Xavier Diez
Xavier Diez, abans d'ahir a la redacció de VilaWeb (Fotografia: Albert Salamé)

Xavier Diez (1965) és doctor en història per la Universitat de Girona i diplomat en magisteri. Autor prolífic, una de les seves especialitzacions ha estat l’anarquisme (El pensament polític de Salvador Seguí, L’anarquisme, fet diferencial català) i la seva tesi doctoral és L’anarquisme individualista a Espanya 1923-1938 Diez també és conegut pel seu bloc de VilaWeb, molt llegit, i per publicar articles a la premsa que acaben essent molt virals. El darrer, ‘Cero apellidos catalanes‘, a Diario 16. El mestre Diez publica ara Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. És un llibre de quatre-centes pàgines que repassa, i no tan sols cronològicament, les esquerres.

Sou de Nou Barris.
—Mon pare, metal·lúrgic. I ma mare va quedar-se a casa treballant. Camperola de Galícia que fins a 25 anys no sabia què era l’electricitat. Mon pare, nascut a Barcelona el 1930. Dels avis, cap català. Una aragonesa, un de Madrid i dos gallecs. Jo sóc el primer de la meva família a estudiar. Magisteri. I després, història. A 16 anys, treballava en una fàbrica i estudiava. Sempre he estat molt introvertit. He llegit molt de sempre.

D’on us ve?
—El meu avi era anarquista. I a casa hi havia força llibres. Mon pare també llegia molt.

Feina?
—A la meva vida he fet bàsicament de mestre. De mestre de primària o de mestre a la universitat. Ara treballo a la USTEC, el sindicat de mestres. Sóc al secretariat de política educativa. Vaig al consell escolar de Catalunya. Assessoro professors. I això em permet també de fer el que m’agrada. Escriure i llegir. Escriure i llegir. Visc a Girona des dels 28 anys.

Per què el feu, el llibre?
—Per responsabilitat? Malgrat que sembli escèptic, sóc un sentimental. Un idealista. En aquesta vida hem vingut a deixar el món una mica millor. Però jo no sé fer revolucions, sóc un activista pèssim. Pensar i escriure és de les poques coses que sé fer bé. I aquesta és la meva petita aportació. Donar una certa capacitat de reacció i que s’evitin els errors històrics. Per això explico què aporten i en què fracassen els ludistes, la Primera Internacional, els bolxevics, els laboristes. Per què no arrelen els marxistes als EUA. Per mirar de contribuir a la comunitat i establir debats.

Per exemple?
—Com hem arribat al neoliberalisme? Hi ha sortida? El malestar present, que diu l’historiador Tony Judt, és un punt, una cruïlla històrica? El llibre havia de dir-se inicialment Per què les esquerres fracassen. Però la meva dona, amb bon criteri, em va dir: no et busquis més enemics!

Un moment clau?
—Els anys seixanta. És l’inici de la decadència de les esquerres. De cop i volta, van renunciar a un relat i projecte comú. Qui havia portat la iniciativa a les esquerres era la classe obrera blanca, treballadors fabrils, però cada vegada són menys, perquè els fills comencen a tenir estudis secundaris, a treballar en serveis, oficinistes, periodistes, etc. La clientela política ha desaparegut. Fins aleshores, els partits tenien percentatges importants de gent sense estudis. Sindicalistes. Marcelino Camacho. No eren només representants, sinó també representatius. Tot aquest món pugna per deixar de ser treballador proletari i aspirar a ser classe mitjana. I l’esquerra, en lloc de veure el canvi de realitat, ajusta la realitat al seu esquema antic. I substitueixen un subjecte polític per un altre. Un oprimit per un altre. I comença a aparèixer la lluita per les tortugues marines.

—El marxisme, per què no us funciona?
—Fem la pregunta al revés. Per què triomfa el capitalisme? Perquè és un virus mutant. S’adapta a la realitat. I sempre sobreviu. I el marxisme és una ideologia construïda al segle XIX, amb punts molt interessant, però no som al segle XIX. La societat ha canviat radicalment. L’idealisme alemany no acaba de funcionar per llegir les noves realitats.

Critiqueu que les esquerres no hagin vist l’espiritualitat de la vida.
—Exacte. Quan vaig estudiar l’anarquisme, vaig veure que era un moviment essencialment moral. El marxisme, en canvi, parteix del positivisme i creu que la moralitat és una construcció burgesa i religiosa. Fora moral. Doncs no. Jo he estat mestre. I els nens de quatre i cinc anys tenen un sentiment moral claríssim. I veuen el bé i el mal.

L’esquerra i la seguretat.
—L’esquerra sembla que faci el joc a la globalització dient que això de la seguretat és carrincló i avorrit. Doncs no. La gent vol seguretat. I no parlem de ser atacats a la cantonada. Parlem de seguretat econòmica, familiar, en les mateixes idees. Davant la inseguretat laboral, familiar, hi ha algú que parla de seguretat. I no és l’esquerra. Són els reaccionaris. Jo et protegiré llançant al mar els immigrants.

Beck.
—Jo feia de professor a la Blanquerna. Hi havia gent de casa bona. I jo venia de Nou Barris. Era professor de gent amb uns cognoms que et podien esclafar com una burilla. I també he treballat a barris sense llei de Blanes. Classes molt desestructurades. Entre els Tuset de cognom i els Heredia, quina era la gran diferència? La capacitat de fer el bé i el mal? No, era força semblant. La intel·ligència? No, la trobaves igual. La seguretat? Sí. La manera com camines pel món. Aquesta és la gran diferència. Uns miren ferms i trepitgen fort perquè saben que si cauen, s’aixecaran. I els altres saben que si cauen, no hi ha xarxa. Van molt més insegurs. Això t’ensenya Beck. No tothom viu amb els mateixos riscos. Beck m’agrada perquè parla d’aquesta qüestió: la seguretat i la inseguretat.

Una gran pregunta, surt al llibre: si els d’esquerres són tan llestos, per què perden sempre?
—Ho explico al llibre. Pels set pecats capitals, basat en un article que va fer furor a Crític. Volia fer un article provocador.

Comencem: la supèrbia intel·lectual.
—Els anys seixanta, el marxisme passa al món acadèmic i s’intel·lectualitza molt. I n’agafen la supèrbia i l’esnobisme. I acaba essent més propi dels intel·lectuals alimentats d’ego que no de la lectura de la realitat.

Error d’estètica. Que porta al sectarisme.
—Recorda la Gauche Divine. Ser d’esquerres és guai, perquè arriba a tenir prestigi social. Quan jo tenia 20 anys, si no eres progre, eres un reaccionari. I si t’interessava la religió, eres un reaccionari. És aquesta idea d’inclusió/exclusió.

No entendre la mateixa classe que dius representar.
—Jo he estat mestre de gent de classe baixa. No per ser proletari ets d’esquerres. La ideologia va molt impregnada d’elements morals. No econòmics. El nacionalisme, el sentiment de pertinença nacional és infinitament més fort que el de classe. És una de les pífies que ha fet l’esquerra.

Relat no coherent.
—La incoherència entre virtut pública i vicis privats.

—Intrusisme.
—Com a alumne, i com a pare, ho he patit. Es veu que les esquerres han de vetllar, i protegir, i supervisar la vida del proletariat. Això fa que et fiquis en la vida privada de les persones. Molt poc respecte a la individualitat, la dissidència i la pròpia identitat. Quan va governar el tripartit, els qui érem mestres vam pensar, ara que arriben les esquerres faran polítiques adients. I quines van fer? La sisena hora! Un nen de cinc o sis anys, més hores de classe? Oh, em deien que així no perdrien el temps jugant amb la Play Station a casa. Per mi va ser un xoc veure que les esquerres es ficaven amb el temps lliure de la gent.

L’home és bo per naturalesa.
—Senyal que han vist pocs homes. I poques dones.

Manca d’autoconfiança.
—En parlava abans. L’esquerra va demanant permís. A veure, l’esquerra per què no diu: col·lectivitzem la riquesa financera? Globalitzem les patents! Per poder repartir cal que alguns hi perdin. Diguem-ho. Sense vergonya. Anem a l’atac. Fem-ho.

Per què sou d’esquerres, encara, si hi veieu tants errors?
—Per una dimensió moral. Perquè malgrat tot, crec en la justícia social. Perquè la societat, per conviure amb harmonia, s’ha de fonamentar en repartir el treball i la riquesa. Crec que és la cosa més raonable, ser d’esquerres.

Sou anticapitalista?
—Diria que el meu model ideal seria que hi hagués un equilibri entre la iniciativa privada, controlada i regulada (com ja deia Cornelissen, un dels pares de l’anarcosindicalisme), el sector públic i el sector cooperatiu. La CNT era molt partidària de la iniciativa personal, per exemple. Un dels llibres dels quals em sento més satisfet és El pensament polític de Salvador Seguí. Em va sorprendre descobrir la lliure empresa en el món àcrata. Impressors, gent amb negocis, bars, fusteria. I una de les coses que s’explica poc és que part dels anarquistes exiliats que van a Sud-amèrica fan grans negocis. Per exemple, el de Badalona. Ortiz.

El de Los Solidarios?
—Aquest. Va obrir una empresa de bungalous a Veneçuela. Es va fer ric.

M’agradaria un apunt final sobre les esquerres catalanes. CUP?
—Crec que els cal una mica més de virginitat ideològica. Que es mirin les coses com si les veiessin per primera vegada. Que es desintoxiquin de lectures prèvies.

Comuns?
—Vénen del món comunista, on hi ha una màxima: obeeix el cap. Penso al contrari: si hi ha un cap, passa d’ell. Desobeeix-lo.

ERC?
—La trobo d’una inconsistència teòrica important. Has de saber què vols ser quan siguis gran. No ho saben.

PSC?
—Quin gran partit socialdemòcrata hauria estat si no s’hagués sotmès al PSOE. El gran vici de les esquerres és l’obediència. Tot el dia obeeixen. I el PSC s’ha suïcidat amb l’obediència.

El moviment independentista és massa poc àcrata, potser? Volem ser independents, sí, però potser també volem posar en qüestió l’estat nació i els seus drames?
—Hi ha certa por d’ensenyar les cartes. I a l’esquerra li costa ser engrescadora. Independència per a què? Ara és fàcil: vull ser independent perquè no em detinguin a mitjanit. Perquè un tribunal no faci el que vulgui. Però, de fet, vull ser independent per barallar-me amb les dretes.

I quan us feu independentista?
—Penseu una cosa: jo no vaig parlar català fins a 14 anys. Era absent del meu àmbit. I els amics i veïns de Nou Barris que parlaven català amb mi ho feien en castellà. Però, a poc a poc, vas sabent què passa, i què va passar. Entres a l’antifranquisme i coneixes la injustícia. I és així com arribo a ser independentista. Ara, jo no poso banderes ni tinc estelada. M’incomoda l’exhibició de simbologia. I em carreguen els independentistes sentimentals. Sóc un independentista pràctic. Vull una República perquè em deixin tranquil. I no et sabria dir la data. Això és com una parella. Si no hi ha hagut amor a primera vista, és de mal dir. No hi ha un dia ni un moment. Jo, suposo, em faig independentista a còpia de lectures i conformació moral. De la mateixa manera que em queien més simpàtics els llibertaris.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb