Mark G. Sanchez

Mark G. Sanchez va néixer a Gibraltar el 1968, un any abans del tancament de la frontera decretat per la dictadura franquista. Tota la infantesa i una bona part de la joventut, doncs, les va passar reclòs en un univers de sis quilòmetres quadrats. Aquella experiència va marcar la seva mentalitat i la de la resta de gibraltarencs, que durant aquell període van refermar la seva identitat.

Com definiríeu la identitat llanita?
―M’agrada pensar en Gibraltar com un gresol en què conflueixen uns quants elements socials, culturals i lingüístics. És gairebé com un procés d’alquímia. Hi poses un grapat d’elements britànics i una mica d’espanyols i, tot seguit, ho barreges amb influències culturals residuals genoveses, malteses, menorquines… I heus ací com acabes obtenint aquest element tan singular conegut com a cultura llanita!

Quan es va forjar la identitat gibraltarenca tal com és avui?
―Fa de mal dir perquè la identitat gibraltarenca viu en estat de flux constant –lingüísticament, culturalment i socialment–, però crec que al segle XIX la gent de Gibraltar ja sentia que tenia una identitat pròpia. El 1830, quan l’escriptor de viatges anglès Henry David Inglis va visitar Gibraltar, per exemple, va observar ràpidament que ‘les tres dones que travessen el carrer no són ni angleses ni espanyoles; les seves capes escarlata, amb vellut negre, les distingeixen com a dones de Gibraltar’. Això ens fa pensar que aleshores ja hi havia un creixent sentiment d’identitat entre els gibraltarencs de l’època.

Parleu de flux: és una identitat en evolució?
―Sí. Mirem-ho del punt de vista lingüístic, per exemple. L’anglès que parlo és diferent del dels meus pares, que al seu torn és diferent del que parlava la generació anterior. En general, com més edat, menys còmode et sents parlant l’anglès. La meva àvia em solia explicar que, quan va anar a Londres durant els anys de l’Evacuació (1941-1945), alguns compatriotes seus tenien tan poc domini de la llengua que solien dir: ‘Todo te lo dan con ron’ [‘Tot t’ho donen amb rom.’] quan agafaven l’autobús i informaven el conductor que anaven cap a Tottenham Court Road!

L’anglès, fins aleshores, era pràcticament inexistent entre la població civil.
―Efectivament. Si la seva generació tenia tants problemes per a expressar-s’hi era perquè els anys 1930 i 1940 Gibraltar encara anava molt lligat a una mentalitat colonial. Hi havia administradors britànics als càrrecs més alts, mentre que els civils locals s’encarregaven de totes les feines subordinades. Per mantenir l’statu quo, els administradors colonials deliberadament educaven poc els súbdits, amb l’esperança de mantenir-los ‘al seu lloc’. Després de la Segona Guerra Mundial, amb tot, hi va haver un canvi radical en la manera com el govern britànic veia l’educació a les colònies. Es va fer més èmfasi en el desenvolupament local i es van elaborar plans d’estudi més estructurats. La generació criada en aquest nou clima (la generació dels meus pares i fins i tot en algun aspecte la meva) ja era molt més fluida parlant l’anglès i podia passar d’una llengua a una altra d’una manera que hauria estat impossible per als seus avantpassats. Ara tenim, és clar, una generació del tot nova que parla principalment l’anglès i que amb prou feines canvia al castellà: l’entenen, sí, però semblen molt refractaris a parlar-lo.

Els setges bèl·lics del segle XVIII, l’evacuació preventiva de civils a la Segona Guerra Mundial, el tall de les comunicacions imposat per Franco, els embussos de vehicles actuals… La frontera és el factor clau per a explicar la identitat de Gibraltar?
―Sí, en gran mesura. Crec que, quan hi ha problemes a la frontera, tenen com a efecte col·lateral que els gibraltarencs facin més pinya entorn de la identitat llanita i el seu caràcter britànic. La frontera és com una cicatriu que ens recorda coses del passat distant i també pròxim. Mires la ferida i et recorda coses que són difícils d’oblidar.

Creieu que, en termes d’identitat, el Brexit serà un altre factor important en un futur pròxim?
―Sóc incapaç de veure cap benefici econòmic positiu en el Brexit, però estic convençut que aquestes noves dificultats serviran per a unir encara més la gent de Gibraltar. Això va passar durant els anys de tancament de la frontera i estic gairebé segur que tornarà a passar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb