Els acords de la cimera del clima que durant dues setmanes ha reunit a Glasgow tècnics i dirigents polítics i socials de tot el món no han estat catastròfics, però tampoc no han estat prou satisfactoris. En aquesta COP26 calia posar el termòmetre a l’aplicació dels acords de París del desembre del 2015, per a reduir l’escalfament del planeta i veure com es treballa i quins són els resultats de les mesures preses fins ara. S’havia de mesurar també el grau de compromís en la reducció de les emissions dels països més contaminants i com aquells que ho són menys els ajuden econòmicament.

El límit dels 1,5 °C sembla a hores d’ara inabastable, però s’ha evitat d’ultrapassar els 3 °C que era el panorama de fa pocs anys. Hi ha, però, la certesa que s’ha aconseguit de transmetre la necessitat de rebaixar les emissions, que l’horitzó de l’augment de dos graus és millor que el de tres.

Pèrdues i ambició

En aquesta cimera de Glasgow s’ha parlat molt de pèrdues i d’ambició, i, a parer dels experts, s’ha confirmat que es treballa fermament per assolir els objectius de la cimera de París. Amb tot, hi ha pèrdues que ja es consideren inevitables i l’objectiu és intentar que no es repetesquen en més indrets del planeta.

L’ambientòleg Andreu Escrivà explica que a la cimera d’Escòcia molta gent ha treballat de valent per arribar a un seguit d’acords. Es refereix als tècnics, no als polítics que hi han anat a fer-se la fotografia. Reconeix que s’han aconseguit fites, però que el resultat és molt lluny del que s’hauria pogut esperar. “No és un fracàs absolut, però això la fa molt perillosa. Perquè s’han fet prou avanços perquè ens puguem donar un copet a l’esquena i pensar que anem en la bona direcció. I no hi anem.” Segons Escrivà, l’esperit d’aquesta COP continua essent el de sempre: l’any vinent ens tornem a trobar i ja veurem què fem. “És cert que s’han accelerat els terminis i que hi ha millores, però encara parlem de 2,4 °C o 2,7 °C, i això està molt per damunt de París, que és de 2 ºC, amb la intenció d’anar a 1,5 °C.

“La gent diu ‘s’ha parlat dels 1,5 °C, no és morta aquesta ambició’. Bé, no és morta, però això és com si jo dic que faig dieta i no pare d’afartar-me de cervesa i de gelat. Una cosa és l’objectiu i una altra els instruments”, explica gràficament.

Les portaveus de Joventut pel Clima al País Valencià, a qui van blocar el compte d’Instagram perquè havien estat molt crítiques amb la cimera, la consideren lletra morta.  “Les nostres sospites i la nostra hipòtesi s’han complert. No hem aconseguit cap gran canvi. Continuem parlant d’un acord per a no superar un grau i mig com ja es deia a l’acord de París. Això és un problema greu perquè un informe de l’ONU ja deia que encara que es complís aquell acord, la mesura seria insuficient perquè la temperatura del planeta augmentaria de 2,7 °C.

Maria José Sanz, la directora del Basque Centre for Climate Change, que ha participat en la cimera, no considera insuficient el resultat de la cimera de Glasgow. Diu que quant als compromisos governamentals, l’ambició ha pujat. “Hi ha tot d’iniciatives que si, es compleixen tant pel que fa a les accions governamentals com per part dels sectors socioeconòmics, ens durien als 1,8 °C. Si ens fixem només en la part governamental, parlem de 2,7 °C, però la part més important és que la direcció és positiva si ho comparem amb què passava fa dos anys”, ha dit.

Tomàs Molina, meteoròleg de TV3 i expert en comunicació del canvi climàtic, també acaba de tornar de Glasgow amb una sensació moderadament bona. Diu que és optimista de mena i el fet que cent noranta-vuit països treballen per a frenar l’escalfament és un bon símptoma. “Abans de l’Acord de París, l’evolució de les emissions ens duia a més de tres graus, i això era espantós. Després de l’Acord de París vam baixar a 2,7 °C o 2,4 °C. I ara, després de Glasgow, la gent s’ha compromès a treballar per a arribar una miqueta per damunt dels 2 °C. Però la part millor és que tothom ha expressat la voluntat d’anar més enllà.”

Opinió Contundent de Pep Puig: Ja se n’han fet vint-i-sis i les emissions pugen!

És positiu que hi haja un diagnòstic

Molina i Sanz coincideixen a qualificar de positiu que tots els països del món estiguen d’acord a continuar treballant per a aconseguir els objectius de París. “Molta gent parla de Kyoto, però Kyoto va ser un fracàs perquè pràcticament ningú no va signar l’acord. En canvi, a París tothom el signa. La meua experiència, essent allí, és que podem arribar a 1,5 ºC”, diu Molina, que explica que durant els dies que ha estat a la cimera ha parlat amb vora vint-i-cinc delegats d’alt nivell. Tots, sense excepció, diu, li han comunicat que necessiten la força i la pressió de la societat perquè els canvis que s’han de fer a cada país seran molt notables.

La descarbonització, impossible, ara com ara

Aquests canvis tenen a veure amb una modificació absoluta dels sistemes de producció. Impliquen deixar d’emprar combustibles fòssils, la descarbonització, quan hi ha països que no tenen cap més manera de funcionar.

Sobre el retard en descarbonització del planeta que s’ha acordat en la cimera, María José Sanz hi veu també una part positiva, encara que el desacord del darrer dia, quan no es va poder datar explícitament el final del carbó l’any 2030, en van enterbolir la imatge. “Per a mi, el fet més important és que mai fins ara no s’havia mencionat el carbó en una cimera de la COP; que es mencione ja és un triomf. Que es diga que es reduirà si les condicions són bones, és important. I, a més, en cap moment no s’ha descartat que la reducció siga absoluta el 2030”, afirma.

Quan Sanz parla de condicions, es refereix a les aportacions de cent mil milions de dòlars anuals que els països més avançats havien de posar damunt la taula per a ajudar aquells que són en via de desenvolupament a aparcar els fòssils. És un acord que es va prendre a Copenhaguen i que, segons Andreu Escrivà, no s’ha complert. “Els països del nord no es volen fer responsables de la transició verda, són incapaços de posar els cent mil milions damunt la taula. Semblen molts diners, però no ho són, i han de servir als països més pobres per a fer la transició. N’han posat, però no n’hi ha prou.”

Tomàs Molina explica que descarbonitzar el planeta representa canviar absolutament la manera de funcionar de molts països, i posa l’exemple de Polònia, que és un país que funciona amb carbó. “El vice-ministre de Polònia em comentava que, evidentment, ells són contraris a llevar els subsidis a les centrals tèrmiques de carbó perquè allà tot funciona amb carbó i no tenen cap alternativa”, diu.

Sanz matisa la negativa: “Els països són cauts. El canvi en el sistema energètic ha de ser molt gros i, per tant, ells no s’hi oposen. Diuen que potser necessiten més temps, que amb les dades que tenen no s’hi poden comprometre. Són països emergents i tenen molta població. Fan un esforç, no es comprometen amb una data, però no diuen no a deixar d’emprar combustibles fòssils.

Per què la COP26 ha fracassat (malgrat alguns aspectes positius)?

Danys i pèrdues

Tots els experts remarquen que l’objectiu és frenar l’escalfament del planeta. Frenar-lo i retardar-lo per evitar que passen coses com les que va pronosticar el ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu quan va fer la seua intervenció amb l’aigua fins als genolls. El mandatari deia que si el planeta s’escalfava d’un 1,5 °C, la seua illa desapareixeria i es preguntava quin estat els donaria un tros de territori perquè ells poguessen tenir el seu estat. I qui pagaria tot això. I aquest dilema entra dins la discussió dels danys i les pèrdues paral·lels a les accions d’adaptació o mitigació. Molina posa d’exemple d’adaptació l’esforç de reomplir artificialment una platja perquè dos mesos després un temporal se la torne a emportar. La mitigació és destinar aquests diners a evitar que això que passa a aquesta platja passe a unes altres.

En tot cas, Tomàs Molina posa dins el sarró de les pèrdues Tuvalu i la resta d’illes del Pacífic que, en un termini molt curt de temps, desapareixeran. “Tuvalu està perdut i nosaltres no farem els jocs olímpics al Pirineu perquè no hi haurà neu. Això també és una pèrdua. D’ací a deu anys o quinze al Pirineu hi nevarà, però molt poc. El paisatge que veurem serà verd i no blanc”, diu, per a recordar que fa molt pocs anys ací no es coneixien les nits tropicals, per damunt dels 20 °C, ni les tòrrides, per damunt dels 25 °C, i ara són més que freqüents. Malgrat aquest capítol atribuïble a les pèrdues, a allò que ja és inevitable, la conclusió de Molina és positiva perquè, diu, tota la humanitat és capaç d’arribar a acords.

Hi som a temps?

La idea de la perillositat de les conclusions de la cimera és d’Andreu Escrivà, autor d’un llibre titulat Encara hi som a temps. Ara li repetim la pregunta. “Hi seríem a temps si adoptàrem ara mesures absolutament dràstiques i transformadores. Per això es parla tant del 2030 i dels compromisos, perquè hi ha moltes empreses i molts països que ho fien tot a la neutralitat climàtica el 2050, però quan ens juguem el partit climàtic és d’ací a sis anys o set. El grau i mig és molt lluny, però els dos graus continuen essent possibles i som a temps d’evitar canvis climàtics absolutament catastròfics.”

Sobre la utilitat de les cimeres com la que s’acaba de tancar a Escòcia, Escrivà considera que potser ha arribat el moment de practicar el multilateralisme d’una manera diferent del que qualifica reunions hipertròfiques. “Alguna cosa falla a la COP i jo no en tinc la solució, però potser les hem de repensar, perquè més de la meitat de les emissions d’efecte hivernacle s’han produït d’ençà que van començar les COP.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.