són les seves proves? Un cotxes fets malbé i uns quants tweets i retweets. Com dius: «Sóc un pres polític, no un polític pres.» I afegeixes contundent: «Ho tinc molt clar: nego que hi hagués violència. Tret de la que van exercir les forces de seguretat de l’estat l’1-O.» Quanta dignitat hi cap, en un calabós? En una cel·la? O en aquell reducte infecte que us ha traslladat a Madrid.

Jo acuso l’estat espanyol de tenir presos polítics com a ostatges, de jutjar la democràcia, d’empresonar homes i dones de pau, de vulnerar els drets fonamentals. Un estat que, davant un moviment pacífic i cívic, només actua amb repressió. Que priva les famílies de les abraçades dels seus estimats. Jo acuso l’estat espanyol i els seus polítics d’incompetència, s’emboliquen amb la seva bandera per defensar les seves poltrones, no tenen cap líder, podrits de corrupció, sense projecte, incapaços de negociar. Ells sí que són muralles humanes protegint la seva petitesa, el seu reduït espai de poder, la seva paga mensual, els seus privilegis, a costa del sofriment de les persones. Malànimes sense entranyes que en nom d’una justícia prostituïda i d’una democràcia sota mínims t’han mantingut a la presó.

«Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot», com ens va ensenyar el poeta, i aquest dia, estimat Jordi, alçarem la copa per la República Catalana, lliure, lluminosa i alta, i pels Països Catalans.

Ha estat un honor i un privilegi, senyor Jordi Cuixart, president d’Òmnium, que la vida hagi encreuat els nostres camins. Gràcies per ser-hi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb