Xavier Casals: “Vox és una escissió de l’ànima més radical del PP”

Doctor en Història per la Universitat de Barcelona, Casals és un estudiós de l'extrema dreta a l'estat espanyol

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
20.04.2022 - 21:30
Actualització: 21.04.2022 - 09:41

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Vox no va arribar a les institucions espanyoles fins el 2018, quan va aparèixer com una exhalació que va modificar el tauler polític de l’estat. Però l’extrema dreta ja feia dècades que existia, encara que no havia aconseguit cristal·litzar en un moviment que tingués presència parlamentària. Qui coneix bé aquest moviment heterogeni és Xavier Casals, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna i doctor en Història per la Universitat de Barcelona. És un dels grans experts en extrema dreta al nostre país i ha publicat diversos articles que n’expliquen l’evolució. Una de les seves especialitats és Vox, però també coneix bé el panorama europeu i li demanem sobre les possibilitats que té Marine Le Pen en la segona volta de les eleccions franceses de diumenge.

Fins fa molt poc, Vox era un partit gairebé marginal. A les eleccions del 2016, 47.000 vots. Ara ha entrat en un govern autonòmic, el de Castella i Lleó. Això vol dir que el cordó sanitari no ha funcionat?
—Jo crec que el cordó sanitari no s’ha considerat. Vox era extraparlamentari fins que va entrar a les institucions el desembre del 2018 a Andalusia, amb dotze escons, i ràpidament es va convertir en una crossa del PP amb Ciutadans. No hi va haver espai per a plantejar-se el debat. Per exemple, a França, la irrupció va ser molt més lenta. Recordem que el Front Nacional va irrompre a les europees del 1985 i hi ha hagut tota una reflexió sobre què calia fer. En canvi, aquí, l’entrada de Vox a les institucions va ser exprés i el novembre del 2019 ja era present en autonomies, ajuntaments, al Parlament Europeu i al congrés espanyol.

Dieu que el cordó sanitari no s’ha considerat. Per què?
—Crec que el debat sobre l’anomenat cordó sanitari té dos vessants. Un és que afecta essencialment els partits de la dreta, que són els que pacten amb l’extrema dreta, i un altre, fins a quin punt és una opció contrarestar o impedir el progrés de l’extrema dreta.

Què voleu dir?
—A vegades es mira l’anomenat cordó sanitari com si fos una solució, i no hi ha cap solució sense costos. El cordó sanitari, certament, impedeix l’accés de l’extrema dreta a les institucions, però alhora fa que tots els altres partits s’hagin d’unir per governar, amb la qual cosa durant la campanya no poden fer grans enfrontaments ni grans diferenciacions perquè l’endemà s’hauran d’asseure tots a governar. Segona, escenifica el discurs dels partits d’extrema dreta, que diuen que són substancialment diferents dels altres. Aquesta idea es reforça quan es veu que uns van per una banda i ells queden a l’altra. I tercera, erosionen els altres partits que han de governar, i els partits d’extrema dreta que queden al marge poden ser l’única oposició. Per se, l’anomenat cordó sanitari és una estratègia més per a frenar l’extrema dreta. Com tota estratègia, té un avantatge, que és impedir-ne la presència institucional, però també té molts costs.

Però la fuita principal del cordó sanitari és que els partits de la dreta se n’han desentès.
—Sí. El PP té un problema, i és que no sap què fer amb Vox. I això ho ha escenificat Núñez Feijóo mateix. Dóna suport a Mañueco, però no va al debat d’investidura. Són contradiccions per totes bandes. Vox és un partit antiautonomista que va cercant quotes de poder a les autonomies. Però el PP té un problema de definició important. L’aliança amb Vox li pot garantir la continuïtat de governs del PP, però també té costs. Si llança el missatge a l’electorat que pactarà amb Vox, veurà que Vox és un vot tan útil com el del PP. És una manera de fer-te un forat al teu nínxol de vot.

