Acte de l'assemblea nacional catalana
Acte de l'ANC a Manresa, l'any 2015 (Foto: Arxiu)

Estimada Assemblea, he vist el vídeo en què titlleu d’autonomista el govern Torra i us queixeu de les promeses no complertes. Crec que teniu tota la raó, que és un vídeo molt ben fet, que les idees que expresseu són ben legítimes i que la idea del vídeo no té res, absolutament res, a veure amb l’ANC. Perdoneu que us ho digui, i espero no ofendre, però sembla un vídeo fet per un partit polític. Potser, qui sap, vés a saber, us idealitzo massa, però diria que l’Assemblea és molt més que això. I m’explicaré.

L’Assemblea es funda el 2011, just quan s’acabaven d’organitzar les 547 consultes populars sobre la independència a tot Catalunya. L’enyoradísssima Carme Forcadell sempre ho explica, això. Sense els homes i les dones que van organitzar, entre el 2009 i el 2011, aquest mig miler de consultes, i que van ser capaços de fer votar 881.000 persones (poca broma), l’ANC no s’entén de cap manera. Perquè l’ANC és fruit d’aquella feina i oficialment se’n declara hereva. De fet, diuen, diuen, diuen que la idea de fundar l’Assemblea va sorgir el 4 de juny del 2009 a Arenys de Munt, el poble que va organitzar el primer referèndum en temps de sega. I molts dels organitzadors locals d’aquelles consultes, dels qui van mobilitzar gent per tot el territori, dels qui es van espavilar pel seu compte, buscant temps, diners i urnes, són els qui després funden i munten l’ANC, es planten davant el govern i diuen als polítics oficials: ara, això que hem fet nosaltres, que ho faci el govern.

I efectivament, amb la força moral dels qui no solament xerren, sinó que fan; amb l’empenta dels qui es mouen primer, i exigeixen després, l’ANC va començar a pressionar governs per tal que organitzessin de manera oficial el referèndum que ells havien organitzat de manera local. Tot just tres anys després de néixer l’ANC, va arribar el 9-N. L’any 2014 Forcadell i companyia veien com el seu somni es complia a mitges. Era el govern qui ho organitzava, cert, però no era un referèndum. Era una consulta. Sigui com sigui, els 881.000 votants de les consultes es van convertir en 2,34 milions de votants en un procés no vinculant.

L’ANC va continuar pressionant per tal que el govern fes un referèndum vinculant, i no una consulta, i tres anys després arribava el Primer d’Octubre. L’any 2017, aquest cop sí, el govern va organitzar un referèndum. 2,28 milions de votants, tot i la violència desfermada, van votar en un referèndum oficial. Aquell dia, tal com ho veig jo, l’Assemblea Nacional Catalana tancava un cicle. L’Assemblea, que havia nascut de les consultes locals, veia com el govern organitzava un referèndum nacional. Feina feta. Fase nova. Nou cicle.

En aquesta nova etapa potser és hora que l’ANC es miri al mirall, i la seva pròpia i meravellosa història. I que es demani si el que ara exigeix al govern, fer efectiva la República, ho ha fet abans pel seu compte. Que es demani si segueix el seu mètode inicial: de primer fas el pas i tan sols després exigeixes. Sabent que la força moral te la dóna l’acció, no pas la teoria, potser l’ANC es pot demanar si el que fa falta ara no és la mateixa cosa de sempre: començar la feina a escala local i després anar al govern i dir: això que hem fet nosaltres, et toca fer-ho a tu, govern.

Potser perquè tinc una visió pràctica de la vida, crec que no hi haurà referèndum pactat, ni acordat, ni forçat. Creure i pregonar que a Espanya es farà un referèndum d’independència, i basar la teva acció en això, és actuar com el Potro de Vallecas. El Potro de Vallecas era un famós boxador que tothom veia que seguia una tàctica equivocada, i contra un rival més fort. Però ell, fent el milhomes, continuava seguint un camí equivocat. Es va acabar fent molt de mal. I mai més no va ser el mateix. Pobre Potro, no va saber llegir el rival.

Potser perquè tinc una visió pràctica de la vida, sóc dels qui creuen que a Espanya amb el vot no n’hi ha pas prou. Sapiguem, si us plau, llegir el rival. I, per tant, el que falta ara és desobediència civil, masses organitzades i accions no violentes per als dies que vindran. Potser perquè tinc una visió pràctica de la vida, no tan sols crec que no hi haurà referèndum pactat, sinó que que l’estat mai no acceptarà a les bones una independència catalana. Han reaccionat amb violència. I ho tornaran a fer. Sapiguem, si us plau, llegir el rival. Amics, no som Escòcia. Despertem-nos. I amics, no som Eslovènia. No flipem.

Si l’ANC actués com als orígens, ara s’organitzaria a escala local, no perdria gaire el temps amb els polítics i faria via. I d’aquí a un quant temps veuríem una pacífica, imaginativa, trempadora i ben organitzada desobediència civil a 547 meravellosos llocs. I únicament aleshores –ara sí, si cal amb vídeo–, aniria al govern de torn i podria dir: ‘això que hem fet nosaltres, ara fes-ho tu, govern’. Vols fer efectiva la República? Doncs, comença a fer-ho a escala local.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb