Marc Clotet: “Hi ha hagut moments en què se m’accelerava el cor a l’hora de prendre decisions”

Entrevista a l'actor i membre del jurat de ‘Eufòria’ sobre el fenomen que ha significat el programa

VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Clara Ardévol Mallol
16.06.2022 - 21:40
Actualització: 18.06.2022 - 09:43

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa anys que coneixem la faceta interpretativa de Marc Clotet (Barcelona, 1980), però no l’havíem vist mai com a membre del jurat d’un concurs de talents. Eufòria (TV3) ha estat la seva primera experiència en aquest sentit, i explica que n’ha gaudit molt, malgrat la responsabilitat. Ara mateix compagina assaigs i filmacions amb la feina en aquest concurs, que demà tanca la seva primera temporada. Parlem amb Clotet sobre què implica ser membre del jurat d’Eufòria, sobre el fenomen que ha significat el programa i també sobre la campanya “Jo em corono”, que va impulsar juntament amb la seva parella, Natalia Sánchez, i el seu pare, el doctor Bonaventura Clotet.

Com viviu l’èxit d’Eufòria?
—Amb sorpresa i alegria. Quan vam començar vèiem que hi havia il·lusió, però no esperàvem aquest fenomen. És molt bonic anar pel carrer i que la gent et digui que Eufòria ha aconseguit tornar a ajuntar la família davant el televisor. Estic molt satisfet de ser un granet d’aquest engranatge tan ben organitzat, amb un càsting meravellós i gent que estima la professió. I hi ha molta bondat darrere. No hem viscut cap situació d’estrès, tenim tota la llibertat del món com a jurat.

A vegades es pensa que hi pot haver pressions…
—No tenim cap mena de pressió per part de ningú, i això t’allibera. També et responsabilitza, però que fa que en gaudeixis molt més. Tenim una orellera perquè si passa res, ens han de poder avisar, però nosaltres decidim individualment.

És una posició incòmoda. Com ho heu viscut?
—Ho és, sobretot perquè saps com costa fer el que fan. Tenen quatre dies per a memoritzar una cançó que potser no han sentit mai, memoritzar una coreografia, cantar-la bé, transmetre… És pràcticament impossible. Només pot guanyar un, i hem de jutjar segons allò que veiem i allò que fan la resta de companys per dir qui és l’artista 360. Però és dur, he tingut moments en què em suaven les mans i se m’accelerava el cor a l’hora de prendre decisions.

I en la majoria de gales havíeu de prendre la decisió molt ràpidament.
—Sí. Hem intentat que totes les valoracions fossin constructives, que fóssim nosaltres mateixos. No ens surt minar ningú, perquè no ajuda. Són uns concursants boníssims que ja són artistes. Ara depèn d’ells. És com els premis per als actors, que no són garantia de res. Qui va guanyar OT no ha estat l’únic que ha treballat, i a vegades el qui van eliminar a la quarta gala és qui més ha triomfat. Tots poden arribar a fer una carrera en el món de la música.

Ho teniu més clar en algun cas en concret?
—Personalment, no he tingut cap favorit clar des de l’inici, han anat canviant i crec que tots són molts favorits en un segment del públic. Hi ha concursants que tenen un estil molt propi i que en aquest estil estan molt definits. Buscàvem que fos una mica més global, 360. El Triquell, la Mariona, l’Edu, la Núria, l’Scorpio, el Pedro, la Llum, que és espectacle en estat pur… No hi ha cap concursant que pensi que no té potencial.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Fotografia: Adiva Koenigsberg

Us heu penedit d’alguna decisió?
—Et penedeixes de totes les que prens perquè sempre et sap greu que hagin de marxar. Tot i que l’última paraula la té el públic, i abans el VAR musical. Totes les valoracions les hem fetes des de la nostra subjectivitat, que intenta de ser objectiva, però no ho acaba essent mai. Hem pres bones decisions i, a la final, hi ha tres grans artistes. N’hi podria haver uns altres, però també estic content amb els que han arribat.

Rebeu la pressió del públic? La gent us diu coses pel carrer, sobre aquestes decisions?
—Sí, constantment te’n diuen i constantment sents qui són els favorits de cadascú. Però tothom entén que és la dinàmica del joc. En la meva part, és molt allò que comunica, allò que es transmet, que arriba, des d’on es fa, la implicació que hi ha… Més enllà de l’afinació, que també és molt important. Però hi ha artistes molt bons que, tot i que no afinen tant, transmeten molt. S’ha de buscar aquest equilibri.

Però el fet de transmetre o no és una cosa molt subjectiva.
—Sí, és com l’art, t’agrada un quadre perquè et transmet coses. Pots analitzar per què i, amb els anys d’experiència com a actor, saps que hi ha certes coses que ajuden que el missatge arribi: la implicació, les ganes, la calma, si es mira el públic, si es fa des de la sinceritat, si es pensa la lletra, si s’explica una història… L’Elena i el Dami també valoren coses que no són purament tècniques. Estic molt content d’haver format part d’aquesta primera edició amb ells dos, ens hem entès molt bé. He tingut ganes que arribés el divendres cada setmana, hem viscut moments molt èpics.

Repetireu la temporada vinent?
—No ho sabem. Tant de bo, perquè a mi em faria molta il·lusió. Estic molt content del que he après, el que he pogut aportar i d’haver viscut aquest primer Eufòria, que serà recordat durant molt de temps.

Què diríeu que és el millor que ha aportat Eufòria, a banda del que heu comentat?
—Que ajunti tota la família respon al fet que té diferents ingredients que fan que sigui atractiu per a nens. El share de l’última gala era d’un 75% de quota de pantalla entre 0 i 12 anys, això és brutal. I les cançons han estat molt ben triades i són de totes les èpoques. La gent jove en sap algunes i n’ha descobert unes altres, cançons que potser van marcar la generació dels seus pares i als pares els ha fet il·lusió que els fills les sentissin. I venim de la pandèmia, la gent tenia ganes d’eufòria i festa. La inclusió també és un element important.

La visibilització de les persones LGBTI.
—Sí, seria ideal que es deixés de parlar d’inclusió perquè ja fos el que representa la societat, però el càsting no s’hauria pogut fer més bé, perquè són molt bons professionals i bones persones. L’equip que han fet i els coaches han ajudat a construir aquesta imatge de gent sana. Els han permès de tornar a fer les segones veus i que tot el grup s’hagi mantingut cohesionat. I no s’ha anat a buscar cap cosa personal per aconseguir audiència. Si s’han explicat coses personals és perquè eren importants per als concursants. Tret d’això, el programa ha estat molt blanc.

També s’ha destacat molt que un programa en català tingui tanta audiència entre la gent jove.
—Sí, és la nostra llengua i hi ha molta gent que segueix TV3. Al final, la qüestió és la qualitat del contingut, que és molt alta, i està molt bé que sigui en català. En detriment d’altres cadenes, que són majoria, tenir un programa que arribi a tanta gent és d’agrair.

Encara sobre el català, es va fer viral un vídeo en què l’actriu Natalia Sánchez, la vostra parella, parlava amb un perfecte català en una entrevista. Ella és madrilenya, com ha estat el procés d’aprenentatge?
—Jo en tinc molt poca culpa. Fa vuit anys que estem junts i des del tercer o quart any ja el parlava bé. Té molta facilitat per als idiomes i una oïda molt musical. Va ser ella qui em va dir que li parlés en català, que així aprendria la llengua i quan vingués aquí ho podria entendre tot, sense haver de canviar al castellà. Té una memòria prodigiosa. Li dic “forquilla” o “cullera” i se’n recorda des del minut u. Li faig petites correccions, però no li he fet cap classe. Demostra que és un idioma molt pròxim, i que si hi poses una mica de ganes, és possible aprendre’l. Tots els idiomes són molt bonics i, per petits que siguin, si formen part d’un territori, val la pena aprendre’ls, si no, et perds una realitat. Igual com m’encanta que els meus fills parlin un castellà perfecte, s’agraeix que la gent aprengui el català.

Moltes vegades no passa.
—Però cada vegada més sento que entre gent de Madrid hi ha una estima cap a les llengües de l’estat. Com més ens les estiméssim, més rics seríem com a país: el basc, el gallec, el bable… És una pena viure en un lloc amb tants idiomes i que a vegades només es vulgui que hi sigui el predominant. La diversitat és riquesa, i qui no ho entengui és que parla un idioma diferent, però un idioma diferent a l’hora de veure el món.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Fotografia: Adiva Koenigsberg
Fotografia: Adiva Koenigsberg

Per acabar, m’agradaria demanar-vos per la campanyaJo em corono” per a recaptar fons per a la lluita contra el coronavirus. Ara sembla que hi ha poca preocupació per la pandèmia, però encara és molt important la investigació.
—Sí, per salut mental, la gent necessita fer net i reprendre la vida, tot i que continuï havent-hi casos. Vam crear el “Jo em corono” en un moment de crisi absoluta. La necessitat de recursos era brutal, sobretot perquè la investigació pogués avançar ràpidament. Ha ajudat moltíssim a avançar en la recerca de la vacuna i dels tractaments i en la creació del primer centre per a malalts amb covid persistent.

Què es fa en aquests moments?
—El “Jo em corono” investiga i capitaneja la captació de fons dins la Fundació Lluita contra la Sida, que ara és la Fundació Lluita contra les Infeccions: covid, càncer, alzheimer, microbiota intestinal… Tot allò que impliqui bacteris i virus, ho estudiaven perquè els havia servit per a descobrir com treballa el sistema immunitari per avançar en el món del VIH, i aquest coneixement els va permetre liderar la investigació de la covid en l’àmbit estatal i ser capdavanters al món. Durant la pandèmia, tothom va ser conscient que s’havia d’ajudar a la investigació i els sanitaris.

I encara és necessari.
—Creure que la covid serà l’última pandèmia és una mica il·lús, perquè en vindran més i hem d’estar preparats. Cal continuar aportant a la investigació perquè només amb els ajuts governamentals no n’hi ha prou. Els fons del “Jo em corono” es destinen a un dels grups d’investigació capdavanters a Espanya i al món, amb més de cent vint persones que s’hi dediquen en cos i ànima.

De fet, el vostre pare, Bonaventura Clotet, va tenir una implicació especialment intensa durant la pandèmia.
—Sí, vint-i-quatre hores i caps de setmana ajudant tothom, liderant l’equip. Quan veus això, l’única cosa que pots fer és mirar d’ajudar i continuar pensant accions per a recaptar diners. El nom va néixer del joc de paraules entre coronavirus i coronar-se, que es diu quan algú aconsegueix una fita important. Nosaltres ens hem de coronar ajudant en la investigació de totes les infeccions i virus que puguin arribar. No ho deixem vinculat només al coronavirus, pot tenir una trajectòria llarga.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies