Sóc homosexual, mama

Més enllà de l’opressió legal, però, hi ha aquesta pena afegida del silenci. Aquest silenci de Wainaina, que va haver d’esperar que es morís la seva mare per poder-li dir: “Sóc homosexual, mama”

Carme Junyent
23.10.2022 - 21:40
VilaWeb
Els escriptors Binyavanga Wainaina, Rebecca Njau, Lola Shoneyin, Monica Arac de Nyeko, Koleka Putuma, Akwaeke Emezi, Abdellah Taïa i Mohamed Mbougar Sarr (fotografies: Wikimedia Commons i Andy Mkosi).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa bastants anys –devia ser els darrers setanta, com a molt primeríssims vuitanta– vaig topar amb una carta d’un lector a la revista Jeune Afrique que es queixava de la introducció de l’homosexualitat a l’Àfrica. Segons ell, aquesta pràctica era pròpia d’un occident decadent i totalment aliena al seu continent.

Ja es veu que la carta em va cridar l’atenció perquè encara me’n recordo, com em va colpir molt més l’article del kenyà Binyavanga Wainaina “I Am A Homosexual, Mum”, una carta del 2014 als pares ja morts en què els explica que sap que és gai des dels cinc anys i els parla de la soledat i el silenci. Wainaina era un escriptor activista pels drets del col·lectiu LGBTI+ que va fer pública la seva homosexualitat per lluitar contra l’estigma i la prohibició encara vigent en uns quants països africans. Va morir a quaranta-vuit anys després d’haver escrit uns quants textos notables i un article-manifest, How to write about Africa, en què escarneix tots els tòpics sobre el continent.

La temàtica queer s’ha anat introduint en la literatura africana i, almenys fins jo he pogut seguir, més sovint a càrrec de dones que no d’homes. Un cas notable és el de Rebecca Njau, una kenyana nascuda el 1932 que, a més de denunciar les condicions de vida de les dones a l’Àfrica, l’ablació, el pes de l’heteropatriarcat en l’Àfrica rural i semblants fa el primer retrat d’una lesbiana en la literatura africana en la novel·la Ripples in the pool (1975). Posteriorment, i per ordre de naixement, Lola Shoneyin (1974) és una nigeriana que va aconseguir de promoure el debat sobre l’homosexualitat al seu país amb un conte curt sobre una dona nigeriana que abandona el seu marit per anar-se’n amb una dona austríaca. Monica Arac de Nyeko (1979) és una escriptora ugandesa que es va donar a conèixer amb Jambula Tree (2007), una narració que va guanyar el premi Caine per a escriptors africans en anglès en què explica la història de dues adolescents que s’enamoren i s’han d’enfrontar a la seva comunitat. Koleka Putuma (1993) és una escriptora sud-africana que també ha fet seva la causa queer i, en general, la de les dones negres.

Akwaeke Emezi (1987) es considera a si mateix ogbanje (nens-esperit que formen part de la mitologia igbo) i com a tal considera que no té gènere. Va ser la primera persona de gènere no binari a ser finalista del Women’s Prize for Fiction, premi que no va guanyar segons alguns perquè va fer pública la seva condició de no binària abans no es fes públic el veredicte.

Entre els homes, el marroquí Abdellah Taïa (1973) ha fet de les relacions gais en un ambient homòfob l’eix de la seva obra. Els seus llibres, clarament autobiogràfics o, si es vol, d’autoficció, retraten la bellesa i la sordidesa de les relacions tant en el Marroc de la seva infantesa i primera joventut com en la diàspora després d’haver-se’n anat amb un amant suís que el va abandonar. El senegalès Mohamed Mbougar Sarr (1990) va provocar també la polèmica al seu país amb la novel·la De purs hommes (2018), en què també aborda la qüestió de l’homosexualitat.

L’Àfrica és segurament el lloc del món on és més arriscat ser escriptor. És rar trobar escriptors que no hagin estat detinguts, empresonats, censurats o que no hagin hagut d’exiliar-se en algun moment de la seva vida. Tenint en compte que el continent és on es concentren més països on l’homosexualitat o bé es castiga amb la pena de mort o bé comporta molts anys d’empresonament, és evident que cal una dosi extra de valentia per abordar el tema en l’obra pròpia. Més enllà de l’opressió legal, però, hi ha aquesta pena afegida del silenci. Aquest silenci de Wainaina, que va haver d’esperar que es morís la seva mare per poder-li dir: “Sóc homosexual, mama.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes