Nogay Ndiaye explica que apareix als mitjans cada any, quan per primavera el problema dels temporers que dormen als carrers de Lleida es converteix en notícia. És gairebé un clàssic informatiu. Però enguany ha estat diferent, perquè un futbolista professional, Keita Baldé, ha decidit de prendre partit i pagar l’allotjament de dos-cents temporers mentre durés la temporada de la fruita d’enguany. Hotelers i llogaters de Lleida, en una actitud racista, s’hi van negar, encara que els paguessin l’allotjament per avançat. Ndiaye, que actua de representant de Baldé i és una activista antiracista reconeguda a la capital del Segrià, va posar el crit al cel i el debat es va encendre, alimentat de retruc per les protestes als Estats Units per l’assassinat de George Floyd.

Ara, amb el debat apaivagat, parlem amb Ndiaye perquè ens expliqui com ha viscut aquest procés i com ha aconseguit allotjament per als temporers. També ens explica quins són els seus orígens, com ha fet front al racisme i quina esperança té per a eliminar aquesta xacra.

Us heu convertit en una de les veus dels temporers. D’on surt Nogay Ndiaye?
—Sóc de Lleida. Vaig créixer al barri antic, el mateix on els temporers dormen al carrer des de fa anys. És un problema que he vist des de petita. Formo part de diversos moviments, com la Plataforma Fruita amb Justícia Social, que fa set anys que denuncia la situació dels temporers, la vulneració de drets que pateixen, l’incompliment dels convenis, fem xerrades per a informar-los dels seus drets… Treballem pel seu empoderament i perquè puguin cooperar. Sóc activista antiracista, però també contra la segregació escolar. Perquè Lleida és la segona ciutat de Catalunya amb la taxa de segregació més alta. És que a Lleida ho tenim tot, de manera que milito a tot arreu.

Sou filla de pare senegalès. Quan va arribar?
—Ma mare és catalana. Blanca i rossa. El meu pare és del Senegal. Va ser dels primers negres que van arribar fa cinquanta anys. Quan encara no hi havia negres, mon pare ja era aquí. La gent se’l mirava pel carrer i provava de tocar-lo, a veure si li marxava el color.

Migrant econòmic?
—La veritat és que no. Va ser un migrant curiós, en dic jo. Ell treballava d’estibador al port al Senegal. Gràcies a aquesta feina coneixia molta gent i parlava uns quants idiomes, i va marxar a vint anys per una rabieta. La meva padrina s’acabava de divorciar. Va ser molt pionera, perquè el Senegal és un país molt religiós. Ara és com Espanya fa cinquanta anys. Imagineu-vos llavors! El meu pare es va enfadar amb la seva mare perquè s’havia ajuntat amb un altre home i se’n va anar.

La seva filla s’ha convertit, com dèieu en un article, en l’enemic públic número 1 de la ciutat de Lleida. Com ho viviu?
—La gent em diu que sóc una esvalotadora, em miren amb mala cara pel carrer. ‘Mira-la, la que ens ha titllat a tots de racistes’. Però com que sóc negra, molts no s’atansen per la por que els digui racistes. Cosa que em sembla bé, perquè em fa viure una mica més tranquil·la. L’altre dia vaig anar a una oficina bancària perquè m’encarrego de gestionar la part econòmica de l’allotjament dels hotels i de comprar el menjar. Vaig arribar-hi a les 11.15 i no em volien donar efectiu perquè només el donaven de 9.00 a 11.00. Encara no teníem targeta de crèdit perquè no ens l’havien donada, no podíem treure diners i era divendres, de manera que no podíem comprar menjar per al cap de setmana. Els vaig demanar que fossin realistes, que eren oberts fins a les dues, que jo no podia retirar diners de cap altra manera. La comercial, que em té animadversió, i després d’haver sortit per la televisió encara més, em va dir que no per activa i per passiva. La seva resposta va ser: ‘Sí, és clar, a més a més, ara haurà de sortir-se amb la seva, perquè si no, demà serà a la tele fotent-nos canya’. Fixeu-vos amb l”a més a més’.

En situacions com aquesta, sentiu ràbia o odi?
—Amb la meva personalitat, la meva experiència de vida, que no ha estat gens fàcil, el fet d’haver viscut el racisme de ben petita, etc., hauria de guardar ràbia i odi contra tot i contra tothom des de fa molt temps. Però com que he après a canalitzar tot això, penso que les estratègies que vaig fer servir en el seu moment per curar-me les ferides em serveixen per a gestionar aquestes situacions. Ara, també us dic que en segons quins sectors sóc ‘the angry black woman’, la dona negra enfadada, perquè dic les coses amb contundència. No m’agrada parlar amb floritures. I quan m’assec en una taula amb representants de l’ajuntament i els he de tirar la merda a la cara, els tiro la merda a la cara. Amb tota l’educació del món, però si has fet una gestió nefasta i ets un inepte i s’ha de posar sobre la taula, ho dic amb aquestes paraules. Abans vomitar de racisme que rebentar. Tinc clar que no tindré una úlcera d’estómac per guardar-me el que penso. I per això tot allò que trobo injust, ho denuncio.

Heu viscut episodis de racisme?
—Cada dia de la meva vida fins avui.

En recordeu cap que us fes gaire mal?
—A banda dels de l’escola, quan tenia 16 anys, vaig començar a cercar feina. Em vaig trobar que les possibilitats eren molt limitades per a una persona no blanca. Les feines estan molt estereotipades, molt encasellades. Les persones racialitzades sembla que només ens puguem dedicar a uns determinats sectors, especialment el tercer sector: fregar plats, ajudant de cuina, personal de neteja, cuidar gent gran o recollir fruita. Em vaig adonar que només m’oferien feines d’aquesta mena. I per molt que portés currículums en altres espais, no hi havia manera.

I què vau fer?
—Vaig estudiar per convertir-me en un número i no en una cara. Que em demanin les meves titulacions i no jutgin ni el meu color de pell ni el meu nom.

És a dir, no us oferien res que fos d’atenció al públic?
—No, res. Jo tinc trenta anys, us parlo de fa quinze anys, i a poc a poc aquesta tendència ha anat canviant. Però quan jo tenia setze anys estava vetada per atendre al públic. Aquí a Lleida estava vetada. No hi havia ningú. Ningú.

El racisme que denuncieu que hi ha a Lleida, el diferenciaríeu del que hi ha a la resta del país?
—No, penso que és força similar arreu. Potser hi ha zones, com Barcelona, que són més cosmopolites i estan més acostumades a rebre immigració, turistes, sobretot, intercanvis, Erasmus, i on moltes nacionalitats conflueixen diàriament. Però al marge de Barcelona, la major part no és tolerant i passa igual que a Lleida. Una altra cosa que també m’han marcat és l’accés a l’habitatge. És com els passa als temporers. A Lleida les persones no blanques tenim el mateix problema. Una persona no blanca, una persona racialitzada, una família immigrant o una parella jove negra tenen molts problemes perquè els lloguin un pis. Jo entenc i respecto que es demani una fiança, perquè es demana a tothom. Ho trobo lícit. El que no trobo lícit és que et descartin pel teu color de pell o per la teva nacionalitat. La majoria de propietaris de Lleida van a les agències immobiliàries a deixar-hi els seus pisos i les directrius són: no vull negres, no vull moros, no vull gitanos i no vull romanesos. Tal qual. Jo treballo per la Generalitat, sóc professora de secundària i a mi m’han negat pisos. I he hagut d’anar a veure pisos amb la nòmina a la mà perquè me l’ensenyessin, no perquè me’l lloguessin.

M’heu parlat del racisme en l’accés a l’habitatge i en la contractació laboral. En quin altre àmbit hi ha un racisme molt arrelat?
—En l’oci, especialment l’oci nocturn. Aquí a Lleida només hi ha una sala on poden entrar negres. Bé, aquesta i les sales llatines. A la resta, cap ni una. Un grup de quatre negres no pot entrar a cap pub ni discoteca d’aquesta ciutat. Cap. Ni un. Tret dels que us he dit.

Quina sensació vau tenir quan vau sentir l’enregistrament d’un grup de mossos agredint i vexant un immigrant a Sant Feliu Sasserra?
—És dura… És que hi ha un cafre que deia que l’havia disparat i que no l’havia tocat per sort. És molt dur perquè podríem parlar d’una altra persona morta a mans d’un policia. És això que em fa més mal. Però no és el més dur que he vist i sentit. Al barri antic de Lleida aquesta manera d’actuar ha estat el modus operandi de la policia durant molts anys.

En quin punt està l’allotjament dels dos-cents temporers? Crec que uns quants ja són en hotels.
—Tenim vuitanta persones allotjades en dos hotels de la ciutat, quaranta a cada un. Setze més són en un hostal i després tenim uns altres 160 al pavelló habilitat per l’ajuntament.

Això vol dir que tots els temporers dormen sota un sostre, ara mateix?
—No. No n’hi ha cap dormint al carrer de manera visible, en llocs que tots tenim identificats, com la Caseta de Fusta, la plaça l’Ereta i algun carrer adjacent del barri antic, però continua havent-hi persones dormint a l’estació de tren, sabem que hi ha una vintena que hi dormen cada dia. Tant de bo pogués allotjar-los tots, però és que no disposo d’espais.

La vostra denúncia, dient que molts hotelers i particulars no volien allotjar temporers, ha fet reaccionar l’administració i la federació d’hostalers?
—Bé… Els ha fet reaccionar per enfadar-se. En una reunió, el gremi va demanar a l’ajuntament que ens fés arribar que estaven molt dolguts. Això no obstant, no m’ha arribat cap pressupost, no tinc cap proposta sobre la taula, no m’han plogut les places hoteleres a bots i barrals. Tenim les mateixes del principi. Em sembla molt bé que hagin reaccionat i se sentin ofesos, però no els ho compro.

Voleu dir quins hotels han rebutjat d’allotjar temporers?
—Ho gestionem amb els advocats. Però el dia que vaig parlar amb el president de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que estava molt enfadat i posava en dubte les meves paraules, vaig aprofitar per posar un parell de noms sobre la taula. Perquè veiés que existien i que en tenia proves. Un és l’NH, l’únic de quatre estrelles amb què vam contactar. Els vam posar sobre la taula la possibilitat de reincorporar els seus treballadors de l’ERTO, ocupar tot l’espai i fer un ple hoteler, i tenim la seva resposta per escrit.

Què us van dir?
—Que no, que preferien de tenir tancat fins al setembre. Això l’NH. També ens va dir que no des d’un començament el Ramon Berenguer IV. Van dir que ells no feien aquestes coses. Què vol dir ‘aquestes coses’, si et llogo les habitacions? Què t’importa si són temporers o piquen pedres a la vorera?

I la Paeria? Com valoreu la seva actuació?
—Molt millorable. Moltíssim. Han tornat a oferir el mateix recurs de l’any passat, amb l’única diferència que han canviat d’espai; han canviat un pavelló per un altre, però continua essent un pavelló. Ens han ofert el mateix espai, la mateixa solució, han incrementat el dispositiu, han incorporat més persones, però continuem parlant d’un refugi en un pavelló, amb hamaques i com si fos una zona catastròfica o militar. A més, no paren de posar-se medalles, de treure notes de premsa parlant de la col·laboració amb el futbolista, obviant les persones que hi deixem la pell. I a més, no oblidem també, encara que sigui la broma fàcil, que al final qui paga és el negre. Una persona negra que ha vingut a pagar els hotels, l’hostal i el transport que necessiten els temporers per anar a treballar. Tot ha sortit de la butxaca d’en Keita.

I quina responsabilitat tenen els propietaris de les terres per a les quals treballen els temporers?
—Podem veure de tot. El conveni agrari ho estableix tot: el preu per hora i que a qualsevol persona que vingui de més enllà de setanta-cinc quilòmetres a treballar a la campanya li han d’oferir allotjament. Afortunadament, moltes persones ho fan bé i contracten de manera correcta. Per això una part del sector de pagesos i d’empreses agràries s’han sentit criminalitzats i m’han posat en el punt de mira. Amb els anys que fa que milito, ens hem trobat de tot: infrahabitatges, pagesos que ofereixen les cavallerisses o les corts amb uns matalassos perquè hi dormin temporers. No, senyors, el conveni també estipula quines condicions han de tenir els allotjaments. També és cert que moltes d’aquestes persones que vénen a treballar durant la temporada de la fruita estan en situació irregular. I moltes empreses de la fruita cedeixen la contractació a les ETT, i aquestes són les altres culpables. Les ETT són una xacra… Perquè el conveni diu que qui contracta ha d’oferir l’allotjament, per tant, és la seva responsabilitat. Però la gran majoria no ho fa.

I als sense papers els paguen sense contracte, de manera que no poden accedir a un pis perquè no tenen contracte. És un peix que es mossega la cua.
—Exactament. Als sense papers els ofereixen feina sense contracte i com que no els poden contractar, no els ofereixen allotjament.

En el terreny pràctic, per a què ha servit el debat i la polèmica d’aquests darrers dies?
—Ha servit per a posar el problema sobre la taula de manera ferma i contundent. Jo he sortit cada any a la premsa des de fa sis anys, passa que tenia un impacte local, fos a la premsa local o a TV3. El fet de relacionar-ho amb el racisme, amb el racisme dels EUA i un jugador de futbol professional que hi pren partit ha convertit la notícia en internacional, gairebé.

Acabeu d’una manera positiva.
—Estic contenta perquè s’han creat molts moviments de defensa dels temporers i ens hem organitzat a tot l’estat. Les noves generacions dels joves racialitzats ens organitzem, anem entrant en molts sectors, ens posicionem dins les administracions, dins els espais de ressò, de pes i de presa de decisions. I això contribuirà molt al canvi. Però essent realista, he de reconèixer que el racisme no el solucionarem d’avui per demà. Espero arribar a veure-ho i que, si més no, els meus fills no ho pateixin com jo.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.