El PP corre el risc que Vox li prengui terreny?
—Els meus paràmetres d’anàlisi política són molt pobres. Dues coses. L’única previsió que es pot fer és que no hi ha res previsible; i segona, com diu el monòleg del replicant de Blade Runner, he vist coses que no creuríeu. A partir d’aquí, totes les hipòtesis són possibles, però jo crec que hi ha un fet molt important, i és que el govern de Castella i Lleó serà un petit laboratori polític i, probablement, veurem gestos d’escenificació política importants. Perquè s’especula que tindrem avançament de les eleccions d’Andalusia al maig o el juny, i seran la segona parada; tindran un aire de primàries entre els partits de la dreta. I segons què en surti, es podria consolidar una aliança entre PP i Vox. Això marcaria una tendència, i llavors el PP es presentaria a les eleccions espanyoles i no podria dir que no pacta amb Vox.

Al vostre estudi Vox: d’ànima radical del PP a partit rival, teniu una tesi interessant, i és que Vox no sorgeix pas de la unió de grupuscles d’extrema dreta, sinó del PP mateix.
—Sí, i això permet d’entendre’n el creixement. Vox no és una extrema dreta que hagi aconseguit d’entrar a les institucions a força de presentar-se a les eleccions i fer gimnàstica electoral amb un canvi de conjuntura, programa i lideratge; Vox és un petit sector del PP que encarna l’ànima més radical del partit, se n’ha escindit i a partir d’aquí ha desenvolupat una alternativa política al PP. I això fa que l’electorat del PP s’hi pugui sentir identificat. De fet, un article de Carles Castro a La Vanguardia explicava que hi ha una gran proximitat entre l’electorat del PP i de Vox. L’electorat de Vox procedeix en gran manera del PP. Vox ha crescut a partir d’aquest nínxol, però a la vegada també ha redefinit tot l’espai de l’extrema dreta. Aquesta és la gran novetat que aporten. L’extrema dreta que coneixíem fins als anys vuitanta i noranta tenia un discurs hegemònic molt abocat al passat, anticomunista i antiseparatista. Tot això ha quedat escombrat i tenim Vox, que redefineix aquest espai.

Com?
—Vox fa una síntesi innovadora. Tradicionalment, l’extrema dreta espanyola ha estat antiamericana, entre altres coses, pel desastre de Cuba. Però de sobte fa una política atlantista. I també fa un sincretisme ideològic perquè, d’una banda, sí que mira l’extrema dreta tradicional, però alhora mira cap a temes forans com la islamofòbia, que és la por irracional de l’Islam, el trumpisme i la idea de construir murs a Ceuta i Melilla; i mira a l’est, cosa que no havia fet mai l’extrema dreta, i es fixa en Hongria i Polònia. També redefineix la idea d’hispanitat. Tradicionalment, era el món que havia format l’univers colonial o imperial espanyol. Si ara mirem el terme que ha encunyat Vox, que és “Iberosfera”, inclou Portugal, el Brasil i els EUA; amb la qual cosa, l’espai de projecció és molt més gran.

Amb tota aquesta redefinició ideològica, hi ha el perill que deixem d’etiquetar Vox com a extrema dreta? Em refereixo al fet que, amb aquest vernís ideològic, molta gent s’oblidi que vota un partit que pregona idees extremistes.
—La família de partits que ha triat i amb els que es reuneix el situen a l’extrema dreta. Una altra cosa és com es perceben els votants i per què voten el partit en aquell moment. Per exemple, en el cas de les eleccions de diumenge a França, una enquesta d’ahir donava el 55% a Macron i el 45% dels vots a Le Pen. Això vol dir que hi ha un 45% d’electorat lepenista? No ho crec pas. Una cosa és el partit i una altra els votants, que poden fer un vot tàctic, de protesta, estratègic… Fixem-nos en les eleccions d’Andalusia on irromp Vox. És un context molt particular. Primer pel marc inicial, que és molt favorable a Vox perquè el procés està plenament en actiu, i també per un factor mediàtic. Un sondatge del CIS donava a Vox un 1,4% dels vots i al PACMA, un 1,6%, però els mitjans es van concentrar en Vox. El PACMA venia d’haver tret més d’un milió de vots al senat i més de 220.000 vots al congrés, i avui ningú no sap encara qui dirigeix el PACMA. Però el desembre del 2018, en canvi, tothom sabia quines eren les idees essencials de Vox, qui era a la cúpula… Si ho mirem fredament, veiem quina responsabilitat tenen els mitjans.

Els vam sobredimensionar, en part, per alertar de què podia passar, però alhora sense calcular que això els donava més visibilitat.
—Es va barrejar tot. Vox feia la seva campanya i li la van acabar fent els mitjans, perquè era un fenomen nou que captava l’atenció; però també l’esquerra, per mobilitzar el seu electorat; i la dreta, per fer aproximacions tàctiques en el seu programa. Després de les eleccions d’Andalusia, Vox va tenir el gran creixement en les eleccions generals de l’abril del 2019. Però ningú no fa esment que en les municipals i europees del maig Vox va perdre un 48% del vot. Com que al novembre, en la repetició de les generals, el va recuperar i va pujar amb escreix, tenim la idea que Vox ha experimentat un creixement lineal i sostingut. I no, va pujar, va baixar i va tornar a pujar. Això vol dir que el seu vot no estava pas fidelitzat. I una cosa més cridanera, va perdre vot en les eleccions europees, on en teoria tothom tendeix a votar partits més de protesta. Això ens indica que en la política actual el vot és volàtil.

Tan volàtil que podria arribar a la Moncloa?
—Bé, cal ser prudents. Pot arribar-hi amb un pacte amb el PP, però no m’anticiparia a resultats electorals. Primer, perquè més enllà de les eleccions andaluses, les generals no seran fins el desembre del 2022 o el gener del 2023. Això, abans, en política era poca cosa, ara és una eternitat.

Dieu que a França fa més temps que es conviu amb l’extrema dreta i que hi ha hagut més temps per a debatre com combatre-la. Per això el Front Nacional no ha aconseguit de governar en institucions?
—Hi ha hagut més debat, però finalment qui és candidat per tercera vegada en una segona volta és l’extrema dreta. Passa que hi ha un sistema polític molt majoritari que dificulta l’accés proporcional al parlament dels qui serien els tercers partits. Això acaba erosionant i desgastant. A les presidencials, els vots de Marine Le Pen i Zemmour sumaven el 30%, i en les anteriors, Le Pen va obtenir un 34%. Vull dir que ara són l’alternativa, i si tinguéssim un sistema polític més proporcional, potser estarien més presents.

Segons una enquesta interna de França Insubmisa, prop del 67% dels simpatitzants del partit s’abstindrà o votarà en blanc o nul en la segona volta. La victòria de Le Pen és un perill real?
—Un terç del melenchonisme podria votar Marine Le Pen. La cosa important de les eleccions de diumenge és que és molt improbable que guanyi Le Pen però per primer cop no és impossible. Aquest seria el resum. És molt difícil que guanyi. Així com fa cinc anys era impossible que guanyés, aquest any hi ha elements que creen complexitat. Més enllà d’això, hi ha una reflexió que s’imposa. Si els resultats dels sondatges es confirmen, és molt significatiu que un candidat de l’extrema dreta arribi al 45% dels vots. És una magnitud molt contundent. A més, afegint un declivi espectacular dels dos grans partits tradicionals, que són republicans i socialistes. Hi ha un “pla renove” de tota la política francesa que obre un nou horitzó molt imprevisible més enllà del que passi diumenge.

Vox i Reagrupament Nacional són partits germans en termes de votants?
—Me’n falten dades. Però el lepenisme ha tingut una pedrera important de vot obrer que amb el fet de tenir una candidata dona s’ha reafirmat i reforçat. Vox, inicialment, ha tingut una pedrera de vots que ha estat la franja d’edat de 30 anys a 45 i no exactament en el vot obrer urbà. Per altra banda, Vox no ha entrat a Identitat i Democràcia, que és el partit de Le Pen al Parlament Europeu, i ha entrat amb els conservadors. Això explica que tenen diferències, tot i que són cosins germans. No hem d’oblidar que parlem de routiers, com s’anomena en francès, és a dir, d’un fenomen de llarga durada. Marine Le Pen no és una nouvinguda com Santiago Abascal. El seu pare va començar a formar part de la política el 1985. Som el 2022. El Front Nacional ja forma part del paisatge establert de molta gent.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies