Pere Vilanova: ‘Els autors dels atemptats no han anat mai a “missa”; són nihilistes anti-sistema’

Entrevista amb el catedràtic de Ciència Política i expert en relacions internacionals sobre els atemptats gihadistes vinculats a Estat Islàmic

VilaWeb
Pere Cardús
25.03.2016 - 08:46
Actualització: 25.03.2016 - 09:46

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un nou atemptat al cor d’Europa ha sacsejat i commogut els ciutadans europeus que veuen el conflicte del Pròxim Orient com una cosa llunyana. Les anàlisis i les interpretacions, així com el repartiment de culpabilitats, s’han escampat com una taca d’oli després de les explosions a l’aeroport i al metro de Brussel·les que han deixat una trentena de morts i centenars de ferits. N’hem volgut parlar amb el catedràtic de Ciència Política i expert en relacions i dret internacional, Pere Vilanova. La seva mirada contrasta amb la d’aquells que tendeixen a culpar ‘Occident’ dels problemes de Síria. Vilanova combat aquest concepte i aquest enfoc binari —occident-islam– que dóna la raó al plantejament que fan els propis militants gihadistes. I explica des de l’experiència que d’atemptats indiscriminats fa molts anys que n’hi ha. En tot cas, en aquesta entrevista analitza les diferències i les evolucions d’aquesta violència suposadament motivada per la religió o la ideologia.

—Les societats desenvolupades de risc zero no existeixen, heu dit en alguna ocasió. Ens hi hem d’anar habituant a aquests atemptats? No és una mena de resignació?
—Al contrari. És una constatació. Hem de fer unes reflexions que donin la sensació a la gent que no se’ls enreda. Cal dir la veritat sobre aquests atemptats perquè som adults. Una altra cosa és com se li ha d’explicar a un nen que s’hi hagi vist implicat… Però és el contrari de la resignació: assumir que l’entorn en què vivim ha anat canviant i aquest tipus d’atemptat no són excepcionals. Encara que quan passen siguin horribles —per exemple, el de Madrid del 2004—, no n’hem de deduir que no tornarà a passar perquè no pot ser que torni a passar una cosa tan grossa. Això no va així. Hem de tenir present que s’ha de fer tot el que es pugui perquè no torni a passar. I no podem fer el contrari: tancar-se a casa en la solitud d’una seguretat més aparent que res i deixar de fer vida normal.

—Voleu dir que no hem de canviar res d’allò que fem en el nostre dia a dia?
—Potser cal anar més amb compte amb determinades coses. Per exemple, hi ha gent que ha decidit que no estiuejarà més als països àrabs. Bé… És cert que tal com els mitjans d’aquí expliquen les coses pot semblar que Egipte és un lloc perillós. Però aquesta setmana allò que era perillós era estar a Brussel·les. I fa quatre mesos, el perillós era París. Cal seguir amb determinació individual i col·lectiva fent tot el que és normal en les nostres vides perquè no hi ha alternativa.

—D’atemptats a Europa, n’hi ha hagut des de fa molts i molts anys. Què ha canviat? Què els fa diferents ara?
—Hi ha diverses diferències. Però la gent de la meva generació i que anava sovint a París a final dels seixanta, els setanta i els vuitanta, recordem perfectament que el famós terrorista Carlos, que va ser detingut anys després, una vegada va llençar unes granades de mà a una botiga de queviures del barri de Saint-Germain. Va ser un acte completament indiscriminat. No va llençar unes granades contra una comissaria de policia. Van morir unes quinze persones. Per què? Ell reivindicava la causa palestina. Ni ell ni els d’aquella època no s’immolaven a canvi de res, tan sols per marcar territori. Però de terror indiscriminat, fa molts i molts anys que n’hi ha. L’estació de metro de Saint-Michel va rebre dos atemptats amb bomba en pocs mesos d’interval. Això no és nou.

—Però sí que hi ha alguns canvis…
—Ha canviat el perfil psicològic, ideològic o mental dels que fan aquests actes. Això ha canviat i molt. Si els terroristes decideixen immolar-se, les teves pautes i els protocols d’actuació serveixen de ben poc. Ja no hi ha una negociació sobre els ostatges o les reivindicacions. Tot això s’ha acabat. Quan actuen, actuen i no esperen res a canvi. Volen sembrar el terror i la mort, com més millor. Per exemple, al Bataclan, una vegada eren dins, alguns a fora parlaven de negociar i dialogar… Ni parlar-ne! Els que eren a dins enviaven missatges demanant que la policia entrés ràpidament perquè estaven executant un per un tothom qui es trobaven. Tots els protocols de lluita antiterrorista actuals diuen que quan hi ha un atac d’aquests cal entrar ràpidament perquè no hi haurà negociació possible. Clar que hi haurà baixes, però l’alternativa és que els matin a tots. És molt dur, però és la realitat.

—Qui feia un atemptat abans tenia uns objectius concrets i mesurables…
—Sí. Tenia uns objectius interpretables. Agafaven un avió i deien: ‘Volem tres-cents presos palestins que són a les presons israelianes.’ Els israelians deien que ni parlar-ne. Aleshores l’avió anava a Atenes. Allà negociaven l’alliberament de no sé qui. Després cap a Algèria. Allà negociaven deixar anar els nens. Després els israelians assaltaven l’avió i hi havia algun mort, però els segrestadors no anaven més enllà. Ara, quan aconsegueixen controlar un avió, el primer que fan és tancar les comunicacions —per tant, negociació zero— i després l’estavellen contra algun símbol. Pot ser la Torre Eiffel, pot ser el Palacio de Oriente de Madrid… no vull donar més exemples.

—I això és perquè no hi ha una motivació religiosa o ideològica, sinó que existeix una voluntat de rebentar el sistema?
—Jo estic completament d’acord amb el francès Olivier Roy, que diu que aquests nois no fan això perquè trobin que l’imam del seu barri és massa moderat. Aquests nois no han anat mai a missa (com ho diríem nosaltres). El seu problema no és que estiguin en desacord amb un islam moderat. El seu rebuig és social i radical contra una visió del món. Són nihilistes anti-sistema. N’hi ha hagut al llarg de la història. Quan Bakunin preconitzava l’acció directa, la diferència és que no hi havia YouTube, internet i les xarxes. Però… I això ho converteixen en una ideologia.

—La religió és un pretext?
—No és tant que facin servir la religió com un pretext o una excusa, sinó un mecanisme sentit a allò que fan. El paper de les ideologies és donar aquest sentit a les nostres actuacions. Els palestins que segrestaven avions els anys seixanta amb motius molt concrets —com l’ocupació de Palestina— no parlaven dels croats. Parlaven de la lluita per l’alliberament de la terra i contra el paper dels Estats Units donant suport a l’estat israelià. Ara això dels jueus, els croats… tota aquesta retòrica va contra l’islam. Assassinar la gent de la religió del llibre està absolutament prohibit en la tradició musulmana.

—Davant dels atemptats, hi ha una tendència a autoculpar-se. Hom diu que això és la conseqüència de la ‘nostra’ acció al Pròxim Orient.
—Aquest és un fenomen molt curiós perquè es basa en dues fal·làcies. Com que aquests gihadistes fan un plantejament del món binari —’nosaltres i els dolents’, que seríem nosaltres—, aquí hi ha molta gent que ho assumeix inconscientment parlant d’occident i l’islam. Escolti, Occident és una categoria ideològica. Jo no només no tinc res a veure amb el senyor Bush quan va envair l’Irac, sinó que em vaig mobilitzar en contra. M’agradaria saber quantes capitals àrabs, excepte Beirut, es van mobilitzar contra la guerra d’Irac. Que jo sàpiga, cap. A més, el concepte d’islam tal com l’invoquen aquests joves es basa en una ignorància supina. La guerra entre sunnites i xiïtes, que és el principal problema de l’islam des de fa mil quatre-cents anys, és la que causa més morts al Pròxim Orient. S’ha de saber de què es parla! Després hi ha aquesta tendència de pensar que, si hi ha un drama al món, deu ser culpa nostra. I si no, dels americans. Però per defecte, dels americans i nosaltres. Jo no hi entraré en aquest joc. Això és un despropòsit.

—L’existència d’un territori controlat per Estat Islàmic és determinant per aquest tipus d’atemptats a Europa?
—Ara que s’han desclassificat documents confiscats a Bin Laden, hem sabut que ell tenia una discussió molt forta contra els que ara són Estat Islàmic —aleshores ISIL— perquè ell defensava que no s’havia de territorialitzar el camp d’actuació. Considerava que crear un estat islàmic en un territori conegut pot donar la sensació d’haver conquerit unes terres, però ets molt més vulnerable, localitzable i visible. Al-Qaida va passar deu o dotze anys sense que ningú acabés de saber on se’ls podia trobar. I això preocupava encara més els països que el volien combatre perquè era un moviment inabastable. Podia fer atemptats a Mali, a Casablanca, a Tunísia… i no teníem ni idea d’on anar-los a buscar. La reflexió sobre si això de pretendre construir un estat islamista en un territori determinat i controlant una població ha estat una bona idea resta oberta. Jo en tinc dubtes fonamentats.

—Els sospitosos dels atemptats d’aquesta setmana són nascuts a Bèlgica que s’emmirallen en el fenomen d’Estat Islàmic i hi viatgen?
—Sí. Perquè anar-hi és com un ritual d’iniciació. Un ritual que et dóna visibilitat a les xarxes. La sensació és que aquests joves desarrelats i desarticulats socialment van allà, els donen un kalàixnikov i surten a Youtube amb posats guerrers com si fossin Rambo. I després arriba un dirigent d’Estat Islàmic que els ordena degollar un periodista nord-americà. I alguns superen el ritual iniciàtic i d’altres no. N’hi ha molts que tornen al país on van néixer. I alguns països europeus tenen programes de recuperació d’aquestes persones que, a més, serveixen per obtenir informació pels serveis d’intel·ligència i conèixer millor el funcionament i el perfil dels gihadistes.

—I els que superen la prova?
—Ja estan perduts. I aleshores es queden allà un temps fent una mena de colònies, aprenen a fer quatre bombes i tornen. I encara que siguin pocs —mil set-cents a França pels cinc milions de francesos musulmans—, són capaços de fer aquestes accions amb molt d’impacte. Hi ha un problema de perfil psicològic. S’equivoquen els que diuen que, si aquests barris perifèrics fossin menys pobres, el fenomen desapareixeria. Hi ha una correlació entre desarrelament social, frustració i pas cap a la violència, això ja passava els anys setanta a Europa. Aleshores no era des de l’islamisme. El pas aquest es feia en organitzacions marxista-leninistes completament delirants. Brigades Roges a Itàlia, la Baader-Meinhof a Alemanya, etc.

—Voleu dir que és comparable?
—Bé, aquesta generació d’ara és el depurat, o el filtre últim, o el licor fort dels que cremaven cotxes a la ‘banlieue’ de París fa uns anys. Els cremaven i no sabien per què. Ni ells no ho sabien. Cinc-cents cotxes en una nit. Un d’ells feia unes declaracions a la tele dient que ho faria petar tot… Això no és exactament una invocació religiosa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes