Josep Rull fa sis dies que va començar una vaga de fam. Fa bona cara, somriu i parla amb empenta, amb ganes de dir mil coses en els quaranta minuts escassos de conversa rere el vidre que tenim aquest diumenge a la tarda als Lledoners. Als locutoris del costat reben visita Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Joaquim Forn, que també compleix el sisè dia de vaga de fam i a qui es veuen més marcades les faccions. A ell, se li nota més. Cada dia que passa perden mig quilo. Josep Rull em diu que ja n’ha perduts dos i mig, però que va suportant força bé aquest dejuni que encara no saben quan acabaran. ‘El nostre cap i el nostre cor ens advertiran dels límits’, diu. Té una fixació, un propòsit per sobre de cap altre en aquesta vaga de fam: que la gent reaccioni, que hi hagi una sacsejada, que la gent a Catalunya, a tot l’estat espanyol i arreu del món obri els ulls respecte d’aquesta vulneració de drets fonamentals flagrant.

Però durant els primers minuts de conversa parlem de com es troba. Ell es pensava que aquests primers dies de dejuni la part física seria la més dura i s’ha trobat que és la part mental, que li costa més. Està content de l’atenció mèdica que rep. D’ençà del tercer dia que els han anat pesant; també els controlen la tensió arterial, el nivell de sucre, i dimarts li faran la primera anàlisi d’orina. Al cap de deu dies d’haver començat la vaga, a final d’aquesta setmana entrant, li faran la primera anàlisi de sang. Tenen un protocol establert per a aquests casos, molt estricte i de control permanent.

D’efectes físics, de moment, diu que n’ha tinguts pocs. Un mareig els primers dies i una mica de mal de cap. Explica que una de les parts més dures és que la sensació de gana no hagi desaparegut. ‘Em van dir que a partir del tercer dia o el quart la gana podia desaparèixer, però de moment encara no és així. La batalla psicològica és difícil, per les ganes de menjar i per la possibilitat que et donen els àpats d’endreçar el dia a dia. Amb els àpats saps que durant el dia tens dues fites o tres, que hi ha aquest element de relació social. Ara, sense això, el dia és més pla, i això psicològicament costa.’

I aquesta sensació la posa a prova cada dia, juntament amb en Jordi Turull –que va començar la vaga de fam ja fa deu dies–, al menjador. Perquè hi continuen anant a fer les tasques que tenien assignades de retirar els plats i les safates del menjar dels altres reclusos; a escombrar i fregar a terra. Ho volen continuar fent, mentre s’hi vegin amb força. ‘Encara em veig amb cor de fer les feines de menjador. Plego les safates amb menjar, escombro i frego. Això et fa ser més fort. Durant les hores dels àpats, veure el menjar, veure com els altres reclusos mengen, et pot fer sentir més fort en la teva determinació.’

Està satisfet de la pinya que ha fet amb els set o vuit reclusos que els acompanyen a ell i a Turull en les tasques de menjador. Són els companys de destinació (en argot carcerari, tenir una destinació, és a dir, fer una tasca, et permet de disposar de dues trucades i d’un vis-a-vis més al mes). ‘Hem fet molt bona pinya amb els set o vuit presos amb qui fem la destinació de menjador. Quan al principi vaig tenir el mareig, ells de seguida es van fer càrrec de la feina, estan molt pendents de nosaltres i ens ajuden tant com poden.’ Diu tot rient que quan van demanar voluntaris per a les tasques de menjador de seguida va alçar la mà, pensant que no seria pas gaire dur. I Déu n’hi do la feinada que implica. ‘Ara, com que hem de mantenir un cert nivell d’activitat física, això d’anar amunt i avall recollint safates o escombrant ens ho permet. Ens havien dit que convenia que féssim una activitat física lleugera durant aquests dies.’

‘Això no tornarà a passar’
Per què l’heu feta ara, aquesta vaga de fam?, li demano. Respon que la idea la va començar a pensar en Jordi Sànchez quan li van impedir la investidura, el mes de març. Aleshores es va començar a documentar, a cercar precedents i informació molt detallada sobre els efectes que podia tenir per a un pres de fer una vaga de fam; el dia a dia, com podia anar reaccionant el cos setmana rere setmana. ‘Després vam anar veient com l’estat anava perpetrant irregularitats molt grosses, fins que vam veure l’actitud del Tribunal Constitucional, aturant els nostres recursos d’empara i impedint que poguéssim acudir a la justícia europea.’ Rull explica que fins i tot els ha arribat de molt bona font que els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol es vantaven en converses privades d’aquesta actitud, de blocar els recursos dels presos polítics catalans. Concretament, en la conversa a què es refereix, alguns magistrats recordaven el precedent d’uns recursos que els havien arribat relacionats amb el conflicte basc, que no havien admès, de manera que van poder fer via cap a Estrasburg i el Tribunal Europeu de Drets Humans va resoldre contra Espanya. ‘Això no tornarà a passar’, diu que van comentar aquests jutges.

‘El TC hauria d’emparar drets fonamentals i, en canvi, prioritza la unitat d’Espanya’, s’exclama Rull. ‘Aquesta constatació, afegida al bagatge i al coneixement de Jordi Sànchez, ens va dur a prendre la decisió.’ Però encara hi ha un altre factor, el més important, que és el personal i familiar a l’hora de decidir de fer la vaga de fam. ‘És un viatge molt personal, al racó més profund de la teva ànima, amb molts elements de consideració, familiars, polítics… Per a fer-ho, has d’entendre que aquesta feina de denúncia extrema que fas és proporcional a la gravetat d’allò que denuncies.’ A aquest punt de certesa sí que hi va arribar, però la duresa que significava una decisió com aquesta per a la seva família gairebé el va fer desistir.

‘El pare no pot venir’
Sobretot per la seva mare. ‘A ella, que és molt gran, és a qui més li costava d’entendre que fes això. Li vaig haver d’explicar molt, amb l’ajuda de la Meritxell [la seva muller], què volia dir, què implicava i com seria cada dia per a mi. Vaig haver de tenir molt clar que ella ho entenia abans de decidir-me a fer la vaga de fam.’ Patia molt per la seva mare, i també pels seus dos fills. ‘Al Bernat, el gran, que té nou anys, li vaig explicar què passava. Ho va entendre, més o menys. La Meritxell li ho ha acabat d’anar explicant.’

Però amb en Roger, el menut, que tot just té quatre anys, és encara més complicat. Ara fa un any, durant el primer mes que Rull va passar tancat a la presó, al seu fill petit li deien que el pare era a la feina. Ho va explicar en aquesta entrevista que li va fer Pere Cardús. I encara ara en Roger té aquesta percepció. Ara, deu mesos després del seu segon empresonament i quan fa gairebé una setmana que fa vaga de fam, ha volgut limitar el contacte amb el seu fill petit en els vis-a-vis. Ara per ara li expliquen que el seu pare no va a casa perquè no hi pot anar, no pas perquè no ho vulgui fer, i li incorporen conceptes com el de justícia i d’injustícia, de manera que a poc a poc ell es pugui fer les preguntes pertinents, i, quan les formuli, les hi puguin anar responent sense amagar res.

I fins on esteu disposats a arribar? Què hauria de passar perquè demà deixéssiu la vaga de fam? ‘És que el nostre objectiu és sacsejar consciències’, respon. No confien pas que el TC resolgui ara els recursos que fa un any que té aturats. ‘Volem que la denúncia s’estengui tant com sigui possible. I haurem de veure si hem aconseguit de fer una sacsejada prou forta en l’opinió pública catalana i en la de l’estat espanyol.’ I com la veu, la resposta que hi ha hagut fins ara? ‘La resposta que ha tingut la vaga de fam d’entrada ha estat bé, en l’opinió pública catalana. En l’opinió pública espanyola aquest fet s’ha tapat, i, al capdavall, ha tingut més ressò en l’àmbit internacional; els poders fàctics de l’estat es protegeixen entre si.’

‘Volem anar al judici dempeus’
Rull diu que ‘aquest sacrifici no serà debades’, i que pensa comparèixer al judici (encara sense data) per més que arrossegui seqüeles físiques de la vaga de fam, bo i sabent la duresa dels dies i setmanes de declaració, anant d’una presó de Madrid als calabossos de l’Audiència espanyola, amunt i avall emmanillats, en jornades interminables. ‘És clar que això pot tenir seqüeles físiques en nosaltres quan anem al judici. Però ens farà més forts en la determinació d’allò que volem denunciar. Volem anar al judici, volem anar a Madrid, volem defensar la nostra innocència. Volem anar al judici dempeus. No hi hem anat mai amb el cap cot, a declarar. I aquest judici serà una plataforma de projecció internacional. Hem d’aprofitar aquest gran escenari públic per a denunciar la deriva autoritària de l’estat espanyol.’

És conscient que hi ha com més va més gent que demana d’impedir que se’ls enduguin dels Lledoners, del Puig de les Basses i del Mas d’Enric a declarar. ‘Podem entendre el neguit de molta gent i podem sentir empatia amb els qui no volen que anem a Madrid. Però serem més útils per la causa de la llibertat si compareixem en el simulacre de judici dempeus. I ho dic amb respecte i empatia pels qui diuen això.’ Hi insisteix: ‘En aquest moment volem anar al judici perquè creiem que és una oportunitat. Volem fer servir la plataforma del judici per internacionalitzar la denúncia, volem que se sàpiga tot, i dir-ho tot amb llum i taquígrafs. No hi anirem pas amb por, a Madrid. Després d’haver estat víctimes d’una presó preventiva que és un càstig, podem esperar qualsevol cosa i no em sorprendria això que dius: que se’ns quedessin, a Madrid.’

Megafonia. Els cinc minuts darrers de conversa. Què cal fer després del judici, quan hi hagi les sentències? Ara com ara, es vol concentrar en aquesta fase, prèvia al judici, de denúncia de les vulneracions de drets, i del propòsit venjatiu amb què actua la justícia espanyola. ‘Ara hem de connectar amb un corrent amplíssim de la societat catalana; explicar que això és una qüestió de democràcia, de justícia i de drets civils, de reivindicar un judici just. Després del judici, hem de ser capaços d’assolir un nivell de mobilització com el del 3-O, per l’amplitud que va tenir; que hi hagi una gran part de la societat catalana que se senti interpel·lada a moure’s…’ I s’apaga la veu. Rull fa un gest de desaprovació. Vol acabar la frase, vol insistir-hi, i caço al vol tres idees que repeteix mentre ens alcem: democràcia, justícia, drets civils. Piquem els vidres lleument amb el puny, ens diem adeu ajuntant les mans. Se’n va somrient. La vaga de fam continua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb