Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 1972, a vint anys acabats de complir, Xavier Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba de poesia. Era el mes de desembre ‒la Nit de Santa Llúcia‒ i gràcies al premi i als contactes que els organitzadors hi varen establir un mes després s’instal·lava a Brussel·les amb un encàrrec molt concret: fer l’inventari dels llibres, documents, objectes i materials de Josep Carner que hi havia al pis on havia viscut fins a la seva mort, dos anys abans, i on ara residia la vídua, Émile Noulet, amb l’objectiu de preparar, quan arribés el moment oportú, el trasllat de tot plegat a Catalunya.

Aquesta estada no gaire coneguda de més de dos mesos i el contacte directe que Bru de Sala va establir amb l’univers més íntim de qui havia estat denominat príncep dels poetes va ser una experiència que un home jove i amb una carrera poètica aleshores incipient com ell no ha oblidat mai.

En aquest peculiar Any Carner que vivim li demanem que evoqui aquells dies tan especials a Brussel·les i que ens expliqui ‒ell, que quan ha calgut no s’ha estalviat de polemitzar públicament sobre la seva obra‒ què pensa de Josep Carner i de la seva vigència actual.

Com us va arribar l’encàrrec?
—Tot va començar el gener del 1973, quan vaig guanyar el premi Carles Riba de poesia. Era la primera vegada que la Nit de Santa Llúcia sortia de Barcelona i aquell any es va celebrar a Tarragona. Jo acabava de complir vint anys i d’aquesta manera vaig entrar en contacte amb Joan B. Cendrós. Em va citar pocs dies després al seu despatx de l’editorial Aymà per lliurar-me el xec que em corresponia com a guanyador del premi. Va ser una cerimònia ràpida i Cendrós i jo ens vàrem caure bé de seguida. Tant, que quan vaig veure l’import ‒vint-i-cinc mil pessetes‒ li vaig dir: ‘Senyor Cendrós, això és molt poc…’ Ell es va posar a riure i no em va dir res més, però l’any següent la dotació del Carles Riba va passar de vint-i-cinc mil pessetes a cinquanta mil. També hi havia Joan Oliver. Treballava com a director editorial de Cendrós i em va voler conèixer. Ens vàrem veure l’endemà o el dia abans, no ho recordo bé. Sí que recordo que el primer que em va dir era que la meva poesia la trobava molt artificiosa i que no li agradava gens. Ni la meva ni la dels altres poetes joves que aleshores intentaven fer-se un lloc. Anècdotes a part, el cas és que entre la gent que assessorava Cendrós hi havia els Manent, pare i fill, que eren els interlocutors amb Émilie Noulet, la vídua de Carner que vivia a Brussel·les. Ja feia temps que els avisava que al pis hi havia un munt de coses seves que ella conservaria mentre visqués, però que no podia assegurar que el dia que ja no hi fos tot allò no s’acabés perdent.

I aquí és on entreu en acció?
—Exacte. Cendrós s’havia compromès a enviar un parell d’estudiants per fer l’inventari de tot el material i m’ho va proposar. Ens vàrem posar d’acord de seguida i el gener de 1973 ja érem a Brussel·les instal·lats en un hotelet modest i discret. Hi vaig anar amb la Gemma, aleshores la meva parella, però ella al cap d’uns dies va tornar cap aquí i em vaig quedar sol fent la feina.

Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat

En què consistia aquesta feina i com era el pis dels Carner-Noulet?
—Havia de posar-me a disposició de la vídua per ordenar totes les cartes, papers, llibres, etcètera, que ella em passés per després fer-ne fitxes i preparar-ho tot per quan, algun dia, es decidís de transportar-ho a Catalunya. L’edifici on vivia, al carrer Lincoln, no era cap palau luxós, però, sens dubte, la casa i el barri eren de gent benestant. El pis tenia una biblioteca enorme i molt ben dotada. Allí hi havia tot el cànon de la cultura occidental perquè ella era una autoritat en literatura i filologia: havia fet classes a la universitat, era acadèmica i tenia un doctorat honoris causa de la Sorbona. Però allò que em va sobtar va ser el fort contrast d’aquella biblioteca amb l’espai de Carner. El seu despatx era petit ‒deu o dotze metres quadrats com a molt‒ i a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare… En fi, les fitxes que vaig emplenar en són testimoni i jo me’n vaig quedar molt sorprès. Suposo que les obres de referència les devia agafar de la llibreria de la seva dona. Allò que sí que em va quedar molt clar tot just començar era que la meva feina s’havia de limitar a les quatre parets d’aquell despatx. Papers, documents diversos, llibres i els mobles: una catifa, la taula, la seva cadira, un bust i poca cosa més. Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat. Si més no això és el que jo em vaig trobar. Feia dos anys que era mort i abans ja en feia cinc o sis que estava malalt. No puc dir, per tant, si aquell despatx havia conegut moments de més plenitud o havia estat sempre així.

Com era Émilie Noulet, la vídua del poeta?
—Era una dona ja gran, intel·ligent, simpàtica i amb el cap molt clar. Amb ella també ens vàrem caure bé de seguida. Sovint, mentre jo feinejava, m’explicava coses de la seva vida i de Carner i de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit. De fet, pel que vaig deduir, no era només ella, era tothom. Carner era un gran seductor. No solament quan era jove, de gran també. I això ho notaves amb la gent que l’havia tractat. Un parell de dies a la setmana, més o menys, dinàvem junts a casa seva. M’ho anunciava el dia abans i jo ja hi anava preparat. Venia una senyora que cuinava i ens anava servint els plats. Al començament posava amb una certa solemnitat la figura del més petit de tots com a centre de taula. Representava l’exili català, era un símbol com ara els llaços grocs. Un detall defineix molt bé com era l’Émilie: el dia que dinàvem em deia que baixés a la cave, el celler que tenia al soterrani de l’edifici, on hi havia emmagatzemats uns quants centenars d’ampolles, i em demanava que triés jo el vi i que l’amagués fins a l’hora de servir-lo. El joc era endevinar quin era, d’on i, si podia ser, fins i tot l’anyada. De cent proves tenia noranta-nou encerts i, si alguna vegada s’equivocava, era en l’any, un o dos per dalt o per baix. Em va explicar que això li venia del seu pare, que des que era molt petita la va introduir en aquest món del bon beure.

Una sorpresa més…
—Cert. I encara puc explicar una altra anècdota: un dia em va comentar que li havien encarregat una conferència sobre Spinoza. Érem a la biblioteca i amb un gest que abastava tots els llibres –’hauré de revisar tout mon Spinoza‘‒ em deia que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella. Quan tens vint anys i et trobes amb situacions com aquesta t’adones que ets gairebé un privilegiat. M’hi vaig estar dos mesos llargs. Treballava força perquè volia fer un inventari exhaustiu i detallat, però en acabar molts dies em demanava de sortir a passejar. Vaig aprendre a posar-li les agulles per a fixar el barret. Tota una tècnica, perquè són unes agulles llargues i fines que havien de travessar el teixit i els cabells però sense tocar el crani. Em va costar una mica, però l’Émilie era una dona molt pacient i me’n vaig sortir. L’últim dia em va regalar un quadre que li agradava molt i que volia que el tingués jo. Una peça petita i de molt bon gust que encara conservo.

Es conserva encara, aquell inventari?
—Tot el material el vaig lliurar a la persona que em varen dir, que era un català que vivia a Brussel·les. Va contractar amb una empresa que em sembla que es deia Menkes, que va guardar tots els embalums i jo, un cop verificades les caixes, vaig considerar que la feina ja l’havia enllestit, vaig tornar a casa i me’n vaig desentendre. De fet, després he sabut que una part dels mobles, la taula principalment, havia anat a parar finalment a l’Institut d’Estudis Catalans, però que ja fa temps que els varen llençar. Quant a les fitxes, jo les escrivia per duplicat. Una, polida i ben feta, que formava part de l’inventari diguem-ne oficial, i una altra, escrita de pressa i amb més mala lletra, que em guardava en previsió de si mai el material es perdia. Aquest joc tampoc no el tinc perquè fa temps Jaume Coll, que és marmessor del poeta i ara comissari de l’Any Carner, me les va demanar per a fer una feina i no les he recuperades. Si és ell qui les conserva, segur que són en molt bones mans.

És cert que pel camí cap a Barcelona es va perdre una caixa?
—No en tinc notícia. El transport no es va fer de seguida, es va demorar uns quants anys i jo li vaig perdre la pista. Tampoc no vaig tenir cap més contacte amb l’Émilie Noulet ‒sé que es va morir pocs anys després‒ i em consta que poc després del meu retorn va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.

Jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris

Recordeu cap element que inventariéssiu que us cridés l’atenció?
—Hi ha l’anècdota que alguna vegada he explicat sobre els llibres que Agustí Bartra enviava a Carner cada vegada que en publicava un de nou. Doncs bé, la majoria eren per a obrir, tenien encara les pàgines enganxades, cosa que no privava Carner d’escriure-li cartes suggerint-li temes per a futurs llibres. I el més bo és que Bartra, a l’exili mexicà, li feia cas! Ho torno a dir: jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles em sembla que vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris.

Ja que hi som, si us demano quina era la vostra opinió sobre Josep Carner aleshores, quan éreu un poeta jove de vint anys, què me’n diríeu?
—Diria igual que dic ara: era, indiscutiblement, un superdotat, però la seva obra no estava a l’altura d’aquestes grans capacitats. De la seva mateixa talla tenim Llull, però amb una obra que sí que està en harmonia amb les seves capacitats. També seria el cas d’una bona part de la de Verdaguer. Però Carner no. Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.

Per què creieu que va ser així?
—Penso que tenia un pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo. Encara diré més: si es va decidir a revisar la seva obra va ser seguint el consell de la seva dona, que opinava que, amb vista a una futura candidatura al Nobel, necessitava una bona repassada. No m’ho invento jo, m’ho va dir l’Émilie: si aquella obra s’havia de traduir a l’anglès per enviar-la a Suècia li calia una revisió. Més tard seria Bartra que diria que Carner ‘havia entrat a sac’ a la seva obra…

Suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més: si ell o l’Émilie

L’exili no ha estat mai fàcil… Canvio de tema: què opineu del fugaç retorn a Catalunya que varen organitzar principalment Cendrós i els Manent dos mesos abans de la mort de Carner?
—Fa de mal dir, això. Per una banda suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més, de ganes: si ell o l’Émilie. Però desenganyem-nos, en el cas de Carner eren unes ganes molt condicionades per la demència senil que patia ja feia uns quants anys. Es pot entendre llegint aquell poema tan bonic que comença dient ‘encara que m’hagués llevat l’esguard una espasa roenta jo reconeixeria encara, poble meu, tes cases…’ i que et posa la pell de gallina. Per tant, humanament aquella tornada era molt comprensible, però si tenim en compte la seva dimensió de símbol de la resistència, és indubtable que el retorn, amb Franco encara viu, havia de ser mal vist i incomprès, com efectivament ho va ser. Però malgrat l’estat de la seva consciència, que anava i es perdia i tornava, crec que tot allò tenia una raó de ser. Vaja, que si fos el meu pare jo no m’hi hauria oposat gens. Al contrari. I sí, és cert que el règim se’n va aprofitar: la novel·la Retorn, de Carles Casajoana, ho il·lustra molt bé, però jo crec que en casos com aquest l’aspecte humà passa per davant de qualsevol altra consideració. Una altra cosa és que potser la seva estada aquí s’hauria pogut organitzar d’una altra manera, però això, evidentment, no era culpa ni de Carner ni de l’Émilie. I tampoc no en traurem res, ara, de buscar culpables.

Un dels que es varen mantenir al marge i en silenci aquells dies va ser Josep Pla. Quina relació tenien?
—Josep Carner va ser el descobridor de Pla. Quan va publicar Coses vistes, el seu primer llibre, Carner en va escriure un article molt elogiós en què deia que l’aparició d’un autor com aquell s’havia de saludar amb vint-i-una canonades. Després Pla li ho va pagar desqualificant-lo cada vegada més, com va fer també amb Sagarra, Espriu… Jo crec que està pendent de fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans. De fet, només salva Ruyra i Verdaguer, que considera el creador de la prosa catalana. S’hauria de fer, aquesta antologia, sí. I no seria pas curta…

Tenen raó els que diuen que ningú ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit

De tant en tant sorgeixen entre la parròquia literària de casa nostra polèmiques al voltant de la figura de Josep Carner. Penso en la que es va desfermar arran de la publicació de Carneriana, el 1996, i de la qual vós vau ser-ne un dels protagonistes. O, més cap aquí, la dels Imparables amb allò del ‘nyap il·legible’ dedicat a Nabí. Què passa, amb Carner, que suscita encara reaccions com aquestes?
—Li passen dues coses. La primera és que amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva. I això no es pot negar en cap moment. La segona és què en fem, d’aquesta excelsitud, d’aquesta expressivitat tan esplèndida. Carner desmenteix aquella sentència de Flaubert que diu que l’estil és el sentit. Si l’estil fos el sentit, sabríem què fer amb la poesia de Carner. I l’intent de consagrar-lo amb una obra de gruix, més enllà de l’expressivitat, el joc de l’idioma, etcètera, és allò que Gabriel Ferrater va fer al voltant de Nabí. Però no deixo de creure que allò és una invenció seva. Allò que diu Carner ja es diu a la Bíblia. D’acord que, tornem-hi, amb una llengua excelsa ‒jo me’n sé trossos de memòria‒ i unes paraules molt més belles. Però després no et queda res. Per tant, em sembla que al voltant de Carner tothom té raó. Tenen raó els que diuen que ningú no ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit. No recordo ben bé si va ser el crític Bofill i Ferro que va expressar-ho amb exemples incontrovertibles. Carner és el príncep? Sens dubte, però posats a fer sàtires, Guerau de Liost el supera de molt, com Marià Manent en versions de poesia xinesa. I no cal dir que el seu Bestiari empal·lideix davant Pere Quart. Amb això ja s’ha dit tot.

Per tant, quina vigència té avui l’obra de Josep Carner?
—Mentre hi hagi lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic, tota. Però per a ells. Dubto que tingui cap vigència per al públic en general.

I entre els escriptors més joves?
—Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?

Oi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.