10.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.11.2024 - 22:08
Què fa una ex-alt càrrec dels governs de Torra i Aragonès en un grup d’experts del govern d’Illa? Marta Espasa, professora d’hisenda pública de la Universitat de Barcelona, ha estat secretària d’Hisenda de la Generalitat aquestes dues darreres legislatures i ha treballat de bracet amb l’ex-consellera Natàlia Mas en el disseny d’un sistema de finançament singular per a posar punt final a l’infrafinançament de Catalunya i permetre de recuperar el nivell d’inversió en serveis públics que la població necessita. La consellera Alícia Romero va demanar a Espasa que formés part d’aquest grup de set experts dirigit per Martí Carnicer per a concretar com s’hauria de fer aquest nou finançament. Ara per ara hi ha un alt nivell d’inconcreció que cal resoldre, sobretot en la definició de quina és l’aportació a la solidaritat que hauria de fer Catalunya en un model de gestió de tots els imposts.
En parlem amb Espasa en aquesta entrevista, la primera que fa d’ençà de fa molts anys. “Això no és ben bé un concert econòmic”, precisa, i considera que si s’ha de revisar l’aportació a la solidaritat a la resta d’autonomies hauria de ser, en tot cas, a la baixa.
—La dificultat és més política que no tècnica?
—És el primer escull, i serà problemàtic perquè s’ha de posar d’acord una majoria política Tot és difícil, però tot és possible.
—Caldrà canviar lleis espanyoles.
—És el primer que cal fer, perquè, si no, no es pot tirar endavant. És l’eina fonamental i bàsica. I en alguns casos es requerirà fins i tot la modificació de la LOFCA, i segur que es requerirà la modificació de la llei de finançament de les comunitats autònomes i la llei de cessió de tributs. Això caldrà fer-ho.
—És urgent de canviar aquestes lleis si es vol arribar a temps de fer allò que preveu l’acord.
—Sí. S’haurien de fer durant el 2025. És fixat que el 2026 ja es comenci a traspassar l’impost sobre la renda.
—Què us fa pensar que el PSOE vulgui fer realitat ara un model així?
—El PSOE en aquests moments necessita els vots d’Esquerra Republicana, que va pactar amb el PSC aquest model. I per aprovar el pressupost del 2025 i qualsevol llei han posat aquesta línia vermella, fer avançar el nou finançament. El PSOE ha donat mostres que ha virat.
—Si caigués Sánchez i canviés el govern a Madrid, com es podria assegurar la viabilitat del model?
—Si hi ha unes lleis aprovades, s’han de complir. Encara que hi pugui haver unes eleccions pel mig. L’altra qüestió és que hi hagi unes noves majories i que tornin a modificar les lleis que s’han aprovat, o que s’haurien d’aprovar. És clar que en aquest cas no s’hi podria fer res. Què cal? Procurar anar tan de pressa com sigui possible, precisament per si hi ha canvis a la Moncloa, i aprovar, sobretot, la modificació de la LOFCA per poder tirar endavant. Una vegada tot està en marxa és més difícil de tirar enrere, però no impossible.
—Què cal canviar de la LOFCA?
—S’hi hauria d’afegir una disposició com té el País Basc, com té Navarra, com tenen les Canàries i com tenen les ciutats de Ceuta i Melilla, que digués que Catalunya es regiria pel seu sistema de finançament propi, i prou. El desenvolupament d’aquest nou sistema de finançament es fa mitjançant una llei que no és orgànica, una llei que ja no requereix majoria absoluta, sinó ordinària.
—El desenvolupament del finançament singular s’hauria de fer amb l’aprovació d’una nova llei específica?
—No sóc jurista però entenc que sí.
—Se’n pot dir concert econòmic?
—No és ben bé un concert econòmic si el concert és específicament el que té el País Basc. Perquè hi ha dues grans diferències: d’una banda, a l’acord ERC-PSC hi ha una aportació a la solidaritat explícita que en el cas del País Basc no hi és. I l’altra cosa és que l’aportació que ha de fer la Generalitat en aquest nou model per a finançar les despeses de l’estat es concreta en un percentatge dels impostos estatals. És a dir, que l’estat participarà en un percentatge dels impostos generats a Catalunya, que hauria de coincidir amb la despesa que l’estat fa a Catalunya. En el cas del País Basc és una transferència directa.
—La quota basca.
—Sí. I en aquest cas no hi haurà aquesta quota, sinó que seria un percentatge. S’haurà de calcular per al primer any quin percentatge representa aquesta quota, però no serà una transferència, sinó que serà una participació amb els ingressos recaptats a Catalunya. Per exemple, amb l’IRPF, ara el 50% va a l’estat i el 50% va a les comunitats autònomes, a la Generalitat. Bé, doncs ara, aquest percentatge no serà 50-50, sinó que caldrà analitzar bé com es reparteix.
—La cosa important de definir serà el percentatge de participació de l’estat i la solidaritat.
—Aquí caldrà veure com quedarà. La recaptació de l’IRPF a Catalunya va ser d’uns 25.000 milions, i ara la Generalitat se’n queda 12.500, aproximadament. Caldrà analitzar si cal pagar a l’estat pels serveis prestats a Catalunya, perquè de moment l’estat continuarà tenint l’IVA, el 50% de l’IVA, continuarà tenint el 42% dels impostos especials, continuarà tenint tota la recaptació de l’impost de societats… Per tant, quan tinguem l’IRPF potser no caldrà que financem una part de les seves despeses, perquè amb el que recapta de Catalunya ja n’hi haurà prou.
—I amb la solidaritat?
—Si tenim tot el 50% de més de l’IRPF, caldrà veure com s’ha de definir aquesta solidaritat. Fins ara, el 75% de l’IVA i impostos especials anaven en una cistella i d’aquesta cistella es repartia entre les diferents comunitats amb base en uns criteris. Doncs l’augment de recursos que suposarà l’IRPF ha d’anar a la cistella o no? És aquí on el grup de treball haurà d’analitzar què fer.
—I penseu que no.
—És que caldrà analitzar molt bé quina aportació hem de fer a la resta de comunitats autònomes. Quan només tinguem l’IRPF crec que no caldrà fer una aportació a l’estat perquè amb el que aportem de la resta d’impostos, que encara no s’han traspassat, ja n’hi haurà prou. Per això caldrà fer els números.
—I respecte de la solidaritat amb les altres comunitats autònomes?
—Caldrà analitzar i veure què fem, si mantenim la que tenim ara, si creix, si no, si es posa al dia… S’ha de tenir en compte el principi d’ordinalitat, s’ha de tenir en compte que les comunitats autònomes també han de fer un esforç fiscal semblant… Hi ha moltes variables que seran les que haurem de treballar.
—Quin sentit té aquesta aportació a la solidaritat tenint en compte l’infrafinançament crònic de Catalunya i el dèficit fiscal?
—És que potser amb l’aportació actual ja n’hi ha prou. O fins i tot cal revisar l’aportació actual, perquè ens fa tenir un infrafinançament. Però és clar que si tenim 12.000 milions més de l’IRPF, doncs ho haurem de calibrar. Tot això encara s’ha de definir. Que aquesta aportació a la solidaritat hi ha de ser? Sí, però quina quantitat, d’acord amb què, amb quines variables?
—Aquesta és la clau de la batalla política.
—Sí, caldrà veure-ho, i definir bé políticament fins a quin nivell de redistribució estàs disposat a arribar.
—Els governs autonòmics diran que no hi volen perdre res.
—Si es manté l’aportació actual de Catalunya, tot i que nosaltres tindrem més recursos, seran per a finançar l’infrafinançament que tenim.
—Políticament no acceptaran que en surti una revisió a la baixa de l’aportació de la solidaritat de Catalunya a les autonomies.
—Doncs un nivell acceptable podria ser aquest, el de mantenir la redistribució del model de finançament, és a dir, el que aportem de més, però en canvi rebem els 12.500 milions d’euros de més per l’IRPF. Això vol dir que per a la resta de comunitats seria neutral el model de finançament, i seria l’estat que rebaixaria el pressupost d’ingressos amb els 12.500 milions que vindrien a parar a la Generalitat. És un escenari bastant raonable.
—S’haurà de sistematitzar.
—És que hi ha moltes possibilitats a l’hora de definir bé aquesta quantitat: d’acord amb què la definim, com la definim, quines variables cal introduir-hi, etc. És una de les feines que tenim aquest grup d’experts, definir molt bé aquesta aportació [a la solidaritat]. El pacte sí que diu que ha de ser molt clara i explícita, no com ara, que, depèn de com, encara n’hi ha que diuen que Catalunya no és infrafinançada.
—S’hauria de fer una actualització anual de les balances fiscals?
—Per a saber l’esforç que fa Catalunya en relació amb la solidaritat, amb la redistribució cap a la resta de l’estat, ens calen les balances fiscals. No es poden comptabilitzar perquè la informació que hi ha encara és insuficient, i hem de saber el grau de redistribució que fa Catalunya envers la resta de comunitats autònomes. I s’hauria de fer a escala de totes les comunitats autònomes per veure qui és aportador net, amb quina quantia, i qui és receptor net.
—Quina és la darrera fotografia del dèficit fiscal de Catalunya? Els 22.000 milions del 2021?
—Sí, tenim un dèficit fiscal al voltant del 10%.
—Això quin impacte té sobre la vida de la gent i els serveis?
—Que disposem de menys recursos i tenim un nivell de sanitat inferior al que podríem tenir en relació amb l’esforç fiscal que fem. Catalunya fa un esforç excessiu, i això acaba empobrint la gent perquè té menys serveis públics que no caldria i també penalitza el creixement econòmic, perquè no tenim les inversions que necessitem. L’altre dia els empresaris demanaven el corredor mediterrani. És increïble que encara hàgim de demanar el corredor mediterrani, que es facin les inversions en rodalia…
—Fa més d’una dècada lluitàveu per fer entendre el problema del dèficit fiscal de Catalunya. Semblava una pàgina passada, i encara hi som. Com ho viviu?
—Veus que sempre donem voltes sobre el mateix, però som on som, i ara és molt important reivindicar un bon finançament de la Generalitat de Catalunya, perquè incideix directament en el benestar dels ciutadans, en la salut, en l’educació en els serveis socials, en la cultura… No hem de deixar de fer-ho, és una obligació.
—Aquest finançament singular que es proposa ara no surt pas del règim comú espanyol, no?
—El model diu que ha de ser bilateral i singular. Per tant, entenc que d’alguna manera hem de sortir del règim comú, i que ha de ser singular. Ara bé, això no vol dir que aquest sistema després es pugui fer extensible a unes altres comunitats.
—És el que el PSOE diu per calmar els ànims dels seus crítics.
—Però no sé si totes les comunitats voldran assumir aquesta responsabilitat. Perquè és un model de responsabilitat fiscal, en què la Generalitat obtindrà els ingressos a partir dels impostos que recapten a Catalunya. Si hi ha una crisi, cauen els impostos, té un risc unilateral que haurà d’assumir, i també té el desgast de cobrar i gestionar tots els tributs. Hi ha moltes comunitats autònomes que potser no estan disposades a assumir-ho. Catalunya té una voluntat d’autogovern que no tenen moltes altres comunitats. No crec que hi hagi gaires comunitats que l’assumeixin.
—I què cal fer per poder recaptar, liquidar i inspeccionar tots els imposts suportats a Catalunya, tal com diu l’acord? Cal una reforma important de l’Agència Tributària de Catalunya?
—Hi ha d’haver un traspàs de recursos humans, materials i tecnològics de l’agència estatal a l’Agència Tributària de Catalunya, que s’haurà d’enfortir. L’ATC ha passat de 350 treballadors a 850, és a dir, aquests últims anys ja ha tingut un procés de creixement i d’agafar noves funcions. I caldria tornar a enfortir-la per poder assumir aquestes competències noves.
—Caldria fer traspàs de personal de l’agència espanyola a l’agència catalana, no?
—Sí.
—Fer venir gent de Madrid, també?
—L’agència estatal té delegacions a Barcelona. Una part de la gent d’aquí, de les delegacions, hauria de passar a l’Agència Tributària de Catalunya, mantenint-los totes les condicions laborals, i traspassar els espais, i després hi ha la part tecnològica…
—I disposar de tota la informació necessària per a poder gestionar l’IRPF.
—Sí, però en el primer any es poden fer convenis de col·laboració perquè l’AEAT et faciliti tota la informació que tingui. Al final interessa a tothom que el traspàs no disminueixi la recaptació de l’impost per motius de gestió. Hi haurà d’haver col·laboració entre l’AEAT i l’ATC.
—El 2015 una sentència del Tribunal Constitucional espanyol deia que no es podia fer cap reclutament de personal de l’agència espanyola a l’Agència Tributària de Catalunya.
—Però ara és traspàs, són dues qüestions diferents. Ara, com que hi ha un traspàs, la llei de traspassos diu que ha d’anar acompanyat d’un traspàs de recursos humans. O sigui que no crec que aquella sentència hi influeixi.
—L’acord també parla de la transitorietat mentre no es desplega efectivament el model, que s’ha de poder corregir la deficiència del sistema actual perquè respecti el principi d’ordinalitat. Què vol dir? Què hauria de canviar a partir de l’any vinent?
—No pot ser que Catalunya passi de la tercera posició a la desena o a la catorzena. Si això no es pot corregir perquè implica de modificar el sistema de finançament i no s’arriba a temps a la modificació legislativa, l’estat hauria de compensar Catalunya, i això vol dir una transferència de recursos per a garantir que Catalunya no passi de ser la tercera a la desena.
—Diners.
—Sí. Això són diners. S’ha de veure quants diners representen.
—Però torna a ser una qüestió de voluntat política en una negociació entre dos governs del mateix signe polític.
—Sí, però és un pacte firmat amb Esquerra, i Esquerra és un partit necessari per a aprovar pressupostos, aquí i a Madrid. Entenc que Esquerra vigilarà que es compleixin tots els pactes. I entre ells, el de la transitorietat, perquè és el més immediat.
—Passa igual amb la correcció necessària de la manca d’execució de les inversions a Catalunya…
—L’acord estableix que hi ha d’haver un consorci entre l’estat i el govern de la Generalitat per a accelerar les inversions a Catalunya.
—Una altra cosa pendent de fer.
—Sí, aquest consorci, perquè acceleri les inversions i no torni a passar que només tinguem un nivell d’execució del 35%, com ha passat algun any.
—I si arribem a final d’any i tornem a ser al 35% o al 50%?
—Doncs llavors algú haurà de dir que no es compleixen.
—Amb tot plegat com es pot entendre que Catalunya tingui un deute tan elevat amb l’estat espanyol pel FLA? Què se n’ha de fer?
—És que s’ha de condonar el FLA. La Generalitat té un infrafinançament de fa dècades i l’única manera que té per endeutar-se és acudir a l’estat perquè li presti els diners. L’estat traspassa uns serveis a la Generalitat, salut, educació, cultura, etc. Però no li passa els recursos necessaris per a poder-los prestar adequadament. La Generalitat només pot augmentar, de vegades, tributs propis, com el de patrimoni, el de successions… O endeutar-se. Amb qui? Doncs com que no podem anar als mercats, ens hem d’endeutar amb l’estat. I l’estat et fa pagar, a més, uns interessos. El problema d’arrel del deute de la Generalitat és l’infrafinançament que ha causat l’estat mateix. Això és inviable, s’ha de condonar aquest deute.
—Sánchez es va comprometre a condonar 15.000 milions d’aquest deute.
—Sí, i encara no ha arribat.
—Què esperen?
—Que s’han de fer modificacions normatives. De vegades s’arriba a uns acords, però la materialització i el compliment d’aquests acords després no s’acaba fent amb la rapidesa que caldria. Se suposa que quan hi haurà alguna altra negociació a fer, doncs Esquerra, que va ser qui va demanar la condonació i va establir un acord amb el PSOE per a investir Pedro Sánchez, doncs en alguna altra negociació s’haurà de plantar i demanar que realment tiri endavant i que es faci de pressa.
—Us deu costar de confiar que acabi essent possible aquest nou sistema de finançament, vists tots els precedents.
—Sí, confiança i que hi ha tot un conjunt de forces polítiques que poden pressionar perquè es faci. I hi confio. I també confio que el govern de la Generalitat actual ha vist la necessitat, i això sí que s’ha de fer valer, de modificar el model de finançament. Reconeix que hi ha aquest infrafinançament, perquè una vegada ets al govern veus les mancances de finançament que tens. Aquest model que tenim no serveix, és caducat des de l’any 2014.
—Abans d’entrar al govern teníeu una idea dels problemes de finançament de la Generalitat. I una vegada hi vau entrar, què?
—Els pateixes! Els pateixes cada dia, és un drama. La societat et ve a demanar, i és obvi i és així: necessitem més mestres, necessitem més metges, necessitem que estiguin més ben pagats, necessitem més professors universitaris. Hi ha moltes necessitats i no pots satisfer-les totes perquè no hi ha prou ingressos.
—Sensació d’impotència?
—Sí. És que al final veus que tenim els diners per a aixecar la paradeta, per a obrir cada dia. Nous projectes? Doncs n’haurà de caure un que facis, perquè és que no hi ha gaire marge. I amb tot això, Déu n’hi do encara el que es fa. Però hi ha molt poc marge de maniobra. Si es condona el FLA, si es tira endavant aquest nou model de finançament singular, si en la transitorietat hi ha compensacions… Bé, una mica d’oxigen.
—Però són molts “si”.
—Sí, sí. Però és que és la manera.
—O això o un estat propi.
—Sí, però som on som. I en aquests moments crec que és necessari i obligatori de lluitar per poder tenir un finançament suficient per a la Generalitat i cal anar a buscar tots els euros que calgui. No veig cap altra manera.
