Què ha canviat a Escòcia d’ençà del darrer referèndum d’independència?

El segon referèndum d'independència a Escòcia sembla que té més probabilitats d'èxit que no pas el primer

VilaWeb
Murray Leith
05.07.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si Nicola Sturgeon i l’SNP se surten amb la seva, l’octubre de l’any vinent es tornarà a  demanar als votants escocesos: “Ha de ser Escòcia un país independent?” Seria la mateixa pregunta que la del primer referèndum d’independència, dut a terme el setembre del 2014. Amb una participació del 84,6%, la votació se saldà amb un 55,3% dels vots en contra de la independència i un 44,7% a favor.

Com el del 2014, aquest referèndum no seria vinculant sinó consultiu. En cas que el sí s’imposés, el resultat marcaria el començament de les negociacions sobre la independència d’Escòcia entre el parlament escocès i el parlament del Regne Unit, l’òrgan que, constitucionalment parlant, ha d’aprovar la sortida d’Escòcia de la unió. Si bé la pregunta del referèndum serà la mateixa, políticament han canviat moltes coses aquests darrers nou anys, tant a Escòcia en general com dins l’independentisme escocès.

Per fer el primer referèndum d’independència, el parlament britànic (Westminster) va concedir al parlament escocès (Holyrood) l’anomenada ordre de secció 30. És un mecanisme legal que preveu el traspàs temporal de poders entre parlaments, cosa que permet a Holyrood d’assumir competències de caràcter constitucional que generalment es reserven per a Westminster.

Però de llavors ençà, tant Theresa May com Boris Johnson –els dos darrers primers ministres del Regne Unit– s’han negat sistemàticament a concedir una nova ordre de secció 30 al parlament escocès perquè pugui organitzar un segon referèndum. En ambdós casos, el pretext ha estat el mateix: “Ara no és l’hora.” Sturgeon ha tornat a escriure a Johnson per sol·licitar aquest traspàs de competències, però continua essent poc probable que el primer ministre britànic canviï de parer.

Plenament conscient que la seva petició tornaria a topar-se amb un no, Sturgeon ha volgut avançar-se a Johnson i ha demanat directament a la Lord Advocate Dorothy Bain –el màxim responsable de la justícia escocesa– que remeti el projecte de llei de referèndum escocès al Tribunal Suprem del Regne Unit. Molt poca gent va preveure aquest moviment, que a escala legal fa portar la veu cantant al govern escocès. El pla A de l’SNP sempre va ser demanar una nova ordre de secció 30, però la negativa del govern britànic l’ha empès a cercar un pla B, que consisteix a persistir en l’organització d’un nou referèndum de totes maneres.

Ara, Sturgeon també ha anunciat un pla C: si el govern britànic tanca la porta a un nou referèndum, l’SNP farà de les pròximes eleccions generals britàniques un plebiscit sobre la independència d’Escòcia.

Què ha canviat a Escòcia?

Cal recordar que pocs esperaven que el resultat del 2014 fos de gairebé un 45% a favor del sí. El moviment independentista va guanyar molt de terreny durant la campanya del referèndum, i ha sabut conservar-lo d’aleshores ençà: en totes les eleccions posteriors, l’SNP s’ha imposat per una àmplia majoria. El partit es proclamà vencedor en les eleccions de l’any passat, en què l’independentisme –si hi incloem el Partit Verd– va renovar la majoria.

El referèndum del 2014 no va perjudicar l’SNP; de fet, el va ajudar, en gran manera. Sembla que el comportament dels escocesos ha canviat irremeiablement, aquesta darrera dècada. El Partit Laborista escocès, la força dominant durant molt de temps a la regió, fou anorreat a les eleccions britàniques del 2015. L’SNP va guanyar 56 escons de 59 en aquells comicis i va deixar els laboristes, els conservadors escocesos i els demòcrates liberals escocesos amb un sol escó cadascun. Encara que el patró de vot en les eleccions britàniques a Escòcia ha canviat una mica, el 2019 l’SNP va tornar a guanyar el 45% dels vots i la majoria dels escons. Fou aleshores que Sturgeon va tornar a reclamar un nou referèndum d’independència.

El Brexit també ha canviat el terreny de joc. El 2016, el Regne Unit va votar a favor d’abandonar la Unió Europea, amb un 51,89% dels vots. En canvi, a Escòcia, el 62% va votar a favor de romandre-hi. Escòcia, tal com argumentà aleshores l’SNP, era “arrossegada” fora d’Europa contra la seva voluntat: al cap i a la fi, els vincles entre Europa i Escòcia sempre havien estat forts, i les actituds dels escocesos envers la UE eren més positives que no pas les dels anglesos. L’SNP sempre ha argumentat que el Brexit significa un canvi constitucional clau per al Regne Unit que justifica que es faci un nou referèndum. Però tant el govern britànic com Boris Johnson insisteixen que el resultat del 2014 s’ha de mantenir.

Aleshores arribà la pandèmia. Si bé el coronavirus va causar tota mena d’alteracions socials, polítiques i econòmiques, també va palesar el fet que Escòcia disposava d’un parlament propi i d’un primer ministre, i que com a tal podia establir les seves regles i marcar les seves prioritats i els seus missatges. Més enllà de les diferències en la gestió del virus, la pandèmia va fer més evident que mai la capacitat d’Escòcia per a governar-se a si mateixa.

Algunes enquestes d’aquests darrers anys han mostrat unes quantes vegades una possible majoria independentista, si bé estreta, a Escòcia. A més, els partits escocesos favorables a la unió amb el Regne Unit (els laboristes escocesos, els conservadors escocesos i els demòcrates liberals escocesos) han perdut el sentit d’unitat que tant els havia enfortit en eleccions anteriors. Des d’un punt de vista polític, seria molt difícil que poguessin repetir la campanya unitària del 2014.

El segon referèndum d’independència sembla que té més probabilitats d’èxit que no pas el primer, però un any és molt de temps. Què pot canviar en aquests dotze mesos? Els entrebancs legals en la votació i la possibilitat que Westminster concedeixi a Holyrood una nova ordre de secció 30 tindrien, sense dubte, un impacte en la campanya i el resultat final.

Si el Regne Unit continua per un camí que l’ha dut a aïllar-se de la UE i la resta del món, les opinions dels escocesos sobre la unió podrien empitjorar. Però Boris Johnson és altament impopular a Escòcia, i la seva possible substitució abans del referèndum podria ajudar la causa de l’unionisme escocès.

Murray Leith és professor de ciències polítiques de la Universitat de l’Oest d’Escòcia. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes