Laura Borràs no amaga les diferències que tindria amb el govern si hi hagués entrat i es referma en l’opció d’haver preferit la presidència del Parlament de Catalunya. En aquesta entrevista, feta al despatx d’audiències de la cambra, es distancia de l’acte de Foment del Treball de dilluns, respon sobre els efectes que podria tenir la seva inhabilitació i reivindica la transcendència de l’acció parlamentària.

Aviat farà cent dies que vau ser elegida presidenta. Com valoreu aquest començament de legislatura?
—Ha estat un començament de legislatura amb molt de desconcert, perquè potser hi havia una sensació generalitzada que hi hauria govern més aviat que no ha estat finalment i, per tant, això ha dut tensions. I després també hi ha tingut un punt de novetat per la irrupció al Parlament de Catalunya de l’extrema dreta, que també fa que hi hagi un abans i un després, per bé que a la dreta hi ha una saturació important i de vegades costa d’identificar qui és que pren segons quines posicions.

Vau tenir l’opció de decidir si seríeu la vice-presidenta de govern o la presidenta del parlament. Considereu que vau prendre la decisió adequada?
—Sí, en això vaig voler ser molt franca. Sóc una persona que sempre ha mirat de ser coherent. Si m’agafeu declaracions de fa tres anys, quan vaig entrar en la política, dic el mateix que dic ara. Sé per què entro en la política i què persegueixo fent política. Em semblava que era més honest de part meva, perquè tenia una determinada intuïció de cap on anirien les coses. Veritablement per formar part d’un govern t’has de sentir molt alineat amb uns determinats plantejaments, sobretot perquè venim de la legislatura que venim, i venim de les discrepàncies que hi ha hagut. Llavors, entrar-hi amb discrepàncies, em semblava que no era honest de part meva. Jo en tenia, de dubtes. També ho vaig fer amb sinceritat personal i amb honestedat personal, i perquè el conjunt del projecte pugui funcionar. Estar en un govern t’obliga a tenir una posició molt més col·legiada. Ho sé perfectament perquè n’he format part. Generes una actitud de lleialtat. Sóc una persona molt lleial, amb molt de respecte institucional, i em semblava que tenir una posició que podia ser tinguda per discordant ja de bon començament no pronosticava res de positiu. Al Parlament de Catalunya sí que em semblava que podia continuar servint aquests ideals i fer-ho amb tota l’honestedat personal. Estic contenta d’haver fet aquesta tria i, a més, m’he mantingut en allò que vaig dir al discurs d’investidura. Vaig dir que volia que el parlament fos obert i he assistit a vuitanta-cinc actes, he rebut més d’una cinquantena d’audiències de tots els sectors: del sanitari al del tercer sector, tots els sectors econòmics, de la cultura, de la universitat… He fet quinze visites territorials, perquè no és només que la gent entri al parlament sinó que també el parlament s’acosta a tot el país. Tot això em referma en la voluntat de fer la feina per la qual em van elegir.

Hem començat la setmana amb la fotografia del retrobament entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès a l’acte de Foment del Treball, carregada de simbolisme. Com ho valoreu?
—Parlem de nova etapa i es parla de concòrdia i de retrobament, però jo ara vinc de la Ciutat de la Justícia, i això no s’atura. I puc haver tingut una videoconferència amb Brussel·les o venir dels Lledoners. De vegades volem fer servir paraules, perquè les paraules transformin la realitat, però realment hi ha una realitat que no es transforma. A aquest acte s’hi ha volgut donar un simbolisme que, si analitzem amb quines institucions i en quins espais i de quina manera s’ha fet, ens allunya molt d’allò que va passar l’1-O, com es van comportar determinades empreses després de l’1-O i, per tant, qui exerceix la repressió també després de l’1-O. Perquè recordem que fa més temps que la repressió s’exerceix des del govern més progressista de la història que no pas des del govern del PP. Per tant, crec que la realitat és molt tossuda i desmenteix segons quines formulacions retòriques.

Pot ser que, fins ara, l’independentisme i el govern de la Generalitat hagin fet més gests que no Pedro Sánchez, tot esperant els indults?
—Pot semblar que siguin gestos però tot en realitat té una raó de ser, i els indults no em sembla que siguin cap gest. Vinc de Madrid i he estat dos anys al Congrés dels Diputats. Sé molt bé què pensen perquè hi ha hagut moltes converses amb tots els diputats, per exemple del grup parlamentari socialista. Tot té un temps, perquè és evident que som fora de termini, que hi ha més indults que s’han concedit en molt menys temps. Si ara els donen, no podem ser tan innocents de pensar que és perquè són molt bones persones i de cop i volta han decidit de fer això. Cada vegada més és la pressió internacional que fa èmfasi en aquesta qüestió, però hi ha més. També els exiliats i, sobretot, més de 3.000 represaliats, perquè hi ha un conflicte polític. Podem fer veure que hi ha noves etapes, noves paraules, però hi ha una realitat que continua essent la mateixa de sempre. I, alhora, hi ha la gent. I la gent també hi és, i pot estar molt cansada, dolguda, i fins i tot amb una sensació de desafecció cada vegada més gran, però la gent sap què vol, i s’ha jugat el físic per a expressar què vol. I els qui som aquí per a donar resposta a aquesta situació que es va viure d’ençà de l’1-O entenem que alguns d’aquests gestos són més calculats, i poden tenir un efecte fins i tot més perniciós per a la totalitat del moviment, si s’agafen com a petites mostres de la bona voluntat. Perquè la voluntat ha de ser resoldre el conflicte polític per a tothom: parlar d’amnistia com a primer punt i després parlar del dret d’autodeterminació.

Els indults poden ser més perniciosos perquè poden crear divisió dins l’independentisme?
—No, perquè emeten un missatge a Europa que s’intenta resoldre una situació que de fet no es resol. Totes aquelles imatges que emetem de normalitat, si no són veritablement normals, van contra la situació que vivim, perquè volen fer entendre que s’ha resolt un conflicte que nosaltres sabem que no s’ha resolt.

Pot ser que el govern de la Generalitat, amb això que ha fet fins ara, hagi contribuït a donar també aquesta imatge de normalitat?
—No ho sé, ho haurem de veure. Encara hi ha nomenaments, encara no hi ha els equips configurats. Aquí hi ha un acord de legislatura i ens hem de remetre a aquest acord, perquè s’ha signat de manera conjunta i s’ha reclamat aquesta lleialtat que hauria de ser normal, i hi ha una part de preàmbul on s’explica quin ha estat el resultat electoral del 14-F, i que no ha quedat cap estratègia independentista legitimada per damunt de cap altra, perquè un escó no legitima una estratègia i, precisament per això, no es renuncia a cap via. Més que fer judicis d’intencions, que seria totalment injust de part meva, amb els escassos dies que ha tingut aquest govern, ens hem de remetre a aquest acord de legislatura, que s’ha signat amb una gran reflexió prèvia de molts mesos. A això ens agafem.

L’acord és suficient? Hi ha dirigents de JxCat que consideren que no és prou ambiciós quant a l’estratègia independentista.
—Amb tots els acords, quan se signen, hi ha punts de vista diversos. Que és molt millorable? Segurament sí, és millorable. Sigui com sigui, tenim això, i a partir d’això es construeix el camí que vingui ara. És evident que per JxCat no hi ha cap renúncia d’allò que era el nostre compromís amb la ciutadania i amb els nostres votants. És evident que hauria pogut incloure moltes més qüestions i que ha estat difícil d’arribar a aquest acord. Tots els acords impliquen acostament de posicions i no es fa mai a gust de tothom. Jo em quedo amb aquesta no-renúncia als pressupòsits que hem defensat, no solament en campanya electoral. Ha estat un compromís que jo he defensat des del primer moment que vaig entrar en política.

Oriol Junqueras ha dit en un article a l’Ara que les vies que no siguin l’escocesa no són desitjables.
—Les contradiccions que hi pugui haver entre allò que s’ha dit o escrit des d’ERC les ha d’explicar ERC. No em correspon a mi de fer-ho. És evident que no podem fer abstraccions de models, perquè els models són deutors de determinats contextos. Tant de bo el model escocès fos el que ens pogués anar bé, bàsicament perquè voldria dir que a l’altre costat hi ha un estat que es comportaria com el Regne Unit s’ha comportat amb Escòcia. És obvi que l’experiència prèvia que tenim de l’estat espanyol no s’hi assembla en absolut. Quin és el projecte que té l’estat espanyol per a Catalunya? De moment, només en veiem la repressió. Quan parlem de la independència, no en parlem com si fos una mena d’utopia, la veiem com una manera de transformar la realitat, millorar la vida de les persones i, de vegades, la realitat et porta exemples. Ara tothom té aquesta fe cega en els fons Next Generation que s’espera com a mannà que ens caurà del cel, 16.000 milions d’euros. Però és que això és el dèficit fiscal que tenim anualment, sostingut, en el temps, tan sostingut en el temps que segurament és més de 16.000 milions d’euros, perquè aquesta és de l’última vegada que es va calcular, perquè ara Espanya no permet que es facin els càlculs de les balances fiscals.

La via unilateral s’ha aparcat?
—De cap manera. Dins JxCat, la unilateralitat és present a la ponència política. Si algú és de JxCat, no pot aparcar la unilateralitat. El meu últim llibre, dels vint-i-tants que he escrit, es diu Filla de l’1 d’Octubre. Hi explico per què sóc en política. L’1-O va ser aquest exercici d’unilateralitat al qual s’arriba per incompareixença del contrari. Que la millor via per a poder articular una reflexió com la que representa un moviment d’independència dins un estat és la d’un referèndum acordat i vinculant és descobrir la sopa d’all. És evident que seria la via més fàcil, però per a fer això necessites un estat robust des d’un punt de vista democràtic, no que tingui com a bé primordial a preservar la unitat territorial. Insisteixo: l’acord parla de no renunciar a cap via. Però és que des de JxCat aquesta via forma part del nostre ADN perquè reclamem justament fer efectiva aquesta herència de l’1-O.

—Jordi Sànchez ha dit que el Primer d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a negociar un referèndum acordat que no per a proclamar la independència. Ho veieu així?
—Tinc molt clar que el Primer d’Octubre anava d’independència. Ho vaig veure clar durant els mesos previs, quan vaig posar veu a la declaració del referèndum l’abril del 2017, i ho vaig veure molt clar el mateix dia, en el moment en què vaig agafar la papereta en què es preguntava: “Voleu que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república?”. Tots ho veia clar. De fet, l’estat espanyol també ho veia clar. Perquè tota la seva actuació per intentar de desactivar el referèndum i tota la repressió que ha seguit l’1-O, amb l’aplicació del 155, són conseqüència que l’estat va entendre que era un referèndum d’independència. De fet, mireu si ho va entendre així que l’estat ha posat en crisi la separació de poders a canvi que Catalunya encara no sigui un estat independent. Quan repassem els fets del 2017, no ho hem de fer per reinterpretar el passat, sinó per donar valor a tot allò que vam fer bé, aprendre dels errors i fer valer la nostra fortalesa i així preparar-nos millor per quan ho tornem a fer. I quan mirem enrere hem de veure l’1-O com una victòria, un moment fundacional sobre el qual bastir la nostra actuació política.

Almenys durant els dos primers anys, fins el 2023, hi haurà la taula de diàleg. És una via morta?
—No és que jo pugui considerar que és una via morta, que és una expressió que feu servir vós. És que mirem quins fruits ha donat la taula de diàleg. S’ha reunit una vegada i va representar unes fotografies en uns jardins, però no ha donat cap fruit. On és l’agenda? On són els compromisos? Quin grau de compliment d’aquests compromisos hi ha? Quin ordre del dia hi havia en aquesta agenda? Ens trobem en una situació en la qual l’última vegada que hi va haver taula de diàleg amb documentació, Pedro Sánchez se’n va aixecar perquè hi havia una manifestació de la ultradreta. Ara hi torna a haver una manifestació de la ultradreta. De moment, no ha tornat a seure a la taula de diàleg. Recordo Salvador Illa dient: “Jo vaig estar a la taula de diàleg per investir Pedro Sánchez.” En aquest sentit, no ha nascut amb una voluntat de resoldre el conflicte polític. De moment, ha servit perquè s’investís el president espanyol però no per a resoldre el conflicte polític. Nosaltres, per lleialtat, perquè els resultats electorals són els que són, diem: escepticisme sobre la taula? Naturalment. Altrament mentiríem a la gent, perquè la gent té ulls, orelles, memòria i sap quins resultats ha donat la taula, que és zero. Els nostres socis de govern hi creuen fermament. Prenguem les mesures que ens permetin de saber quin ha de ser l’ordre del dia d’aquesta taula, com ens hi asseiem, quin reconeixement de bilateralitat hi ha… De què s’ha de parlar? D’autodeterminació i d’amnistia, no de més qüestions. Ara mateix hem de poder començar a construir una alternativa per quan la taula de diàleg no doni fruits.

Com ha de ser aquest embat democràtic que queda indefinit a l’acord? El pacte d’ERC i la CUP prioritza la via del referèndum.
—És molt poc realista pensar que l’estat espanyol, si no va permetre un referèndum acordat en el seu moment, pugui tornar a tolerar un altre referèndum unilateral com el de l’1-O. No veig per què hauríem de renunciar a l’1-O si no és amb una contrapartida que ofereixi més garanties per al resultat que volem tenir.

Aleshores, com ha de ser l’embat?
—JxCat té les seves idees sobre això, però en aquest acord hem dit que hi ha d’haver una direcció estratègica, que incorpori transversalment tots els actors del moviment independentista, perquè pugui ser acordat per totes les forces polítiques i les entitats. L’altre dia vaig assistir al relleu a l’AMI i també es reivindicava com un espai que volia tenir veu i vot en tot allò que calgués decidir per al rumb que hagi de prendre el camí cap a la independència del nostre país.

La fiscalització de la taula de diàleg, més enllà de les converses discretes de la direcció estratègica, no hauria de ser transparent per als ciutadans?
—Nosaltres sempre hem fet gala de màxima transparència i justament a l’hora de parlar de la taula de diàleg encara més. Per tant, és evident que les negociacions polítiques és bo que tinguin moments de privadesa per a assegurar segons quins resultats, perquè massa publicitat podrien avortar-los. La transparència sempre ha estat una de les nostres premisses i per això volíem que hi hagués un relator, una figura neutral, de prestigi reconegut, que d’una altra banda és un modus operandi molt habitual en les taules de negociació de resolució de conflictes a tot el món. Algú que faci d’avalador de les diverses posicions, d’anar trobant la manera d’establir mecanismes de verificació dels acords a què s’arriba i per tant també dels incompliments, si fos el cas. Això implica llums i taquígrafs, efectivament.

Però en l’acord ERC-Junts aquest relator no hi és.
—En l’acord final que es va signar, no. No hi és. Va ser una de les qüestions que es va discutir més, i en el text final no hi surt. Però no amago que aquesta és una necessitat que nosaltres sentim: que en la taula de diàleg, tal com ens arriba, sense prejudici que ara pugui haver-hi canvis que facin preveure grans èxits en aquest terreny, cal un acompanyament per a verificar què es treballa i com s’avança. Perquè aquesta és la clau, poder avançar. Si no s’avança, és evident que no anirem bé.

L’acord de govern a què s’ha arribat resta condicionat al fet que persones decisives com Jordi Sànchez i Oriol Junqueras siguin a la presó?
—La presó condiciona sempre. És sempre un condicionant. No podem oblidar que hi ha presó, com que hi ha exili o repressió. Mireu si ho condiciona que es van fer negociacions dins la presó. És obvi que la presó és un condicionant.

Em referia al debat de si els presos han de prendre decisions polítiques tan crucials per al transcurs del procés o les haurien de prendre persones no condicionades personalment pel fet de ser a la presó.
—Bé, és un debat obert en el si de l’independentisme, no solament del català, sinó també alguns altres. L’independentisme basc, per exemple, i això m’ho han dit moltíssimes vegades els companys al congrés entenent que la presó sempre condiciona, aparta els presos de la presa de decisions precisament perquè no poden sostreure’s al fet d’estar privats de llibertat, que és una situació absolutament terrible. En el nostre cas, això no ha estat així: els nostres líders polítics, els representants electes, consellers i presidents i vice-presidents han estat afectats per la presó i l’exili, i són animals polítics i volen fer política i en fan des d’allà on són, bàsicament perquè és injust que siguin a la presó perquè fan política.

Durant la campanya electoral es va parlar molt de l’article 25.4 del reglament del parlament. Si el TSJC us obre judici oral pels presumptes delictes de prevaricació, frau a l’administració, malversació de fons públics i falsedat documental, què passarà amb els vostres drets com a diputada?
—He dit sempre que no he comès aquests delictes. A més, ho he documentat perquè els Mossos d’Esquadra, que inicien una investigació prospectiva (és a dir, il·legal, per ordre d’una jutgessa que és incompetent perquè no em podia investigar), conclouen que no hi ha delicte. Però la policia patriòtica –ai, las!– resulta que no solament en troba, sinó que en troba quatre, que són aquests. He dit sempre que no els he comès. Naturalment parlo de la meva coherència política, imagineu-vos la meva coherència personal i en la feina feta en una institució que m’estimo tant i a la qual he dedicat cinc anys de la meva vida, la Institució de les Lletres Catalanes. He fet de l’honestedat personal, de la transparència, la meva manera de fer en la responsabilitat dels càrrecs públics. No em sento interpel·lada pel 25.4 perquè no he comès cap delicte. Punt. No de corrupció: no he comès cap delicte. És un article que ja fa temps els lletrats del parlament van dir que vulnerava la presumpció d’innocència. És una situació preocupant i greu. En un context de lawfare com el que tenim en aquests moments, encara ho és més.

Malgrat això, si us obren judici oral per aquests delictes, i hi ha grups que consideren que us l’han d’aplicar, que hauria d’anar a la Comissió de l’Estatut dels Diputats i s’hauria de votar allà…
—No anticiparé coses que no haurien de poder passar si veritablement hi hagués una justícia en què es pogués confiar. No col·laboraré amb la injustícia perquè això seria facilitar el terreny perquè passés. Insisteixo en allò que he dit sempre. Ho he fet amb tot luxe de detalls i és una qüestió que és com un Gòlgota particular perquè tothom l’aprofita per poder parlar d’això: parla d’això, que alguna cosa en queda. Aquesta part segurament no som capaços de valorar-la socialment, el punt d’injustícia que té i el desgast que representa. Em remeto als fets: no he comès cap delicte.

Sentiu que teniu el suport d’ERC i de la CUP?
—Ho veurem. Si ha de passar, això ho veurem. No serveix de res que jo digui que el sento si després això s’ha de materialitzar d’una manera o d’una altra. He estat sempre oberta, he donat llums i taquígrafs, he comparegut voluntàriament al Parlament de Catalunya, la compareixença és penjada, vaig voler que en el Comitè de l’Estatut del Diputat a Madrid també fos públic, no m’ho van permetre i vaig fer una conferència de premsa reproduint íntegrament què havia dit en la comissió. He mostrat totes les facilitats perquè tothom qui vulgui parlar amb coneixement de causa i compartir que no hi ha cap delicte ho pugui fer.

La CUP va dir que no s’havia de modificar l’article 25.4.
—Entenc, doncs, que la CUP no va a favor de la presumpció d’innocència.

Creieu que s’hauria de modificar per a assegurar que no us pugui ser d’aplicació?
—Ningú ha d’utilitzar el reglament per beneficiar-se’n personalment. Ni jo no ho he proposat mai ni ha estat una qüestió que s’hagi proposat mai i d’això en poden donar fe els membres de la mesa, el secretari general i tothom. El reglament del Parlament de Catalunya, com els reglaments de tots els parlaments, es va modificant, ampliant, adequant a les realitats a les quals han de donar servei. La Comissió del Reglament justament té com a encàrrec veure de quina manera s’ha de modificar per incloure els aprenentatges de la covid. Teòricament, no es podrien fer comissions telemàtiques ni vot telemàtic i en canvi n’hem hagut de fer. És evident que haurem d’adaptar el reglament a aquesta nova realitat postcovid. El pla d’igualtat no és al reglament, i és una qüestió que tots els grups parlamentaris que hi han participat i el volen implantar senten la necessitat que formi part del reglament. El reglament no s’ha d’entendre com la constitució espanyola, sinó com una cosa que es modifica per a garantir que els diputats fan la seva feina. I em sembla que tenir un reglament que també sigui curós i preservador de drets fonamentals com la presumpció d’innocència és una qüestió de justícia. És un procediment normal que si els grups parlamentaris decideixen que s’ha de dur a terme es durà a terme.

Més enllà del 25.4, per garantir els drets dels diputats que tenen causes relacionades amb el procés, el reglament s’hauria de modificar?
—Jo sóc defensora dels drets? Sí, sempre. He començat l’entrevista dient que venia d’acompanyar gent que era perseguida i que segons la justícia seria culpable, perquè ja declaren i hi ha judicis en marxa. Per mi, tenen el dret de presumpció d’innocència i m’agradaria pensar que per a tots els diputats demòcrates els drets fonamentals tenen algun valor.

Si arriba cap inhabilitació a cap diputat per part del TSJC, sense que hi hagi sentència ferma, i hi torna a haver una ingerència de la Junta Electoral que ordena que se li retiri l’escó, tornaria a passar com amb el president Torra, a qui el secretari general l’hi va retirar? O podeu garantir que no passaria?
—Penso que aquesta retirada de drets no hi ha de ser si som demòcrates. Si sabem en quin context de lawfare vivim, si sabem quines són les estructures judicials. Els més alts tribunals tenen una herència franquista que s’ha posat de manifest una vegada i una altra. Ara s’acaba de dir que l’enaltiment del franquisme és llibertat d’expressió. Volem més demostracions que les instàncies judicials més altes són franquistes? És evident que no sóc partidària que, abans d’una sentència ferma, fins i tot essent aquesta sentència injusta, es puguin vulnerar els drets dels ciutadans. Perquè l’acta de diputat és la cosa més sagrada que tenim en el contracte amb els nostres electors. L’única cosa que estaria fent és advocar pels principis democràtics essencials.

Però podeu garantir que no tornarà a passar?
—Voluntàriament, és evident que no retiraria mai una acta abans d’una sentència ferma d’una justícia que, en el context en què vivim, tenim mostres dia sí i dia també que té un biaix ideològic.

Manteniu que hi haurà un canvi de secretari general del parlament?
—Quan el secretari va posar el seu càrrec a disposició, perquè és un càrrec de confiança de la presidència de la mesa, li vaig dir: gràcies per haver posat el càrrec a disposició. Després d’haver-me reunit amb tots els caps de la casa, amb el personal, amb tots els lletrats, d’haver entès quines són les necessitats, les inquietuds dels qui treballen al parlament, és a partir d’això que podré fer una proposta que compleixi no haver estat imprudent en el seu moment, i garanteixi haver pogut fer una immersió progressiva i poder dur a terme aquest canvi.

Jaume Alonso-Cuevillas, abans de ser rellevat de la mesa, proposava un debat públic sobre el benefici polític que s’obtenia de fer resolucions “merament declaratives” i que posaven en risc possibles inhabilitacions. Aquest debat s’ha fet?
—He dit sempre que quan les coses han de ser declaratives tenim sales de premsa i declaracions institucionals, i els periodistes que esteu sempre a disposició quan fem declaracions. També em sembla que és una manera prestigiar la feina que es fa al parlament que les qüestions no siguin merament declaratives. La gent ha de veure que al parlament s’hi fan coses que transformen la seva manera de viure i que resolen els seus problemes. Convertir el parlament en un espai merament declaratiu fa un mal servei al parlament. En aquest sentit puc compartir plenament allò que diu el meu company Jaume Alonso-Cuevillas. La qüestió no és treure’n un benefici polític. Em sembla que els qui fem política no en traiem cap benefici des de cap perspectiva. Ni vital ni professional ni de segur emocional, perquè són moments molt complicats i els qui som a primera línia rebem les conseqüències d’aquesta implicació política, sobretot els qui no l’havíem exercida abans. Ja tinc dues querelles que s’han anunciat per haver permès que el diputat Lluís Puig pogués votar. Em sembla insòlit? Sí. Crec que el dret de vot és sagrat? També. Doncs tinc querelles. Puc evitar-les? Sí, és clar, podia evitar-les no concedint-li el dret de vot i aquest és el punt final de la qüestió. Això no és declaratiu. Permetre que voti Lluís Puig no em sembla declaratiu. Em sembla una protecció del seu dret bàsic com a diputat, i el dels seus electors. Això implica una querella en els temps que corren? Doncs sí. És això que és anormal.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.